6.11.05

Diumenge a la nit. Silenci. Calma. Ara fa uns dies que no he escrit cap post. No tant perquè no hi hagi res per explicar (sempre en tinc el farcell ple) com perquè no he trobat l'estona. El petit de casa continua, de nit, amb la seva otitis. Ahir, la plorera, va ser de quarts de dues fins a les quatre de la matinada. Déu n'hi dó. Avui hem parlat amb la metgesa que el porta i ens ha dit que no l'hem de deixar plorar tant. Apiretal i per avall. Té un anyet i mig i fins ara se n'havia escapat, però ni ell ni nosaltres podem continuar aixi. Després, durant el dia, està fantàstic. Avui, a canvi de no dormir massa a la nit, ha fet una migdiada de gairebé tres hores.
Amb aquest patí em costa posar-me a estudiar, però ahir vaig fer la primera tiradeta de Sociologia Electoral (ja és una assigntura del cinqué i últim curs!). Avui diumenge he acabat el "Tristani muere" de d'A. Tabucchi. No m'ha agradat massa. Potser no sóc la persona més endreçada del món, però l'he trobat exageradament dispers. Entenc el perquè, però no m'hi he sentit a gust. És una llàstima, El seu "Sostiene Pereira" em va agradar força més, com la peli (em van caure un parell de llagrimots d'emoció al final). Ara estic atacant la novel·la de Gioconda Belli, "La mujer completa" i "El turista accidental" d'A. Tyler. De totes maneres, el meu temps per llegir, que ja havia dismnuit molt. ara encara serà menor perquè la propera setmana reprenc els estudis a distància.
M'oblidava d'una cosa important per a mi. Sabeu el mal rotllo aquell amb una companya de feina que em va doldre molt, doncs cap la possibilitat que estiguem començant a recuperar una més bona sintonia. Divendres, a part de parlar una estona com ja fem últimament (i no només de feina), "em va fer" acompanyar-la amb el meu cotxe fins al seu cotxe perquè anava carregada i havia aparcat lluny. No és una persona que demani massa res, ni tan sols xerra gaire de segons què, però un pas és un pas, encara que sigui només per normalitzar les coses. N'estic content, però també he de dir que em fa por fotre'm una trompada els propers dies.
Ma mare va fent. Els resultats dels últims anàlisis són bons. No ha de tornar a fer controls fins d'aquí a quatre mesos. Fins i tot ha de comentar amb el seu metge de capçalera la possiilitat de tornara treballar. A ella li agrada i crec que l'ajudaria a sentir-se viva i útil. Aquesta tarda he fet el segon viatge fins a casa la tieta. N'he recollit un munt de capses, bàsicament llibres, que he portat fins a casa de la meva mare que farà de magatzem central provisional fins que ens repartim tot el que puguem. Algunes coses, com ara roba, ja les hem començat a donar. D'altres, els mobles, no sabem ben bé què fer-ne. És un pis trist, el de la tieta sense ella. Espero que avancem la feina ràpid i no haguem de fer massa viatges més.
Per cert, ja queden menys dies pel Festival de Poesia Catalana, concretament dissabte 19 de novembre a les 22 hores. Els qui i les qui hi tingueu un interès, reserveu-vos la data. Jo espero poder anar-hi, no sé si sol o acompanyat i, no només el Festival, sinó també a algun dels actes que es fan durant els quatre dies anteriors. M'ha costat trobar el link. Si us agrada la poesia, proveu a http://teatre-auditori.santcugat.org/?go=jN7uAYLx/oIJaWVRC74cU93ygJVYKPpQTc6leLPlkFvt Potser hi trobareu alguna cosa que us interessi.
Apa, bona nit. Vaig a mirar si expliqueu res de nou.

6 comentaris:

mar ha dit...

hola Albert,
tot i que els meus fills ja són grans, jo encara recordo el que és passar una nit "d'otitis" ... fan patir, oi, quan ploren tant?

m'apunto el dia 19 a l'agenda (tot i que ho tinc complicat)... però sóc de les poques persones que poden estar a dos llocs alhora a causa de la meva hiperactivitat
una abraçada

Hanna B ha dit...

pobret amb la otitis! espero que es millori aviat, i si li cal prendre un calmant infantil suposo que no li ha de fer cap mal...
això que expliques del pis de la tieta és un dels temes que em té preocupada. acumular coses i coses i el dia que faltes... que se'n fa? amb aquest pensament, intento no acumular (complicat)
anims amb els estudis i no baixis la guardia del tot amb la compi de feina... (jo estic massa escarmentada amb un personatge similar)

Diy ha dit...

Bona nit Albert, jo pago molt car que els meus facin migdiada, aquesta va a compte de 3 o 4 hores a la nit així que m'estimo més patir durant la tarda....
Bé per lo de la companya de la feina, jo porto un parell de setmanes picada amb una peró la veritat és que em carrega molt i ja m'està bé, encara que no es agradable estar així. Petons

nimue ha dit...

una abraçada, albert.
jo el cap de setmana del 19 estaré a València. L'any que ve serà!

M'alegre molt que ta mare estiga plantejant-se tornar a la feina! això deu ser bon senyal, no?

molts ànims amb el nino, pobre... sort que passarà aviat!

Xurri ha dit...

Pobret, fan molt mal les orelles...

Quina sensació més extranya la de prendre cura de objectes personals de gent que ja no hi és... les estones que remenes entre la paperassa abstret i reflexionant, recordant, i la indecissió sobre el que se n'ha de fer... la presència diferida de la persona en torn a les seves pertenències i el respecte o reverència que produeix la seva absència, tan present. Reendreçar o reorganitzar els objectes i papers... sembla que desfent el que altres han tocat o endreçat es desfà la seva presència, el seu temps, magatzemat en la disposició de les coses es dil·lueix, com el fum a l'aire.

Un petó.
I dona-li el dalsy al xicotet, que no li farà cap mal. I el mal d'orella si.
(perdona si em fico on no em demanen)

Albert ha dit...

Mar, i tant que fan patir, no com quan ploren perquè els facis cas o per una trompadeta de nores. Ja m'explicaràs aquest teu dó de la multiubicuitat.
HannaB, miraré de no baixar la guàrdia, pero és que en tinc tantes ganes. N'estic tip d'anar a la defensiva pel món.
Diy, el nostre no dorm tota la nit d'una tirada, però va dormint. I no, no és agradable estar així.
Nimué, doncs t'espere l'any que vé (o potser abans, no tens pas cap lectura en agenda?). Ma mare bé, dins del que podem esperar. El nino i jo, avui, estem fent de nòvios.

Xurri, jo no he dedicat massa temps als papers (ho han fet les meves germanes i la meva mare), pe`ro si el pis ja ens feia una sensació extranya quan ella hi era, ara, encara més. I al petit ja li hem donat Dalsy, però la metgesa, homeopàtica ella, ens diu que si no reacciona al seu medicament en un quart d'hora, apiretal, que és un calment adaptat i que no passa gaire res. Millor no haver-hi d'arribar, però si hi arribem..., el que faci falta.
Us desitjo una bona nit i uns bons sons a totes. Petonets.