29.1.06

Ricard 3r i  la virtut

Divendres al vespre havíem d'anar a teatre i a sopar amb el meu carinyo, però el xicotet es va posar malamentot i vam suspendre la soirée i vaig acabant anat-hi jo sol, a teatre. Vaig anar a veure la versió d'en Rigola de Ricard tercer, un Shakesperare del que no en sabia massa, excepte allò del "meu regne per un cavall". La representació, jo diria que en la clàssica línia Rigola. L'escenari representa un bar, molt moviment de personatges, s'utlitzen mitjans audiovisuals, música, etc. Si us he de dir la veritat, entre que jo no hi anava prou entusiasmat, que normalment preferiexo i molt, les obres amb pocs actors i el modus operandi Rigola, que tampoc m'entusiama (tot i que reconec que té el seu què, però jo ja dec ser massa clàssic), els primers 90 minuts de represnetacií ni fu ni fa. Bàsicament, i des del meu modest punt vista, hi ha lloc per a l'odi, l'odi i l'odi (bé, també per a la mentida, l'engany, la manipulació i,..., però tot això n'és corolari). Ara bé, molt a propet del final, i quan Ricard tercer es prepara per a l'última batalla (Ricard tercer acaba una mica com Juli Cèsar, que per cert em va agradar molt més, al camp de batalla), en Pere Arquilllué (em va agrdar força) es va marcar un monòleg de deu minuts que em va deixar trasbalsat. Deu ser un dels pocs textos de Shakespeare que no tenim a casa (raó unkwonwed, però aquesta col·lecció de textos de l'Institut del Teatre, versions de Shakespere de Sagarra, venen de la meva mitja taronja). Demà dilluns aniré a veure la meva llibrera preferida, que ja em deu un parell de textos ara mateix, a veure si trobo alguna versió per llegir, amb més tranquilitat, aquest fragment final. Un fragment que ens parla de la por (mar avui has penjat un brisall...), de l'autoengany, etc. Ja us ho comentaré més extensivamnet d'aquí a unes dies.
Però el gran tema del cap de setmana, un cop més, ha estat la dualitat (al final m'acabaré convertint al marxisme o em faré hegelià, amb tanta visió dialèctica de les coses; tot i que si m'ho miro bé, el problema, i per això escric aquests posts, és que no acabo de veure la síntesi/superació per cap banda). Com que el nen no ha passat un gaire bon cap de setmana (la panxona, pobre), hem estat sobretot a casa i hem anat fent torns. Aquest matí, en un torn lliure, i mentre estudiava, he llegit: "La vertue n'est que l'art de se rendre hereux soi-meme de la felicité des autres". La frase, de D´Holbach, vé a dir que la virtut és ser feliç un mateix en la felicitat d'altri. podríem dir que Ricard tercer i D'Holbach són a les antípodes l'un de l'altre. Com que no ho tinc clar del tot, no ho assevero, i continuo buscant-ne la síntesi (de tot plegat).

24.1.06

Tres dotzenes

Avui he fet el meu primer exàmen de la temporada. No m'ha anat malament. Vaja, que espero aprovar. Diuen que en aquesta assignatura puntuen baix i no he fet un megafantàstic exàmen, però em penso que haurà estat suficient. Ara ja me'n puc oblidar i anar pels altres dos d'aquí a quinze dies. Les notes, com a mínim, fins a mitjans de març.

I, com que ja he acabat Solitud, em vaig fer les primeres deu pàgines de "La dona silenciosa" de Monika Zgustova. Amb tan poca teca no me'n puchaver fet una idea encara, però puc dir que, com a mínim, m'ha entrat bé. Aquest llibre no em corre pressa, peerò és per on he començat perquè em ve de gust i és una mica una assignatura pendent. Per la banda del Club de lectura virtual, ara ataquem "A room with a view", d'EM Forster i per la banda del grup de lectura de l'editorial Meteora miraré d'agafar-me a "L'amant de lady Chatterlay" de DW Lawrence.
Ara ve la cita bíblica: "Vanitat de vanitats, diu Qohelet, vanitats de vanitat, i tot és vanitat..."


No estic gaire convençut de poder amb tota aquesta càrrega lectora, bàsicament perquè encara he fer una parell d'exàmens, però què és preferible: marcar-se objectius pràcticament inabastables però que ens diuen cap on volem anar o marcar-nos fites assolibles per anar-les superant gradualment i felicitar-nos i estar satisfets amb nosaltres mateixos o mateixes?

I us ho deixo aquí plantejat. Recordo que uns anys més tard d'acabar la Universitat (bé, quan tocava ara ja fa una temporada llarga) i amb aquella colla d'amics de l'institut, als sopars on ens trobavem un cop de tant en tant, sortia aquesta qüestió.

Per cert, els i les qui hagueu jugat als "quintos" de Nadal irreverents pel Vallès (o potser per d'altres contrades), ja sabeu que en diuen de les tres dotzenes... (és broma, que consti). El que no és broma és que aquest és el meu post númeero 36 des de que són en aquest nou espai. AiIx... De tant en tant, enyoro el blog antic, però em conformo rellegint alguns dels posts de tant en tant al meu ordinador, on els vaig guardar ben guardats.

22.1.06

Sensibilitat, manies i Solitud

Després d'una setmana sense ordinador a casa (ara ja sé què han de sentir els peixos fora l'aigua) torno amb les meves cabòries.

La primera crec que és divertida. Recordeu allò de la meva fase d'extrema sensibilitat? Doncs no sempre va per malament. Disssabte a la tarda vaig aturar l'estudiada (conflicte social i conducta desviada es diu l'assignatura, poca broma...) perquè em vaig quedar sense tinta al boli. Com que havia de passsar per cada ma mare a recollir croquetes (les fa fora de sèrie, ho sento per qui tingui gana), vaig aprofitar i vaig entrar a comprar un boli a la papereria que té a la vora de casa. Vaig entrar-hi sense mirar gaire qui atenia el públic perquè la mestressa de la casa no és precisament simpàtica. Després de dubtar una mica, la noia de la llibreria m'indica uns retoladors punta fina que no són de marca pero que, diu ella, van bé. M'apropo al taulell on són els boligrafs i, sense voler, atzibo una patacada a una colla de revistes "pronto" que hi havia sota. Em disculpo tot mirant la noia. Ella, joveneta, potser primers anys de Facultat, em diu, "No t'hi amoinis, tot cau". Una llum se'm va encendre al cervell. La vaig mirar (ni guapa, ni lletja, ara no us penseu, que no va per aquí) i, sense pensar-ho li dic. "T'he de felicitar per no prominalitzar el verb caure com fa tothom". Ella em somriu. Probablement deu pensar que estic grillat. Quan surto de la botiga tinc dubtes. El primer, prominalitzar és exactament el que jo volia dir? Bé, un no és filòleg, precisament. Dos. I a què ve això si jo sóc el primer que xerro i escric fatal?. I tres. Deixant de banda el tema lingüístic, aquella noia deu ser filòsofa, perquè això de "tot cau", n'estic segur, no ho va dir per dir-ho. Sort de les croquetes de la meva mare, que em van torna a la realitat.

Segon assumpte. Per indicació de la meva perversa cotilla i amiga HannaB, us relaciono cinc de les meves manies, en el benentès que jo em considero una persona força flexible i no gaire maniàtica (suposo que no em conec prou). La primera. Els peus. No m'agraden gens els peus. Ho sento, i això que aquests darrers estius m'ho estic passant fatal de la muerte amb les xancletes. Fins i tot els alguns dels pocs peus que em resultàven supotables, o això em creia jo, ara ja ni això. He descobert que són els dits dels peus el que em fa mania. Segona. La pudor de suat, però no sempre. Ja he explicat algun cop que jo havia jugat a rugbi i ja us podeu suposar que jugant-hi es sua, es fa pudor i hi entres en contacte. En aquest cas, cap problema. Em fa mania la gent que, a la feina per entendre'ns, fan pudor, aquella mena d'agror tan forta que els fa el cos. I tercera. Però no us penseu que m'agrada l'extrem contrari. No suporto les colònies fortes que es posen algunes noies. Especialment en recordo una, de noia, que treballava amb mi. Jo crec que, des de que va saber que m'agraviava, encara se'n posava més. Per sortir del tema olors, quarta mania. L'he comentat altres cops: les llistes. M'agrada fer llistes de tot. Què he de fer aquesta setmana? Llista. A la feina. Llista. Els llibres que tinc i que "he" de llegir. Llista. Per anar a comprar. Llista. Els propòsits organitzatius i mentals dels propers sis mesos. Llista. Què he d'anar a veure a teatre, als museus, de conferències, etc. Llista. Segurament en algun lloc he de tenir la llista de les llistes. I cinquena i última. Les persones que es mosseguen les ungles i que gairebé es mengen els dits, no són de fiar. No hi puc fer res. Em fan mania. Bé, fins aquí l'assumpte manies. Volia deixar constància en acabar que si algú se sent ofès, que em disculpi. No és res personal. O potser sí. Són les meves manies personals.

Tercer i últim tema de la nit. Ja he acabat Solitud. Seguint els consells de pere me l'he anat llegint a una velocitat màxima d'un capítol per dia, excepte l'últim (qui l'hagi llegit ja sabrà perquè). No puc entrar en una crítica literària profunda perquè em falten elements, però us en puc donar un parell o tres d'opinions. La primera és que m'ha agradat molt perquè els raonaments dels personatges, si els treieu una mica fora de context, em semblen ben actuals o, com a mínim, absolutament aplicables hores d'ara (digueu-me antic). El fil conductor em sembla prou intel·ligent i ben portat, amb una conclusió bastant lògica i crec que forta per l'època del llibre (aquí potser vaig equivocat del tot, però ella signa com a Víctor...). Altra cosa és el llenguatge emprat. Jo hi he disfrutat força, però a partir de dues condicions prèvies: sabia on em posava i ja havia decidit llegir el llibre sense cap diccionari a mà (el que s'entén, bé, i el que no s'entén, mala sort).Segur que m'he perdut molts matisos (ho he hagut de buscar al diccionari, puaj!), però ja n'he tingut prou (ho dic en positiu, que consti). També s'ha d'estar disposat a aquest llenguatge on les paraules "planyívol" i "aucell", per exemple, marquen el tó general. Em preguntaven si la recomanaria un cop l'hagués acabat. Doncs sí, a mi m'ha agradat molt, però reconec que el "tema", em va (més que la solitiud, crec que es la desolació, però ara no filarem prim). Per tant, i acabo, us la recomano sempre que tingueu clar què us hi trobareu formalment. La recomanació és que doneu un cop d'ull al llibre abans d'entrar-hi i llegiu-ne una pàgina qualsevol. Si no hi teniu probelems, endavant.

I acabo el post recordant al personal que corre per aquí que per primavera tenim un compromís. Jo hi compto. Ja en parlarem (mar, hem de parlar d'això del vi). Per cert, aquest post és així de llarg per compensar l'anterior.

10.1.06

Cafe-Litus

No ho sé expressar millor. Llegiu el post de Litus d'1 de gener titulat Goodbye. Litus. Touché.

7.1.06

Els Reis i d'altres coses

Amb aquest títol, ja es veu de què va la cosa. Aquest any, si us dic la veritat, no em puc queixar massa dels meus Reis, si més no, en la vessant pràctica i material de l'assunto. A casa ma mare m'han deixat: per compartir amb la meva compi, un DVD que no havia demanat ningú, però.... (a casa no mirem gaire la tele...). També m'han dut uns plànols de Catalunya molt grans i detallats (jo havia demanat un mapa de carreteres per dur al cotxe però...). I un CD, l'últim del Sabina i un llibre, "Els nans" de H. Pinter, premi Nobel, que no havia demanat explícitament, però... A casa em van deixar una invitació per a una soirée completa: sopar, teatre i copa. Ja m'està bé. Una mica al marge de tot això, que repeteixo que ja em sembla bé i no em queixo (tampoc he fet tanta bondat però), els ambaixadors reials o algun rei despitat que també n'hi ha, em va passar una mica abans d'hora, unes fotos molt i molt xules que vessen amor. Com de content que n'estic.

Les altres coses. Vaig avançant amb la meva "Solitud". Demà ja em faré el capítol vuit. I què hi he trobat en els darrers capítols? Doncs d'una banda, i no m'ha fet una il·lusió especial, una més desenvolupada aproximació al gamarús d'En Matias (el marit de la Mila, la prota). I si em fa mal, els qui l'hagueu llegida, ja sabreu perquè. No m'hi sento excessivament identificat, però en alguna coseta.... La frase que us ofereixo en aquest post és del capítol sis i qui parla, per variar, és en Gaietà, el pastor "..., que el gust de la companyia és la cosa que els homes prenen més aviat...". No en feu una lectura, en aquest cas, massa general. Al contrari, en aquest cas, concreteu. I si sou capaços d'imaginar què hi ha quan no hi companyia...

I parlant de llibres. Tot i que estic estudiant, ja he seleccionat els llibres que atacaré pròximament. Per aquest ordre, i si no hi ha novetats d'última hora, són: "La dona silenciosa" de M. Zgustová (en tinc ganes), "Doctor Pasavento" de E. Vila-Matas (m'ha agradat el que n'he llegit), "Home lent", de JM Coetzee (no sempre mha agradat, però quan m'ha agradat, m'ha agradat molt) i "Els nans", de H. Pinter (una mica per curiositat i una altra mica per veleitat cultureta).

I em sembla que aquest post ja és prou llarg. El proper dia prometo parlar del nen i de la feina, dues coses ben sucoses...

2.1.06

Solitud

Els darrers dies de desembre vaig fer un petit esprint i em vaig acabar de llegir "Les cendres d'Àngela". A partir d'un moment determinat, però ja força avançat el llibre, vaig deixar de patir amb els personatges i les situacions descrites i fins i tot vaig trobar-hi passatges diveritits. En general, el llibre m'ha agradat prou. Ha estat una bona lectura poer acabar l'any 2005 que, a molts nivells, no ha estat un any massa reeixit en la meva vida, tot iq ue quan n'intento fer un balanç general sempre m surt positiu perquè hi ha un aspecte, ja sabeu quin, que pesa més que els altres i que, per dir-ho d'alguna manera, els compensa en quant a regust global.
Com que l'any 2006 crec que es celebra algun aniversari relacionat amb el llibre de Victor Català, "Solitud", i com que figura que és un dels meus temes predilectes (si més no, pel títol) i que, quan ho vaig "abordar" fa un parell d'anys, m'hi vaig quedar atravessat i no me'n vaig sortir; he deicdit que serà la primera lectura del 2006. Ja passo pel tercer capítol. Al segon hi he trobat unes mostres del que potser seria la saviesa pouplar. En Gaietà, un pastor, diu coses com ara: "La companyia és mitja vida, sabeu?...", "La basarda, un se la fa...", "Reculeu pas, ermitana, tot és fantasia...". Us les deixo per si us diuen res i hi voleu reflexionar, com jo ho he fet. Per cert, són les frases del mes al meu salvapantalles. Ah, me n'oblidava, i bon any tingueu, tots i totes.