Gaudeixo de les últimes hores de llibertat abans no aparegui la família per la porta.
Durant aquestes 48 últimes horetes, a part de descansar i cuidar-me el genoll esquerre, he aprofitat per fer algunes cosetes, sobretot amb (o a través de) l'ordinador.
Per exemple:
- M'he donat d'alta al flickr pro. Costa uns 25 EUR a l'any i em dona més joc. De moment, he pujat algunes fotos i he duplicat el número de sets. Per cert, m'he adonat que, darrerament, sobretot hi pujo fotos de l'àmbit familiar, amb la qual cosa, com que són restringides a les amistats, si no estàs autoritzat se n'hi veuen poques de noves. A qui li pugui inetressar de veure-les totes, que m'enviï un mail i ho arreglem.
- La càmera de fotos digital que tenim se'ns ha mig espatllat. Encara funciona, però no tanca bé i té diverses petites pegues. He decidit que el meu regal de llicenciatura serà una càmera nova. Busco una cosa que no sigui reflex, però que, si es dona el cas, també em permeti jugar. Pel que vist fins ara, m'inclino per una Nikon P80, tot i que, es veu que també té les seves pegues. Si algú em pot aconsellar, s'agrairà (no parlo de retribucions econòmiques, quedi clar).
- Finalment, he pogut posar en òrbita el blog del Tot Poesia 2008 (m'ha costat....). En fi, què us he de dir jo? Féu-hi un cop d'ull, si us vaga.
- També he contestat a la invitació de mar per accedir al facebook. No sé gaire què és això i encara menys per a què em pot servir o ho puc fer servir; però m'hi he entretingut una bona estona. Crec que té possibilitats.
- Amb l'estona que em queda, he d'acabar d'endreçar una mica la casa, he de edeinar i he d'avançar en la lectura de "L'últim patriarca", de Najat El Hachmi, un llibre relativament fàcil de pair, però que segurament pel meu desconeixement general del món, encara em sorprén, parèntesi en la lectura de la trilogia de Marías (totes aquestes comes les he posat en honor al mestre Marías, he).
21.9.08
18.9.08
Mini poupurri
1. Anuncio al grandolàs de casa que durant el mes d'octubre estarem una setmana sense mare. Espero una reacció més aviat desolada, inconformista, revolucionària. Em contesta: "Ja està bé, així podrem beure unes cerveses, i vi,....". Em sembla que no l'estic ben educant.
2. Aquest matí, mentre espero que la seva mare acabi d'instal·lar la petita de casa amb la seva mestra, observo com una altra mare s'aproxima cap a la porta de l'escola renyant al seu fill de dos anys que plora. Diu més o menys així: "I tu, que ets, un nen o una nena? Els nens no ploren...". Francament, pensava que això ja no anava per aquí.
3. Hi ha petits problemes tècnics amb el bloc, però hores d'ara ja hi hauria d'haver penjada la primera selecció del Tot Poesia 2008. Mireu-vos-ho. http://totpoesia2008.blogspot.com
2. Aquest matí, mentre espero que la seva mare acabi d'instal·lar la petita de casa amb la seva mestra, observo com una altra mare s'aproxima cap a la porta de l'escola renyant al seu fill de dos anys que plora. Diu més o menys així: "I tu, que ets, un nen o una nena? Els nens no ploren...". Francament, pensava que això ja no anava per aquí.
3. Hi ha petits problemes tècnics amb el bloc, però hores d'ara ja hi hauria d'haver penjada la primera selecció del Tot Poesia 2008. Mireu-vos-ho. http://totpoesia2008.blogspot.com
15.9.08
Tot Poesia 2008
I ja ha arribat l'edició 2008 del Tot Poesia amb el blog corresponent.
"Activitat adreçada als centres educatius i a la població en general que s’ofereix en col·laboració amb el Tot Sant Cugat i sota la mirada poètica de Lluís Calvo, amb l’objectiu de fer-vos gaudir amb la creació de poemes propis sobre el tema que més us interessi.
Només cal que envieu les vostres creacions poètiques a teatre-auditori@santcugat.cat.
Els poemes triats seran publicats a l’apartat TOT PO-e-SI-@ del Tot Sant Cugat (revista local) i al blog http://totpoesia2008.blogspot.com/ al que podeu accedir, també, a través del web del Festival: http://www.poesia.santcugat.cat/ (quan estigui operatiu).
Cada autor seleccionat rebrà dues invitacions per a l’espectacle "Teatre i Poesia", dirigit per Oriol Broggi, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el dissabte 18 d’octubre, a les 22 h.
Els poemes, de màxim 14 versos, es poden enviar, en català o en castellà, a partir del 5 de setembre i fins al dimarts 14 d’octubre. És imprescindible que tots els poemes vagin acompanyats de les dades següents: nom, edat, adreça, telèfon i e-mail".
Animeu-vos a participar-hi!
"Activitat adreçada als centres educatius i a la població en general que s’ofereix en col·laboració amb el Tot Sant Cugat i sota la mirada poètica de Lluís Calvo, amb l’objectiu de fer-vos gaudir amb la creació de poemes propis sobre el tema que més us interessi.
Només cal que envieu les vostres creacions poètiques a teatre-auditori@santcugat.cat.
Els poemes triats seran publicats a l’apartat TOT PO-e-SI-@ del Tot Sant Cugat (revista local) i al blog http://totpoesia2008.blogspot.com/ al que podeu accedir, també, a través del web del Festival: http://www.poesia.santcugat.cat/ (quan estigui operatiu).
Cada autor seleccionat rebrà dues invitacions per a l’espectacle "Teatre i Poesia", dirigit per Oriol Broggi, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el dissabte 18 d’octubre, a les 22 h.
Els poemes, de màxim 14 versos, es poden enviar, en català o en castellà, a partir del 5 de setembre i fins al dimarts 14 d’octubre. És imprescindible que tots els poemes vagin acompanyats de les dades següents: nom, edat, adreça, telèfon i e-mail".
Animeu-vos a participar-hi!
8.9.08
Marías (2a part)
Passo encara per la meitat del segon volum de "Tu rostro mañana" de Javier Marías, però ja fa dies que tinc el text d'aquest volum triat.
“Uno se conforma con lo que le va llegando y hasta bendice que le llegue aún algo o sobre todo alguien, por rebajadas versiones que sean de lo suprimido o interrumpido o de los añorados; es difícil, cuesta mucho suplir a las figuras perdidas de nuestra vida, y se va eligiendo poco o nada, se precisa un esfuerzo de convencimiento para cubrir las vacantes, y qué mal nos resignamos a que se reduzca el elenco sin el cual no nos soportamos ni apenas nos sostenemos, y aun así se reduce siempre si no morimos o si no muy rápido, no hace falta llegar a viejo ni tan siquiera a maduro, basta con tener a la espalda algún muerto querido o algún querido que dejó de serlo para convertirse en odiado u omitido nuestro, en nuestro aborrecido o borrado máximo, o con serlo nosotros de alguien que nos puso la proa o nos expulsó de su tiempo, nos apartó de su lado, y de pronto negó conocernos, un encogimiento de hombros al vernos mañana el rostro o al oír nuestro nombre que susurraban anteayer muy suavemente sus labios. Sin decírnoslo, sin formulárnoslo, percibimos esa dificultad enorme de reemplazamiento, así que a la vez nos prestamos todos a ocupar vicariamente los lugares vacíos que otros van asignándonos, porque comprendemos y participamos de ese mecanismo o movimiento sustitutorio universal continuo de la resignación y la mengua, o del capricho a veces, y que al ser de todos es el nuestro; y así aceptamos ser remedos, y vivir cada vez más rodeados de ellos.”
Podria dir en honor a una amiga amb certa vocació de suicida que es tracta d'un fragment més de realisme exacerbat.
A una altra amiga li podria preguntar si es tractava d'un avís abans d'hora o molt havent passat l'hora.
Ho deixo aquí. Continuo llegint, molt poc a poc, això sí.
“Uno se conforma con lo que le va llegando y hasta bendice que le llegue aún algo o sobre todo alguien, por rebajadas versiones que sean de lo suprimido o interrumpido o de los añorados; es difícil, cuesta mucho suplir a las figuras perdidas de nuestra vida, y se va eligiendo poco o nada, se precisa un esfuerzo de convencimiento para cubrir las vacantes, y qué mal nos resignamos a que se reduzca el elenco sin el cual no nos soportamos ni apenas nos sostenemos, y aun así se reduce siempre si no morimos o si no muy rápido, no hace falta llegar a viejo ni tan siquiera a maduro, basta con tener a la espalda algún muerto querido o algún querido que dejó de serlo para convertirse en odiado u omitido nuestro, en nuestro aborrecido o borrado máximo, o con serlo nosotros de alguien que nos puso la proa o nos expulsó de su tiempo, nos apartó de su lado, y de pronto negó conocernos, un encogimiento de hombros al vernos mañana el rostro o al oír nuestro nombre que susurraban anteayer muy suavemente sus labios. Sin decírnoslo, sin formulárnoslo, percibimos esa dificultad enorme de reemplazamiento, así que a la vez nos prestamos todos a ocupar vicariamente los lugares vacíos que otros van asignándonos, porque comprendemos y participamos de ese mecanismo o movimiento sustitutorio universal continuo de la resignación y la mengua, o del capricho a veces, y que al ser de todos es el nuestro; y así aceptamos ser remedos, y vivir cada vez más rodeados de ellos.”
Podria dir en honor a una amiga amb certa vocació de suicida que es tracta d'un fragment més de realisme exacerbat.
A una altra amiga li podria preguntar si es tractava d'un avís abans d'hora o molt havent passat l'hora.
Ho deixo aquí. Continuo llegint, molt poc a poc, això sí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)