El malo de la película

Doncs dilluns al vespre, després de passar la tarda fent de pare enrotllat i de transportista encara més enrotllat, vaig baixar al Grec a veure l'últim espectacle d'Albert Pla. I dic espectacle perquè ho és bastant. FIns i tot diria que està més a prop del teatre que de la cançó. Els temes, més o menys, els de sempre. A mi, personalemnt, em sembla divertit que es cagui en Déu, el Papa, els Estats Units, el capitalisme, el Rei i tota la patuleia, però res més. No sé, res de nou. Fins i tot algunes de les reflexions crítiques més adreçades als éssers humans (el "mañana lo dejo", de l'advocat fill de puta protagonista de l'espectacle, que ja havia fet servir temps enrere amb les drogues, per exemple) em van relliscar una mica per conegudes. Això sí, té punts on fa riure (per exemple, Pla fent de terrorista català declarant la guerra a Espanya vestit amb la samarreta del Barça). I la proposta: barrejar imatges diverses en pantalla gegant, amb actuacions a l'escenari, cançons, escatologiues diverses, etc; em va semblar interessant, però no rodó. Principalment, el problema de l'espectacle són les cançons. Algunes idees ja són repeticions, però en qualsevol cas, molt més fluixes que d'habitude. En destacaria només una, la darrera. Al final de l'espectacle, Pla i Farrés seuen en un raconet i mentre es passen imatges d'una massacre versió cinema rus mut dels anys 20, canten pràcticamenta capella una versió preciosa del "Gracias a la vida" i ens demostren que, a més a més de cridar, de cagar-se en tot, de fer i posar-nos en rídícul, saben cantar. Com m'enyoro d'aquell Pla que començava el recital dient allò de "Hola, estamos aquí, pa cantar cansiones". El millor de tot, la companyia, especialment la mitja hora abans de l'espectacle. Potser vaig ser massa atrevit proposant aquesta "activitat", però les ganes de posar les coses a lloc, em van poder. No crec que faci falta demanar sorry, però per si de cas, que quedi dit.