30.9.06

Dues Montses i de Laclos

El darrer post de Xurri i el comentari d'arare em porten a l'actual reflexió.

Abans però, vull deixar constància que aquests darrers dies no m'explico massa bé i que és probable que no en treieu massa bona opinió, ni de mi, ni del post. Però què hi farem, va com va, és un "impuls" i tampoc hi he reflexionat gaire.

La cosa és que Xurri maleeix els talons en el seu post i arare em remet a una mena d'imposició de look laboral-personal, és a dir, la importància de l'aspecte.

D'aquí he saltat a una consideració personal que em feia fa només uns dies. Des de fa uns mesos que he tornat a coincidir, pel carrer, per Patum i en algun altre lloc que no recordo, amb una noia amb la que feiem el mateix curs a l'escola (posem finals d'EGB). És alta, guapa, interessant, etc. Han passat els anys i, en la meva opnió, encara ho és més (guapa i interessant, vull dir; d'alta suposo que si fa no fa...). Ara fa uns dies ens vam creuar pel carrer amb una altra noia de la mateixa època o poc més, també alteta, però més aviat lletja i poc interessant. Ambdues comparteixen el nom (vegeu el títol).

La meva reflexió incial era una mena de llençar-me pedres a la teulada. Em preguntava fins a quin punt, el fet que la primera fos guapa havia fet que la trobés sempre interessant i a l'inrevés amb la segona. És més, amb els anys que han passat, i els dos minuts que he xerrat amb cadasscuna d'elles, per què mantinc aquesta opinió?
Interrupció: no sé qui fa aquests focs artificals que ara escolto llunyans, o és que ens ataquen els marcianos i no
me n'he enterat. Segueixo.
Després he saltat altre cop a la idea aquella de que no som tan lliures de triar com ens pensem o com voldríem (tampoc ho tinc gens clar, aviso). Els amics, per exemple. Jo encara tinc amics de l'època de l'institut. Vaig estudiar a un institut públic. Això exclou una sèrie de coneixences de més "altos vuelos". És a dir, la majoria erem de classe mitjaneta/treballadora. Però tampoc vaig estudiar FP, la qual cosa delimita també unes coneixences. De més gran, jugant a rugbi, per exemple, tens l'oportunitat de trencar algunes d'aquestes barreres. Però en el fons, jo visc al Vallès Occidental, Catalunya, Europa, etc, i sé que em perdo moltes oportunitats, o dit d'altra manera, que estic limitadet en les meves opcions.
Un parell de voltes més a l'assumpte tornant al principi.
La primera volta. Encara que el "look" ( en el sentit més ampli que pugueu utilitzar) d'una persona pugui influir-me sobre el tracte, d'entrada, que m'agradaria tenir amb ella, és evident que això no és tot. I encara més quan, em resulta evident, que la mena de persones que em són atractives, no ho són per a tothom. I a l'inrevés, hi ha persones, com ara la primera citada abans, sobre les que crec que hi hauria un consens general sobre la seva "guapura", i en més d'un sentit, però que a mi, no m'acaben d'entrar.
I la segona volta. I encara que jo, parodiant al vescomte de Valmont/John Malcowich (com s'escriu?) a "Les relacions perilloses", no pugui evitar-ho; tampoc em penso que em converteixi en dolent necessàriament (per dolenta, la Glenn Close, en aquella peli i Marquesa de Merteuil al llibre). D'altra banda, tampoc m'imagino una mena de final èpic i redemptor a l'estil "Les relacions perilloses". Més aviat m'ho imagino com una cosa vulgar, decadent i dolorosa.
En fi, que no estic massa animat, oi? Potser que ho deixi aquí. Si hi enteneu res, felicitats. Ja m'ho explicareu.

24.9.06

Solitude non é essere soli, è amare gli altri inutilmente

Del llibre de John Berendt, "La ciudad de los ángeles caídos". Un altre dia ho explico.

Ha arribat l'altre dia i m'explico. La frase de Berendt (de fet, no és ben bé seva, segurament) em facilita engegar un parell o tres de reflexions.

La primera, sobre el llibre. Diria que es tracta d'una novel·la-documental (no sé si existeix el gènere). La idea és que l'autor aterra a Venècia poc sdies després de l'incendi de la Fenice, el teatre de la ciutat. Com que es tracta d'un incendi, suposo que, d'alguna manera, seria comparable a l'incendi del liceu de Barcelona. I a partir d'aquí, l'autor, en primera persona, ens va explicant històries lligades a l'incendi. Algunes més tangencials, altres de més directes. Gent que el va veure i viure molt intensament, el judici, les obres de reconstrucció, els possibles mòbils, les màfies, les associacions d'ajuda a Venècia i els interessos que hi ha darrere, els artistes del vidre, etc. La majoria de cadascun d'aquests temes té una part molt italiana, d'interessos foscos, d'amenaces, de protagonismes, etc. L'autor sempre mira de "parlar" i explicar els dos o més punts de vista possibles de cada qüestió. La novel·la, tot i que en algun moment es pot arribar a fer una mica "pesadeta" (l'autor inclou al final un parell d'index de noms de persones i llocs per situar-nos), s'aguanta prou bé. No és intriga, però també n'hi ha.

La segona cosa que em facilita la cita és advertir que lanovel·la ha canviat el meu puntd e vista sobre Venècia. De fet, a Itàlia, només hi he estat un cop. Una setmana a Bolonya. Una setmana de passejar per la ciutat i veure què fan des de la Comuna, visitar centres ARCI d'activitat i algun lokal okupat. Ei, no us penseu. Hi vaig anar com a treballador municipal. Doncs la meva visió d'Itàlia en general i de Venècia en particular era: molt mono, molts monuments, però massa turistes i massa italians. El meu concepte ha canviat i ara, no puc dir que em mori de ganes d'anar-hi, però ja m'estaria prou bé. Diguem que el llibre m'ha obert una altra possible visió del país.

La tercera línia de pensaments és potser la més òbvia i interessant. Efectivament, tot i que com entenc que diu arare, és difícil donar un àmbit, un espai, unes idees, per tancades a la nostra vida; el "tema" de la solitud m'apassiona i pensava llençar-me a la reflexió. D'una banda, entenc que hi ha qui viu la solitud amb amargor, ressentiment, pena. És potser el cas del poeta, que escriu la frase del títol del post, amb un esprai vermell en unes quantes parets venecianes (capítol 13 de la novel·la, crec, parlo sense consultar el llibre) i que es suicida poc després. Tampoc queda clar del tot que s'hagi suicidat. I tampoc importa massa ara. La solitud no vol dir necessàriament estar sol, sinó estimar (al proïsme) inutilment. La gràcia de la mig-traducció és (el meu italià és de 0.1 sobre 10) entendre si estem parlant d'estimar en general o molt específicament. I pere encara rebla més el clau. I què passa quan s'estina, s'és correspost (?) i hom es continua sentint sol? Dues o tres anotacions més. I què passa quan, en la solitud, un s'hi sent prou bé i encara n'enyora més porció? I, quan no s'estima, i punt? I, de moment per últim: inutilment per a qui? En fi, ho deixo aquí. No m'he explicat gaire bé i no responc cap de les preguntes que em faig. Raimon deia, més o menys allò de: qui pregunta ja respon;qui respon, també pregunta. Potser un altre dia que estigui amb el cap més clar, més endreçat i més analític.

23.9.06

Síndrome del niu

Alguna bona persona em podria indicar algun remei (no m'importa si és natural o si són píndoles ben artificials, mentre no afectin el benestar de la gestant i de la gestada) per rebaixar la intensitat de la síndrome d'endreça que pateix la meva compi i futura i immediata mare de la nostra Cèlia?

Jo no sóc especialment endreçat, però és que...

No és SOS, però gairebé.

Vaig cap al llit, que estic esgotat.

18.9.06

Estimar molt

Us estalvio el relat de la tarda per passar directament al que és important.

9.06 p.m.

Som al llit, el petit i jo. Ja ha sopat i s'està prenent el seu biberó diari nocturn de llet d'arròs. L'acaba. Es gira cap a mi i diu: "estimar molt". M'abraça, fa que es toquin els nostres fronts i les puntes del nas. Comença a succionar amb força el xumet i s'adorm.

Ara seré egocèntric: què m'importa la resta?

14.9.06

Dos "poemes"

No tenen res a veure l'un amb l'altre, ni tan sols estan "acabats" (eren només uns notes "preliminars"), però demà surten "publicats" al diari i al setmanari locals i, properament, suposo, que els penjaran a alguna web. O sigui ´que per "deixar constància" que són meus i que no els he copiat...


Cures semiintensives (agost 2005)

La silueta de Sant Llorenç
retallada damunt d’un cel ben blau.
Més a tocar, xemeneies, antenes i cases baixes.
A mig camí, grues i blocs de pisos més alts.
Mentre espero el meu torn, em pregunto:
a quina distància som del final de tot?


Montserrat (Nadal 2005)

El sol es pon.
Difuminada llum.
Com tu, s'amaga.



Els qui em llegiu de tant en tant, em sembla que entendreu bastant bé que passava en el primer moment i, probablement, en el segon.

Els poemes estan recollits a l'edició d'aquest any 2006 del TOT PO-e-Si-@, en el marc del Festival de Poesia de Sant Cugat. Més info, ja ho vaig dir fa uns dies, a: : http://teatre-auditori.santcugat.org Si us animeu a publicar un poema vostre, feu-m'ho saber.

P.S. Quantes "cometes" que hi ha en aquest post. M'ho hauré de "fer mirar".

12.9.06

En Joan, na Marieta i HannaB



Us presento en Joan i na Marieta (tu, gri-gri, ja els coneixes). Són els gegants de la meva ciutat. Dissabte al matí vam passar a veure'ls, un cop més, amb el petit, i vam fer la foto pel seu àlbum de l'escola. El pom de floretes que duu en Joan és, per diversos motius, per HannaB.

7.9.06

Uns quants possibles posts reunits

Tinc al cap uns quants "temes" que podrien considerar-se motiu de post, però estic massa espès, cansat i indolent per executar-los. Els resumeixo.

1) comentaris a pere i vanitat. Fa un parell o tres de nits no vaig dormir massa (la calor, el petit,...). pere va penjar la traducció d'un poema de Jon Benito l'última estrofa del qual diu: "Tot i així, dormo al costat de la finestra, /per si véns de nit, amb el vent del sud, / a portar-me un missatge en bicicleta.". Jo vaig comentar: "La bicicleta no, però això de dormir vora la finestra per si arribés algú detrminat, sí que em sona.". Una hora i escaig més tard, tornava a penjar un comentari. " I despertar-se cada dia, durant uns mesos, i tenir sempre el mateix primer pensament: "Avui tampoc no has vingut". Els lilàs continuaran pansits una bona temporadeta". pere, més tard, contestava el meu comentari d'una manera una mica més optimista: "I qui et diu, albert, que no hi haurà un dia en què els lilàs floriran definitivament. Difícil, ja ho sé, però cal estar al costat de la finestra per percebre'n l'olor.". No vaig afegir res més per no avorrir ningú i no okupar el blog de pere. Al meu cap hi havia (hi ha, encara) dues línies d'idees per continuar. Una: sobre si té sentit esperar, o no; si m'hi arriscaria, o no; què estic fent, etc. La segona: la vanitat. El meu segon comentari té un punt de vanitós (els lilàs). Però és que tot el que se m'acudia per contestar encara més. I quan donava voltes a d'altres possibles comentaris, també. Acabava amb un "só qui só...", també vanitós. Una de dos. O bé jo no passo una bona temporada o bé Qoelet tenia raó (un altre comentari vanitós, naturalment).

2) La tornada a l'escola del xic d'avui. Per les novetats, perquè quan l'he anat a buscar ha volgut baixar ell sol l'escala (i abans no ho feia mai), per les amiguetes que té, pequè l'estimo,.. També podria haver fet un repàs de l'estiu i haver explicat com m'he cansat. Però res d'això no cal perquè he llegit un post de gri-gri genial. Llegiu-lo.

3) Perquè el cap em dona voltes (intento que no ho faci, però...) sobre l'assumpte de la feina que no és feina. Segueixo amb allò de mirard e no canviar massa d'opinió/actitud, però no sé fins a on. Per cert, la frase del mes al meu ordinador: " De derrota en derrota, hasta la victoria final". No és meu.

4) També podria parlar (i, segurament hoi faci algun dia d'aquests) de la nova convocatòria del TOT PO-e-SI-@ i animar-vops aparticpar-hi. de moment us en deixo un link i aviso per a possibles interessats i interessades, que el festivald e Poesia de Sant Cugat s'avança un mes, amb la qual cosa tindrà lloc el proper 21 d'octbre a les 22 hores. Hi participaran, Maria Cabrera, Narcís Comadira, Àngels Gregori, Carles Hac Mor, Núria Martínez Vernis, Dolors Miquel, Perejaume, Susanna Rafart, Carles Rebassa, Albert Roig i la poetessa d'honor d'aquest any Montserrat Abelló. Preu de l'entrada: 6 EUR, però si envieue un poema al TOT PO-e_Si-@ i us el seleccionen, dues entrades de franc. El link: http://teatre-auditori.santcugat.org

5) Què més? Podria riure de la selecció espanyola de futbol, parlar de la inciciativa "Jo també vull un estat propi", de la peli que he tornat a veure aquest vepre ("Elal es única"). Jo que sé. Qualsevol cosa.

6) N'hi ha una d'última i important. Avui hem fet l'ecografia de tercer trimestre de la petita. Tot està bé. Les mides correctes. El pes, la placenta, el líquid amniòtic, la posició, etc., també. Com sempre, l'última és la important.

2.9.06

Trobada Gegantera

Us presento, d'esquerra a dreta, els gegants i les gegantes de Sant Pol de Mar (Mercè de la Murtra i Ben Hassad), protagonistes de mil històries a casa nostra, i de l'Ametlla de Merola (Mateu i Maria), els anfitrions de la trobada.

Avui, a la recerca d'activitats interessants per al petit de la casa, ens hem desplaçat fins a la colònia situada més al sud del Berguedà i hi hem passat la tarda.

Us deixo també, una foto més general d'un moment de la trobada.


Els petits canvis...

... són poderosos. O això espero. El darrer dia de feina abans de les vacances d'estiu, el "jefe" em va suggerir un canvi d'atribucions a la feina. La idea seria deixar anar algunes coses per centrar-me més en un projecte "gran" concret. No sé si hi havia massa bona fe darrere o només són imaginacions meves. Els primers dies d'estiu vaig estar donant voltes a l'assumpte. Després ho vaig deixar córrer. Ahir divendres, primer dia de treball, es va precipitar una reunió i vam abordar el tema que jo ja havia pogut consensuar, a primera hora del matí, amb la substituta de la meva companya habitual de despatx des de fa una parell d'anys i que ara és de baixa de maternitat (i amb unes ganes de tornar ràpid importants, perquè ella encara no té la plaça assegurada). Total, que em sembla que he aprofitat el reajustamet per donar compliment a una mena de malson que vaig tenir a començaments d'agost i que ja vaig comentar en el seu moment. No sé si me'n sortiré, què acabaré esbombant i què no, ni ben bé què representarà, tan si prenc una opció com l'altra (fer públic que no m'entenc, a nivell laboral, amb X, perquè considero que... o no fer-ho). Com diu una "amiga" en un seu post de fa uns dies: intentar-ho, i si no surt, continuar endavant (ei, és una versió lliure).