Aquesta tarda estava a punt d'escriure un petit post quan m'ha arribat un sms d'una amiga. Males notícies. He contestat pel mateix mitjà. Ja parlarem quan s'hi vegi amb cor. M'he posat al llit i se m'han escapat unes quantes llàgrimes. Però mitja hora més tard m'he llevat i he anat a buscar el xic i a la seva mare que m'esperaven a casa la tieta monja i hem anat al metge pel petit (té fongs, segons la doctora). Després hem anat cap a casa i he jugat una estona amb el petardo (sa mare té el cap ple de cabòries per culpa de la feina i tampoc està massa bé aquests dies). Al vespre, sa mare s'ha superat i s'ha fet càrrec de la bestioleta i jo he pogut anara una reunió d'una associació de la qual sóc membre. Ens hi estem una horeta i mitja. He tornat a casa, he sopat i mentre cuido del petit, que es desperta plorant ,de tant en tant, escric això. Que si fa no fa és el mateix que volia esciure a primera hora de la tarda. Aquests darrers dies em costa "navegar" per la vida. Estic una mica massa sensible, potser. Obro el diari i se m'omplen els ulls de làgrimes quan veig les fotos del que està passant a l'Àfrica amb la SIDA. Minuts més tard m'interesso i suco pa en la polèmica oberta sobre el plagi (o no) del darrer premi de poesia Gabriel Ferrater de Sant Cugat. Etc. Estic escindit. Com tanta gent, suposo. Però aquests dies em costa trobar el punt d'equilibri.