24.7.06

Albert's Max Mix

Dissabte a primera hora de la tarda vaig tenir una estona lliure que vaig dedicar a posar (triar, escoltar, sentir,...) cançons. Us/em facilito una llista aproximada per ordre alfabètic. Tot i que hi ha més d'un, diguem-ne, estil; ja es veu de quin peu calço.

Jeff Buckley - Hallelujah / Nick Cave - (are you) the one that I've been waiting for? / Tracy Chapman - The promise / Elvis Costello - I want you / The Cramberries - No need to argue / Paul Fuster - Come a long way / Garbage - I'm only happy when it rains / David Gray - Smile / Ben Harper - Waiting on an angel / PJ Harvey - Shame / Ute lemper - Little water song / Lemonheads - Bit part / Mano Negra - Pas assez de toi / Oasis - Wonderwall / Negu Gorriak - Bi doberman beltz / Nirvana - Come as you are / Placebo - Comercial for Levi / Radiohead - Let down / Smudge - Straight face down / Tindersticks - Can our love.

Quan he fet la llista he vist que me n'havia deixat uns quants bastants de meus i que n'havia afegit algun "a petició del públic", però en línies generals. Sóc així (per cert, el meu anglès, més aviat justet).

22.7.06

La bellesa dels petits moments

Com que no m'atreveixo a parodiar Seifert (Tota la bellesa del món), ni Mesquida (Els detalls del món), ho deixo com ho he escrit al títol del post. A més més, sóc conscient que, amb alguns els comentaris que us faré ara (numerats entre parèntesi), potser no quedaré massa ben parat.

Anem per feina. Ahir vam "enxufar" el petit amb el seu tiet i cap a casa la iaia (1). Demà hi ha dinar familiar a l'Alt Berguedà, la qual cosa significa que aquesta nit ja hi serem. No és una gran separació, però és una mica d'oxígen. Com a descàrrec, us puc assegurar que el nostre petit, amb el seu tioet, la iaia i els cosins, s'ho passa d'alló´més bé (ahir eren quarts d'onze de la nit i corria i cridava com un boig a l'era de casa els avis). Doncs aquest matí, ben dormits i esmorzats hem baixat a BCN a recollir un portàtil i papers diversos. Quan hem marxat de casa, hem deixat la rentadora (quin gran què de la Humanitat!) en marxa i quan hem arribat he anat per estendre la roba. He de dir que les feines de la casa en general, nom'agraden (2). Estendre la roba no és del es pitjors (planxar és al capdavant del rànquing, fins i tot, quan em vaig emnacipar ja fa uns quants bastants anys, pagava la meva germana perquè ho fes de tant en tant). De totes maneres, en la distribució de tasques domèstiques (3) vigent, aquestes (ni planxar, ni estendre la roba) no em toquen a mi. Les circumstàncies actuals (necessitat de descans de la meva compi i la nena que va dins) però, han fet que aquest matí m'hi hagi posat jo (a estendre la roba). I m'ha agradat. Ho he disfrutat. La musiqueta que m'acompanyava, jo solet, la caloreta que feia, però encara no massa, l'olor del suavitzant, els calçotets del petit, ..., tot plegat que encara hi he trobat una mica de bellesa. Petita, si voleu, però bellesa.

PS Disculpeu, si he ofés algú.

18.7.06

Show must go on

No sé si ja havia fet servir aquest títol. És possible. El show, la vida, contínua per a tothom qui resta aquí. Inclosos el pare i la mare del meu darrer post, que en tenen altres dos per pujar. Per a ells no serà mai el mateix, però....

Per canviar de registre (en els darrers temps em veig una mica tètric), he decidit fer una mena de poti-poti (sabeu qui es va posar al dia amb un poti-poti i ha tornat, la traidora, a desparèixer?).

De casa. Avui me n'he adonat que el hit-parade del petit de la casa ha incorporat algunes noves cançons, entre les quals destaca el "Caragol, caragol, treu les banyes, treu les banyes; caragol, caragol, treu les banyes que ix el sol". Al cap d'una estona, la mare de la criatura, entre divertida i reflexiva, em feia notar que una bona part de les lletres de les cançons infantils diuen molt sobre la vida: "peix, peixet què hi fas tu a l'estany? Jugo a fer bombolles,..., per anar passant" / "sol, solet, vine'm a veure... que tinc fred" / iaixí un llarg etcètera.

De la feina. Avui, els meus dos jefes han tastat una mica de la seva medicina. Ens esperava un càrrec d'aquests que ens ha fet esperar una bona estona. L'altre dia, amb ells, vaig aplicar allò d'esperar quinze minuts i marxar. Avui hem hagut d'esperar, fer una coca-cola al bar i tornar a esperar una mica més. Res greu, però potser ara no em sento tan malamentot.

De literatura. No opino sobre cap llibre més, que em matareu. Però aviso que avui, perdent el temps a la meva llibreria preferida, he trobar en versió econòmica (edicions 62 de butxaca) "Les hores" de M. Cunningham. Ja us vaig parlar d'aquest llibre fa un temps. Jo no perdria l'ocasió.

De la blogosfera. Si no ho dic, rebento. Aquesta setmana he conegut, in person, una altra blogaire. No dic més perquè no ho vam comentar, però sí que dic que em va agradar conèixer-la (ei, tot i el risc per a la meva vida que va suposar la trobada....).

Encara més personal. Aquest cap de setmana, entre divendres tarda i dissabte al migdia, tindré unes hores lliures. Només per a mi. Espero aquestes hores amb delit. I espero aprofitar-les per centrar-me una miqueta.

Ho deixo aquí. Miro d'escriure una miqueta cada dia. A mi, aquests dies, m'ajuda (pere?!)

16.7.06

Empatia

Posar-se en lloc de l'altra persona i mirar d'entendre-la, acompanyar-la. Als comentaris al post anterior avisava que no em sento gaire empàtic darrerement. Aquest matí han canviat les tornes. He parlat, per telèfon, amb una persona que m'ha anunciat la mort d'un petit en un accident estúpid. La meva empatia no crec que hagi arribat fins a la família del xicotet, ni crec que els confortés gens, si hi arribés. Jo no els conec massa, som només treballadors de la mateixa empresa. Espero que algú els hagi pogut fer costat. Porto tot el dia desolat i ells, no m'imagino tan sols com poden estar. No dono la raó a Buzzatti. Al contrari, miro de creure en l'empatia.

11.7.06

Drogo, em dic Giovanni Drogo

Avui he baixat a BCN per una reunioneta. M'ho he pres amb calma, i com que no em paguen els parquings, he baixat en tren (perdó, el metro del Vallès...). Total que entre l'anada i la tornada m'he acabat un dels set llibres que tinc començats ara mateix (serà l'inici de la fi de la meva dispersió?). Estava llegint "El desert dels Tàrtars" de Dino Buzzati. Tinc entès (o això diu la contraportada, per ser més precisos i legals) que es tracta d'una mena de clàssic europeu antimilitarista (època Mussolini). Molt bé. Fins als darrers capítols del llibre l'havia trobat correcte, ben escrit, desolador. Em recordava molt "Esperant els bàrbars" de J.M. Coetzee; fins al punt que em va semblar clar que Coetzee, com a mínim, havia llegit al seu predecessor. Hi havia alguna cosa però, que no m'acabava de quadrar. Tot i que tots dos llibres fan referència a la por al que ens és desconegut (per cert, com que sóc una mica limitadet, vaig haver d'escoltar l'opinió d'una amiga (?!) sobre "La pell freda" ara fa molts mesos, per entendre que aquell llibre també "va" d'aquesta mena de por), el llibre de Coetzee contenia alguna història més humana, més personal, més d'interrelació amb l'altre sexe, que em va fer més pròxim el discurs.

Al llibre de Buzzati, per resumir, Giovanni Drogo, un tinent de l'exèrcit d'un país no se sap massa ben bé quin, és destinat a una fortalesa on passa trenta anys esperant l'atac d'un enemic que sembla fictici. Quan es produeix l'atac, ell que ha malaguanyat el seu temps en les rutines de la fortalesa i en l'esperança d'algun fet heroic, o si més no, que doni sentit a la seva vida, ni tan sols pot mantenir-se dret; s'està morint. És cap al capítol XXIII del llibre de Buzzati (pàgina 177 de les 217 que té el llibre en l'edició d'Empúries) quan he començat a trobar aquest toc més íntim que hi trobava a faltar. De fet, el llibre, fins aleshores i des d'una perspectiva una mica àmplia, semblava girar més a l'entorn de l'absurditat de les nostres vides, en general. A partir d'aquí, tocat (però, ja ho he dit alguna altra vegada, no m'enfonso tan fàcilment, jo). Reprodueixo dues frases d'aquella pàgina i un fragment d'una mica més endavant.

"Encara un altre cop, les coses de la vida es conjuminaven precisamentcontra seu".
"De fet, tota la seva vida sentimental esconcentrava en aquella esperança...."
"De mica en mica, la confiança s'afeblia. És difícil de creure en alguna cosa quan estàs sol i no en pots parlar amb ningú. Just en aquesta època en Drogo s'adonà que els homes, per molt que estigui l'un amb l'altre, resten sempre allunyats; que si n'hi ha un que pateix, el dolor és seu i de ningú més, ningú se'n pot carregar gens ni mica; que si n'hi ha un que pateix, als altres no els fa mal, per gran que sigui l'amor, i és això el que provoca la solitud de la vida".

Consti que no sóc conscient d'haver arribat mai a conèixer l'autor; ni en aquesta, ni en cap altra vida. Sembla ben bé que parli de mi (de vosaltres?). Al contrari però del que pugui semblar, la lectura d'aquests fragments no m'ha "posat malament" Entre que he tancat un dels llibres pendents i aquest trobar una lectura que et diu alguna cosa, més aviat em penso que he obert una porta (anava a dir a l'esperança, però seria exagerar, en negatiu, el meu estat anímic de partida). Deixem-ho que entre això i un parell de coses més, avui no veig el (meu) món tan confús com dies enrere.

Ja és molt, no? Visca la lectura!

10.7.06

Seriositat versus frivolitat

Deia que accepto el risc de no expressar-me massa bé i que no se m'entengui. Aquest cap de setmana l'hem passat al Berguedà. Dissabte al matí, concretament, vam decidir passar per la piscina de la comarca que va inaugurar, ara ja fa un bon grapat d'anys, el Generalísimo. Mentre m'estava allà, tan a l'ombra com podia, m'escoltava i em mirava el personal. No vull semblar excessivament classista, però estic bastant convençut que és relativament fàcil reconèixer l'accent dels nadius i natives de la comarca d'una determinada extracció social (ha quedat prou fi o encara és massa barroer?). Me'ls mirava, francament, com qui es mira els i les aborígens d'alguna illa del Pacífic i pensava en l'entrevista a Yasmina Reza que vaig llegir i comentar fa uns dies. Recordo molt bé la seva recepta: com que la vida és una cosa ben seriosa, cal enfrontar-s'hi amb unes bones dosis de frivolitat (ep, la proposta se l'aplicava a ella mateixa, la resta del món que faci el que consideri oportú, suposo). La meva observació (voyerisme?) em va semblar frívola; però algú em pot explicar on rau la seriositat de la vida?

7.7.06

Una de bruixetes


Me'n sé d'un d'aquesta casa que fa un parell o tres de nits va adormir-se abraçat a aquesta bruixeta. La cosa té un cert mèrit. Com és que als homes de casa ens agraden les bruixetes? Avui, per "sort", s'ha adormit amb el Pare Nöel.

5.7.06

El malo de la película

Doncs dilluns al vespre, després de passar la tarda fent de pare enrotllat i de transportista encara més enrotllat, vaig baixar al Grec a veure l'últim espectacle d'Albert Pla. I dic espectacle perquè ho és bastant. FIns i tot diria que està més a prop del teatre que de la cançó. Els temes, més o menys, els de sempre. A mi, personalemnt, em sembla divertit que es cagui en Déu, el Papa, els Estats Units, el capitalisme, el Rei i tota la patuleia, però res més. No sé, res de nou. Fins i tot algunes de les reflexions crítiques més adreçades als éssers humans (el "mañana lo dejo", de l'advocat fill de puta protagonista de l'espectacle, que ja havia fet servir temps enrere amb les drogues, per exemple) em van relliscar una mica per conegudes. Això sí, té punts on fa riure (per exemple, Pla fent de terrorista català declarant la guerra a Espanya vestit amb la samarreta del Barça). I la proposta: barrejar imatges diverses en pantalla gegant, amb actuacions a l'escenari, cançons, escatologiues diverses, etc; em va semblar interessant, però no rodó. Principalment, el problema de l'espectacle són les cançons. Algunes idees ja són repeticions, però en qualsevol cas, molt més fluixes que d'habitude. En destacaria només una, la darrera. Al final de l'espectacle, Pla i Farrés seuen en un raconet i mentre es passen imatges d'una massacre versió cinema rus mut dels anys 20, canten pràcticamenta capella una versió preciosa del "Gracias a la vida" i ens demostren que, a més a més de cridar, de cagar-se en tot, de fer i posar-nos en rídícul, saben cantar. Com m'enyoro d'aquell Pla que començava el recital dient allò de "Hola, estamos aquí, pa cantar cansiones". El millor de tot, la companyia, especialment la mitja hora abans de l'espectacle. Potser vaig ser massa atrevit proposant aquesta "activitat", però les ganes de posar les coses a lloc, em van poder. No crec que faci falta demanar sorry, però per si de cas, que quedi dit.