4.10.07

Els dos estripats (on tinc el cap?)

D'aquí a una estona encetarem el 5 d'octubre que seria el 77è aniversari del meu pare, si fos viu, que no és el cas.

Coses que em creuen el cap, a tota velocitat i en qualsevol ordre:

- I ja en fa catorze anys! I com passa el temps! Per no conèixer, ell no va conèixer ni la mare dels meus xics, el seus nets.
- Vam tenir les nostres enganxades, però també recordo bons moments, com ara sortir a buscar cargols o a caçar gamusinos.
- Els meus dos progenitos van morir als 63 anys. Si l'esperança de vida és cosa hereditària, estic a punt de fer-me'n les dues primeres terceres parts. Freno o accelero?
- Som uns grans desconeguts. Què hi tenia dins del cap?
- Físicament ens semblem molt. I la resta?

Una mica tard per fer-se aquesta mena de preguntes, oi?

Quina tonteria!

10 comentaris:

Xurri ha dit...

jo de tu accelerava, per dos motius:

1) no hi ha cap garantia que arribis als 63

2) si hi arribes o els passes, tot aixó que tens.

i una tercera: alló que deia el meu pare "accelera, a veure si arribem a la benzinera abans que s'acabi la benzina" és erroni.

nesnits :)

Albert ha dit...

Gràcies per l'opinió, xurri. Com em smebla que et pots imaginar, la pregunta té una mica de trampa, però el dubte és real.

nimue ha dit...

mmmm... avui estic en fase mesurada així que et diria que ni accelerar ni frenar, velocitat constant i tranquil·litat per poder veure el paisatge.
Però vaja, potser demà et dic una altra cosa, que estic d'un inconstant!

Albert ha dit...

Ja està bé, nimue, ser mesurada, de tant en tant. I en això de la insconstància, no sé pas qui dels dos guanyaria...

pere ha dit...

Em quedaré als 60, com el meu pare, o als 88 -de moment- com la meva mare? Tothom sap que em semblo més al meu pare i jo n'estic d'acord.
El que em sabrà greu, és que, a diferència del pare, jo sóc molt dolent en qüestió de números. Seria terrible abandonar el món sense saber amb exactitud quina és la meva marca.
Ei, albert, sigui com sigui, et recordo el meu epitafi: no portis pressa, ja ens veurem.

Albert ha dit...

M'agrada l'epitafi. Potser me l'apliqui.

Africa ha dit...

El cinc d'octubre del 93 va morir el meu avi patern, vaig sentir molt la seva marxa i, fins i tot, vagi fer una promesa que ja no faig peró encara recordo cada any. Quan la meva mare s'enfada amb mi sempre diu que sóc igual que el meu pare, suposo que amb un to negatiu...peró ambs el anys em sento molt orgullosa, som els bitxos raros de la família suposo..

Albert ha dit...

I visca els bitxos raros!

Hanna B ha dit...

trobo que són unes preguntes molt raonables. jo frenaria a les corbes i costerades i acceleraria de tant en tant en arribar el bon moment, que segur que el reconeixes...

Arare ha dit...

No corris, Albert! no cal...