Si ahir parlava de fred (interior), avui ho faré d'escalforeta (interior, també).
Al vailet de la casa, avui, li costa adormir-se. M'estiro amb ell.
21.40 h. Fa uns minuts que te els ulls tancats i respira acompasadament. De sobte, es treu el xumet de la boca i obre els ulls.
"He de dir una cos(s)a. Et vols casar amb mi?"
Sí, fill meu.És clar que sí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Sempre el fred i la calor, Albert. Sempre els extrems i nosatres al mig. Fins que ens convertim en extrem.
I a fora "un ponent dolcíssim"
Cara, doncs sí que és "avançat" el teu petit!!
El meu hem arribat als "T'estimo molt" però això de demanar per casar-se em sembla que encara no!!!
És realment curiós el seu univers...
ooooooh! quin xiquet més rebonic que tens! :))
Casa-t'hi!!!
t'ha sortit un nen molt romàntic!!! quina monadaaaa, que tendre, aix...
Publica un comentari a l'entrada