"El temps consola i és alhora el culpable de tot, el responsable de tot, dels nostres neguits, de la nostra decadència, el temps és equívoc i inexorable, s'envola, fuig, s'escapa, s'oculta, ens enganya;..." A "El retorn de Voltaire", de Martí Domínguez.
Aquest fragment és una mena de complement a un post de katrin de no fa gaire dies. Potser no parla, específicament, de buidor, però en la seva generalització, crec que també ho fa. Es tracta de la lectura de per aquí dos mesos del Club de lectura virtual, però com que a mi no em sobra gaire el temps, em salto una lectura i començo amb la següent.
De totes maneres, encara que no visqui un temps gaire buit, de tant en tant, també em paro a reflexionar sobre el sentit de tot plegat (procuro no estar-m'hi gaire estona perquè no tinc massa temps i perquè el resultat de la reflexió tampoc és gaire engrescador).
Dos exemples de com passa el temps. D'aquí a poc més d'una hora, la meva petita farà el seu primer anyet de vida. Fa un any, exactament en aquesta hora, ja érem al quirofan de l'hospital. Fa sis mesos vaig rebre el pitjor sms de la meva vida. Aquesta setmana s'acaba el cicle i la vida, la lluita, continua.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
el temps... tot es qüestió demirar-ho desde la prespectiva única. certament. Jo agraeixo el temps, que puc besarla, que puc acaronar-li les mans i que puc abraçar.
Es clar que les mans son de la parella, les abraçades del pitufo ( que ja medeix més que jo ) i les besades, de a princesa... que el 24 en fà un any més i aviat serà una doneta.
El cas es que som petites roques, que en afecten d'una manera totalment diferent, la llum, l'aire, la temperatura.
*
M'agradaría trasmetret un somriure!
aiguamarina
suposo que és allò de la relativitat... o no?
Felicitats, Albert, per aquest primer anyet de la petita tertuliana.
Publica un comentari a l'entrada