28.12.05
Tres posts o més, en un
1. A voltes amb la dualitat. S'acosta Nadal. Som a la feina i ja se sap que un servidor té sentiments duals. M'arriba una imatge de Nadal on els tres reis mags (o n'hauria de dir "màgics"?) no poden passar cap al seu destí perquè hi ha un mur molt alt. Minuts més tard puja al despatx la noia que porta el bar del lloc on treballo i em convida a fer una copa de cava (o dues). Baixo i ens la prenem amb els conserges de l'equipament. Ens desitgem bon Nadal i bon any nou i totes aquestes coses, de veritat. Tot seguit entra una senyora sudamericana que pregunta si és aquí on reparteixen regals pels nens. A primera hora de la tarda, mentre som a un centre comercial canviant alguns dels regals d'aniversari dels darrers dies, ho explicoa la meva compi. No em puc contenir. He de callar perquè els ulls se m'omplen de llàgrimes i se'm talla la veu. I en pregunto: com podem viure així?
2. Dissabte a la tarda pujo cap al Berguedà per la C-58. Passo ben a la vora de Montserrat. Al Cd porto "música per sentir" (diria que era l'últim de David Gray). Tot i que encara l'he de polir, se m'escapa, visceral i sintètic com sempre, un haikú: "El sol es pon. / Difuminada llum. / Com tu t'amagues." M'aturo a l'àrea de servei i em va de poc que no m'enamoro de la noia que em cobra el gasoil. Continuo endavant cap a cals sogres.
3. El petit trapella fa de les seves. La meva mare ens descobreix, tota satisfeta, com el petit fa escalada. Quan ha volgut menjar, s'ha enfilat ell solet a la cadira Stroke on el col·loquem normalment per dinar i sopar. Això sí, s'hi juga el físic. I cada dia n'és una de nova i diferent. Cada cop s'expressa millor i ens deixa més clar quines són les seves necessitats i/o preferències. Cada cop sembla una mica més autònom, més personeta. De vegades me'l miro i penso que no pot ser.
I ho deixo aquí, de moment. Vaig a tornar-me a posar a estudiar, ara una cosa sobre mercats, consum i altres meravelles. Tinc pendent revisar la llista de bons propòsits pel 2006. Quan ho hagi fet, l'afegiré a la llista de Tres. Mentrestant, i com que no marxem gaire enlloc, els bons desitjos pel 2006, els deixo per d'aquí a uns dies.
21.12.05
La vida és massa curta per penedir-se
Per cert, el títol del post que té molt a veure amb el que acabo d'escriure, tampoc és meu. No recordo el nom de l'autora de la frase, però que recordo que era a una entrevista a la contraportada de la Vanguardia. Era una senyora, americana ella, vora els quaranta anys, que explicava la seva vida. Des del primer noi amb qui va marxar de casa i va tenir el primer fill quan devia tenir uns setze anyets, passant per tots els marits alcohòlics o maltractactadors que ha arreplegat i després ha sabut treures del damunt, etc. TTotal que carregada de criatures, es va guanyar la vida fent de prostituta i més tard, de madame, fins que la van amenaçar els professionals de l'hampa. Ara ha saltat a la fama perquè ha escrit un bestseller: la seva vida. Aquesta Senyora (amb majúscula i em trec el barret) és el súmmum de la positivitat. És la frase del darrer mes al meu salvapantalles.
Com que, de tant en tant, m'agrada comentar alguna lectura que estic fent o acabo de fer i també m'interessa el món de la poesia, us faig dos minicomentaris, per si algú hi està interessat.
De llegir, ara mateix llegeixo, a estones, i a part de tots els llibres de la carrera que són molts, "Les cendres d'Àngela" de Frank McCourt. Només diré que m'està agradant, tot i que diuen que és un llibre que enganxa molt, i a mi potser no tant (l'edició, amb lletra força petita i pàgines carregades, no m'ajuda gaire a aquelles hores de la nit). Gràcies Tres
Àmbit poètic. Es fa saber a tothom que una fera ferotge... No!!! Es fa saber a tothom que s'ha convocat la cinquena edició del premid e poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. Tot i l'enrenou d'aquest any, o potser millor, el premi continua essent dels més destacats en la matèria a casa nostra. Està dotat amb 7.250 euros de premi (pas mal) i Edicions 62 edita l'obra guanyadora (pas mal, tampoc). Les obres es poden presentar fins el 28/02/06. El veredicte es farà públic el 27/04/06. Les obres cal que estiguin en vers, en llengua catalana, siguin originals i inèdites. Qui hi tingui interés, ja sigui com a potencial particpant o com a curiós, que consulti les bases a la web de l'Ajuntament de Sant Cugat, concretament a http://www.santcugat.org/archivos/65-2704-documento_evento/BASES.pdf
Res més, de moment. Vaig a estudiar una estona que tot just són les onze de la nit!!!
15.12.05
Collage d'absències
Des d'aquesta aspra sol·litud et penso
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles
potser sense pensar-te ni sentir-te
ple de tu fins i tot quan no et recordo
Em costa imaginar-te absent per sempre
Tu ja no hi ets i floriran les roses
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
Infinitament clara
ella no tornarà per més que esperis
És, doncs, sols per amor que ens creixen roses
La certesa de tu no m'abandona
Distant com ets i ja irrecuperable
Faig recompte i no em manca cap imatge
El llibre d'Absències crec que parla d'una absència, per mort, molt concreta (no sóc especialista en Martí i Pol, quedi clar). Jo no me l'agafo tan a la tremenda, o sí, i utilitzo aquest poemari en un sentit més ampli d'absència. Espero que us agradi.
14.12.05
El pa nostre de cada dia...
10.12.05
El turista (accidental)per Bèlgica
Hem arribat aquesta tarda, i entre endreçar, posar màquines a rentar, anar a comprar, banyar el petit i sopar, no he pogut fer gaire res més. Resumint molt:
Les tres coses més maques de Bèlgica
Amb el petit, per l'apartament, perseguint-nos i jugant a amagar-nos dins de l'armari. Per morir-se de riure.
Amb el xicotet, jugant a fer ganyotes i altres coses amb la llengua. Per plorar de riure.
Amb el pendonet, fent xepi-xepi amb l'agua de la banyera. Per riure ben molls.
Les visites a Brussel·les, Bruges, Anvers i Gant, tampoc han estat malament.
Les tres coses no tan bones de Bèlgica.La plorera desconsolada del petit tornant amb cotxe des de Bruges. És que la cadireta no era ben bé de la seva mida...
La febrada de la primera nit (38.5). Amb el fred que feia potser el vam abrigar massa i el vam posar a bullir...
Les dues vomitades d'ahir divendres. I és que va passar un dia molt tou, fins que a la tarda va conèixer les seves nòvies belgues, dues bessonetes encantadores. Ja es decidirà.
Hi ha hagut alguns altres petits contratemps, però res greu.
Hem fet un munt de fotos. Potser demà, si trobo l'estona, en pengi alguna i, així, de pas, aprenc com es fa.
Ho deixo aquí. Vaig a mirar-me els vostres blogs.