"Sempre el fred i la calor. I nosaltres al mig" deia pere en un comentari fa pocs dies. Doncs això mateix m'ha passat avui a l'exposició sobre Agusti Centelles, les vides d'un fotògraf. M'explico. Una manera de veure l'exposició es dividir-la en dos grans segments: lobra gràfica relacionada amb la República i la Guerra Civil, fotoperiodisme, per un costat, i l'obra relacionada amb la publicitat, potseriorment. D'entrada podria dir que les fotografies de la primera etapa m'acaloren, mentre de les segones, més aviat fan fred. Però això seria generalitzar molt, i com acostuma a passar amb les generalitzacions, erroni. M'explico encara més. Resulta que a les fotografies de la primera època, hom hi troba una manera de fer brillant i novedosa, uns reflexos intenssísims de les visicituds de l'època, etc. Fa calor. Però alhora, Centelles retrata la mort, el dolor, l'angoixa, el patiment. Fa fred. La segona època és necessàriament neutra, freda, però hi he trobat algunes fotografies que també, a la seva manera, destil·len èpòca i d'altres, encara que sigui publlicitat industrial o de chupa-chups, que m'han semblat fantàstiques.
En resum, que les simplificacions tendeixen a deformar les coses i a fer-nos-en perdre el sentit; que les coses una mica complexes, amb mès d'una lectura, ja estan bé; que els qui encara no hi hagueu anat, aneu a veure l'exposició a la Virreina (teniu temps fins el 4 de març) i que, com de costum, pere tenia raó al seu comentari.
Per cert, és probable que jo encara hi torni perquè anar d'exposicions amb un bebé fa que hagis d'anar per feina. I encara més per cert, no sé si felicitar al personal de la Virreina per deixar-me pujar en l'ascensor intern de l'edifici, fins a la quarta planta on era l'exposició; o no felicitar-los perquè el meu cas no deu ser un cas extrany i han trigat...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Doncs és una d'aquelles exposicions que volia veure. El Palau de la Virreina és un bon lloc, vaig anar un altre cop hi em va agradar molt.
Suposo que és normal que després de veure unes fotografies tan reals en la seva primera part et causin fred les fotografies més preparades.
la tinc pendent aquesta expo, la fotografia pot arribar a fer sentir moltes coses i per això de vegades em fa una mica de mandra...
com ho porta la cèlia aixó de tenir un pare tant multicultural? :)
Sí i no, Alegria. També n'hi ha de la primera part que em van deixar fred i de la segona que em van agradar molt. Deu ser que tinc el termòmetre de l'ànima una mica espatllat.
Hanna, la Cèlia resisteix, però vaig haver d'afanyar-me perquè ja començava a reclamar el biberó. I no em crec que siguis gaire mandroseta per aquestes coses...
mandroseta del sentir, volia dir.
Publica un comentari a l'entrada