21.11.07

Diversos

En primer lloc, celebrar la recuperada connexió. Ahir va arribar el router de Wanadoo i a la nit, quan la resta de la família dormia, el vaig aconseguir instal·lar. Nosaltres, fins ara, no havíem mai tingut problemes amb Wanadoo, però aquest canvi de hardware sense avisar i deixant-nos penjats uns quants dies, encara que sigui per millorar, el trobo deplorable (quedi dit). Ara, abans de prendre cap decissió més "radical", ens ho pensem uns dies perquè tornar a començar el mal rotllo amb una altra companyia....

Una del grandolàs de la casa. Es veu que està en l'etapa del joc simbòlic i no sé què més. Total, que amb quatre trastos mal posats, el senyoret s'organitza una casa on fa la seva vida. Dorm, cuina, balla i llegeix. I què llegeix? Doncs abans d'ahir, el tarsto va decidir agafar el "Quadern Gris" de Pla d'alguna prestatgeria i endur-se'l a "casa " seva. Interrogat sobre si li agradaven els llibres amb lletres va contestar: "sí, clar". Sense comentaris.

Notícia de gènere. Avui hem assistit a una reunió de pares i mares de l'escola. Parlem d'una cinquantena d'alumnes. Erem una mica més d'una cinquantena de progenitors. La relació era només de 2:1 a favor de les femelles. He de fer constar que és un progrés d'igualtat. Segur?

Sobre la reunió. M'ha agradat saber que, encara que hi hagi mestres que s'expliquin millor i d'altres que no tant, darrere del que fan amb la nostra patuleia, hi ha alguna cosa. No en dubto a grans trets. altra cosa són algunes de les especificitats, per exemple quan posen tant d'èmfasi en treballar l'autonomia dels petits que sembla que els pot ajudar a ser més feliços. D'acord, mirarem d'estimular la seva autonomia, però tal i com ho expliqueu vosaltres, a base de rutines i hàbits, em sembla que us acosteu perillosament al conductisme (i no m'agrada massa la idea).

I la "pregunta del millón". Pregunta un pare: "Heu dit que feu dues activitats d'anglès a la setmana, i de castellà?, perquè jo vull que la meva nena parli anglès perfectament, però també castellà". A la pregunta, les mestres totes, s'han escaquejat en la resposta. "És que ve marcat pel Departament", etc. Cap d'elles ha tingut el valor de recordar a pare que la resposta, que ja va donar la directora del centre en el seu moment, és: "És que el castellà és llengua vehicular a la nostra societat i no us preocupeu que ja l'aprendran, mentre l'anglès, no ho és".

Acabo que això se m'està allargant massa i aquesta nit tindrem sarau a casa. La petita té tosseta, no pot dormir i cada cop que es desperta, brama com....

No he dit res de tu fa molts dies. Espero i desitjo que demà hi hagi bones notícies. A l'agost, t'ho deia l'altre dia, de vacances, i no se'n parli més!

8 comentaris:

Arare ha dit...

És bo saber que darrere del que fa la mainada a l'aula hi hagi alguna cosa més que coneixements. I, Albert, encara que et soni malament, les rutines són un bon punt de partida per a arribar a ser autònoms. Les rutines, acompanyades de carinyo. Les rutines a seques, serien conductistes i tristes. La pregunta del milió no és si aprenen anglès, castellà o català. La pregunta del milió seria:
Han percebut, els pares i les mares, a través d'aquesta reunió, que la mestra s'estima els nens?
Si és així, tant és que hi hagi una hora menys de castellà o d'anglès.

però està clar que hi ha famílies que els importa allò que és menys important... llàstima per aquell pare preocupat. No sap què és el verdaderament important.

És fantàstic que al nen li agradin les lletres dels llibres. L'acompanyaran sempre... i no deixen de ser imatges petitones... no?
___________
... de vacances a l'agost, doncs, i que tingui bones notícies. jo també li ho desitjo.

Grigri ha dit...

La reunió de pares era al vespre? Llavors no seria igualtat de gènere sinó que la majoria d'homes si els deixes sols a casa banyant els nens donant-los el sopar i posant-los a dormir, s'atabalen només de pensar-hi. O almenys això és el què diu la meva experiència.
Ep!!! que no vull dir que el meu marit sigui d'aquests, que nosaltres també vem anar junts a la reunió!! però el comentari generalitzat de les altres mares era: "aquest vespre vindrà el meu marit perquè es clar, millor que els banys i el sopar ho faci jo, que ell no sap ni per on començar pobre...

Albert ha dit...

L'encertes molt, arare, em queda el dubte de si els estimen.

Grigri, la reunió començava a les 18.30 h. Una hora més tard, puntualment, tothom a córrer cap a casa a banyar, preparar el sopar, etc. Però comparteixo amb tu el dubte.

Xurri ha dit...

Eps, no se si les tinc totes amb aixo que dieu, arare i albert... no crec que calgui que els mestres se'ls estimin. Crec que cal que els tractin amb respecte, que els ensenyin el que han d'aprendre, i els donin un model que els ajudi a crèixer, bé per que sigui clar o bé per que sigui admirable, o pel que sigui. Per estimar ja estem els pares, i els nanos ja trien els amics. Jo no vull que la mestra s'estimi la meva filla, gràcies. Malament estariem si aquest fós l'objectiu - els mestres no han de substituir els pares, han d'educar i instruir. Vaja, em sembla.

De fet, cal que els nens aprenguin el món, i quan anem a treballar, l'important no és que el nostre cap ens estimi o sàpigue que l'estimem. L'important és que ens tracti i el tractem amb correcció, que la feina s'organitzi adeqüadament i sense errors, i després ja ens estimarà la nostra famíla quan tornem a casa. Així ens va amb el jovent que arriba a les empreses i comença a muntar pollastres emocionals fora de lloc en comptes de treballar. I no els demanis rendiment: tot aixó d'exigir afecte ho fan abans d'habver-se'l guanyat, i - per decomptat- abans d'haver-se remangat a treballar una mica.

(uf, semblo un cabo xusquero)

Albert ha dit...

Docns aquest cop no estem d'acorsd, Xurri (em costa molt però, imaginar-te com a cabo xusquero...).

Nosaltres, de l'escola/ensenyament n'esperem altres coses a part que els traspassin coneixements. Els pares i les mares, la família, estem per estimar-los, per educar-los, per ensenyar-los, etc. (i no abdico de cap paper, en la mesura que sóc capaç de dur-los a terme, ara tampoc us penseu que sóc Superman); però si un xiquet de tres anys no se sent estimat (acollit, valorat, etc.) a l'escola, crec que no anem bé.

Per posar un exmeple: un servidor, de la Universitat, per posar un grau alt i ni idea de si el nostre grandolàs hi acabarà passant, evidentment; n'espera un traspàs de coneixements, però també d'actituds, del dubte, d'aprendre a ser crítics, etc.

També estic disposat a discutir que vol dir "estimar". Evidentment, no parlo de l'amor verdadero de la "Princesa prometida". Però parlo d'alguna cosa més que només respecte.

Consti que tot això ho dic des de la intuició (no sóc cap professional del tema). Arare, si de cas, ajuda'm a convéncer una mica Xurri.

Arare ha dit...

Estem parlant de nens petits, Xurri. Com més grans, menys "amor" i més diguem-ne d'una altra manera, tot i que el que vull dir és que els mestres que no estimin la canalla no mereixen ser mestres. He dit.

repeteixo, again: parlem de mestres.

I malgrat tot, ens hem d'estimar molt els nens, però els hem de fer "treballar". Si només els estimem, cagada. I si només els fem pencar, cagada. S'han de complementar estimació i penquera. No sé si m'explico...però suposo que si.

A la universitat normalment als profes se'ls en foten els alumnes. Però no es tracta d'això...

au, va, Xurri, digue'm que si, encara que sigui una mitja veritat :P

Xurri ha dit...

va, albert i arare, mitja veritat: psi.

Però es que penso que una cosa és que els mestres treballin de bon grat, gaudint la feina i creant un ambient de'ensenyança agradable amb les criatures, i una altra cosa completament diferent és pretendre que els mestres s'estimin els nens.

Hi veig dues coses que no m'agraden, en el concepte d'estimar:
1) que la rel.lació amb el mestre es limita a 1 any: és efímera, i la relació d'afecte ensenya que els afectes són limitats i utilitaris.
2) que el mestre que estima és un mestre implicat emocionalment en la seva feina, i igual que estima pot no estimar, odiar, agafar tírria, emprenyar-se etc. Risc...

però no us penseu que no us entenc, eh, és que discrepo una miqueta!!

Arare ha dit...

ës que és xungo, però als nens se'ls pot agafar tírria, també. I és molt, molt molt xungo. Però un bon mestre, una bona mestra, sabrà fer que el nen o la nena no ho sàpiga mai, encara que li costi. Que si. Que es pot. Costa, però es pot. I repeteixo que si hom o don no estima la mainada (és evident que no cal que els estimi com als seus fills, és una altra mena d'amor) val més que es dediqui a qualsevol altra cosa que no sigui l'ensenyament en escoles infantils o de primària. (Ja no vull parlar de l'ensenyament secundari, que és tota una altra història, tot i que també en tinc les meves pròpies teories. No tan dràstiques, però.)

Ep, només es tracta de la meva modesta opinió!!!!!