30.11.05

El turista accidental

Ara fa dies que no comentava cap lectura. entre una cosa i una altra, tampoc havia avança massa. Però en els darrers dos o tres dies he fet una avançadeta més decidida amb l'últim llibre que tenia entre mans: "El turista accidental". He de reconèixer que m'hi vaig posar per una recomanació indirecta (la recomanació era más aviat sobre la pel·lícula i, sobretot, sobre una "idea" de la pel·lícula). No he pogut comprar el llibre perquè està descatalogat però l'he aconseguit a través la bibliotecària de la família, la meva germana. En resum diria que tracta de la crisi d'una parella, vista bàsicament des de la perspectiva d'ell, el turista en qüestió, que perd un fill de dotze anys. L'autora, Anne Tyler, de qui ja vaig comentar el llibre "Un matrimoni amateur", durant les primeres duescentes pàgines més aviat et posa en situació, descriu. Escriu bé, no dic que no, pe`ro ja em va passar amb l'altre llibre no m'hi acabava d'enganxar. Massa presnetanció i poca substància, em sembla. Sigui pel que sigui (i un mail que jo em sé potser m'hi va ajudar), a partir de la pàgina 200 comencen realment a passar coses i s'hi poden trobar reflexions més interessants (des del meu punt de vista, esclar). Reflexions sobre el conviure i la parella, sobre com som tots d'especials, sobre les nostres rutines i les nostres manies, sobre les nostres façanes, sobre el dol i el dolor, sobre les diferències de classe, tot amanit amb unes quantes pinzellades sociològiques (és que les amèriques són diferents). En reprodueixo un fragment estrella: "...., empezó a pensar que las personas sí podían ser utlizadas, que podían utilizarse y consumirse mútuamente, que podían no ser capaces de ayudarse mútuamente y quizá incluso podían hacerse daño mútuamente. Empezó a creer que lo que uno sea cuando está con otra persona tal vez importe más que el hecho de amarla o no". Com que la frase ja em sonava no m'ha extranyat trobar-la, però com que el paràgraf ocupava dues pàgiines diferents no l'he reconegut fins al final de tot. Jo ja m'havia quedat aturat (rellegint-ne la primera part) i mirant d'establir fins a quin punt me la podia aplicara mi mateix. A part d'això, em queda el dubte de la diferència d'edats entre ell i la dona nova, i de sí aquest factor influiria en la decisió final que prén el personatge masculí de la novel·la. No se'n fa cap esment, però a la relitat, això seria obviable?

6 comentaris:

Anònim ha dit...

No havia pensat en que la dona nova és més jove, tampoc se m'havia passat pel cap que això fós un factor decissiu... De la primera dona n'està enamorat, però a més, és més guapa i més interessant (almenys a la peli)... pot competir la joventut contra això? Sí que és cert que cada vegada estem veient més homes que s'estan amb jovenetes, però pensava que eren un perfil molt determinat d'homes -molt allunyat del meu tipus, per cert- i que, en la majoria de casos, el que importa és que una dona sigui interessant, no pas la seva edat. Visc enganyada, oi? :-)
M'alegro de llegir sobre el teu cap de setmana sense nen - i encara més sobre els propers plans de vol a Bruseles (això em fa una enveja...)

Hanna B ha dit...

mmm... em sembla que em falten detalls. enfi, que la frase pot ser força obvia en moltes ocasions i segurament en el llibre no ho és tant... en tot cas jo penso que no és possible que dues persones es complementin/ajudin/motivin/necessitin un 100% (obvi també, potser!)

Albert ha dit...

Ego, correcte fins a un cert punt. Segur que la Turner és més guapa i inetressant que l'altra (a la peli i suposo que al llibre també), però a la vida real sembla que el tema de l'edat es valora molt (i no sóc pas jo, precisament, que més aviat estic fent una creuada a favor de les guapíssimes noies de 40 anys!)

Albert ha dit...

HannaB, tens raó, la frase treta de context segurament perd valor, però... Del teu últim comentari al post anterior diré que últimament no sóc conscient de parlar gaire de llibres, entre d'altres raons, perquè estic llegint menys, i que estic d'acord amb tu en que potser hauria de parlar més d'amor, però és tot tant complicat...

Hanna B ha dit...

albert! parla del que tu vulguis creguis i et doni la gana! només tenia ganes de provocar una mica :)
petons

Xurri ha dit...

Crec que la darrera frase es encertadíssima. El que un és amb l'altre és més important que estimar-lo.

Hi ha persones que treuen el millor de tú, Hi ha persones addictives que treuen de tú la teva debilitat, i persones débils que et trasformen en tirans. Hi ha persones aduladores que extreuen la teva vanitat, i persones devastadores que t'anihilen. Hi ha persones submisses que treuen el teu sadisme, i persones sàdiques que treuen la teva submissió. etc.

L'edat hi juga algun paper,en funció de la necessitat de maduresa, d'experiència compartida, d'atractiu físic o de poder social. Però crec que la própia necessitat n'es més determinant, del tipus de parella amb la que enredes el teu present.

Resulta força evident que les parelles es formen per necessitat de consum mutu. De desig, de companyia, de pensament, de romanticisme, de materialisme.

Tenim com a decència bàsica la delicadesa d'amar, profundament. Alló que necessitem. Podem aspirar a tenir necessitats més o menys el·laborades: des de la necessitat d'una abraçada a la necessitat de ser escoltats o d'algú que dugui els nens a escola i a la platja els diumenges. Necessitat d'ajuda per pagar les factures o de que ens escalfin els peus a la nit. Necessitat de sentir un cor desbocat sobre el nostre cos amb els sentits plens. Necessitat de compartir taula i vi, i històries i riures.

Tot son necessitats. Alló que en diuen amor... quí sap que és. Depén més del que som amb ell o ella.

No qualsevol és la persona ideal per acompanyar-te envellint. Cal saber ben bé el que vols - i el que pots donar.

En el cas que realment necessitis companyia per a envellir, es clar, que potser es que no.

Bon tema. De llibres - i d'amor.