Ara explicaré perquè a un servidor no li ha passat ni un moment per la barretina (casolà, oi?) això d'anar al cinema, és més, la vida encara se m'ha complicat/estressat una miqueta més.
D'entrada, avui divendres era dia de sopar, si no romàntic, com a mínim, d'estar amb la parella. I de descans, de llegir les meves coses, de badar... Ahir al matí vaig tornar a pujar cap al Pla de l'Estany amb el petit perquè passés dos dies amb una seua tieta (i aquí és on s'agraeix la atsca de la tieta en qüestió) i els seus cosins corresponents. Quan vam sortir de casa, el petit ja estava a 37.5. Mal presagi, però s'havia d'intentar (i la seva tieta en té la mà trencada en això de cuidar nens, que en té dos que ja són adolescents, la campiona).
Al migdia ja tornava a ser a casa a fer companyia a la futura remare de les meves criatures que continua amb les seves contraccions i malestars panxils diversos. Total, que vam acabar sense fer massa res: jugant a cartes, explicant-nos coses de les feines, llegint,...
Aquest matí la tieta ha trucat per avisar que això de la febre anava en augment. Ens hem organitzat i, enlloc de trobar-nos demà dissabte al matí al Berguedà (plà previst) hem decidit que el pujaria buscar a primera hora de la tarda (canvi de pla). Abans però, he hagut de baixar a BCN a buscar un medicament homepàtic que tenia encarrgat de fa gairebé un mes i un recollir un paquet/documentació per la meva compi a la seva feina. D'allà cap a Banyoles i tornar amb un petit enfebrat, que no tenia massa ganes d'anar amb cotxe (ni amb totes les cançons del món al reproductor de CD) i que s'ha fet pipí per acabar-ho d'adobar.
Un cop a casa, la part escatològica. deu haver estat tant content d'abraçar-nos que, tot just després de prendre el seu medicament, ha deixat anar el ventre i no us explico com han quedat els llençols, la seva robeta, la meva samarreta i d'altres indrets de la casa per mirar de no ofendre massa ningú.
Ara reposa al llit amb sa mare. De tant en tant es desperta, sommica, beu una miqueta i es torna a dormir. I així passarem la nit. Qui ha dit que tenir petit(e)s, no és d'allò més maco?
PS Nimue, el llibre m'ha agradat. Fins i tot al final se m'han escapat unes llagrimetes. De totes maneres, hi ha algun moment en que he trobat que potser patina una mica massa. Ja em diràs el què.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Ostres, quina marxa que portes, no? A sobre podria ben ser que estiguis de vancances? Be, fer de pares mai té vacances... no cal que t'ho digui, no?
"Qui ha dit que tenir petit(e)s, no és d'allò més maco?"... Ai, quin "rentintín" que té la fraseeee! Sí, ho passes fatal quan tenen febre, es posen malalts, es porten malament o et deixen en ridícul o enmig d'una situació incòmoda... però són un encant (ho diu la mare d'un terratrèmol de tres anyets). Ànims! :)
Bé, la confiança ja les té aquestes coses... De totes maneres és fascinant la rapidesa que tenen per a recuperar-se. Jo tinc la meva experiència en dos: nen i nena, ja més grandets, això sí.
Benvingut, Desmond. Vacances a mitges....
bitxo, el meu passa pels dos anyets i tres mesos, i aquests dies està tonto.... (ei, amb carinyo)
arsvirtualis, avui ha fet el tomb. Al matí hem anat al metge perquè, després de tres dies de febre, el xicotet s'ha omplert de granets, però no és res seriòs.
Espere que el xiquet es pose bonet aviat. Crec que és una de les coses que més em faria patir de tindre criatures, quan es posen malaltes i són tan petites... Això, que es cure aviat i que pugueu descansar tots a casa!
Publica un comentari a l'entrada