Diu Raimon, més o menys, així: qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta.
Bella, veus com ara jo, com se'ns esmuny el temps i que poc en queda? Jo no m'atrapo ni un trist gra de sorra.
Bella, i si deixo de fer cabòries, buido el pap i t'ho pregunto tot? No cal. Ja sé que fugiràs i no em respondràs res.
Bella, saps que alguna nit encara sommio que t'abraço? I encara més. Tu també ho fas.
Bella, i què n'he de fer de l'expressió "apreciar-te"? Encara tinc els calaixos plens de tu.
Bella, veus tan clar com jo que els nostres camins divergeixen? Quina pregunta, estúpid!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
això que escrius avui m'ha tocat especialment. No saps com.
una abraçada.
Sip, a mi també m'agradat molt...
Espero no haver-te posat malamentot, nimue. Com a mínim, quan els teus posts em toquen, cosa que passa sovint, jo no ho visc malament. Passa que aquest dies vaig de punta a punta, i en un dels extrems... Amb una mcia més de recursos i de constància, m'agradaria convertir-ho en una forma més poètica. Però a mi em surt així, visceral. molts de b7s.
Ego, ja en parlarem. Tot plegat forma part d'aquelles tres coses pendents que tenim per comentar. Petonets i fins dissabte.
no sé porque pero me recuerda a ser sincero, a desnudar el alma y no ser correspondido en la misma medida. vaya a ser por no querer entregar mas de lo que recibe. buscar preguntas bien hechas, ordenarlas bien, conseguir lo que se quiere... me suena...
Publica un comentari a l'entrada