30.11.05

El turista accidental

Ara fa dies que no comentava cap lectura. entre una cosa i una altra, tampoc havia avança massa. Però en els darrers dos o tres dies he fet una avançadeta més decidida amb l'últim llibre que tenia entre mans: "El turista accidental". He de reconèixer que m'hi vaig posar per una recomanació indirecta (la recomanació era más aviat sobre la pel·lícula i, sobretot, sobre una "idea" de la pel·lícula). No he pogut comprar el llibre perquè està descatalogat però l'he aconseguit a través la bibliotecària de la família, la meva germana. En resum diria que tracta de la crisi d'una parella, vista bàsicament des de la perspectiva d'ell, el turista en qüestió, que perd un fill de dotze anys. L'autora, Anne Tyler, de qui ja vaig comentar el llibre "Un matrimoni amateur", durant les primeres duescentes pàgines més aviat et posa en situació, descriu. Escriu bé, no dic que no, pe`ro ja em va passar amb l'altre llibre no m'hi acabava d'enganxar. Massa presnetanció i poca substància, em sembla. Sigui pel que sigui (i un mail que jo em sé potser m'hi va ajudar), a partir de la pàgina 200 comencen realment a passar coses i s'hi poden trobar reflexions més interessants (des del meu punt de vista, esclar). Reflexions sobre el conviure i la parella, sobre com som tots d'especials, sobre les nostres rutines i les nostres manies, sobre les nostres façanes, sobre el dol i el dolor, sobre les diferències de classe, tot amanit amb unes quantes pinzellades sociològiques (és que les amèriques són diferents). En reprodueixo un fragment estrella: "...., empezó a pensar que las personas sí podían ser utlizadas, que podían utilizarse y consumirse mútuamente, que podían no ser capaces de ayudarse mútuamente y quizá incluso podían hacerse daño mútuamente. Empezó a creer que lo que uno sea cuando está con otra persona tal vez importe más que el hecho de amarla o no". Com que la frase ja em sonava no m'ha extranyat trobar-la, però com que el paràgraf ocupava dues pàgiines diferents no l'he reconegut fins al final de tot. Jo ja m'havia quedat aturat (rellegint-ne la primera part) i mirant d'establir fins a quin punt me la podia aplicara mi mateix. A part d'això, em queda el dubte de la diferència d'edats entre ell i la dona nova, i de sí aquest factor influiria en la decisió final que prén el personatge masculí de la novel·la. No se'n fa cap esment, però a la relitat, això seria obviable?

27.11.05

Cap de setmana diferent.

Doncs sí, ha estat un cap de setmana diferent. D'entrada, ja ho he explicat al darrer post, divnedres vaig sortir a sopar amb gent de la feina (a la majoria només els conec de vista). Va contra totes les meves íntimes conviccions, però de tant en tant, escampar la boira també va bé i, fins i tot, vaig conèixer una persona que em va agradar força i amb qui vam tenir una conversa ben distesa (precisament l'única persona que no era de la feina). Dissabte al matí vam fer "les compres" de la setmana, però em vaig notar cansat (la nit abans tampoc havia anat a dormir massa tard). De fet, fa dies que em sentia cansat. Al migdia va trucar un dels tiets del petit i ens va proposar de passar-lo a buscar i endur-se'l de cap de setmana a casa l'avi i l'àvia berguedans. I vam dir que sí. Resultat, les primeres 24 hores en un any i mig sense xiquet. Ja sé que hi ha qui el troba a faltar molt i que l'endemà escurça les "vacances" per tornar abans. M'agradaria dir que això també m'ha passat a mi però lamento informar-vos que no ha estat així. Dissabte a la tarda vaig dormir tres hores (no recordo ni quan el tiet en qüestió va passar a buscar el xic). Després deu hores més a la nit. Avui diumenge al matí m'he llevat tard, he esmorçat amb tota la calma, he fet papers, he organitzat l'estudiada que tinc pendent, he fet neteja a casa, m'han pres el pél, m'he tret la barba i m'he dutxat dos cops. Després he preparat l'amanida del dinar (la compi ha fet el segon) i he baixat al pis de la tieta on ens hem repartit els mobles i altres andromines i he fet un altre viatge de "mudanzas". He arribat a casa que encara no eren les set i el petit encara ha arribat uns minuts més tard. Diuen que s'ho ha passat d'allò més bé, que ha dormit i menjat bé, l'avi i l'àvia contents i jo, encara que he molta feina, descansat. A sobre, ja tenim les reserves per anar cap a Brussel·les la setmana dels ponts. Només ens falta l'allotjament però ja hem enviat els mails pertinents. Ja m'està bé un cap de setmana diferent, encara que sigui un cop cada any i mig!.

23.11.05

Aquesta tarda estava a punt d'escriure un petit post quan m'ha arribat un sms d'una amiga. Males notícies. He contestat pel mateix mitjà. Ja parlarem quan s'hi vegi amb cor. M'he posat al llit i se m'han escapat unes quantes llàgrimes. Però mitja hora més tard m'he llevat i he anat a buscar el xic i a la seva mare que m'esperaven a casa la tieta monja i hem anat al metge pel petit (té fongs, segons la doctora). Després hem anat cap a casa i he jugat una estona amb el petardo (sa mare té el cap ple de cabòries per culpa de la feina i tampoc està massa bé aquests dies). Al vespre, sa mare s'ha superat i s'ha fet càrrec de la bestioleta i jo he pogut anara una reunió d'una associació de la qual sóc membre. Ens hi estem una horeta i mitja. He tornat a casa, he sopat i mentre cuido del petit, que es desperta plorant ,de tant en tant, escric això. Que si fa no fa és el mateix que volia esciure a primera hora de la tarda. Aquests darrers dies em costa "navegar" per la vida. Estic una mica massa sensible, potser. Obro el diari i se m'omplen els ulls de làgrimes quan veig les fotos del que està passant a l'Àfrica amb la SIDA. Minuts més tard m'interesso i suco pa en la polèmica oberta sobre el plagi (o no) del darrer premi de poesia Gabriel Ferrater de Sant Cugat. Etc. Estic escindit. Com tanta gent, suposo. Però aquests dies em costa trobar el punt d'equilibri.

20.11.05

Un resum dels darrers deu dies. Deu dies de no escriure al blog. Algú podria pensar, bé que no ha passat res, bé que no hi hagut temps per escriure. Ni l'una ni l'altra cosa, exactament. Mirant de resumir. Ara fa deu dies vaig sortir de copes (només cerveses, que ja tenim una edat) amb tres amics que ens arroseguem els uns als altres des de l'institut. Ens veiem força de tant en tant, i quan ho fem, no hi ha mai gaire res de nou (bé, un d'ells ha tingut una nena fa poc, però no és ben bé això el que importa en aquests casos). A part de riure, anar als mateixos llocs de sempre i dir les mateixes tonteries de sempre, vam avançar en una decissió. El proper any tots plegats farem els quaranta anyets. Ja havíem decidit fer una "excursió" per celebrar-ho, pero no acabavem de definir. Ara ja està. Serà la setmana del 12 d'octubre de l'any que ve i anirem a passar una setmaneta a Honk-Kong. Hi ha llocs més lluny, però aquest ja ens va bé. És divertit tenir propòsits (no tinc ni fava si hi acabarem anant, però mentrestant ja passem l'estona). El cap de setmana passat, després de les copes amb els amics, vam anar, amb la familia nuclear, de cap de setmana a una cassa rural per allà la Noguera. La casa no estava malament, però ens va fer maltemps i això, amb un de petit, és un malrotllo. El millor van ser les bestioletes que hi havia a la casa i el vailet perseguint-les (és que no té coneixement!). El pitjor, ja ho he dit, el temps. Vam tornar a casa diumenge a dinar. Cap gran experiència, però és que abans de trobar-ne una que ens faci el pes definitivament, n'haurem de provar algunes més. Dilluns passat, ja ho sabeu, fer-me càrrec del nen és el meu gran ofici. Aquest cop la seva mare va venir a dormir, però va arribar acasa a quarts de dotze i va marxar a quarts de vuit de l'endemà, o sigui, que poca cosa. Demà torna a ser dilluns, però sense mama. Esprem que no es torci massa res (aquesta nit està tossint...). Dimarts molta feina (si fa no fa, com cada dia). Dimecres sí que va ser especial. Després de bloguejar un anyet sencer, ens vam decidir a trobar-nos (no dire el nom perquè no ho vam comentar i no sé jo si es pot dir). En primer lloc, dir que em va agradar molt conèixer (personalment) aquesta persona. En segon, demanar disculpes, aquest cop públicament, pel meu retard. Tot i que vaig avisar i que amb el nen ja se sap, em vaig passar "tres pueblos". També em sap una mica de greu que, amb el xic d'acompanyat, un servidor tenia l'atenció dividida però, d'altra banda em penso que també va tenir la seva part divertida. Com que això és un resum no m'hi aturaré més. Vam fer un petit passeig, un got i cap a casa. Jo content. Espero que aquesta altra persona, també. Perquè, la qüestió és, que darrere cada blog hi ha una persona!. Dijous altra cop feina i una mica de passeig. Divendres em va tocar treballar fins a les tres de la matinada i em vaig pedre l'activitat del Festival de Poesia de Sant Cugat que més m'interessava. Dissabte, a part de sortir a comprar, passejar i aquestes coses, vaig assistir a la Nit de Poesia, al Centre Cultural de Sant Cugat.De l'activitat en concret només diré que va ser desigual. Hi havia algunes idees del muntatge interessant, però no acabaven de reblar el clau, en la meva modesta opinió. Els poetes enara més desiguals. Pel meu gust, el millor, Biel Mesquida. Però la nit va tenir dos altres punt d'interés. D'una banda, la companya aquella meva de feina amb la qui tenim, diguem-ne, una alts-i-baixos. Aquest cop, i en sintonia amb la situació actual, les coses s'estan norrmalitzant (i ho dic en diversos sentits), em va venir a saludar i vam petar la xerradeta dos minuts. No sé massa què dir-ne. Ja veurem demà. De l'altra, i molt més interessant, vaig conèixer una segona persona amb qui ens llegim els blogs i ens comentem, sovint, els posts.En aquest cas, no va ser una trobada individual. Hi havia més gent de la blogosfera i d'altres coses internaútiques. Tot i el soroll, em va agradar molt també conèixer aquesta persona i la gent amb qui anava. Quan va acabar l'activitat vam fer una cerveseta i va ser ben entretingut i interessant conèxer, en carn i oosos, altres blogosferaires. Avui diumenge, a part de mirar de descansar al matí, he portat el nen a casa la tieta monja i les seves amigues perquè hi passés la tarda i he baixat a fer un altre viatge per continuar buidant el pis de la tieta. Ara fa una estona que he représ el blog. Ja m'està bé. Potser han estat deu dies de descans, però de coses...

9.11.05

Un de curtet per comentar només tres coses.
Avui hem anat a una reunió de pares (es veu que les mares no estaven convocades) a l'escoleta del petit. Així doncs, avui hem conegut la resta (la majoria) d'ascendents dels col·legues del nostre xiquet. Tot i que es maneten alguns tòpics (nou mares i tres pares, i no sé què hi feien les mares allà, si no han estat convocades), tothom, exceptuant una senyora colòmbiana o equatoriana que no ha badat boca en tota l'estona, però a qui li hem preguntat si ens entenia, xerrava en català i, encara que nosaltres som els "radicals" que no deixem (de moment) el nen a dinar l'escola i que també hi ha mares atrefagadíssimes, etc, etc, m'he congraciat una mica amb la gent que viu a la meva ciutat. Potser es tracta només del barri on visc i del parc infantil de referència (a l'última visita hi havia, récord, nou mares i un pare, o sigui jo, amb aquell munt de criatures i, per cert, vaig acabar intercanviant tres paraules amb la mare pija tia bona que comentava l'altres dia).
Segona. Com ja em temia i sort que ho vaig preveure, la meva reestablerta, recent i parcialment, relació laboral i personal amb aquella companya de la feina, va estar en un tris d'anar-se'n a fer punyetes una altra vegada. Em vaig sentir bastant ignorat, per dir-ho suau, cap allà ahir al migdia i avui semblava que la cosa era a punt de petar quan, sin comerlo ni beberlo, la xicota ha canviat de registre totalment i s'ha posat a fer-me confidències (laborals i de mal rotllos, però intentant recuperar proximitat). Una disculpa per part seva hagués estat molt millor, però ja se sap, que hi ha coses massa humanes. Què hi farem?
I tercera i última. Dijous i divendres eré en unes jornades al CCCB sobre Ciutadania i Poder Local. Hi vaig perquè em ve de gust i per desaparèixer una estona de la feina (diria que tinc unes 240 hores positives). Divendres a la nit he quedat amb els amigotes (potser fa més de tres mesos que no ens veiem). Unes tapes, unes birres i riure una estona. Res més. Dissabte i diumenge hem reservat habitació a un casa rural per allà vora Pons (Lleida). N'estic fins al barret de córrer com un boig a la feina i de rebre, dia sí, dia també, indicacions errònies i directrius que ratllen la il·legalitat.
A dormir!. Catxis, no m'ha sortit tan curt com jo volia!

6.11.05

Diumenge a la nit. Silenci. Calma. Ara fa uns dies que no he escrit cap post. No tant perquè no hi hagi res per explicar (sempre en tinc el farcell ple) com perquè no he trobat l'estona. El petit de casa continua, de nit, amb la seva otitis. Ahir, la plorera, va ser de quarts de dues fins a les quatre de la matinada. Déu n'hi dó. Avui hem parlat amb la metgesa que el porta i ens ha dit que no l'hem de deixar plorar tant. Apiretal i per avall. Té un anyet i mig i fins ara se n'havia escapat, però ni ell ni nosaltres podem continuar aixi. Després, durant el dia, està fantàstic. Avui, a canvi de no dormir massa a la nit, ha fet una migdiada de gairebé tres hores.
Amb aquest patí em costa posar-me a estudiar, però ahir vaig fer la primera tiradeta de Sociologia Electoral (ja és una assigntura del cinqué i últim curs!). Avui diumenge he acabat el "Tristani muere" de d'A. Tabucchi. No m'ha agradat massa. Potser no sóc la persona més endreçada del món, però l'he trobat exageradament dispers. Entenc el perquè, però no m'hi he sentit a gust. És una llàstima, El seu "Sostiene Pereira" em va agradar força més, com la peli (em van caure un parell de llagrimots d'emoció al final). Ara estic atacant la novel·la de Gioconda Belli, "La mujer completa" i "El turista accidental" d'A. Tyler. De totes maneres, el meu temps per llegir, que ja havia dismnuit molt. ara encara serà menor perquè la propera setmana reprenc els estudis a distància.
M'oblidava d'una cosa important per a mi. Sabeu el mal rotllo aquell amb una companya de feina que em va doldre molt, doncs cap la possibilitat que estiguem començant a recuperar una més bona sintonia. Divendres, a part de parlar una estona com ja fem últimament (i no només de feina), "em va fer" acompanyar-la amb el meu cotxe fins al seu cotxe perquè anava carregada i havia aparcat lluny. No és una persona que demani massa res, ni tan sols xerra gaire de segons què, però un pas és un pas, encara que sigui només per normalitzar les coses. N'estic content, però també he de dir que em fa por fotre'm una trompada els propers dies.
Ma mare va fent. Els resultats dels últims anàlisis són bons. No ha de tornar a fer controls fins d'aquí a quatre mesos. Fins i tot ha de comentar amb el seu metge de capçalera la possiilitat de tornara treballar. A ella li agrada i crec que l'ajudaria a sentir-se viva i útil. Aquesta tarda he fet el segon viatge fins a casa la tieta. N'he recollit un munt de capses, bàsicament llibres, que he portat fins a casa de la meva mare que farà de magatzem central provisional fins que ens repartim tot el que puguem. Algunes coses, com ara roba, ja les hem començat a donar. D'altres, els mobles, no sabem ben bé què fer-ne. És un pis trist, el de la tieta sense ella. Espero que avancem la feina ràpid i no haguem de fer massa viatges més.
Per cert, ja queden menys dies pel Festival de Poesia Catalana, concretament dissabte 19 de novembre a les 22 hores. Els qui i les qui hi tingueu un interès, reserveu-vos la data. Jo espero poder anar-hi, no sé si sol o acompanyat i, no només el Festival, sinó també a algun dels actes que es fan durant els quatre dies anteriors. M'ha costat trobar el link. Si us agrada la poesia, proveu a http://teatre-auditori.santcugat.org/?go=jN7uAYLx/oIJaWVRC74cU93ygJVYKPpQTc6leLPlkFvt Potser hi trobareu alguna cosa que us interessi.
Apa, bona nit. Vaig a mirar si expliqueu res de nou.

2.11.05

Com pràcticament sempre, passen moltes coses. I sovint em trobo que no sé què triar. Life i life. Ahir dimarts, Tots Sants, vam baixar a BCN a començar a buidar el pis de la tieta. La meva mare i les meves germanes van baixar-hi al matí (nosaltres ens hi vam sumar havent dinat). Entre moltes altres coses i records de tota mena, van trobar una nota de la meva tieta redactada fa deu anys on explicava que deixava tot el poquet que tenia a la meva mare. Van plorar com magdelenes. A la tarda, quan hi vaig arribar jo, potser ja no quedaven llàgrimes en aquella casa, però una mica compungit (?) sí que vaig quedar quan vaig veure alguns quadres, llibres, creus i records que guardava. És molta feina, però s'ha de començar. No sabem massa què en farem dels mobles i de moltes andromines que tenia al pis. Ja ho veurem. De moment, diumenge continuarem. D'altra banda, el nostre xicotet ha avançat en la seva otitis, tot i que avui no ha tret moquets per la orella i no li ha fet mal. Com que no som gaire amics dels antibiòtics, abans de llençar-nos-hi intentarem alguna altra cosa menys agressiva. Però la responsabilitat galopa per les nostres venes a tota velocitat. Ja veurem què acabarem decidint. Segons com evolucioni. A la feina, demà dijous tinc un dia complet (feina de 9 a 22 hores) que començarà amb una entrevista amb el meu polític. De fet, i d'una forma no massa diàfana, penso plantejar una mena de qüestió de confiança. O me'n té, i canvien alguns funcionaments, o potser que demani un trasllat a algun altre departament. Ja veuem si sóc capaç de plantejar-ho bé. Objectivament, que no sembli massa personal, diuen a casa. A mi, aquestes coses, no acostumen a sortir-me gaire bé. No sóc massa hàbil i, en canvi, treballo rodejat de persones que ho fan (manipular, distorsionar, desacreditar, etc.) força bé. El tema lectures no us penseu que l'he abandonat. És només que tinc vuit llibres oberts hores d'ara. El primer que acbaré és el "Tristano muere" de Tabbuchi (Ara no recordo el nom de pila), que no m'ha agradat gaire malgrat totes frases i idees subrratllables que hi he trobat. Massa desendreçat per la meva capacitat actual. Tampoc sóc massa afortunat triant les lectires, segons com. L'amic Tristano va de mòrfics fins allà on pot per resoistir el dolor que produeix el seu càncer. I no continuo que ja es veu que no vaig bé. Bastant més maco, líric i feminista em sembla el llibre de Giocionda Belli (La mujer habitada) que llegeixo en el marc del Club de Lectura Virutal que ja he comentat alguna altra vegada. Quan el tingui més avançat ja en parlaré. Per cert, Nimué, si em llegeixes aquest megapost, sàpigues que vaig comprar un recopilatori de la seva poesia, una mica sota la teva inspiració. Les recopilacions no m'agraden gaire, però no tenia recomanacions concretes i era l'únic llibre de poesia de la Belli disponible a les prestatgeries. Per cert, un altre dia penjaré la foto que he aquesta tarda, mentre passejava amb el vailet, de l'aparador de la meva llibreria preferida (l'Àsterix en tres idiomes...). En tinc sis més d'oberts, però ja ho comentaré un altre dia. Per anar acabant, demà al matí, abans de la jornada esgotadora de feina que em caurà al damunt (o s'em caurà?) acompanyaré a la meva mare a l'hospital perquè li facin una anàlisi. Com que hem de ser a l'hospital a les vuit, crec que hauria d'anar dormir ara mateix. Bona nit a tothom i totdon (qui ho deia això?). Estic ben despistat. Ja ho veurem. Com que em costa adormir-me, afegeixo que aquest nou meme que corre de tres en tres és interessant, sobretot perquè en les persones que l'he llegit em confirma (ja m'ho imaginava) un nivellasso. Aquest em sembla que el no faré per no caure en el ridícul més espantòs. Ja veurem. Aaahhh! I el Barça ha guanyat cinc a zero. Ole, ole. Però ja veurem. Ho he dit abans oi?