1.4.06

Gestual

Ahir divendres a la nit vaig haverd e treballar i vaig plegar tard. Entre això i que el petit i la seva mare no estaven del tot fins, a la tarda, els vaig acompanyar fins al seu cau familiar berguedà, on al cap d'una estona, tots dos, estaven molt millor. Així que avui dissabte, hem decidit que m pugui dedicar el dia, per fer encàrrecs i gestions pendents, per estudiar (que ja vaig endarrerit) i per tenir una estona per a mi (vermut al solet delmigdia, lectura, etc.).

Tot plegat, que m'he llevat tard, he llegit una estona, m'he dutxat i he sortit amb un cert esperit resolutiu a veure-me-les amb la vida (i amb l'Administració, altre cop). Com que el passeig havia de ser (i ha estat) una mena d'antiestressant, he passat per aquella meva llibreria preferida. A part de trobar-hi un parell de personatges més o menys coneguts (una presentadora de la tele que m'agrada) i un, diguem-ne, poeta, que no m'agrada tant, però que m'és simpàtic (quin mal adjectiu he trobat...) que m'ha deixat "a caldo" el darrer llibre de Gimferrer, he comprat un llibre de M. Cunningham, "Les hores" (ja es veu que vaig una mica endarrerit...). Després he sortit a fer la gestió més administrativa iq aun he tornat a passar per la llibreria en qüestió hi he tornata entrar, i una mica l'atzar (només n'he llegit uns quants versos), he traiat i comprat un llibre de poesia. Efectivament, "Gestual", de Mireia Vidal-Conte (col·lecció Biblioteca de la Suda, Pagès editors, on, entre d'altres, han publicat carles Hac Mor, Lluís Calvo, Feliu Formosa i/o Júlia Zabala).

Com que hi havia temps, he parat a fer el vermut (coca-cola i olives, no us penséssiu; sé d'un que en riuria), i m'he fet el poemari de Mireia. Aquest poemari va guanyar el premi Benet Ribas de poesia, 2005, si no m'equivoco de la vila de Blanes. Com que tinc una mica la sensibilitat a flor de pell, i no sóc l'únic, entre medicament homeopàtic, les notícies fredes de la meva mare, les notíces calentes de casa, la lectura de detrminats blogs, les afinitats electives, altre cop, etc.; el llibre m'ha agradat força. A més a més, i per a aquells i aquelles que no us hagueu llençat mai a la lectura d'obra poètica no em sembla un mal punt per on començar. Els poemes són relativament diàfans (cadascú que en faci tants nivells de lectura com vulgui, però com a mínim, existeix un cert sentit relativament fàcil de captar). Personalment, crec que s'aproxima a un "tema" (quan deixaré d'utilitzar aquest terme buit?) que m'és proper (parodiant Ferrater, no diré res més). Però, a part dels continguts, que per lèxic, temes i llargaria, etc., penso que són accesibles; crec que Na Mireia ha exercit l'ofici poètic de la forma, d'una manera molt ben resolta. Jo considero que la forma també és important (recordeu allò de "en l'estil hi ha l'ànima", no sé si era de Jaume Cabré). I, en aquest cas, jo crec que és una bona exemplificació de com es pot/s'ha de ser, una mica original, sense ser inaccesible. El llibre està dividit en quatre "gestos". M'agraden més els tres primers, tot i que el quart, ni que sigui per extensió, inclou alguns molt bons poemes, en la meva modesta opinió.

No sabia gaire quin fragment triar-vos (i, per cert, ni si això constitueix una vulneració dels drets de l'autora; espero que em perdoni si mai se n'assebenta, com del contingut general del post), i finalment m'he decidit per reproduir un poema sencer, aquest: peR on agafar-tE De no tenir-te / surten disparades de la meva ànima / boques de roselles afamades / que m'exigeixen / bocins de la xocolata d'ametlles / que tu em dónes. / -si estàs al meu costat, tot i que lluny, / recorda de canviar l'aigua de les orquídies-.


6 comentaris:

Xurri ha dit...

Feia molt bon dia per un vermut, de ben segur que un vermut negre amb sifó t'hagués sentat millor que la coca-cola, i estéticament, sent semblant, és molt més lúdic.

DIY ha dit...

Vaja Albert...m'has traslladat amb tu al vermut i el dia assolejat. Recorda que tant la calor al migdia como la pluja a l'hivern ens possa una mica tovets també...Molt maca la poesía...molt primaveral...

Hanna B ha dit...

si, molt primaveral aquest matí actiu de solet i encàrregs amb literatura, poesia i vermut. em fa gràcia que es digui vermut si no n'hi ha... jo a part d'afegir-hi unes gotes de martini al que diu la xurri, no podria passar sense olives i escopinyes... una que és vermutera de mena ;)
com a analfabeta poètica sento confessar-te que tot i que m'agrada l'us de les paraules i el so que en queda, potser arribo a entendre el sentiment, però em queda més la sensació de que no entenc alguna cosa... crec que n'hi ha que no tenim remei amb això de la poesia..

Hanna B ha dit...

olives, no, volia dir patates!

Albert ha dit...

Xurri, segur que un vermut negre és molt millor i més lúdic que una coca-cola, però ja fa una bona temporada que m'he autolimitat el consum d'alcohol.

DIY. La primavera i altres coses. Demà, amb més informació, ho explicaré més ben explicat.

HannaB, a mi també m'entusiasmen els vermuts de veritat amb escopinyes i patates, a part de les olives, però és que tot sol, no vaig voler abusar... I, d'això de la poesia, i per si et consola, jo sóc dels que n'estic segur de no haver-ho captat tot (com a teatre, amb la música, etc.), ni falta que em fa!.

Anònim ha dit...

gràcies Albert, pel teu generós comentari sobre el Gestual.
crec que la millor notícia per una persona que escriu és la de poder-se convertir en fusta de salvament (en el teu cas, en un matí atrafegat) per poder respirar. em sento contenta.
Mireia Vidal-Conte