Seriositat versus frivolitat

Deia que accepto el risc de no expressar-me massa bé i que no se m'entengui. Aquest cap de setmana l'hem passat al Berguedà. Dissabte al matí, concretament, vam decidir passar per la piscina de la comarca que va inaugurar, ara ja fa un bon grapat d'anys, el Generalísimo. Mentre m'estava allà, tan a l'ombra com podia, m'escoltava i em mirava el personal. No vull semblar excessivament classista, però estic bastant convençut que és relativament fàcil reconèixer l'accent dels nadius i natives de la comarca d'una determinada extracció social (ha quedat prou fi o encara és massa barroer?). Me'ls mirava, francament, com qui es mira els i les aborígens d'alguna illa del Pacífic i pensava en l'entrevista a Yasmina Reza que vaig llegir i comentar fa uns dies. Recordo molt bé la seva recepta: com que la vida és una cosa ben seriosa, cal enfrontar-s'hi amb unes bones dosis de frivolitat (ep, la proposta se l'aplicava a ella mateixa, la resta del món que faci el que consideri oportú, suposo). La meva observació (voyerisme?) em va semblar frívola; però algú em pot explicar on rau la seriositat de la vida?