Drogo, em dic Giovanni Drogo

Avui he baixat a BCN per una reunioneta. M'ho he pres amb calma, i com que no em paguen els parquings, he baixat en tren (perdó, el metro del Vallès...). Total que entre l'anada i la tornada m'he acabat un dels set llibres que tinc començats ara mateix (serà l'inici de la fi de la meva dispersió?). Estava llegint "El desert dels Tàrtars" de Dino Buzzati. Tinc entès (o això diu la contraportada, per ser més precisos i legals) que es tracta d'una mena de clàssic europeu antimilitarista (època Mussolini). Molt bé. Fins als darrers capítols del llibre l'havia trobat correcte, ben escrit, desolador. Em recordava molt "Esperant els bàrbars" de J.M. Coetzee; fins al punt que em va semblar clar que Coetzee, com a mínim, havia llegit al seu predecessor. Hi havia alguna cosa però, que no m'acabava de quadrar. Tot i que tots dos llibres fan referència a la por al que ens és desconegut (per cert, com que sóc una mica limitadet, vaig haver d'escoltar l'opinió d'una amiga (?!) sobre "La pell freda" ara fa molts mesos, per entendre que aquell llibre també "va" d'aquesta mena de por), el llibre de Coetzee contenia alguna història més humana, més personal, més d'interrelació amb l'altre sexe, que em va fer més pròxim el discurs.

Al llibre de Buzzati, per resumir, Giovanni Drogo, un tinent de l'exèrcit d'un país no se sap massa ben bé quin, és destinat a una fortalesa on passa trenta anys esperant l'atac d'un enemic que sembla fictici. Quan es produeix l'atac, ell que ha malaguanyat el seu temps en les rutines de la fortalesa i en l'esperança d'algun fet heroic, o si més no, que doni sentit a la seva vida, ni tan sols pot mantenir-se dret; s'està morint. És cap al capítol XXIII del llibre de Buzzati (pàgina 177 de les 217 que té el llibre en l'edició d'Empúries) quan he començat a trobar aquest toc més íntim que hi trobava a faltar. De fet, el llibre, fins aleshores i des d'una perspectiva una mica àmplia, semblava girar més a l'entorn de l'absurditat de les nostres vides, en general. A partir d'aquí, tocat (però, ja ho he dit alguna altra vegada, no m'enfonso tan fàcilment, jo). Reprodueixo dues frases d'aquella pàgina i un fragment d'una mica més endavant.

"Encara un altre cop, les coses de la vida es conjuminaven precisamentcontra seu".
"De fet, tota la seva vida sentimental esconcentrava en aquella esperança...."
"De mica en mica, la confiança s'afeblia. És difícil de creure en alguna cosa quan estàs sol i no en pots parlar amb ningú. Just en aquesta època en Drogo s'adonà que els homes, per molt que estigui l'un amb l'altre, resten sempre allunyats; que si n'hi ha un que pateix, el dolor és seu i de ningú més, ningú se'n pot carregar gens ni mica; que si n'hi ha un que pateix, als altres no els fa mal, per gran que sigui l'amor, i és això el que provoca la solitud de la vida".

Consti que no sóc conscient d'haver arribat mai a conèixer l'autor; ni en aquesta, ni en cap altra vida. Sembla ben bé que parli de mi (de vosaltres?). Al contrari però del que pugui semblar, la lectura d'aquests fragments no m'ha "posat malament" Entre que he tancat un dels llibres pendents i aquest trobar una lectura que et diu alguna cosa, més aviat em penso que he obert una porta (anava a dir a l'esperança, però seria exagerar, en negatiu, el meu estat anímic de partida). Deixem-ho que entre això i un parell de coses més, avui no veig el (meu) món tan confús com dies enrere.

Ja és molt, no? Visca la lectura!