12.11.07

Paral·lelismes

No ho acabo de digerir del tot, però aquest vespre, mentre abraçava la xiqueta de casa per fer-la dormir, he recordat molt el moment del traspàs de la meva mare que va morir, amb mi i amb les meves germanes, agafant fort les seves mans.

7 comentaris:

Arare ha dit...

és que es tractava de carinyo... no?

doncs això mateix.

Una apretada de mà.

Albert ha dit...

Sí, carinyo i ajudar a fer un pas a cadascuna (molt diferents, els passos, però passos).

violette ha dit...

Com a imatge és preciosa, com a sentiment em sembla molt intens. L'important és poder ser-hi.

Una abraçada! (Què ho fa que sempre me n'inspires?)

Africa ha dit...

Dues dones molt importans a la teva vida Albert, trobo maco i molt humà el teu paral-lelisme.

nimue ha dit...

al final els extrems es toquen i ja ho deia Papasseit que per tornar a nàixer necessitem morir.

Una abraçada. Una reflexió intensa i bella.

Grigri ha dit...

En essència és la mateixa apretada de mans. Amor en estat pur.

Albert ha dit...

Wanaddo m'ha deixat sense ADSL a casa. Contesto ràpid.

Violette, reina del suspens, espero que les abraçades siguin més aviat per empatia o solidaritat o..., i no pas per "pena". En qualsevol cas, m'arriben i te les agraeixo.

africa, mentre no sigui "Humà, massa humà" (Nietzsche). Allò que parlàvem dels sentiments. de tant en tant,....

nimue, hauríem de viure, opino, amb Papasseït sempre ben present.

grigri, amor, carinyo, tendresa, digues-ho com vulguis, però crec que sí que és això.