Ara fa una estona he baixat les escombraries i he tingut una associació d'idees que m'ha deixat més aviat moix.
Al carrer hi feia un fred considerable. I he pensat que, si avui no pogués dormir a casa, hauria de demanar a algú per dormir a casa seva. He recordat una nit on vaig passar molt fred. A una de les primeres excursions de debó a la muntanya, vam haver de dormir al terra d'una plaça a Sabiñanigo (encara recordo, de matinada, els soldats que tornaven força contents d'un pub que es deia Julio Verne on ens volien convidar, tant dí com no, a una copa). Erem quatre joves. En P, en J, jo i la M. En tornar de les darreres vacances d'estiu ens vam trobar pel carrer amb la mare d'M. Estava desolada. No feia gaire setmanes que M havia mort. Càncer. M era un any més petita que els altres tres. No feia massa temps que me l'havia trobat i saludat a una llibreria, però ja no teníem relació. Recordar la tragedia de la mare d'M, perdre una filla, m'ha deixat el cor glaçat, com el temps.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Sí que fa fred. Però també com aquell fred d'aquella excursió - no recordo on - que el camí se'ns va fer més llarg del que pensàvem, fins que per fí vàrem arribar a dalt de tot, on haviem de plantar la tenda. Feia un fred criminal. I el cel era gairebé blanc d'estels. I vaig posar el meu sac ben a prop del seu, per somniar.
El fred és això. Sí. Hem de buscar la manera de desglaçar-nos, que no ens agafen.
A mi m'agrada que quan ha de fer fred, en faci.
uix, sembla una sentència. Potser ho és
:D
Un petó calentet (mode cacaolat)
Es només una sensació, sembla que arrosegues altres freds... interiors.
Una abraçada.
El "fred compensatori" li dic jo. És molt humà conectar amb el que pot arribar a sentir un altra persona.
Xurri, aquella nit a Sabiñanigo, ho recordo perfectament, nosaltres parlàvem de "calor humà", però sense sommiar.
nimue, ha estat una glaçadeta "temporal". Show must go on, i hi ha de tot.
Arare, m'agraden la teva sentència, el cacaolat i el teu petó.
Aiguamarina, freds i calors. De tot una mica.
Africa, és una mica d'empatia, sense exagerar, que tampoc vull semblar humà, massa humà.
Publica un comentari a l'entrada