30.11.11

Confiteor

Confesso que sóc dels que, d'una banda, ens deixem portar per les corrents i, quan se n'ha parlat força, jo també m'hi apunto. D'altra banda, confesso que, a aquestes alçades, agafar-me un llibre de mil pàgines, em feia una certa mandra.

Confesso que em va costar d'entrar-hi. Tanta transgressió potser no està feta per a algú com jo, més aviat conservador, suposo, en segons què. Alhora, confesso que aquest format em costava d'assumir, però m'encuriosia, em feia persistir.

Confesso també que no ha estat fins passades les cinccentes pàgines que no m'hi he ben enganxat. Concretament, en una nit d'aquestes d'insomni que, per afinitat electiva, suposo, encara ho va ser més, a mesura que progressava en la lectura.

Confesso, vanitòs, que albirar diverses picades d'ullet de l'autor, a la seva pròpia obra o al Cornudella, per exemple, em van fer sentir bé. Confesso però, que la magnitud de les referències que no he sabut copsar, també m'ha desanimat.

Confesso que hi he vist moltes temàtiques tractades: la maldat, evidentment, però també la bellesa, l'amistat, una certa metaliteratura,... Confesso, per abreujar, que em depassa.

Confesso que m'agradaria parlar-ne amb d'altra gent que l'han llegida, en una tertúlia, per exemple. Però també confesso que l'única tertúlia on he estat capaç d'implicar-me, va tancar portes ja fa temps i que, en la mesura que em tocava, segurament, no vaig saber estar prou a l'alçada.

Confesso que m'agradaria fer-ne alguna cosa més que no pas aquest joc banal de confessions a mitges. Però també confesso que no puc.

Confesso, per acabar, que recomano la novel·la. Això sí, heu de tenir un cert temps i potser no mastegar-la en excès. Fluir-hi. 

Parlo de  "Jo confesso", de Jaume Cabré, naturalment.

Confiteor. Mea culpa.
  

19.11.11

De bipolaritats

Costa, segons com, això de reprendre un blog, encara que sigui amb un compromís mínim, com el meu; però això sí, tenir-lo en funcionament també m'ajuda a veure determinades coses d'una manera, diguem-ne, més "literària".

La cosa en qüestió és que, un servidor, té diversos conceptes d'un mateix. És a dir, estereotips, segurament. Un d'ells em diu que m'agada la Humanitat en general i que crec, per dir-ho d'alguna manera, en el meu deure de col·laborar-hi.

Això xoca amb una altra idea que tinc de mi mateix que és que, a les persones en particular, tot i que les respeto pel principi general d'amor i/o respecte per la Humanitat anterior, sempre els trobo defectes i, molt massa sovint, em cansen.

Aquesta mena de bipolaritat permanent que pateixo, em vaig adonar ara fa un dies, que no està en alça, sinó més aviat al contrari.

Dimecres i divendres d'aquesta setmana he passat per davant del Clínc un parell de vegades cada dia i sempre em venen al cap uns records no especialment positius sobre la medicina, la salut, la mort, la sol·litud, etc.

Però diversos cops aquesta setmana també he estat impresionantment molt més positiu. Diria fins i tot que hi va haver moments on trobava que tots i cadascun dels individus que em creuava pel camí, tenien la seva gràcia, el seu interès, la meva admiració, la meva solidaritat.

Estic parlant de la iaia que necessita un bastó per caminar, del nouvingut de color que treballa al carrer, de l'home de la corbata mal combinada, de la noia guapa i de la senyora lletja.

A tothom m'hagués agradat fer-li una fotografia i guardar-me-la a propet del cor.

Potser és que s'apropa Nadal, o potser és que em feig gran i em vaig fent més bona persona o, potser, simplement, és una finestreta d'empatia que se m'ha obert i que ja veurem quants dies restarà oberta. 
       

12.11.11

Lleugereses

Amb el compromís, personal i compartit, de mirar de tonar a publicar amb una mica més de regularitat, intentava centrar el que havia de ser el tema d'aquest post.

Del que anomenem "temes" en tenia tres o quatre, més o menys dibuixats (un fragment de Sèneca sobre com perdem el temps a la vida, els meus limitats coneixements musicals que estic ampliant a marxes forçades gràcies al grandolàs de casa, un parell de reflexions sobre l'estat de la qüestió europea,...), pe`ro com que fa dies que no feia, abans de psoar-me a escriure, he fet un petit re`+as als meus links i he descobert que la gran majoria ja no existeixen.

Uns, decididament, han desaparegut. D'altres, sé que han canviat d'adreça. Encara uns altres han restringit els seus lectors (i m'imagino que també, les lectores). Uns quants, fa mesos que estan "abandonats".

Em pregunto per què escrivim i per què deixem d'escriure. Quines són aquestes necessitats de compartir que desapareixen amb el temps. Amb el temps, o amb què?

Penso que me'n torno cap al llit a remenar Sèneca. Lleugereses.
  

7.11.11

Egotista, Bernat Metge, Aurea Dicta i parabellum

En les darreres dues setmanes he tingut a la punta dels dits un parell de posts per animar una mica aquest blog abans no mori d'inanició; però resulta que quan tinc la idea, o la necessitat de comunciar, no he tingut el teclat a prop, o no he tingut temps per seure davant la pantalla.

Avui he buscat i he trobat aquest espai amb potser massa poc missatge per penjar a la blogosfera, peró la recuperació del blog d'egotista, crec que es mereix, com a mínim, aquesta "celebració" (ei, i el seu missatge per posar-me en ordre, tot s'ha de dir).

Només comentaré una sèrie de coincidències que m'han passat pel cap en les darreres hores i deixaré a la vostra saviesa les consideracions que hi vulgueu fer.

Ara fa uns dies vaig rebre els primers volums de la col·lecció Bernat Metge que ha posat en circulació el diari Ara. Una mica per esnobisme, suposo, i una altra mica perquè sempre ens ha vingut de gust poder remanar aquesta mena de textos, en hi vam subscriure.

I el primer volum que he remenat, molt a l'atzar, és l'Aurea Dicta, o sigui, alló de les frases cèlebres. N'hi ha moltes i de moltes menes, i ja hi he passat unes quantes estones entretingudes.

Ara bé, comença la campanya electoral, s'acosta l'hora d'anar a votar i, avui, fan un debat entre els dos candidats que tenen alguna possibiltat de manar (és un dir).

Agafo l'Aurea Dicta a l'atzar i poso el dit en una frase cèlebre que es perd en la nit dels temps, que diria el mestre Monzó, i que, en llatí, diu: "Si vis pacem, para bellum", que traduït, més o menys, s'interpreta com "si vols la pau, prepara la guerra".

La connexió amb això de les eleccions em sembla que no requereix una especial clarividència, però jo encara he fet un petit pas més enllà.

Sabeu què cantava un grup basc, ara fa una colla d'anys? "Si vis pacem, parabellum", sí. I "parabellum" ho escrivien tot junt. S'entén, o fa falta que ho expliqui més? I, en qualsevol cas, hores d'ara semla que estaria fora de lloc, oi?