30.10.05

Últimes novetats. Les últimes hores han estat bastant plenes d'activitat i no he tingut massa temps per escriure. A part de treballar i de cuidar del xiquet, destacaria unes poques coses. 1) Divendres al migdia em vaig oblidar de recollir el poetit a l'escola bressol. No passa res perqupe està ben cuidat, però em vaig sentir ben culpable (oblidar-me del meu nen, jo!!!). Tot té una explicació, oi? A part d'anar de cul, resulta que els divendres. normalment, és sa mare qui el rceull, pe`ro ja fa tres divendres que, per feina, ho faig jo i el porto a casa la tieta fins a primera hpora de la tarda. Total que divendres em van trucar de l'escoleta preguntant qui l'havia de passar a recollir. CULPABLE!. vaig arreplegar-ho tot a tota castanya, el vaig recollir (estava la mar de distret assegut a una cadireta mentre els altres nens i nenes de la classe acabavend e dinar...) i el vaig dur a casa la tieta tot cantant al cotxe. Cap problema, però CULPABLE! I això que la seva mare, és ad ir la meva compi, quan ho va saber, es va preocupar més per com m'havia sentit jo que no pas per ell, però CULPABLE!. 2) La companya aquella de la feina amb la qui no tenim una relació massa fàcil, ja ho he explicat altres vegades, va ingressar dijous la seva nena petita (dos anyets) a l'hospital amb una megainfecció a la boca que no la deixava menjar. Suero. Com que estem com estem, a prt que ella ja deu tenir les seves cabòries, evidentment, no n'hem ni parlat, encara que em sembal que jo m'hi he posat bé. Tinc la sensació que el meu patir és sobrer i innecessari. 3) Des que dimecres a la tarda vam anar de visita a ca la metgesa homeòpata, sembla que el petit dorm millor, i de retruc el seu pare i al seva mare. En el meu cas, enacar no he pres la medicació, però només de buidar el pap ja em vaig sentir millor. La seva recomanació, dormir més, he mirat de seguir-la tant com he pogut (entre d'altres raons, per això fa dies que no escric massa). 4) Ahir dissabte al matí vam anar recollir les cendres de la meva tieta. Després vam anar fins a Montserrat a ecscampar-les com ella volia. Ho vam fer a la vora de tres arbres que estaven ben apretadets. Eren tres germans, un d'ells el meu pare, de qui també vam escampar les últimes cendres que encara teníem. Ja descansa com volia i on volia. I la vida continua, però ella és ben present entre nopsaltres. 5) Avui hem anat a passar el dia a Sitges. Hem passat un matí ben xulo a la platja i hem dinat a un restaurant dels bons. Si no ho fem ara, just després d'haver cobrat, no ho faríem en tot el mes. N'era de bona la paella!!! 6) Ja tinc salvat tot el que vaig escriure a bb, però quan passava per "recollir" els comentaris del post número 40, se m'ha penjat i no ho he pogut contniuar. Potser s'hauran perdut definitivament. Tampoc és la fi de l món, però em feia gràcies tenir-ho tot. I ho deixo aquí. No sé si tindré temps, però tinc algun mail per escriure. Vaig a intentar-ho.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Albert, més tard et comento el post, peró és que ara m'ha cridat l'atenció aquest comentari. El tal Rod també li va deixar un comentari al janbaar i em sembla que és com aquella publicitat que ens penjaven al BB com a comentaris, perque he entrat i no deixa de ser publi...més educada per aixó...

Albert ha dit...

Aquests comentaris m'acostumen a entrar tot just quan acabo de penjar un post. No em ve massa de gust posar les lletres aquestes per confirmar els missatges, però si la copsa es dispara, potser ho aquí fent. Ja diràs el què, i a veure si t'animes amb el meme.

Hanna B ha dit...

m'alegro que tot vagi endavant!
suposo que és normal que et sentis (una mica) culpable, però com veus i per sort, ningú més t'hi considera ;)
sona molt bé aquest dia a sitges amb paella inclosa, i les millores en tema son i descans!
petons

Xurri ha dit...

Quan la meva filla tenia 5 anys, jo pel pare i el pare per mi, l'un per l'altre, el cas es que no varem anar a la parada del bus a buscar-la i la nena es va passar tota la tarda voltant Barcelona en autobus fins que ens van localitzar a la feina. Llavors (patètic) va començar la cursa seguint l'autobus pel seu recorregut, només per constatar que acabava de marxar. ESTRÉS MÀXIM. La vam trobar més feliç que un gínjol, a Virrei Amat. Jo em sentia fatal, unes ganes de plorar... però en canvi va ser bronca grossa amb el pare, que m'esbroncava, tot molt estil "Maruja SanCu". :-(

Deixar-se-la a la guarderia o al cole (que també va passar, un parell de cops) es pecata minuta. Es que era complicat organitzar-se, i a la que hi havia alguna excepció, amb el lio de la feina era fàcil. Crec que a tots els pares ens passa un cop o altre.

Un petonàs.

Albert ha dit...

Si us he de dir la veritat, tampoc vaig patir massa er ell. Se suposa que a l'escoleta no l'enviaran capa casa tot sol amb el seu anyet i mig, ni me'l faran malbé per una estona més que hi sigui. Estic especialment content per la reacció de la seva mare perquè, encara que portem més de deu anys junts, encara no sé, sovint, per on em sortirà...

Anònim ha dit...

No crec que amb aquesta edat s'angoixés molt el petit...el que li va passar a la xurri si que és escalofriant per mi....encara me'n recordo del dia que em vaig quedar sola al bus sense els papis....

nimue ha dit...

ai mare, xiquets oblidats... no crec que t'hages de sentir culpable. No sé, eh... que jo no sé com reaccionaria si en tinguera. De totes maneres com de normal tinc el sentit de la culpabilitat atrofiat...
Amb la de coses que portes al cap!

per sort, te'l vas deixar a l'escola i com tu dius, estava ben cuidat!