Ara fa uns dies comentava alguna cosa sobre les roselles. Sense arribar a "sentar" càtedra i sense haver acabat de confeccionar el meu pensament al complet sobre l'assumpte, us passo quatre reflexions sobre perquè m'agaraden (l'ordre de les reflexions no indica res).
1) Perquè són vermelles, molt vermelles. Diria que d'un roig encès. Ja ho hem discutit alguna altra vegada, però tot i que tinc fama (tant des de dins com des de fora) de ser una persona relativament centrada (normalment); m'agrada viure intensament. Els colors pàlids em posen malalt. Algunes opcions a la vida, potser han de ser més pàlides (i no passa res); però renunciar, d'entrada, a viure intensament, ni parlar-ne. Els colors: forts, i el roig, ben intens.
2) Perquè són gregàries. A veure, una rosella ens pot fer gràcia; però el que és bonic, i em penso que hi estarà d'acord tothom, són els camps de rosselles. Per a mi això té diversos significats. D'una banda, i com diu una coneguda que em penso que és amiga meva, però no n'acabo d'estar segur del tot; perquè els individus som molt semblants els uns als altres, i el qui es pensi que és tan diferent i tan especial, no va bé (de fet, els simis i naltros, geneticament parlant, som d'allò més semblants; no cal parlar dels humans, tot i que n'hi ha uns quants que...). D'un altre costat, com que jo, malgrat no ser especialment sociable, m'estimo força el proïsme i la societat en general (ara no parlarem dels polítics...), crec en la bellesa del conjunt. Per fer un camp de roselles calen moltes roselles, com fer una societat cales moltes persones. No vull caure en una visió excessivament "comunista/totalitarista" malentesa i dir que no m'importa l'individu. Clar que m'importa, però ara mateix veig un excessiu individualisme que, per reacció, em porta a valorar el col·lectiu (deu ser això...).
3) Perquè són fràgils. Les roselles són de primavera. Res a veure amb un cactus o amb els arbres de fulla perenne. Tenen data de caducitat. A més a més, individualment són poca cosa. Res a veure amb les complexitats d'una rosa, per exemple. No cal fer grans olors, no cal grans complexitats; ser una mica simple (no he dit "simplón") però estar ben acompanyat tampoc és una mala política.
I crec que podria continuar una mica més, pero ja es veu per on vaig. Encara que no és massa bona, he decidit penjar-vos una foto perquè hi rumieu (és broma...).
PS1. Nimué, una mica va per tu.
PS2. No ho he explicat abans, però tinc un record personal molt potent associat a un camp de roselles i la frugalitat/fragilitat del temps.
PS3. A la meva mare, sembla que se li acaba el temps.
11 comentaris:
hola Albert
recordo que en una altra ocasió vam parlar de lo molt que ens agraden les roselles... i recordo que em vas explicar una preciosa història sobre un camp de roselles (no cal que afegeixi res més doncs)
també sé que encara t'he de pintar un "mar de roselles" però no he tornat a tocar els pinzells des de llavors (espero fer-ho aviat)
et guardo un llibre especial per tu... li falta posar-hi el brisall (cada cosa al seu moment)
m'adono que quan m'enrotllo tant a xerrar és perquè el que més em preocupa no sé com expresar-ho. Fes-li un petó de part meva a la teva mare (abans que se li acabi el temps)
una forta abraçada
moltes gràcies per aquest post tan bonic. A mi m'agraden les roselles precisament per totes aquestes coses que dius. A més m'encisa aquesta barreja de fragilitat i salvatgisme.
Una abraçada per la teua mare.
mar, tens raó, amb tu ja n'hem parlat de roselles i del mar de roselles (però no t'afanyis amb els pinzells fins que n'estiguois convençuda). Compto amb el llibre, però encara tens temps pel brisall... (hauríem de començara concretar si dissabte o diuemnge per fer-ho correr dutant el mes de juny, no et sembla?). A mi també em passa aixòd e xerrar i no saber dir allò que més em preocupa (aquest darrer post, n'és una mica un exemple). Petó.
nimue, m'agrada que t'agradin el post i les roselles. I el teu proper llibre, per a quan? Petó.
A mi, les roselles em porten a quan era petita...hi havia un camp molt a prop de casa meva i, com que abans, podíem passar tota la tarda jugant sense tanta polícia al carrer ni tant control dels pares, quasi sempre hi era allà. Fragilitat i bellesa....m'ha agradat.
Tenim la blogosfera una mica tristona aquests dies...una abraçada ben forta :)
roig intens i fragilitat: naixement i mort.
El gregarisme no el veig tant entre elles com el mestissatge amb altres plantes: sempre apareixen on la natura és exuberant, li donen color.
I el salvatgisme que diu la nimue... Pots arrencar una rosella, però no la pots domesticar, no en pots fer rams, no té sentit fer-la viure fora del lloc que ha triat.
Saps com sento el que dius de la teva mare.
Qué és una rosella sense el verd de fons? menys de la meitat de bonica. I a més no és útil - i el blat que l'emmarca sí. I quan la rosella no hi és, podem admirar la bellesa del blat - que és bell.
O no tinc raó?
Valorem més el que és escàs i llampant que el que el que ens omple la vida.
Ei, que m'agraden les roselles, eh!
Un petó Albert. Ànims.
DIY, a mi també m'ha semblat que hi una certa onada de tristor, enyorança o desorientació per la blogosfera. Vindran temps millors, sure.
pere, tens raó, comme d'habitude. Gregarisme no és el terme encertat pel que jo volia expressar, però no me'n surt d'altre. El salvatgisme potser seria una altra raó.
Xuuri, efectivament, tens raó. Oscil·lava al post entre l'individu i la comunitat, però s'admeten noves versions. Les roselles no em semblen escases, encara que les comparem amb el camp de blat, pero et ben asseguro que no´sé què és exactament què m'omple més la vida (vejam si resulta que la tinc buida...).
Gràcies a tothom per les vostres mostres d'afecte i de suport. Avui dormim el petit i jo sols, que la seva mare és a Galícia, pèro no farem cap festa que aquest cap de setmana em tocarà alguna guàrdia nocturna.
Hola albert,
no havia parat mai a pensar en tot això de les roselles... i trobo molt encertat tot el que dius.
Sobretot el detall de que una sola perd aquell magnetisme que et provoca la visió d'un camp sencer, amb la combinació del verd intens.
La primavera sempre ens sorpren amb els seus colors!
A mi particularment també em recorden a quan era petita. Els nens de l'escola agafaven els capolls (ui, ara tinc un lapsus, capullo és capoll?? òstia que em faig vella!) i abans d'obrir-los preguntaven: Gall Gallina o Pollet? i tu havies de mirar d'endevinar si la flor de dins que encara no havia sortit era Gall (vermella) Gallina (rosa) o Pollet (blanca)..
Ja ho veus, destripant flors..!!
Em sap greu que a la teva mare se li estigui acabant el temps. Com dieu per aquí, últimament no estem en massa bon ratxa tots plegats..
HO SENTO
Grigri, noslatres en deiem: gall, gallina o galleret; però el joc era el mateix. El que passa és que no ho feim amb les roselles, sinó més aviat amb tiges abans que s'obrin. La meva compi berguedana diu que ho feia amb roselles, com ara tu. En fin, gràcies per passar per aquí. Petó.
m'encanten les roselles, el color vermell, i la passió. això de la comunitat no tant, a mi les que de veritat m'agraden són les que van soles en plan outsider (per identificació i tal, signe d'immaduresa suposo..)
sento llegir les notícies sobre la teva mare. si és poc temps, recorda allò de que la qualitat és sempre millor que la quantitat... em refereixo als afectes i a tot el que li pugui fer aquest poc temps millor, és clar.. petons.
Ai aquesta HannaB outsider... No em facis patir massa. Gràcies pels petons.
Publica un comentari a l'entrada