Ahir vaig viure tres referències més o menys explícites a la solitud, que no és que em desagradi, precisament.
1. A primera hora del matí, mentre esperava, vaig continuar avançant en el "Mirall Trencat" de Rodoreda. No ho havia dit encara, però des del segon llibre que m'està agradant molt més. Ja n'explicareé el perquè quan en parli amb una mica més de detall. La qüestió és que ahir vaig llegir el capítol sobre la mort de Teresa que em va transportar, una altra vegada, a allò de que en el fons, estem sols. Vaig trobar que l'escena és gairebé dolça. Però amb solitud i fent-se càrrec d'un mateix (s'ha de valorar positivament?).
2. A mig matí vaig anar (vam anar, amb la pubilla de la casa) a veure l'exposició de Hammeshoi i Dreyer al CCCB. No m'hi entenc gaire de pintura jo, però em va arribar prou bé, crec, la importància de la llum en els quadres de Hammershoi i a les pel·lícules de Dreyer. Vaig trobar "curiós", d'una banda, l'efecte que em feia la distància respecte els quadres. En aquest cas, molt més interessant a una certa distàcnia. D'altra banda, també em va frapar la solitud dels personatges, normalment una dona que es veu d'esquena. L'exposició hi és fins l'1 de maig. Si esteu interessats o interessades en el món de la pintura i de la llum, jo crec que s'ha de fer un esforç per veure-la.
3. A la tarda erem a casa el padrí de la criatura fent temps perquè la seva mare acabés una classe de no sé el què. A RAC105 van posar una cançó de Pep Sala (mira que m'agrada poc, ho sento). La cançoneta repetia: "Soledat amiga meva, sempre ets al meu costat". Doncs quanta companyia, oi?
Al vespre, rebentat, em vaig quedar adormit al sofà. No sé si contar-ho com una quarta tassa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
La soledat - buscada- m'entusiasma. Quan em sento sola sense haver-ho buscat, llavors és diferent. Però per una persona que ha estat tants anys envoltada de mainada, creu-me: la soledat és fantàstica!!! (o sigui que a mi m'agrada, vaja)... mai he tingut por d'estar sola amb mi mateixa. I tu?
Em costa compartir la solitud. Crec que cadascú la viu o l'expressa de manera diferent. Ja sabem alló de tobar.te sol amb molta gent. El que sí, de vegades, em fa una mica de mal és tenir alguna cosa bona a explicar o sentir i no compartir.la.
Jo estic molt cansada de fer.me càrrec de la meva solitud, no em queixo perque moltes vegades així ho trio peró....
opine com arare. Gaudisc molt de les meues estones amb mi mateixa, que per sort són moltes.
No massa (por), Arare. Estar sol em va bé, en general, encara que he d'ametre que en algun moment de la meva vida he buscat companyia.
Africa, em sembla que t'entenc (i alguna cosa més) en cadascuna de les idees que hi ha en el teu comentari.
Nimue, aprofite-les.
jo he estat els tres darrers anys sola i ho he gaudit molt, em creia que era el meu estat ideal. ara estic acompanyada i no tinc cap ganes d'estar-me sola, però és perquè no vull deixar d'estar amb qui estic, cosa bonica...
mirall trencat: en soc super incondicional, rododeriana fanàtica. tot ell m'encanta, personatges, descripcions, i l'època...
l'expo: la tinc pendent, i amb ganes!!
pep sala: tampoc m'agrada, aixxxxx
adormir-se al sofà es molt traidor, comença amb molta dolçor i acaba amb un mal humor...!
Arare, totalment d'acord amb el que has dit al principi. La soledat buscada és la millor, perquè la gaudeixes i perquè és el teu desig. No hi ha res pitjor que la soledat que no vols. Mai ho havia entès fins que ho vaig patir.
Deixant a banda la filosofia, el comentari "doncs, quanta companyia" m'ha fet molta gràcia.... ha estat molt ocurrent.
Acabo d'entrar per primera vegada en el teu blog, he passat una bona estona. Si et ve de gust pots passar una estoneta en el meu: lamevaescola.blogspot.com
salutacions
Publica un comentari a l'entrada