15.6.08

Sobre la nostàlgia

Ara fa uns dies, llegia i comentava amb tenblog alguna coseta relacionada amb com vivim la nostàlgia.

Ahir em va venir al cap un vers adient d'Anna Aguilar-Amat.

"Cada formiga m'és un record de tu".

No diré més.

10.6.08

Doble Nacional

Per celebrar que he acabat els exàmens, de moment, vam agafar unes entrades "obertes" que ens van portar els Reis i les vam bescanviar per dues entrades per dissabte al vespre al Teatre Nacional. Concretament, vam anar a veure el Lear del Centro Dramático Nacional (CDN), mentre les dues reines que ens van portar el regal, ens feien de cangurs de la progènie (que en això consistia el regal, tot sigui dit).

Anar a veure un Lear ja se sap que és anar a veure un dels Shakespeares més enciclopèdics (ho diu el tríptic informatiu) que hi ha, a nivell humà (passions, amor, egoisme,..) i a nivell teatral (gèneres, estils, personatges,...). A banda del que ja ens diuen al fullet informatiu, el Lear és un dels classics més atractius que hi ha; però cal fer-lo molt bé per no caure en la repetició.

Gairebé dues hores i tres quarts d'obra sense interrupció que, a nosaltres, no se'ns van fer gens llargues. La versió del CDN manté el ritme molt bé. Nota alta per l'escenografia i diversa pels actors (Edmond i Lear, excel·lents; les filles de Lear, regulars; algun secundari, fora).

Al Rei Lear hi ha diversos temes interessants. Un dels que més m'agrada a mi és aquell de la naturalesa de les persones i de si és posible, i mereix l'esforç, el canvi. Si us he de dir la veritat, no acabo d'entendre si en aquesta obra hi ha cap conclusió al respecte. Pràcticament tots els personatges són blanc o negre, amb l'excepció de Lear i Gloucester (però aquest segon, només perquè és enganyat). De fet, sembla que tothom accepta bastant que és com és i poca cosa més s'hi pot fer.

Potser hauré d'anar canviant el títol del bloc (si torno a anar a teatre abans de tres mesos...).

6.6.08

Exàmens, llibres i Shrek

Ja he fet els dos exàmens. El primer, técnicas avanzadas de investigación social (part qualitativa) em va anar força bé, crec; el segon, sociología del conocimiento, més justet, però espero aprovar. Si tot va bé, d'aquí a tres setmanes ja seré un llicenciat en Sociologia més.

Tant si aprovo com si no, que és important però no ho és tot; m'he tret un bon pes del damunt. Ara em toca dedicar-me una mica més a la feina i molt a la descendència, perquè la seva mare pugui dedicar-se a preparar un altre combat universitari, finalment, per una plaça.

En veient que l'estiu s'aproxima i que necessito tornar a llegir, m'he fet una llista de possibles.

- "El port de les aromes", de John Lanchester.
- "La plaça del diamant", de Mercè Rodoreda.
- "Estambul", d'Orhan Pamuk.
- "Tu rostro mañana" (trilogia), de Javier Marías.
- "Incerta Glòria", de Joan Sales.
- "Madame Bovary", de Gustav Flaubert.

Tinc a mitges el segon volum dels "Assaigs" de Michel de Montaigne i "Vida y destino", de Vasili Grossman.

Com que sé que no triomfaré en tots i cadscun d'ells i que em falten coses, s'admeten comentaris i suggeriments, tant sobre les lectures triades com sobre les que em recomanaríeu.

No sé pas si ja el tens "controlat", però aquest link és, especialment, per nimue: http://www.youtube.com/watch?v=0MHPrfF4R7k Espero que t'agradi.

1.6.08

Del got mig buit i mig ple

Em remeto, només de refiló, a un post de Xurri titulat "No me rayes", on l'autora del bloc descriu brillantment algunes coses de la condició humana.

La meva compi em recomana el llibre que acaba de llegir de David Trueba, "Saber perder". Als agraiments, Trueba esmenta una màxima que, diu, s'esforça a seguir. En italià, diu: "non piangere, coglione, ridi e vai...". La traducció al català que n'he fet, potser completament equivocada, diu: "no et planyis, collons, riu i per avall...". No sé si algú amb uns mínims coneixements d'italià em verificarà l'encert de la traducció. Independentment de la seva exactitud, quan veig el got mig ple, és una frase que resum prou bé una meva cosmovisió.

Paral·lelament, veig per enèssima vegada amb l'hereu de casa, el primer Shrek. No reconec qui és l'intèrpret del fragment de la versió de l'Hallelujah del Cohen que hi surt, però reflecteix també molt bé un altre meu estat d'ànim que més aviat coincideix amb l'apreciació del got mig buit. Us en deixo un enllaç youtube per qui vulgui escoltar-ne la versió de Buckley que m'agrada: http://www.youtube.com/watch?v=6Nppm-hKQxw&feature=related.

De vegades yin, de vegades yang, suposo.