29.10.07

Dissabte a les fosques

Em desperto força aviat amb una trucada de la meva compi que em comunica, que ella i els petits, han passat una bona nit i que aquest matí pensen sortir a fer encàrrecs diversos per allà el Berguedà.

Em llevo amb el peu esquerre. Decideixo no anar a l'enterrament d'aquella meva coneguda. Em dutxo, faig un café amb llet i canvio d'opinió. Durant el matí, tinc fins a tres converses telefòniques a través de les quals intento esbrinar quina seria l'opció correcta i perquè. Surto a fer tres meus/nostres encàrrecs. Cap a les dotze em truca un amic que també havia decidit no anar-hi i em demana que el passi a buscar. A la una som al cementiri de Collserola. La cerimònia no religiosa em posa de força mala lluna. Sort que si et mors no has d'aguantar les teves exèquies. Saludo coneguts i conegudes de l'època de l'institut, alguns més propers, altres desapareguts.

Arribo a casa cap al migdia i em compro un parell de plats cuinats per dinar. Intento fer una migdiada, però el cap no em deixa. Navego una estona per internet a la babalà. Perdo el temps.

A quarts de cinc faig un café amb les meves germanes i pujem al pis de la meva mare. Fa força dies que no hi entra ningú. El pis és ple de pols. Comencem per l'habitació del final i acabem al rebedor. Ens repartim mobles i estris diversos. Després de tant de temps, finalment hem aconseguit fer-ho, i amb una certa rapidesa i bona predisposició. Cap a les set, agafo un parell de capses i recullo les coses petites que em puc endur: una panera pel pa, uns gotets petits, un parell de paraigües plegables, una argolla, un joc de café, cedés, el pessebre,... Queden per repartir llibres, discos, cantirs i alguna coseta més, però el més gros ja està decidit.

Torno cap a casa carregat i m'escolto una petita selecció musical: la versió de l'Hallellujah d'en Buckley, Waiting for an angel de Ben Harper, The river de PJ Harvey. Sona el telèfon. És la meva germana petita que s'ha deixat les claus de casa seva a casa la meva mare. A quarts de nou torno a ser allà.

I després ja em dirigeixo directament cap al Teatre Auditori de Sant Cugat on tindrà lloc la X Nit de poesia. Sopo amb una amiga. Abans d'entrar trobo cares conegudes, però no trobo representació coneguda de la blogosfera. Porto tot el dia encaparrat. L'espectacle és linial (no ho dic jo), senzill, poc preparat. Els i les poetes desiguals. Per a mi, la sessió es salva només per dues coses: les cançons de Maria el Mar Bonet, especialment una adaptació d'una cançó popular, i quan l'amiga amb qui hi vaig m'estreny la mà i em fa tornar una mica al món dels vius (no sé si llegiràs això, però ho havia de dir). L'espectacle, en general, des del meu modest punt de vista, i en pràcticament tots els sentits: fluix.

Sortim de platea i fem una copa de cava. Ens trobam un blogaire palíndròmic conegut i apreciat. Fem la xerradeta i l'animem a venir a l'after-hours poètic que s'organitza una micona més enllà, a partir de mitjanit. Saludem també a un parell de bloggers poetes, oh capità. Arribem a l'after-hours. Costa una mica començar. Es tracta d'un encàrrec clar: poetes i/o poetesses joves. Comença Àngels Gregori i aquí ve quan em torno a sentir congraciat amb la poesia.

Feia massa temps que llegia i/o escoltava poeisa (tampoc cap excès, tot s'ha de dir) i no aconseguia anar més enllà dels meus clàssics (Salvat-Papasseit, Brossa, Estellés,...). Encara ara, quan en rellegeixo alguns versos de la rapsoda d'Oliva, la Safor, se'm posa la carn de gallina. Anna Miralpeix, la polifacètica Laia Noguera i Carles Rebassa mantenen el pavelló ben alt. En genera, diria que és una qüetsió d'estil i de continguts.

En fi, un dissabte llarg, amb altibaixos, canvis d'orientació, estones d'isolament, altres d'ésser social, de fred, de calor, etc. Un dissabte que va tenir molta foscuria, però que va acabar amb un llamp de sol.

P.S. El títol del post és un préstec de la novel·la de Maurici Pla que duu aquest títol. Per sort, no em sento tan apurat, al límit, per dir-ho d'alguna manera, com el protagonista de la novel·la; però hi ha un punt.... En aquest aspecte, suposo que és una sort tenir alguns punts ferms d'ancoratge a la vida.

8 comentaris:

Alegria De La Huerta ha dit...

Molt bonic poder acabar en un after-hours de poesia, no?

Realment un dia força dur, però ha passat i saps treure les parts bones, saps reconèixer que sempre hi ha punts que et fan tornar al vida.

Petons.

violette ha dit...

Moderatto, allegro, vivace, in crescendo...

Albert ha dit...

Alegria, sí, sóc relativament positiu, jo, i m'agrada estar convençut de que hi haurà punts engrescadors i vivificants en el que quedi del viatge.

violette, ma non troppo...

Africa ha dit...

Trobo molt dur haver de buidar una casa que no és teva...haver de decidir qué es fa amb les coses que un altre ha estat guardant o fent servir...me n'alegro d'aquest "trip" amb poesia de fons...tot un bàlsam oi?

Hanna B ha dit...

quin dia tant intens albert!
molt d'acord amb les teves impressions sobre els funerals, és un tema que em preocupa, perquè quan m'ha tocat anar-hi sempre he pensat el mateix que tu...
buidar una casa, quina dura obligació dels que quedem..!
sembla que la poesia (al final) et va il.luminar el dia, bonic final.

Arare ha dit...

au, va, encém el llum.

Albert ha dit...

africa, hanna, es va fer llarg i em vaig desorinetar una mica, però em smebla que va acabar bé.

arare, m'agrada, també, que algú em cridi a l'ordre.

Arare ha dit...

ostres, vaig dir encem i volia dir encén, em sembla que ja faig catúfols, aixx...

colta... tu reps els emails tertulians, no? què faig, envio allò o no? va, ordre,ordre!

;)