24.10.05

Show must go on. No tinc massa clar que aquesta sigui la frase adient, però és com la recordo. Si fa no fa, era a mig camí entre el show-business i la vida entesa com un show. Deixant de banda una mica el primer significat possible, em penso que tothom estarà d'acord que la vida, d'una manera o una altra, és una mica un espectacle. I si no, mireu quina conversa més xula he "interceptat" aquesta tarda al parc infantil de torn. Per cert, hi he arribat una mica més aviat per mirar d'integrar-me una mica (eh, Xurri?). Es tractava de dues mares, diguem que la rossa i la morena, que competien a veure quin dels seus dos marits s'estava més dies fora durant la setmana. Una el tenia fora fins dimecres a la nit. L'altra fins dijous. I dels nens qui se'n fa càrrec? Elles, naturalment. Fins aquí pot passar. Hi ha gent que la feina obliga a anar d'una banda a l'altra, viatjar i ser fora durants uns dies. Res a dir. Però la mare morena, quan s'ha vist en desaventatge (i és que a sobre la rossa en tenia dos i un d'ells molt petit) ha reblat el clau i ha continuat "y cuando está en casa, le digo que no llegue hasta pasadas las nueve y así la niña ya se ha ido a dormir y no me lo desorganiza todo". Ha seguit un petit circumloqui sobre aquelles mares que fan que els nens esperin als seus pares desperts fins passades les 10 de la nit perquè si no, només els veurien els diumenges, i no tots, que també hi ha feina, i han arribat a la conclusió que es tractava de males mares. Suposo que quan he arribat al parc (sis mares, dues canguros sudamericanes, una iaia, un iaio i jo, a part dels petits), m'hauria d'haver imaginat de quin pal anaven les coses, però sóc un inconscient. Com que les coses, en el meu ambient més proper, són força diferents, em costa pair determinades expressions de masclisme. Ai, m'oblidava de la conversa de la rossa i la morena quan marxàven. La morena: "¿Y tu en que le hablas a tus niños?" Francament, no entenc massa la pregunta, perquè els nens eren per allà a la vora i bé que es podia sentir en quina llengua s'hi dirigien. Respon la rossa. "Uy, yo en castellano, porque el catalán ya lo hablan en la escuela y con sus abuelos". I el circumloqui posterior anava dedicat a les meravelles que ofereix el castellà com a llengua de comunicació universal i tal i tal. Sort que la rossa estava de força bon veure i he pogut distreure una mica el cap de les meves cabòries.... Qui em mana a mi, continuar vivnt aquí?

7 comentaris:

mar ha dit...

hola Albert
ara hi he pensat en allò dels poemes per sant cugat. Si us en falten i no és inconvenient de que ja estigui penjat a internet, pots agafar qualsevol dels meus (tens el meu permís... no n'hi ha cap publicat en paper, per tant no hi ha problema, tria el que vulguis)

vagi bé

ahhh, em refereixo als que tinc penjats a "relatsencatala.com"... els brisalls només són "brisalls"

mar ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

A qui has censurat? :-)

Tremendo el nivell de les converses del teu poble, eh?
Moltes vegades havia pensat que molts homes es quedaven a treballar fins tard per arribar a casa i no tenir que fer res dels crios - mai hagués pensat que la idea fós iniciativa de les mares... què fort!

Quan jo era petita, el meu pare es va posar a treballar pel seu compte, el que significa que feia moltes hores i gairebé cap vespre el vèiem. Però ho compensava sent ell qui ens aixecava pel matí, qui ens vestia, qui anava a buscar el pà i ens feia l'entrepà i qui ens acompanyava fins l'autocar de l'escola... Suposo que si hi ha interés sempre hi ha maneres de trobar moments en els que dedicar-te als teus nens.

Grigri ha dit...

Ostres Albert, aquestes mares són de les que fan por!!!
Aquest estiu allà a la Cerdanya (pronunciat: SSardanya, amb les a ben obertes...!!), també te'n trobaves per tot arreu.. brrr..
a més, jo flipo, perquè com tu dius de la rossa, estan totes amb uns tipassos que te mueres!! que a una li entren ganes de dir-los:"això teu és natural? et vas operar el mateix dia del part? o és que no tens altra feina que passar-te el dia al gimnàs?"

...en fi, que ens fan sentir a la resta de mares "mortals", unes piltrafes, unes misaes, només falta que els nostres fills ens diguin "la meva mare és un desastre i no té pits!" :DDD


Pel què fa a la teva tieta, sé que no és correcte dir-ho així, però crec que és el millor que podia passar-li si estava patint tant..
sap més greu pels que us quedeu sense ella..
una abraçada

Hanna B ha dit...

ostres albert quines mares de terror-show! segons la seva concepció del món.mundial tu deus ser un pare gai lo menos.. :)
suposo que no cal pensar quina deu ser la seva balança d'interessos a la vida... (adivinem... diners i aparences?) amor i sinceritat deu ser per elles una mena de conte infantil.. enfin!)
en tot cas és una dimensió que tenim convivint amb la nostra..!!

Xurri ha dit...

But the Russians love their children too...

Albert ha dit...

Mar, divendres et diré com ha quedat tot plegat.
Ego, els comentaris elimats eren meus amb mar (hi sortia una A/e).
Grigri, estic d'acord amb tu en els dos comentaris que fas (mares i tieta).
Hanna, al meu barri hi ha una certa dualització: els i les que vivim en cases de promoció municipal i els i les qui viuen en una promoció privada que es deia "El edén". Ja està tot dit.
Xurri, potser sí que els extranys (en un sentit Camusià) estimen els seus petits a la seva manera, no ho dubto, però em sento diferent d'elll(e)s i no acabo de quadrar on visc. Els horaris de treball i les opcions de vida són una cosa molt personal. És el que comentava.