Mentre espero que la majoria de vosaltres us aneu reincorporant als vostres blogs, la vida no s'atura. I per no fer-ho excessivament llarg he decidit recuperar només tres fragments de la meva realitat dels darrers dies.
1. A voltes amb la dualitat. S'acosta Nadal. Som a la feina i ja se sap que un servidor té sentiments duals. M'arriba una imatge de Nadal on els tres reis mags (o n'hauria de dir "màgics"?) no poden passar cap al seu destí perquè hi ha un mur molt alt. Minuts més tard puja al despatx la noia que porta el bar del lloc on treballo i em convida a fer una copa de cava (o dues). Baixo i ens la prenem amb els conserges de l'equipament. Ens desitgem bon Nadal i bon any nou i totes aquestes coses, de veritat. Tot seguit entra una senyora sudamericana que pregunta si és aquí on reparteixen regals pels nens. A primera hora de la tarda, mentre som a un centre comercial canviant alguns dels regals d'aniversari dels darrers dies, ho explicoa la meva compi. No em puc contenir. He de callar perquè els ulls se m'omplen de llàgrimes i se'm talla la veu. I en pregunto: com podem viure així?
2. Dissabte a la tarda pujo cap al Berguedà per la C-58. Passo ben a la vora de Montserrat. Al Cd porto "música per sentir" (diria que era l'últim de David Gray). Tot i que encara l'he de polir, se m'escapa, visceral i sintètic com sempre, un haikú: "El sol es pon. / Difuminada llum. / Com tu t'amagues." M'aturo a l'àrea de servei i em va de poc que no m'enamoro de la noia que em cobra el gasoil. Continuo endavant cap a cals sogres.
3. El petit trapella fa de les seves. La meva mare ens descobreix, tota satisfeta, com el petit fa escalada. Quan ha volgut menjar, s'ha enfilat ell solet a la cadira Stroke on el col·loquem normalment per dinar i sopar. Això sí, s'hi juga el físic. I cada dia n'és una de nova i diferent. Cada cop s'expressa millor i ens deixa més clar quines són les seves necessitats i/o preferències. Cada cop sembla una mica més autònom, més personeta. De vegades me'l miro i penso que no pot ser.
I ho deixo aquí, de moment. Vaig a tornar-me a posar a estudiar, ara una cosa sobre mercats, consum i altres meravelles. Tinc pendent revisar la llista de bons propòsits pel 2006. Quan ho hagi fet, l'afegiré a la llista de Tres. Mentrestant, i com que no marxem gaire enlloc, els bons desitjos pel 2006, els deixo per d'aquí a uns dies.
28.12.05
21.12.05
La vida és massa curta per penedir-se
Visc en "una certa penombra". Nietzsche ja ens ho advertia a les seves sentencies i fletxes del "Crepuscle dels ídols". Cito en castellà perquè és com ho tinc: "No cometamos una cobardía con nuestras acciones! no las dejemos en la estacada después de hechas! - El remordimiento de conciencia es indecoroso." No em considero gaire superhome, però m'aplico el "cuento". Resumint-ho molt: un servidor no acaba d'estar masa segur de les decissions que prén (o que no prén) a la vida. Tot em balla una mica. De totes maneres, quina importànica té?
Per cert, el títol del post que té molt a veure amb el que acabo d'escriure, tampoc és meu. No recordo el nom de l'autora de la frase, però que recordo que era a una entrevista a la contraportada de la Vanguardia. Era una senyora, americana ella, vora els quaranta anys, que explicava la seva vida. Des del primer noi amb qui va marxar de casa i va tenir el primer fill quan devia tenir uns setze anyets, passant per tots els marits alcohòlics o maltractactadors que ha arreplegat i després ha sabut treures del damunt, etc. TTotal que carregada de criatures, es va guanyar la vida fent de prostituta i més tard, de madame, fins que la van amenaçar els professionals de l'hampa. Ara ha saltat a la fama perquè ha escrit un bestseller: la seva vida. Aquesta Senyora (amb majúscula i em trec el barret) és el súmmum de la positivitat. És la frase del darrer mes al meu salvapantalles.
Com que, de tant en tant, m'agrada comentar alguna lectura que estic fent o acabo de fer i també m'interessa el món de la poesia, us faig dos minicomentaris, per si algú hi està interessat.
De llegir, ara mateix llegeixo, a estones, i a part de tots els llibres de la carrera que són molts, "Les cendres d'Àngela" de Frank McCourt. Només diré que m'està agradant, tot i que diuen que és un llibre que enganxa molt, i a mi potser no tant (l'edició, amb lletra força petita i pàgines carregades, no m'ajuda gaire a aquelles hores de la nit). Gràcies Tres
Àmbit poètic. Es fa saber a tothom que una fera ferotge... No!!! Es fa saber a tothom que s'ha convocat la cinquena edició del premid e poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. Tot i l'enrenou d'aquest any, o potser millor, el premi continua essent dels més destacats en la matèria a casa nostra. Està dotat amb 7.250 euros de premi (pas mal) i Edicions 62 edita l'obra guanyadora (pas mal, tampoc). Les obres es poden presentar fins el 28/02/06. El veredicte es farà públic el 27/04/06. Les obres cal que estiguin en vers, en llengua catalana, siguin originals i inèdites. Qui hi tingui interés, ja sigui com a potencial particpant o com a curiós, que consulti les bases a la web de l'Ajuntament de Sant Cugat, concretament a http://www.santcugat.org/archivos/65-2704-documento_evento/BASES.pdf
Res més, de moment. Vaig a estudiar una estona que tot just són les onze de la nit!!!
15.12.05
Collage d'absències
Fa uns dies que aquesta idea em balla pel cap. I com que ara sembla que els collages estan permesos... (és una mica una broma). La cosa és que la meva tieta, n'he parlat sovint darrerament, quan es va morir ens havia deixat força indicacions sobre què volia que féssim amb les seves poques pertenences, amb els seu cos, on havíem de portar les cendres, etc, però no ens va deixar cap indicació sobre el recordatori. Com que va morir en cap de setmana (no ho féssiu mai), no hi havia gaire opcions i, els de casa, el vam haver de muntar pràcticament de forma manual. Vam trobar un poema de Martí i Pol, concretament del seu llibre d'Absències (Parlem de tu, i també concretament el va trobar la meva compi) que després hem sabut que s'utilitza de tant en tant amb aquesta mateixa finalitat. Teníem el llibre a casa i, un cop triat el text, vam deixar el llibre a la meva germana perquè en fés el muntatge. Ara fa uns dies me'l va tornar i vaig tornar-lo a fullejar i vaig veure que, quan el vaig llegir ja fa uns anyets, no gaires, vaig anar subratllant tot de versos que em deien alguna cosa. El que segueix a continuació és un recull d'aquests versos de Martí i Pol, sense massa ordre ni concert.
Des d'aquesta aspra sol·litud et penso
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles
potser sense pensar-te ni sentir-te
ple de tu fins i tot quan no et recordo
Em costa imaginar-te absent per sempre
Tu ja no hi ets i floriran les roses
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
Infinitament clara
ella no tornarà per més que esperis
És, doncs, sols per amor que ens creixen roses
La certesa de tu no m'abandona
Distant com ets i ja irrecuperable
Faig recompte i no em manca cap imatge
El llibre d'Absències crec que parla d'una absència, per mort, molt concreta (no sóc especialista en Martí i Pol, quedi clar). Jo no me l'agafo tan a la tremenda, o sí, i utilitzo aquest poemari en un sentit més ampli d'absència. Espero que us agradi.
Des d'aquesta aspra sol·litud et penso
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles
potser sense pensar-te ni sentir-te
ple de tu fins i tot quan no et recordo
Em costa imaginar-te absent per sempre
Tu ja no hi ets i floriran les roses
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
Infinitament clara
ella no tornarà per més que esperis
És, doncs, sols per amor que ens creixen roses
La certesa de tu no m'abandona
Distant com ets i ja irrecuperable
Faig recompte i no em manca cap imatge
El llibre d'Absències crec que parla d'una absència, per mort, molt concreta (no sóc especialista en Martí i Pol, quedi clar). Jo no me l'agafo tan a la tremenda, o sí, i utilitzo aquest poemari en un sentit més ampli d'absència. Espero que us agradi.
14.12.05
El pa nostre de cada dia...
És a dir: últimes "novetats". Doncs que ahir vaig anar a la presentació, una mica teatralitzada, del darrer llibre de Monika Zgustova, "La dona silenciosa". Va estar bé. L'actor que en va llegir alguns fragments en sap molt de llegir, d'interpretar i té una veu.... Les reflexions sobre el llibre de l'altre "actuant" no em van agradar tant, més que per les pròpies reflexions, que no sé si són encertades o no perquè encara no he llegit el llibre, perquè aquesta segona persona no és actriu, sinò més aviat directora teatral i el tó de veu i la seva forma d'expressar-se em van fer posar nervioset. El piano que acompanyava de tant en tant, correcte. I la Monika, comentant el llibre, també prou bé. No sé si coneixeu res de la seva obra. Zgustova és txeca de naixença però ha viscut als USA, Londres i París fins que ha vingut a parar a Barcelona (crec que a Sitges, actualment). Potser la coneixereu perquè ha traudit al castellà i al català molts textos d'autors txecs. Que jo tingui controlats, Havel, Hrabal i Hasek (ara me n'adono que tots comencen per la lletra H). Jo hi vaig arribar a través de la seva traducció d'"Una solitud massa sorollosa" de Hrabal que em va agradar força i del qual en guardo una mena d'aforisme al cap que diu, més o menys, així: "Els homes som com les olives, és quan més ens prémen que donem els millor suc de nosaltres". A partir d'aquí la vaig trobar a la biografia de B. Hrabal, "Els fruits amargs del jardí de les delícies" que em va acompanyar en una viatge amb bus que vaig fer fins a Bolonya ja fa uns quants anys. Tinc el llibre guixat i subratllat de dalt a baix. Més tard, Monika s'ha decidit a publicar els seus propis escrits. Fins ara, els dos que jo he llegit, no puc dir que siguin obres claus de la literatura universal, però m'han agradat prou; fins al punt que la Zgustova s'ha convertit en una de les poques dones de qui vaig seguint i comprant les seves noves obres. Sempre amb un punt d'esperança que em diu "el proper llibre serà on esclatarà el seu talent". Potser ja ha arribat l'hora, encara no ho sé. Saltant al dia d'avui he de dir que he acabat una primera fase (gairebé 18 mesos) d'una feina concreta a la que he hagut de dedicar moltes hores els últims dies. Ja ho deia Xurri que dilluns va ser un "cacho dilluns". Dimarts Déu n'hi dó i avui dimecres ha estat l'òstia. Demà dijous i divendres seran més tranquilets (o això espero) i a partir de dilluns de la propera setmana tindré 15 dies per tancar la feina engegada en dues vessants: revisar i consensuar amb un munt de persones un document de propostes i redactar el Pla marc d'aquest document de propostes (pedasso curro), però espero ben organitzar-me i fer-m'ho venir bé (una mica d'ànsia la tinc, no us penseu). Un altre front obert són els regals de Nadal. Ahir ens en advertia en Pere i poques hores després m'arribava el cataclisme en forma de mails amb propostes organitzatives del merder. Suposo que aquest cap de setmana ens hi posarem amb la meva compi, que tot sigui dit de pas, avui ha marxat cap a Lleó a un congrés. Només hi serà fins divendres, però amb el petit ja hem quedat per fer unes birres i destrossar la casa entre aquesta nit i la propera (que tremolin els vidres!). Aquest proper cap de setmana he de prendre decissions sobre els estudis (bàsicament a què em presentaré a finals de gener) i començar-me a posar a estudiar una mica en serio; però també hem d'anar a la xocolatada que celebra una amiga meva que n'ha fet 40 i dissabte a la nit tinc a la meva família a sopar a casa per celebrar el meu aniversari. Diumenge diria que també tenim algun compromís (em sembla que era per anar al zoo). Però tot això no és més que el pa nostre de cada dia. A part, i al final del post, però considerant-ho allò més important, vull enviar una abraçada de primera magnitud i una bona colla de petons a una persona que s'ho mereix molt i que aquests dies no ens pot llegir. Recupera't i fins aviat.
10.12.05
El turista (accidental)per Bèlgica
Després del títol del darrer post no em quedava gaire més remei que titular aquest així, perquè es tracta de comentar, així per sobre depressa i corrents, com sempre, com ens ha anat per Bèlgica aquests dies.
Hem arribat aquesta tarda, i entre endreçar, posar màquines a rentar, anar a comprar, banyar el petit i sopar, no he pogut fer gaire res més. Resumint molt:
Les tres coses més maques de Bèlgica
Amb el petit, per l'apartament, perseguint-nos i jugant a amagar-nos dins de l'armari. Per morir-se de riure.
Amb el xicotet, jugant a fer ganyotes i altres coses amb la llengua. Per plorar de riure.
Amb el pendonet, fent xepi-xepi amb l'agua de la banyera. Per riure ben molls.
La plorera desconsolada del petit tornant amb cotxe des de Bruges. És que la cadireta no era ben bé de la seva mida...
La febrada de la primera nit (38.5). Amb el fred que feia potser el vam abrigar massa i el vam posar a bullir...
Les dues vomitades d'ahir divendres. I és que va passar un dia molt tou, fins que a la tarda va conèixer les seves nòvies belgues, dues bessonetes encantadores. Ja es decidirà.
Hi ha hagut alguns altres petits contratemps, però res greu.
Hem fet un munt de fotos. Potser demà, si trobo l'estona, en pengi alguna i, així, de pas, aprenc com es fa.
Ho deixo aquí. Vaig a mirar-me els vostres blogs.
Hem arribat aquesta tarda, i entre endreçar, posar màquines a rentar, anar a comprar, banyar el petit i sopar, no he pogut fer gaire res més. Resumint molt:
Les tres coses més maques de Bèlgica
Amb el petit, per l'apartament, perseguint-nos i jugant a amagar-nos dins de l'armari. Per morir-se de riure.
Amb el xicotet, jugant a fer ganyotes i altres coses amb la llengua. Per plorar de riure.
Amb el pendonet, fent xepi-xepi amb l'agua de la banyera. Per riure ben molls.
Les visites a Brussel·les, Bruges, Anvers i Gant, tampoc han estat malament.
Les tres coses no tan bones de Bèlgica.La plorera desconsolada del petit tornant amb cotxe des de Bruges. És que la cadireta no era ben bé de la seva mida...
La febrada de la primera nit (38.5). Amb el fred que feia potser el vam abrigar massa i el vam posar a bullir...
Les dues vomitades d'ahir divendres. I és que va passar un dia molt tou, fins que a la tarda va conèixer les seves nòvies belgues, dues bessonetes encantadores. Ja es decidirà.
Hi ha hagut alguns altres petits contratemps, però res greu.
Hem fet un munt de fotos. Potser demà, si trobo l'estona, en pengi alguna i, així, de pas, aprenc com es fa.
Ho deixo aquí. Vaig a mirar-me els vostres blogs.
30.11.05
El turista accidental
Ara fa dies que no comentava cap lectura. entre una cosa i una altra, tampoc havia avança massa. Però en els darrers dos o tres dies he fet una avançadeta més decidida amb l'últim llibre que tenia entre mans: "El turista accidental". He de reconèixer que m'hi vaig posar per una recomanació indirecta (la recomanació era más aviat sobre la pel·lícula i, sobretot, sobre una "idea" de la pel·lícula). No he pogut comprar el llibre perquè està descatalogat però l'he aconseguit a través la bibliotecària de la família, la meva germana. En resum diria que tracta de la crisi d'una parella, vista bàsicament des de la perspectiva d'ell, el turista en qüestió, que perd un fill de dotze anys. L'autora, Anne Tyler, de qui ja vaig comentar el llibre "Un matrimoni amateur", durant les primeres duescentes pàgines més aviat et posa en situació, descriu. Escriu bé, no dic que no, pe`ro ja em va passar amb l'altre llibre no m'hi acabava d'enganxar. Massa presnetanció i poca substància, em sembla. Sigui pel que sigui (i un mail que jo em sé potser m'hi va ajudar), a partir de la pàgina 200 comencen realment a passar coses i s'hi poden trobar reflexions més interessants (des del meu punt de vista, esclar). Reflexions sobre el conviure i la parella, sobre com som tots d'especials, sobre les nostres rutines i les nostres manies, sobre les nostres façanes, sobre el dol i el dolor, sobre les diferències de classe, tot amanit amb unes quantes pinzellades sociològiques (és que les amèriques són diferents). En reprodueixo un fragment estrella: "...., empezó a pensar que las personas sí podían ser utlizadas, que podían utilizarse y consumirse mútuamente, que podían no ser capaces de ayudarse mútuamente y quizá incluso podían hacerse daño mútuamente. Empezó a creer que lo que uno sea cuando está con otra persona tal vez importe más que el hecho de amarla o no". Com que la frase ja em sonava no m'ha extranyat trobar-la, però com que el paràgraf ocupava dues pàgiines diferents no l'he reconegut fins al final de tot. Jo ja m'havia quedat aturat (rellegint-ne la primera part) i mirant d'establir fins a quin punt me la podia aplicara mi mateix. A part d'això, em queda el dubte de la diferència d'edats entre ell i la dona nova, i de sí aquest factor influiria en la decisió final que prén el personatge masculí de la novel·la. No se'n fa cap esment, però a la relitat, això seria obviable?
27.11.05
Cap de setmana diferent.
Doncs sí, ha estat un cap de setmana diferent. D'entrada, ja ho he explicat al darrer post, divnedres vaig sortir a sopar amb gent de la feina (a la majoria només els conec de vista). Va contra totes les meves íntimes conviccions, però de tant en tant, escampar la boira també va bé i, fins i tot, vaig conèixer una persona que em va agradar força i amb qui vam tenir una conversa ben distesa (precisament l'única persona que no era de la feina). Dissabte al matí vam fer "les compres" de la setmana, però em vaig notar cansat (la nit abans tampoc havia anat a dormir massa tard). De fet, fa dies que em sentia cansat. Al migdia va trucar un dels tiets del petit i ens va proposar de passar-lo a buscar i endur-se'l de cap de setmana a casa l'avi i l'àvia berguedans. I vam dir que sí. Resultat, les primeres 24 hores en un any i mig sense xiquet. Ja sé que hi ha qui el troba a faltar molt i que l'endemà escurça les "vacances" per tornar abans. M'agradaria dir que això també m'ha passat a mi però lamento informar-vos que no ha estat així. Dissabte a la tarda vaig dormir tres hores (no recordo ni quan el tiet en qüestió va passar a buscar el xic). Després deu hores més a la nit. Avui diumenge al matí m'he llevat tard, he esmorçat amb tota la calma, he fet papers, he organitzat l'estudiada que tinc pendent, he fet neteja a casa, m'han pres el pél, m'he tret la barba i m'he dutxat dos cops. Després he preparat l'amanida del dinar (la compi ha fet el segon) i he baixat al pis de la tieta on ens hem repartit els mobles i altres andromines i he fet un altre viatge de "mudanzas". He arribat a casa que encara no eren les set i el petit encara ha arribat uns minuts més tard. Diuen que s'ho ha passat d'allò més bé, que ha dormit i menjat bé, l'avi i l'àvia contents i jo, encara que he molta feina, descansat. A sobre, ja tenim les reserves per anar cap a Brussel·les la setmana dels ponts. Només ens falta l'allotjament però ja hem enviat els mails pertinents. Ja m'està bé un cap de setmana diferent, encara que sigui un cop cada any i mig!.
23.11.05
Aquesta tarda estava a punt d'escriure un petit post quan m'ha arribat un sms d'una amiga. Males notícies. He contestat pel mateix mitjà. Ja parlarem quan s'hi vegi amb cor. M'he posat al llit i se m'han escapat unes quantes llàgrimes. Però mitja hora més tard m'he llevat i he anat a buscar el xic i a la seva mare que m'esperaven a casa la tieta monja i hem anat al metge pel petit (té fongs, segons la doctora). Després hem anat cap a casa i he jugat una estona amb el petardo (sa mare té el cap ple de cabòries per culpa de la feina i tampoc està massa bé aquests dies). Al vespre, sa mare s'ha superat i s'ha fet càrrec de la bestioleta i jo he pogut anara una reunió d'una associació de la qual sóc membre. Ens hi estem una horeta i mitja. He tornat a casa, he sopat i mentre cuido del petit, que es desperta plorant ,de tant en tant, escric això. Que si fa no fa és el mateix que volia esciure a primera hora de la tarda. Aquests darrers dies em costa "navegar" per la vida. Estic una mica massa sensible, potser. Obro el diari i se m'omplen els ulls de làgrimes quan veig les fotos del que està passant a l'Àfrica amb la SIDA. Minuts més tard m'interesso i suco pa en la polèmica oberta sobre el plagi (o no) del darrer premi de poesia Gabriel Ferrater de Sant Cugat. Etc. Estic escindit. Com tanta gent, suposo. Però aquests dies em costa trobar el punt d'equilibri.
20.11.05
Un resum dels darrers deu dies. Deu dies de no escriure al blog. Algú podria pensar, bé que no ha passat res, bé que no hi hagut temps per escriure. Ni l'una ni l'altra cosa, exactament. Mirant de resumir. Ara fa deu dies vaig sortir de copes (només cerveses, que ja tenim una edat) amb tres amics que ens arroseguem els uns als altres des de l'institut. Ens veiem força de tant en tant, i quan ho fem, no hi ha mai gaire res de nou (bé, un d'ells ha tingut una nena fa poc, però no és ben bé això el que importa en aquests casos). A part de riure, anar als mateixos llocs de sempre i dir les mateixes tonteries de sempre, vam avançar en una decissió. El proper any tots plegats farem els quaranta anyets. Ja havíem decidit fer una "excursió" per celebrar-ho, pero no acabavem de definir. Ara ja està. Serà la setmana del 12 d'octubre de l'any que ve i anirem a passar una setmaneta a Honk-Kong. Hi ha llocs més lluny, però aquest ja ens va bé. És divertit tenir propòsits (no tinc ni fava si hi acabarem anant, però mentrestant ja passem l'estona). El cap de setmana passat, després de les copes amb els amics, vam anar, amb la familia nuclear, de cap de setmana a una cassa rural per allà la Noguera. La casa no estava malament, però ens va fer maltemps i això, amb un de petit, és un malrotllo. El millor van ser les bestioletes que hi havia a la casa i el vailet perseguint-les (és que no té coneixement!). El pitjor, ja ho he dit, el temps. Vam tornar a casa diumenge a dinar. Cap gran experiència, però és que abans de trobar-ne una que ens faci el pes definitivament, n'haurem de provar algunes més. Dilluns passat, ja ho sabeu, fer-me càrrec del nen és el meu gran ofici. Aquest cop la seva mare va venir a dormir, però va arribar acasa a quarts de dotze i va marxar a quarts de vuit de l'endemà, o sigui, que poca cosa. Demà torna a ser dilluns, però sense mama. Esprem que no es torci massa res (aquesta nit està tossint...). Dimarts molta feina (si fa no fa, com cada dia). Dimecres sí que va ser especial. Després de bloguejar un anyet sencer, ens vam decidir a trobar-nos (no dire el nom perquè no ho vam comentar i no sé jo si es pot dir). En primer lloc, dir que em va agradar molt conèixer (personalment) aquesta persona. En segon, demanar disculpes, aquest cop públicament, pel meu retard. Tot i que vaig avisar i que amb el nen ja se sap, em vaig passar "tres pueblos". També em sap una mica de greu que, amb el xic d'acompanyat, un servidor tenia l'atenció dividida però, d'altra banda em penso que també va tenir la seva part divertida. Com que això és un resum no m'hi aturaré més. Vam fer un petit passeig, un got i cap a casa. Jo content. Espero que aquesta altra persona, també. Perquè, la qüestió és, que darrere cada blog hi ha una persona!. Dijous altra cop feina i una mica de passeig. Divendres em va tocar treballar fins a les tres de la matinada i em vaig pedre l'activitat del Festival de Poesia de Sant Cugat que més m'interessava. Dissabte, a part de sortir a comprar, passejar i aquestes coses, vaig assistir a la Nit de Poesia, al Centre Cultural de Sant Cugat.De l'activitat en concret només diré que va ser desigual. Hi havia algunes idees del muntatge interessant, però no acabaven de reblar el clau, en la meva modesta opinió. Els poetes enara més desiguals. Pel meu gust, el millor, Biel Mesquida. Però la nit va tenir dos altres punt d'interés. D'una banda, la companya aquella meva de feina amb la qui tenim, diguem-ne, una alts-i-baixos. Aquest cop, i en sintonia amb la situació actual, les coses s'estan norrmalitzant (i ho dic en diversos sentits), em va venir a saludar i vam petar la xerradeta dos minuts. No sé massa què dir-ne. Ja veurem demà. De l'altra, i molt més interessant, vaig conèixer una segona persona amb qui ens llegim els blogs i ens comentem, sovint, els posts.En aquest cas, no va ser una trobada individual. Hi havia més gent de la blogosfera i d'altres coses internaútiques. Tot i el soroll, em va agradar molt també conèixer aquesta persona i la gent amb qui anava. Quan va acabar l'activitat vam fer una cerveseta i va ser ben entretingut i interessant conèxer, en carn i oosos, altres blogosferaires. Avui diumenge, a part de mirar de descansar al matí, he portat el nen a casa la tieta monja i les seves amigues perquè hi passés la tarda i he baixat a fer un altre viatge per continuar buidant el pis de la tieta. Ara fa una estona que he représ el blog. Ja m'està bé. Potser han estat deu dies de descans, però de coses...
9.11.05
Un de curtet per comentar només tres coses.
Avui hem anat a una reunió de pares (es veu que les mares no estaven convocades) a l'escoleta del petit. Així doncs, avui hem conegut la resta (la majoria) d'ascendents dels col·legues del nostre xiquet. Tot i que es maneten alguns tòpics (nou mares i tres pares, i no sé què hi feien les mares allà, si no han estat convocades), tothom, exceptuant una senyora colòmbiana o equatoriana que no ha badat boca en tota l'estona, però a qui li hem preguntat si ens entenia, xerrava en català i, encara que nosaltres som els "radicals" que no deixem (de moment) el nen a dinar l'escola i que també hi ha mares atrefagadíssimes, etc, etc, m'he congraciat una mica amb la gent que viu a la meva ciutat. Potser es tracta només del barri on visc i del parc infantil de referència (a l'última visita hi havia, récord, nou mares i un pare, o sigui jo, amb aquell munt de criatures i, per cert, vaig acabar intercanviant tres paraules amb la mare pija tia bona que comentava l'altres dia).
Segona. Com ja em temia i sort que ho vaig preveure, la meva reestablerta, recent i parcialment, relació laboral i personal amb aquella companya de la feina, va estar en un tris d'anar-se'n a fer punyetes una altra vegada. Em vaig sentir bastant ignorat, per dir-ho suau, cap allà ahir al migdia i avui semblava que la cosa era a punt de petar quan, sin comerlo ni beberlo, la xicota ha canviat de registre totalment i s'ha posat a fer-me confidències (laborals i de mal rotllos, però intentant recuperar proximitat). Una disculpa per part seva hagués estat molt millor, però ja se sap, que hi ha coses massa humanes. Què hi farem?
I tercera i última. Dijous i divendres eré en unes jornades al CCCB sobre Ciutadania i Poder Local. Hi vaig perquè em ve de gust i per desaparèixer una estona de la feina (diria que tinc unes 240 hores positives). Divendres a la nit he quedat amb els amigotes (potser fa més de tres mesos que no ens veiem). Unes tapes, unes birres i riure una estona. Res més. Dissabte i diumenge hem reservat habitació a un casa rural per allà vora Pons (Lleida). N'estic fins al barret de córrer com un boig a la feina i de rebre, dia sí, dia també, indicacions errònies i directrius que ratllen la il·legalitat.
A dormir!. Catxis, no m'ha sortit tan curt com jo volia!
Avui hem anat a una reunió de pares (es veu que les mares no estaven convocades) a l'escoleta del petit. Així doncs, avui hem conegut la resta (la majoria) d'ascendents dels col·legues del nostre xiquet. Tot i que es maneten alguns tòpics (nou mares i tres pares, i no sé què hi feien les mares allà, si no han estat convocades), tothom, exceptuant una senyora colòmbiana o equatoriana que no ha badat boca en tota l'estona, però a qui li hem preguntat si ens entenia, xerrava en català i, encara que nosaltres som els "radicals" que no deixem (de moment) el nen a dinar l'escola i que també hi ha mares atrefagadíssimes, etc, etc, m'he congraciat una mica amb la gent que viu a la meva ciutat. Potser es tracta només del barri on visc i del parc infantil de referència (a l'última visita hi havia, récord, nou mares i un pare, o sigui jo, amb aquell munt de criatures i, per cert, vaig acabar intercanviant tres paraules amb la mare pija tia bona que comentava l'altres dia).
Segona. Com ja em temia i sort que ho vaig preveure, la meva reestablerta, recent i parcialment, relació laboral i personal amb aquella companya de la feina, va estar en un tris d'anar-se'n a fer punyetes una altra vegada. Em vaig sentir bastant ignorat, per dir-ho suau, cap allà ahir al migdia i avui semblava que la cosa era a punt de petar quan, sin comerlo ni beberlo, la xicota ha canviat de registre totalment i s'ha posat a fer-me confidències (laborals i de mal rotllos, però intentant recuperar proximitat). Una disculpa per part seva hagués estat molt millor, però ja se sap, que hi ha coses massa humanes. Què hi farem?
I tercera i última. Dijous i divendres eré en unes jornades al CCCB sobre Ciutadania i Poder Local. Hi vaig perquè em ve de gust i per desaparèixer una estona de la feina (diria que tinc unes 240 hores positives). Divendres a la nit he quedat amb els amigotes (potser fa més de tres mesos que no ens veiem). Unes tapes, unes birres i riure una estona. Res més. Dissabte i diumenge hem reservat habitació a un casa rural per allà vora Pons (Lleida). N'estic fins al barret de córrer com un boig a la feina i de rebre, dia sí, dia també, indicacions errònies i directrius que ratllen la il·legalitat.
A dormir!. Catxis, no m'ha sortit tan curt com jo volia!
6.11.05
Diumenge a la nit. Silenci. Calma. Ara fa uns dies que no he escrit cap post. No tant perquè no hi hagi res per explicar (sempre en tinc el farcell ple) com perquè no he trobat l'estona. El petit de casa continua, de nit, amb la seva otitis. Ahir, la plorera, va ser de quarts de dues fins a les quatre de la matinada. Déu n'hi dó. Avui hem parlat amb la metgesa que el porta i ens ha dit que no l'hem de deixar plorar tant. Apiretal i per avall. Té un anyet i mig i fins ara se n'havia escapat, però ni ell ni nosaltres podem continuar aixi. Després, durant el dia, està fantàstic. Avui, a canvi de no dormir massa a la nit, ha fet una migdiada de gairebé tres hores.
Amb aquest patí em costa posar-me a estudiar, però ahir vaig fer la primera tiradeta de Sociologia Electoral (ja és una assigntura del cinqué i últim curs!). Avui diumenge he acabat el "Tristani muere" de d'A. Tabucchi. No m'ha agradat massa. Potser no sóc la persona més endreçada del món, però l'he trobat exageradament dispers. Entenc el perquè, però no m'hi he sentit a gust. És una llàstima, El seu "Sostiene Pereira" em va agradar força més, com la peli (em van caure un parell de llagrimots d'emoció al final). Ara estic atacant la novel·la de Gioconda Belli, "La mujer completa" i "El turista accidental" d'A. Tyler. De totes maneres, el meu temps per llegir, que ja havia dismnuit molt. ara encara serà menor perquè la propera setmana reprenc els estudis a distància.
M'oblidava d'una cosa important per a mi. Sabeu el mal rotllo aquell amb una companya de feina que em va doldre molt, doncs cap la possibilitat que estiguem començant a recuperar una més bona sintonia. Divendres, a part de parlar una estona com ja fem últimament (i no només de feina), "em va fer" acompanyar-la amb el meu cotxe fins al seu cotxe perquè anava carregada i havia aparcat lluny. No és una persona que demani massa res, ni tan sols xerra gaire de segons què, però un pas és un pas, encara que sigui només per normalitzar les coses. N'estic content, però també he de dir que em fa por fotre'm una trompada els propers dies.
Ma mare va fent. Els resultats dels últims anàlisis són bons. No ha de tornar a fer controls fins d'aquí a quatre mesos. Fins i tot ha de comentar amb el seu metge de capçalera la possiilitat de tornara treballar. A ella li agrada i crec que l'ajudaria a sentir-se viva i útil. Aquesta tarda he fet el segon viatge fins a casa la tieta. N'he recollit un munt de capses, bàsicament llibres, que he portat fins a casa de la meva mare que farà de magatzem central provisional fins que ens repartim tot el que puguem. Algunes coses, com ara roba, ja les hem començat a donar. D'altres, els mobles, no sabem ben bé què fer-ne. És un pis trist, el de la tieta sense ella. Espero que avancem la feina ràpid i no haguem de fer massa viatges més.
Per cert, ja queden menys dies pel Festival de Poesia Catalana, concretament dissabte 19 de novembre a les 22 hores. Els qui i les qui hi tingueu un interès, reserveu-vos la data. Jo espero poder anar-hi, no sé si sol o acompanyat i, no només el Festival, sinó també a algun dels actes que es fan durant els quatre dies anteriors. M'ha costat trobar el link. Si us agrada la poesia, proveu a http://teatre-auditori.santcugat.org/?go=jN7uAYLx/oIJaWVRC74cU93ygJVYKPpQTc6leLPlkFvt Potser hi trobareu alguna cosa que us interessi.
Apa, bona nit. Vaig a mirar si expliqueu res de nou.
Amb aquest patí em costa posar-me a estudiar, però ahir vaig fer la primera tiradeta de Sociologia Electoral (ja és una assigntura del cinqué i últim curs!). Avui diumenge he acabat el "Tristani muere" de d'A. Tabucchi. No m'ha agradat massa. Potser no sóc la persona més endreçada del món, però l'he trobat exageradament dispers. Entenc el perquè, però no m'hi he sentit a gust. És una llàstima, El seu "Sostiene Pereira" em va agradar força més, com la peli (em van caure un parell de llagrimots d'emoció al final). Ara estic atacant la novel·la de Gioconda Belli, "La mujer completa" i "El turista accidental" d'A. Tyler. De totes maneres, el meu temps per llegir, que ja havia dismnuit molt. ara encara serà menor perquè la propera setmana reprenc els estudis a distància.
M'oblidava d'una cosa important per a mi. Sabeu el mal rotllo aquell amb una companya de feina que em va doldre molt, doncs cap la possibilitat que estiguem començant a recuperar una més bona sintonia. Divendres, a part de parlar una estona com ja fem últimament (i no només de feina), "em va fer" acompanyar-la amb el meu cotxe fins al seu cotxe perquè anava carregada i havia aparcat lluny. No és una persona que demani massa res, ni tan sols xerra gaire de segons què, però un pas és un pas, encara que sigui només per normalitzar les coses. N'estic content, però també he de dir que em fa por fotre'm una trompada els propers dies.
Ma mare va fent. Els resultats dels últims anàlisis són bons. No ha de tornar a fer controls fins d'aquí a quatre mesos. Fins i tot ha de comentar amb el seu metge de capçalera la possiilitat de tornara treballar. A ella li agrada i crec que l'ajudaria a sentir-se viva i útil. Aquesta tarda he fet el segon viatge fins a casa la tieta. N'he recollit un munt de capses, bàsicament llibres, que he portat fins a casa de la meva mare que farà de magatzem central provisional fins que ens repartim tot el que puguem. Algunes coses, com ara roba, ja les hem començat a donar. D'altres, els mobles, no sabem ben bé què fer-ne. És un pis trist, el de la tieta sense ella. Espero que avancem la feina ràpid i no haguem de fer massa viatges més.
Per cert, ja queden menys dies pel Festival de Poesia Catalana, concretament dissabte 19 de novembre a les 22 hores. Els qui i les qui hi tingueu un interès, reserveu-vos la data. Jo espero poder anar-hi, no sé si sol o acompanyat i, no només el Festival, sinó també a algun dels actes que es fan durant els quatre dies anteriors. M'ha costat trobar el link. Si us agrada la poesia, proveu a http://teatre-auditori.santcugat.org/?go=jN7uAYLx/oIJaWVRC74cU93ygJVYKPpQTc6leLPlkFvt Potser hi trobareu alguna cosa que us interessi.
Apa, bona nit. Vaig a mirar si expliqueu res de nou.
2.11.05
Com pràcticament sempre, passen moltes coses. I sovint em trobo que no sé què triar. Life i life. Ahir dimarts, Tots Sants, vam baixar a BCN a començar a buidar el pis de la tieta. La meva mare i les meves germanes van baixar-hi al matí (nosaltres ens hi vam sumar havent dinat). Entre moltes altres coses i records de tota mena, van trobar una nota de la meva tieta redactada fa deu anys on explicava que deixava tot el poquet que tenia a la meva mare. Van plorar com magdelenes. A la tarda, quan hi vaig arribar jo, potser ja no quedaven llàgrimes en aquella casa, però una mica compungit (?) sí que vaig quedar quan vaig veure alguns quadres, llibres, creus i records que guardava. És molta feina, però s'ha de començar. No sabem massa què en farem dels mobles i de moltes andromines que tenia al pis. Ja ho veurem. De moment, diumenge continuarem. D'altra banda, el nostre xicotet ha avançat en la seva otitis, tot i que avui no ha tret moquets per la orella i no li ha fet mal. Com que no som gaire amics dels antibiòtics, abans de llençar-nos-hi intentarem alguna altra cosa menys agressiva. Però la responsabilitat galopa per les nostres venes a tota velocitat. Ja veurem què acabarem decidint. Segons com evolucioni. A la feina, demà dijous tinc un dia complet (feina de 9 a 22 hores) que començarà amb una entrevista amb el meu polític. De fet, i d'una forma no massa diàfana, penso plantejar una mena de qüestió de confiança. O me'n té, i canvien alguns funcionaments, o potser que demani un trasllat a algun altre departament. Ja veuem si sóc capaç de plantejar-ho bé. Objectivament, que no sembli massa personal, diuen a casa. A mi, aquestes coses, no acostumen a sortir-me gaire bé. No sóc massa hàbil i, en canvi, treballo rodejat de persones que ho fan (manipular, distorsionar, desacreditar, etc.) força bé. El tema lectures no us penseu que l'he abandonat. És només que tinc vuit llibres oberts hores d'ara. El primer que acbaré és el "Tristano muere" de Tabbuchi (Ara no recordo el nom de pila), que no m'ha agradat gaire malgrat totes frases i idees subrratllables que hi he trobat. Massa desendreçat per la meva capacitat actual. Tampoc sóc massa afortunat triant les lectires, segons com. L'amic Tristano va de mòrfics fins allà on pot per resoistir el dolor que produeix el seu càncer. I no continuo que ja es veu que no vaig bé. Bastant més maco, líric i feminista em sembla el llibre de Giocionda Belli (La mujer habitada) que llegeixo en el marc del Club de Lectura Virutal que ja he comentat alguna altra vegada. Quan el tingui més avançat ja en parlaré. Per cert, Nimué, si em llegeixes aquest megapost, sàpigues que vaig comprar un recopilatori de la seva poesia, una mica sota la teva inspiració. Les recopilacions no m'agraden gaire, però no tenia recomanacions concretes i era l'únic llibre de poesia de la Belli disponible a les prestatgeries. Per cert, un altre dia penjaré la foto que he aquesta tarda, mentre passejava amb el vailet, de l'aparador de la meva llibreria preferida (l'Àsterix en tres idiomes...). En tinc sis més d'oberts, però ja ho comentaré un altre dia. Per anar acabant, demà al matí, abans de la jornada esgotadora de feina que em caurà al damunt (o s'em caurà?) acompanyaré a la meva mare a l'hospital perquè li facin una anàlisi. Com que hem de ser a l'hospital a les vuit, crec que hauria d'anar dormir ara mateix. Bona nit a tothom i totdon (qui ho deia això?). Estic ben despistat. Ja ho veurem. Com que em costa adormir-me, afegeixo que aquest nou meme que corre de tres en tres és interessant, sobretot perquè en les persones que l'he llegit em confirma (ja m'ho imaginava) un nivellasso. Aquest em sembla que el no faré per no caure en el ridícul més espantòs. Ja veurem. Aaahhh! I el Barça ha guanyat cinc a zero. Ole, ole. Però ja veurem. Ho he dit abans oi?
30.10.05
Últimes novetats. Les últimes hores han estat bastant plenes d'activitat i no he tingut massa temps per escriure. A part de treballar i de cuidar del xiquet, destacaria unes poques coses. 1) Divendres al migdia em vaig oblidar de recollir el poetit a l'escola bressol. No passa res perqupe està ben cuidat, però em vaig sentir ben culpable (oblidar-me del meu nen, jo!!!). Tot té una explicació, oi? A part d'anar de cul, resulta que els divendres. normalment, és sa mare qui el rceull, pe`ro ja fa tres divendres que, per feina, ho faig jo i el porto a casa la tieta fins a primera hpora de la tarda. Total que divendres em van trucar de l'escoleta preguntant qui l'havia de passar a recollir. CULPABLE!. vaig arreplegar-ho tot a tota castanya, el vaig recollir (estava la mar de distret assegut a una cadireta mentre els altres nens i nenes de la classe acabavend e dinar...) i el vaig dur a casa la tieta tot cantant al cotxe. Cap problema, però CULPABLE! I això que la seva mare, és ad ir la meva compi, quan ho va saber, es va preocupar més per com m'havia sentit jo que no pas per ell, però CULPABLE!. 2) La companya aquella de la feina amb la qui no tenim una relació massa fàcil, ja ho he explicat altres vegades, va ingressar dijous la seva nena petita (dos anyets) a l'hospital amb una megainfecció a la boca que no la deixava menjar. Suero. Com que estem com estem, a prt que ella ja deu tenir les seves cabòries, evidentment, no n'hem ni parlat, encara que em sembal que jo m'hi he posat bé. Tinc la sensació que el meu patir és sobrer i innecessari. 3) Des que dimecres a la tarda vam anar de visita a ca la metgesa homeòpata, sembla que el petit dorm millor, i de retruc el seu pare i al seva mare. En el meu cas, enacar no he pres la medicació, però només de buidar el pap ja em vaig sentir millor. La seva recomanació, dormir més, he mirat de seguir-la tant com he pogut (entre d'altres raons, per això fa dies que no escric massa). 4) Ahir dissabte al matí vam anar recollir les cendres de la meva tieta. Després vam anar fins a Montserrat a ecscampar-les com ella volia. Ho vam fer a la vora de tres arbres que estaven ben apretadets. Eren tres germans, un d'ells el meu pare, de qui també vam escampar les últimes cendres que encara teníem. Ja descansa com volia i on volia. I la vida continua, però ella és ben present entre nopsaltres. 5) Avui hem anat a passar el dia a Sitges. Hem passat un matí ben xulo a la platja i hem dinat a un restaurant dels bons. Si no ho fem ara, just després d'haver cobrat, no ho faríem en tot el mes. N'era de bona la paella!!! 6) Ja tinc salvat tot el que vaig escriure a bb, però quan passava per "recollir" els comentaris del post número 40, se m'ha penjat i no ho he pogut contniuar. Potser s'hauran perdut definitivament. Tampoc és la fi de l món, però em feia gràcies tenir-ho tot. I ho deixo aquí. No sé si tindré temps, però tinc algun mail per escriure. Vaig a intentar-ho.
27.10.05
Jo també vull fer el meme (les preguntes ñes deixo en castellà per no posar-me a escriure'l tot una altra vegada, no passa res, no?) .
1. Que hora es: 22.37
2. Nombre: Albert
3. Tu cumpleaños: 17/12
4. Años: Doncs 38 cap a 39
5. Tatuajes: No, jo, ni parlar-ne
6. Has estado en otro continente: Amèrica
7. Amaste tanto a alguien como para llorar: Doncs sí, però jo sóc de plorar poc per fora
8. Has estado en un accidente de coche: No res greu.
9. Has tenido alguna fractura: Sí, de clavícula, jugant a rugby, per culpa del nòvio de la meva germana que, a més amés, era del meu equip.
10. Pepsi o Coca cola: Coca cola, sense dubtar-ho ni un segons, però m'ho estic deixant
11. Cerveza o vino: Com Xurri wrote: "Depende, todo tiene su momento"
12. El vaso medio lleno o medio vacío: em va a estones
13. Color de ropa interior favorito: no en tinc,d e color prferit, vull dir
14. Número favorito: el 17, el dia que vaig neixer (seré cutre?)
15.Tipo música: sóc força eclèctic em penso. Des de Nick Cave a Echobelly passant per Albert Plà o Wim Mertens
16. Una Flor (es): un camp de roselles
17. Tema de conversación más detestado: a mi em molesten molt les converses entre homes parlant de dones (que si mira quin cul, que si s'ho fan entre elles, etc.) Suposo que algunes dones deuen fer el mateix.
18. Restaurante de comida rápida: no n'utilitzo gairebé mai
19. Color favorito: com abans, cadascun té el seu moment
20. De quien recibiste este email: l'he llegit a Gri-gri, a Egotista i a Xurri. L'he pispat d'aquesta última.
21. Quien piensas que responderá a este cuestionario más rápido: No sé.
22. Quien piensas que tardara más en responder: Tampoc sé (em smebla que algunes preguntes no les entenc)
23. Que cambiarías de tu vida: alguna cosa que no es pot canviar
24. Tienes ordenador: A casa només 1 i portàtil (de fet, de la meva compi)
25. CD preferido: No ho sé molts
26. Lo primero que piensas cuando despiertas: Ho diré en castellà: hay que echarle huevos, o és el que m'agradria dir-me
27. Tormentas te gustan o te asustan. M'agraden però jo ben tancadet sota sostre.
28. Si pudieras ser otra persona quien serias: ja en tinc prou de ser jo mateix, gràcies
29. Algo que tienes puesto siempre y que nunca te quitas: lamentablement, el pél
30. Que hay en las paredes de tu habitación: tres quadres (reproduccions senzilletes de Klimt i de no sé qui més, no són meus) i un penjador de roba (ah, i la roba que penja de penjador).
31. Que hay debajo de tu cama: roba, fustes, edredons i aquests coses superinteressants
32. Escribe algo a la persona que te envió este mail: no me l'ha enviat ningú, però merci.
33. Nombra a la persona que tal vez no te conteste: no, em nego, massa personal.
34. El que seguro lo responde: doncs no sé, no tinc massa ascendent sobre ningú
35. Quien te gustaría que lo respondiera: qualsevol que encara no l'hagi fet
36. Que le dirías a alguien y no te atreves: fem les paus d'una punyetrea vegada i tornem a ser com abans?
37. Deportes: m'agradava la bici de muntanya i especialment el rugbi. Ara com ara, però, només a la tele
38. Tu apodo: que jo en sigui conscient no en tinc, com em deuen dir?
39. Hablas algún idioma: català, castellà i una mica d'angès id e francès.
40. Una palabra que te encante decir: des e fa un temps: jorroñe (me l'has enganxat, Ego)
41. Te quieres despedir de alguien en especial: no, porfa
42. Libro favorito: diré "Una música constant" de V. Seth, per no dir "Cien años de soledad!" que ja està agafat
43. Que te gustaría que te regalaran: m'és bastant igual, m'importa més qui m'ho regali i per què
44. Dulce o Salado: més salat que dolç, però cada cosa....
45. Lugar preferido: m'agraden els llocs on puguis estar sol i no faci massa calor
46. Crees que el amor puede durar eternamente: potser sí, però s'ha de ser molt "campeón/a"
47. Te gusta conducir: a estones sí, perquè estic sol i escolto la meva música, res més.
48. Qué hora es: 23:04
1. Que hora es: 22.37
2. Nombre: Albert
3. Tu cumpleaños: 17/12
4. Años: Doncs 38 cap a 39
5. Tatuajes: No, jo, ni parlar-ne
6. Has estado en otro continente: Amèrica
7. Amaste tanto a alguien como para llorar: Doncs sí, però jo sóc de plorar poc per fora
8. Has estado en un accidente de coche: No res greu.
9. Has tenido alguna fractura: Sí, de clavícula, jugant a rugby, per culpa del nòvio de la meva germana que, a més amés, era del meu equip.
10. Pepsi o Coca cola: Coca cola, sense dubtar-ho ni un segons, però m'ho estic deixant
11. Cerveza o vino: Com Xurri wrote: "Depende, todo tiene su momento"
12. El vaso medio lleno o medio vacío: em va a estones
13. Color de ropa interior favorito: no en tinc,d e color prferit, vull dir
14. Número favorito: el 17, el dia que vaig neixer (seré cutre?)
15.Tipo música: sóc força eclèctic em penso. Des de Nick Cave a Echobelly passant per Albert Plà o Wim Mertens
16. Una Flor (es): un camp de roselles
17. Tema de conversación más detestado: a mi em molesten molt les converses entre homes parlant de dones (que si mira quin cul, que si s'ho fan entre elles, etc.) Suposo que algunes dones deuen fer el mateix.
18. Restaurante de comida rápida: no n'utilitzo gairebé mai
19. Color favorito: com abans, cadascun té el seu moment
20. De quien recibiste este email: l'he llegit a Gri-gri, a Egotista i a Xurri. L'he pispat d'aquesta última.
21. Quien piensas que responderá a este cuestionario más rápido: No sé.
22. Quien piensas que tardara más en responder: Tampoc sé (em smebla que algunes preguntes no les entenc)
23. Que cambiarías de tu vida: alguna cosa que no es pot canviar
24. Tienes ordenador: A casa només 1 i portàtil (de fet, de la meva compi)
25. CD preferido: No ho sé molts
26. Lo primero que piensas cuando despiertas: Ho diré en castellà: hay que echarle huevos, o és el que m'agradria dir-me
27. Tormentas te gustan o te asustan. M'agraden però jo ben tancadet sota sostre.
28. Si pudieras ser otra persona quien serias: ja en tinc prou de ser jo mateix, gràcies
29. Algo que tienes puesto siempre y que nunca te quitas: lamentablement, el pél
30. Que hay en las paredes de tu habitación: tres quadres (reproduccions senzilletes de Klimt i de no sé qui més, no són meus) i un penjador de roba (ah, i la roba que penja de penjador).
31. Que hay debajo de tu cama: roba, fustes, edredons i aquests coses superinteressants
32. Escribe algo a la persona que te envió este mail: no me l'ha enviat ningú, però merci.
33. Nombra a la persona que tal vez no te conteste: no, em nego, massa personal.
34. El que seguro lo responde: doncs no sé, no tinc massa ascendent sobre ningú
35. Quien te gustaría que lo respondiera: qualsevol que encara no l'hagi fet
36. Que le dirías a alguien y no te atreves: fem les paus d'una punyetrea vegada i tornem a ser com abans?
37. Deportes: m'agradava la bici de muntanya i especialment el rugbi. Ara com ara, però, només a la tele
38. Tu apodo: que jo en sigui conscient no en tinc, com em deuen dir?
39. Hablas algún idioma: català, castellà i una mica d'angès id e francès.
40. Una palabra que te encante decir: des e fa un temps: jorroñe (me l'has enganxat, Ego)
41. Te quieres despedir de alguien en especial: no, porfa
42. Libro favorito: diré "Una música constant" de V. Seth, per no dir "Cien años de soledad!" que ja està agafat
43. Que te gustaría que te regalaran: m'és bastant igual, m'importa més qui m'ho regali i per què
44. Dulce o Salado: més salat que dolç, però cada cosa....
45. Lugar preferido: m'agraden els llocs on puguis estar sol i no faci massa calor
46. Crees que el amor puede durar eternamente: potser sí, però s'ha de ser molt "campeón/a"
47. Te gusta conducir: a estones sí, perquè estic sol i escolto la meva música, res més.
48. Qué hora es: 23:04
24.10.05
Show must go on. No tinc massa clar que aquesta sigui la frase adient, però és com la recordo. Si fa no fa, era a mig camí entre el show-business i la vida entesa com un show. Deixant de banda una mica el primer significat possible, em penso que tothom estarà d'acord que la vida, d'una manera o una altra, és una mica un espectacle. I si no, mireu quina conversa més xula he "interceptat" aquesta tarda al parc infantil de torn. Per cert, hi he arribat una mica més aviat per mirar d'integrar-me una mica (eh, Xurri?). Es tractava de dues mares, diguem que la rossa i la morena, que competien a veure quin dels seus dos marits s'estava més dies fora durant la setmana. Una el tenia fora fins dimecres a la nit. L'altra fins dijous. I dels nens qui se'n fa càrrec? Elles, naturalment. Fins aquí pot passar. Hi ha gent que la feina obliga a anar d'una banda a l'altra, viatjar i ser fora durants uns dies. Res a dir. Però la mare morena, quan s'ha vist en desaventatge (i és que a sobre la rossa en tenia dos i un d'ells molt petit) ha reblat el clau i ha continuat "y cuando está en casa, le digo que no llegue hasta pasadas las nueve y así la niña ya se ha ido a dormir y no me lo desorganiza todo". Ha seguit un petit circumloqui sobre aquelles mares que fan que els nens esperin als seus pares desperts fins passades les 10 de la nit perquè si no, només els veurien els diumenges, i no tots, que també hi ha feina, i han arribat a la conclusió que es tractava de males mares. Suposo que quan he arribat al parc (sis mares, dues canguros sudamericanes, una iaia, un iaio i jo, a part dels petits), m'hauria d'haver imaginat de quin pal anaven les coses, però sóc un inconscient. Com que les coses, en el meu ambient més proper, són força diferents, em costa pair determinades expressions de masclisme. Ai, m'oblidava de la conversa de la rossa i la morena quan marxàven. La morena: "¿Y tu en que le hablas a tus niños?" Francament, no entenc massa la pregunta, perquè els nens eren per allà a la vora i bé que es podia sentir en quina llengua s'hi dirigien. Respon la rossa. "Uy, yo en castellano, porque el catalán ya lo hablan en la escuela y con sus abuelos". I el circumloqui posterior anava dedicat a les meravelles que ofereix el castellà com a llengua de comunicació universal i tal i tal. Sort que la rossa estava de força bon veure i he pogut distreure una mica el cap de les meves cabòries.... Qui em mana a mi, continuar vivnt aquí?
22.10.05
20.10.05
Moltes coses per explicar i poc temps per fer-ho. Sembla el leivmotiv que arrosego des de fa força temps. Per començar diré que tenim la tieta ingressada al Clínic. Està a les últimes i poc conscient (de fet, ens sembla que només és conscient del seu dolor). Fa una certa por saber que som al segle XXI i en un pais "avançat" i que no es pugui controlar el dolor (ni amb tota la morfina del món). Encara no he pogut baixar a veure-la i estar una estona amb ella. Ho faré demà al migdia, si aguanta fins aleshores. De totes maneres, ella ja no ens reconeix massa. Si supera aquesta crisi li han donat unes setmanes de vida. Unes setmanes que haurem de mirar que pugui passar en una mena de centres que en diuen "de cures paliatives", per no dir que és el lloc on van a morir les persones que no tenen qui se'n pugui fer càrrec. I és que, ens sap molt greu, però a casa no som capaços de cuidar-nos-en. Necessita atenció constant i la meva mare no pot ja amb ella. Ahir, a part de l'ingrés de la tieta, la feina, el nen, la visita al centre associat de la UNED on em vaig matricular i em vaig descuidar el DNI el dia abans, etc, vam tenir sarau nocturn amb el xicotet. Es va despertar cap a la una de la matinada. Fins aquí res d'especial. Però no el vam aconseguir tornar a fer dormir. Es movia constantment, plorava; en resum, estava intranquil. La meva compi se'n va fer un fart. Tot això, fins a les tres de la matinada, quan jo el tenia als braços i erem al sofà del menjador i va fer la seva primera megavomitada de la vida. Tots dos vam quedar ben servits. El sofà també va rebre. Després de canviar-nos, desmontar totes les fundes del sofà i posar en marxa la rentadora, el xicotet no s'adormia, fins que a les quatre de la matinada, ara al llit (al nostre) amb la seva mare, va tonar a vomitar el suc de poma que encara tenia dins. Per sort, com a mínim, trenta segons després de cada vomitada es relaxava i somreia alleugerit. Total i en resum, ahir vaig dormir dues hores i mitja. La seva mare no gaire més. I aquest matí a primera hora no us explico les caques perquè ja seria de mal gust. De totes maneres a l'escoleta ha fet bon paper i al migdia ha menjat el seu arroset bullit. A la tarda, vida bastant normal. Aaaahhh! i me'n oblidava. Des de fa dos dies que quan fa caca avisa. Tot és començar. De la feina no n'exlpicaré gaire res, per no entrar en mals rotllos. Demà al matí la reunió de coordinació setmanal. Hi vaig amb una llista del copón. Però ja sé què m'espera: incompetència i aguantar. N'estic ben tip. Tres coses més per acabar. La primera: avui s'ha fet el xat del club de lectura virtual al que ja vaig comentar que m'he apuntat. Simplement, me n'he oblidat. A les 7 de la tarda erem al parc jugant amb el petit. El proper llibre és "La mujer habitada" de Gioconda Belli. No en tinc ni idea. Segona: tema poesia. Aquest divendres surt publicat el primer recull de poemes del TOT PO-e-Si-@ que vaig comentar fa unes dies. Com que no n'hem rebut gaires, passa sempre al principi, n'hem acabant posant un de meu. Per si algú hi està interessat/ada recordo l'adreça on s'han d'enviar (màxim 14 versos, en català o castellà) L'A/e és teatre-auditori@santcugat.org Dimarts al matí tanquem l'edició. Per tant, teniu temps fins dilluns al vespre per enviar alguna cosa i sereu obsequiats amb dues entrades pel Fstival de Poesia catalana del proper 19 de novembre. I tercera i última. Una mica de filosofia "senzilla" a la contraportada de LV d'avui. Tot plegat molt "banal", però amb aquesta idea al cap " Las grandes cosas de la vida son pequeñísimas: con mi humor persigo la inmensidad de la minucia". Pas mal. potser no és tan banal. I em podria continuar enrrotllant ad infintum, però jo diria que ja m'he passat tres pueblos. Ho deixo aquí. Bona nit.
17.10.05
Avui és dilluns i comme d'habitude (m'agrada aquesta expressió) aquesta nit la passarem amb el meu xiquet fent unes cerveses (és broma, quedi clar). La seva mare és a un Euroconcert al Palau de la Música i no vindrà a dormir. Total que els dilluns tarda i nit, el petit queda confi(n)at a la meves mans. Doncs a primera hora de la tarda hem sortit a passejar que feia solet i hem passat per davant la meva feina i hem saludat. Després hem anat a veure els gegants de la ciutat (Joan i Marieta) i hem xerrat amb una coneguda que ens ha explicat moltes coses de les seves nenes. Després hem anat fins a casa la meva mare. Allà les coses s'estan posant dures, però la presència del petitó anima al personal. Quan tornàvem ens hem trobat amb una amiga meva (bé, ens vam enfadar quan teníem divuit anys i ens vam estar tretze anys sense parlar-nos, però ara ja ho portem molt millor....) que també té una xiqueta. Ens hem estat a veure les moneries que feien tots dos. I continuem cap a casa. Quan hi arribem, berenar una mica, que ja era tard. Jugar i sortir una estona la parc. Com que ja era una mica fosc, no hi havia ningú més, laqual cosa agraim, públicament, el meu petit i jo. Ell, perquè pot jugar amb el que li vingui de gust. Jo, perquè n'estic tip de sentir com xerren les mares que hi circulen normalment (he dit mai que vivim a Sant Cugat?). Després hem tornat a casa tot xino-xano, i mira que fa pujada! Un cop a casa he preparat el nostre sopar; bé, els nostres sopars, i capa la banyera hi falta gent. Un merder d'aigua, xepi-xepi i pessigolles. Després, la crema i les fregues, el pijama nou i cap a sopar. Hem "xerrat" una estona i cap al llit amb el biberó de Tridrink (llet d'arrós, de soja i de no sé quina altra cosa més). El vailet s'ha ben adormit. Res especial, o sí?
16.10.05
Ara fa una any, si fa no fa, vaig entrar a la blogosfera i vaig començar a compartir aquest univers amb vosaltres. I vaig començar comentant que s'aproximava una nova edició de "Poesia a Sant Cugat", quatre dies amb un munt d'activitats relacionades amb la poesia a la ciutat. Aquest any, Poesia a Sant Cugat ès farà del 16 al 19 de novembre. Quan la programació es faci pública ja us en faré saber alguns detalls i facilitaré el link oportú. Mentrestant, ho comento perquè els interessats i les interessades que ja coneixeu l'esdeveniment d'altres ocasions us pugueu anar reservant les dates, especilament la del 19, que és quan es fa el Festival de Poesia Catalana al teatre-auditori de la ciutat i perquè, des de ja, ha començat l'apartat "TOT PO-e-SI-@". Aquesta proposta, a part d'escalfar motors, pretén facilitar, molt a nivell local, la possibilitat de publicar a aquells poetes, homes i dones, que conrreen el camp d'una forma més aviat privada, íntima o que no han tingut mai l'opportunitat de publicar (en els setmanaris locals, ara tampoc us penseu que ningú salta a la fama des d'aquí). Com que "TOT PO-e-SI-@" ja ha començat i, a les primeres setmanes, sempre costa d'omplir, ho faig públic per si hi ha cap interessat o interessada. No cal ser ciutadà/ciutadana de Sant Cugat per a particpar-hi. El premi és tan senzill com veure publicat el teu poema, de 14 o menys versos, en català o castellà. Els autors i les autores dels poemes publicats reben un parelld 'invitacions per al Festival que he comentta abans. Per participar-hi només cal enviar el vostre poema a l'A/e: teatre-auditori@santcugat.org Es demana que, a part del nom, s'hi faci constar l'edat i un telèfon de contacte. De totes maneres, per publicar, sempre es poden fer serir pseudònims. Si algú s'hi anima, ja ho sap.
10.10.05
La frase del mes. Un servidor, com que es pensa no sé el què (aquesta frase és una adaptació d'un comentari de la meva compi al respecte), cada mes canvia la frase del salvapantalles de l'ordinador de la feina. La frase que hi he tingut instal·lada durant el mes de setembre prové de Xurri (gràcies, per la bassa dels mesquins). Ara fa deu dies que som a l'octubre, però no m'acabava de decidir i anava ajornant el moment. Fins que diumenge vaig trobar-la, més ben dit, hi vaig topar de morros. Hi ha qui comenta en els seus posts que el seu nivell cultural està fluixet. Ara veureu el meu nivell d'anglès. Un dels meus cantautors preferits és Nick Cave. Canta en anglès, of course. Normalment, mentre l'escolto, com a mínim el primer cop, em miro les lletres del CD per entendre, més o menys, què hi diu. De vegades però, no ho faig i em sembla que, si fa no fa, entenc què diu o, com a mínim, per on va. Total, que tinc un CD d'Ute Lemper, "Punishing Kiss", que canta temes que d'altres persones han compost per a ella. La primera cançó del CD, "Little Water Song" és de N. Cave. És una cançó preciosa. El que escriu això, que és tonto de mena, sempre havia entès que era una mena de cançó d'amor. D'altra banda, venint de N. Cave, no sé ni com se m'havia acudit, però és que és una melodia tan encisadora...., que fins i tot, jo havia "canviat" el sentit de la darrera frase. Allà on Cave va escriure, i Lemper va cantar, "hate", jo em pensava que deia "love". Així de bèstia. Potser l'he escoltada més de doscents cops... Diumenge, no sé perquè, em va sonar extrany. Vaig anar a mirar les lletres del CD i SORPRESA!. La frase, ara sí, ja hi hem arribat, diu: "And I glow with the greatness of my hate for you". Brutal. És la frase del mes al meu ordinador.
L'illa del tresor. M'acabo de quedar de pedra. Acabo de descobrir aquest programa de Joan Ollé i Joan Barril al 33. De veritat que no sé pas a quin món visc. Bé, de fet, l'he migdescobert. Quan en Vila-Matas, el "convidat" d'avui, ha acabat la seva primera disertació, un que jo em sé ha començat a plorar com un desesperat i m'ha trencat la soirée cultural. Vila-Matas estava explicant com va descobrir, cap als 18 anys, que les coses tenen un final, així, en general. El meu petit el deu haver escoltat i potser s'ha espantat (tranquil, noi, que de pare i mare en tens per una bona estona...). Bé, a part de les disertacions del convidat, el programa inclou diversos talls amb "reflexions" dels Joans. Tot plegat molt teatral, que d'això es tracta. Per cert, m'agrada com escriu en Vila-Matas i, per això, avui el programa em semblava interessant. Jo no m'he pogut estar a mirar-m'ho, però la primera impresió ha estat molt bona. Miraré si el proper diumnege ho tornen a fer i elaboraré una mica més el meu comentari. Mentrestant, aquí queda.
5.10.05
Amb un bon gripassso a sobre però aguantant el tipus tant com puc, escric aquest post, en principi, curt. He acabat la lectura de "Un matrimoni amateur" d'Anne Tyler, autora, entre d'altres, d'"Un turista accidental" (algú recorda la peli?). El llibre repassa la llarga vida d'una família, com s'enamoren els procreadors, com van tenint descendència, què els va bé, què no, com desapareix una filla, com la tornen a trobar al cap dels anys, com adopten el nét, com se separen, com ell es "reajunta", com ella mor, un retrobament final, etc. Tot plegat vist des de la perspectiva dels dos protagonistes, però també d'altres personatges emparentats a la novel·la. N'escullo, com sempre, un fragment que he trobat a la pàgina 314 de les 318 que té el llibre, i diu així: "Desitjava haver habitat més la seva vida, haver-la fet servir millor,...". Parla el prota, un tal Michael, quan ja passa pels 80 anys. El llibre m'ha recordat, per aquesta mena de visió d'auca familiar, no pel desenvolupament, "Afers de família" de R. Mistry. Aquest segon "passa" a l'Índia, si no ho recordo malament, i no té gaire res més a veure amb el primer que el "tema familiar". I, aprofitant que parlem de famílies, i per aquells i aquelles que hi estigueu interessats/ades, que passeu per aquí i que no en tingueu constància directament, sapigueu que Neris ja és a casa des d'ahir amb una mica de febre i "pachuchilla". La seva mare se'n cuida. Ho comento per si algú no en tenia notícies i s'ha preocupat, una mica, com jo ho he fet. RECTIFICO: NERIS JA S'HA RECUPERAT DEL TOT. VISITEU EL BLOG DE TRES QUE HA PENJAT UN POST NOMÉS UNA MICA MÉS TARD QUE JO AQUEST.
3.10.05
Nerviosisme.
Després de la segona cervesa de la nit, vaig pel post més delicat. I és que, tots plegats, estem una mica bastant nerviosos i nervioses. El començament de curs del nostre petit no ha estat fantàstic, cosa d'altra banda que ja podiem esperar. Encostipat, febreta, tristesa,... A casa meva, les coses estan com estan (concretament, la tieta s'està acabant), i nosaltres hi podem fer poc, però encara, de tant en tant, un cop de mà, o de cotxe, més ben dit. Sort de la tieta monja de l'altra banda de la parella i les seves germanes que ens donen un cop de mà a nosaltres cuidant-se del petit algunes estones. Però com que hem decidit, com a mínim ara, quan tot just comença el curs, que el xiquet no es quedi a dinar a l'escola, doncs ens hem d'espavilar perquè noslatres o la senyora que se'n cuida un parellde migdies, l'hem de passar a recollir a tres quarts de dotze (una hora fantàstica per plegar de la feina, ja es veu). La meva compi té un trimestre horribilis, vull dir que té molta feina, i un servidor tampoc va sobrat.... Total i en resum, aquest cap de setmana, a part d'agafar una mica la grip jo mateix, hem perdut els papers a casa. Diumenge al matí va ser com per agafar els trastos i desaparèixer una bona temporada (no seria el primer cop que ho faig), però ara les coses no són tan fàcils. Hi ha el petit. Però la vida no es pot acabar en ell, oi? Espero que això es vagi redreçant. Suposo que és típic: problemes de parella i nen petit, deu ser el títol del capítol del llibre que en parli. De moment, tocat. No m'enfonso tant fàcilment, jo!
Després de la segona cervesa de la nit, vaig pel post més delicat. I és que, tots plegats, estem una mica bastant nerviosos i nervioses. El començament de curs del nostre petit no ha estat fantàstic, cosa d'altra banda que ja podiem esperar. Encostipat, febreta, tristesa,... A casa meva, les coses estan com estan (concretament, la tieta s'està acabant), i nosaltres hi podem fer poc, però encara, de tant en tant, un cop de mà, o de cotxe, més ben dit. Sort de la tieta monja de l'altra banda de la parella i les seves germanes que ens donen un cop de mà a nosaltres cuidant-se del petit algunes estones. Però com que hem decidit, com a mínim ara, quan tot just comença el curs, que el xiquet no es quedi a dinar a l'escola, doncs ens hem d'espavilar perquè noslatres o la senyora que se'n cuida un parellde migdies, l'hem de passar a recollir a tres quarts de dotze (una hora fantàstica per plegar de la feina, ja es veu). La meva compi té un trimestre horribilis, vull dir que té molta feina, i un servidor tampoc va sobrat.... Total i en resum, aquest cap de setmana, a part d'agafar una mica la grip jo mateix, hem perdut els papers a casa. Diumenge al matí va ser com per agafar els trastos i desaparèixer una bona temporada (no seria el primer cop que ho faig), però ara les coses no són tan fàcils. Hi ha el petit. Però la vida no es pot acabar en ell, oi? Espero que això es vagi redreçant. Suposo que és típic: problemes de parella i nen petit, deu ser el títol del capítol del llibre que en parli. De moment, tocat. No m'enfonso tant fàcilment, jo!
Albert is changing. (waiting Tres news)
Molta poc a poc, però changing. Dissabte vaig comprar dos CDs, els últims de Tracy Chapman (Where you live) i de David Gray (Life in - Slow motion). El de la Tracy no mata, però com que a casa en som fans, doncs a fer-ne la cole. La cançó que sona no sé ben bé on (Flaix o RAC105, segurament) és la primera, "Change". S'hi pregunta alguna cosa així com "would you change?" unes quantes vegades. El tema és el tema, ja ho sabeu, però em sembla que, en aquesta cançó en concret, ho tenim magre això del canvi. El CD no m'ha semblat tan rodó com d'altres seus. El segon CD, de David Gray, ha sortit millor parat de la meva "crítica". Després d'uns quants treballs que considero especialment afortunats, en David va treure un o dos CDs que no ho eren tant. Em sembla que aquest darrer torna a ser dels bons. Atenció especial al tema 7, "Ain't no love", que enganxa. La lletra repeteix: "This ain't no love that's guiding me". Pues serà que no. Total que, a banda de fer-vos saber alguns dels meus gustos musicals comentats més àmpliament en el meme corresponent de ja fa uns mesos, he de dir, sobretot, que vaig trencant maleficis, que no em quedo aturat on era, que ja torno a comprar CDs i que, poc a poc, però vaig canviant.
Molta poc a poc, però changing. Dissabte vaig comprar dos CDs, els últims de Tracy Chapman (Where you live) i de David Gray (Life in - Slow motion). El de la Tracy no mata, però com que a casa en som fans, doncs a fer-ne la cole. La cançó que sona no sé ben bé on (Flaix o RAC105, segurament) és la primera, "Change". S'hi pregunta alguna cosa així com "would you change?" unes quantes vegades. El tema és el tema, ja ho sabeu, però em sembla que, en aquesta cançó en concret, ho tenim magre això del canvi. El CD no m'ha semblat tan rodó com d'altres seus. El segon CD, de David Gray, ha sortit millor parat de la meva "crítica". Després d'uns quants treballs que considero especialment afortunats, en David va treure un o dos CDs que no ho eren tant. Em sembla que aquest darrer torna a ser dels bons. Atenció especial al tema 7, "Ain't no love", que enganxa. La lletra repeteix: "This ain't no love that's guiding me". Pues serà que no. Total que, a banda de fer-vos saber alguns dels meus gustos musicals comentats més àmpliament en el meme corresponent de ja fa uns mesos, he de dir, sobretot, que vaig trencant maleficis, que no em quedo aturat on era, que ja torno a comprar CDs i que, poc a poc, però vaig canviant.
29.9.05
Dimecres passat no l'altre, al suplement Cultuas de la LV, parlaven dels clubs de lectura. recordo que fa tres o quatre anys, potser ja en fa cinc, vaig proposar a una sèrie d'amics meus (d'aquells que encara tens de quan l'nstitut) de crear un grup da'quests i, rotativament, anar-nos proposant la lectura d'un llibre i comentar-lo un temps més tard e un sopar i així, de pas, passavem una estona plegats. La inicativa va durar un any just, una roda sencera. Començavem parlant de què ens havia semblat el llibre i al cap d'una estona ja estavem parlant de política, economia i altres coses interessantíssimes per l'estil. Si més no, sopàvem. Total, que una mica per curiositat em vaig conectar a un grup (Club de Lectura Virtual) dels que apareixen a l'article, concretament un grup virtual. Com que la majoria dels llibres que diuen que ja han llegit, jo també ho he fet i m'han agradat força,i els que llegiran propera,ment, jo encara no ho he fet (la majoria d'ells), doncs m'hi vaig apuntar. El proper llibre que proposen és "Ampliación del campo de batalla" de M. Houellebecq. És un llibret molt petit, no arriba a les duescentes pàgines, amb versió editada a Compactos Anagrama (només 6 euros). Ja me l'he fet. Abreujant us diré que és una narració en primera persona sobre la caiguda d'un personatge de 30 anys força contemporani nostre. Té diverses coses interessants, entre d'elles un plantejament reduccionista del món on vivim a només dues dimensions: l'econòmico-laboral i la sexual, dues jerarquies socials relativament independents, segons l'autor/protagonista. Una forma d'explicar-se el món. Tot això, potser només és per dir-me i per dir-vos, que la vida continua.
La mort és blanca. Recordo prou bé (=bastante bien), crec, una escena de "El lado oscuro del corazón" on el protagonista es troba (=encuentra)/conversa/fuig (=huye) de la mort, interpretada per Nacha Guevara. L'escena és relativament posmoderna i passa al metro de Buenos Aires o Montevideo. Té un punt però de "tradicional". Ella, la mort, va vestida de negre, perquè és la imatge tradicional que en tenim, si més no (=al menos) a Occident. Aquest matí he acompanyat la meva tieta a la seva sessió de radioteràpia a l'Hospital Clínic i us he dir que a Barcelona, les coses són deiferents. Al soterrani de l'edifici tot és blanc: les parets i el sostre (=techo), les portes, els despatxos, les bates d'infermers i d'infermeres, de metges i metgeses, els llençols (=sábanas) dels qui van en llitera, etc. I tot amb el mateix regust, regust de mort. A Barcelona, sapigueu-ho, la mort és blanca.
23.9.05
Mala sort. El nostre petit haurà d'esperar una temporadeta més per tenir un germà o una germana amb qui barallar-se. Les coses no han anat bé. Són quarts de dues de la matinada. Ens hem passat tot el dia a l'hospital i ara acabo d'arribar a casa per cuidar del petit i dels seus malsons. Ella, la meva compi, s'ha quedat a passar-hi la nit perquè no l'han pogut operar fins passades les deu del vespre i s'ha de recuperar. L'operació és molt senzilla, però s'havia de fer. Diuen que la naturalesa és sàvia i que si l'embrió no va endavant és per "estalviar" problemes futurs. Diuen també que millor ara (nou setmanes) que més endavant, o en el moment del part o quan tingui dos anys. Diuen que pots tornar a provar i que encara tens més opcions de quedar-te embarasada després de la "neteja" i, també diuen, que tot això és molt pitjor si no tens cap nen o nena i era el primer embaràs. Estic d'acord amb tot el que diuen, però ara estic trist i ho vull pair (estem tristos i ho volem pair).
22.9.05
19.9.05
Em costa una mica això del canvi, a qui no?, però ho he d'intentar i, per això, aquest primer post una mica més llarg i en la línia del que escric sovint.
Avui hem fet diumenge. Hem agafat el cotxe a primera hora del matí, hem passat a recollir la tieta monja de la meva compi i cap al Solsonès hi falta gent. Dues hores més tard ja érem a la casa que el germà de la meva tarongeta s'ha comprat una mica més enllà de Sant Llorenç de Morunys. Encara l'ha d'arreglar, però avui hi hem fet la sardinada annual de la seva família. Tot plegat, res de l'altre dijous, però per canviar d'aires i relaxar-se una mica, no està malament. Entre que no sóc un massa apassionat conductor i que s'havia d'estar sobre el petit, controlant, tota l'estona, m'he acabat cansant una micona, però ara, a casa, ja m'he recuperat.
De fet, em semebla que només volia deixar constàcia que sóc viu, encara que hi ha molt poqueta gent que sàpiga on sóc, i aprofitar per felicitar públicamet l'aniversari d'algú, amb cinc minuts d'endarreriment, que em sembla que s'ho mereix molt. Que vagi tot molt bé, Irene. Felicitats!
Avui hem fet diumenge. Hem agafat el cotxe a primera hora del matí, hem passat a recollir la tieta monja de la meva compi i cap al Solsonès hi falta gent. Dues hores més tard ja érem a la casa que el germà de la meva tarongeta s'ha comprat una mica més enllà de Sant Llorenç de Morunys. Encara l'ha d'arreglar, però avui hi hem fet la sardinada annual de la seva família. Tot plegat, res de l'altre dijous, però per canviar d'aires i relaxar-se una mica, no està malament. Entre que no sóc un massa apassionat conductor i que s'havia d'estar sobre el petit, controlant, tota l'estona, m'he acabat cansant una micona, però ara, a casa, ja m'he recuperat.
De fet, em semebla que només volia deixar constàcia que sóc viu, encara que hi ha molt poqueta gent que sàpiga on sóc, i aprofitar per felicitar públicamet l'aniversari d'algú, amb cinc minuts d'endarreriment, que em sembla que s'ho mereix molt. Que vagi tot molt bé, Irene. Felicitats!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)