De fredes. Dissabte al vespre teníem un sopar/compromís. A mi no em feia cap il·lusió en particular. A la meva compi tampoc, però el compromís era més que seu que meu. Dissabte al migdia truca la meva mare. Que no es troba massa bé, està com marejada de la panxa i amb algunes molèsties i no creu que es pugui fer càrrec del petit aquella nit. El xic es queda sense estrenar el llitet que la seva àvia va comprar fa uns mesos i que encara no ha fet servir mai. Truquem i avisem que no podem baixar al sopar i decidim d'anar fins acasa ma mare a fer-li companyia fins que arribi alguna de les meves dues germanes. Quan arribem ja hi són les dues i ja han trucat una ambulància. La meva mare es troba bastant malamentot i se l'enduen a l'hospital. Porto la family a casa, posem el petit a dormir i vaig jo també cap l'hospital. Quan hi arribo em trobo amb el caos. Saben que la meva mare hi és però ningú sap on. El de dins d'urgències es queixa a una altra dona (infermera?) de que ens enviïn, des de recepció, allà per preguntar. Total surto fora i em trobo una meva germana per casualitat. La meva mare és a ginecologia i li estan fent proves. Em quedo amb ella una bona estona en un dels bucs on vaig estar unes quantes vegades fa uns dos anyets quan vam tenir el eptit. Ma mare té ganes de xerrar. De fet, ara es troba millor. Li fan ecografies, anàlisi, una radiografia i la palpen. L'evien cap a casa amb la recomanació que no mengi massa i que vagi a veure la seva doctora aquesta setmana. Avui hhi ha anat la meva germana i demà hi tornarà amb ella. No pinta massa bé. Sembla que tot allò es torna moure. pensavem que passaria més temps bé. A veure que s'hi pot/ha de fer ara. Quan arribo a casa la meva compi està desperta i el nen també. Té febre. Li prenc la temperatura. 40 graus. Bé, no vull exagerar, 39.9. No ho acostumem a fer, però li hem donat una mica d'apiretal. A mitja nit fem canvi i em quedo jo a dormir amb ell. Es mou molt, però dormim. Diumenge al matí, tot i que ja només té dècimes no ens atrevim a anar fins a Terrassa al picnic-jazz. Passem el diumenge comme ci, comme ça, entre el petit, que no té gana i fa baixades i pujades, i les notícies de la meva mare.
De calentes. Avui dilluns he conegut l'Adrià i el Martí. Ens hem trobat per allà Diagonal Mar i hem anat a fer un tomb per aquest megaparc que tenen. Tot plegat una mica massa de disseny potser. Ells dos anàven fent, tranquilets. Després, com que feia fresca, i a mi m'acompanyava el meu petit, hem entrat al megacentre comercial i hem estat jugant amb uns miralls deformadors de la imatge i una mena de tobogan fantàstic. Molta gent ens ha saludat i ha xerrat amb nosaltres, vaja, sobretot, amb els nostres amfitrions. Després encara hem tingut temps per fer un batut i xerrar una mica, sobretot amb l'Adrià; el Martí estava més aviat calladet. A l'hora de marxar ha estat quen el meu petit ha decidit posar-se més extrovertit i s'ha dedicat a les relacions interpersonals. Després encara hem passat a buscar la seva mare per la feina i dur-la casa. En resum, una bona tarda, que em feia molta falta. Gràcies Ego. I de calentes, calentes, n'hi ha un parell més, però les deixo per d'aquí a unes dies. Va bé?
27.3.06
22.3.06
Per un petó
I, si caic per terra, i em pelo el nas i em raja una mica de sang, i se m'envermellen les genives, i se m'infla el llavi i m'estic unes hores moix i capcot; em faràs a mi també, un petó a la galta?
21.3.06
18.3.06
La dona silenciosa
Seguint les recomanacions de pere, i per no fer-me tan pesat, penjo aquest post abans que passin gaire dies de l'anterior.
Començaré fer un breu comentari, que no crítica, sobre el darrer llibre de Monika Zgustova, "La dona silenciosa", com ja havia anunciat fa uns dies que faria. Zgustova es va donar a conèixer per aquestes contrades a partir de les seves traduccions d'autors, crec que bàsicament txecs, potser algun de rus també. Especialment celebrada va ser la seva biografia de Bohumil Hrabal, "Els fruits amargs del jardí de les delícies", que a mi em va agradar moltíssim i, per tant, recomano molt, tot i que sé que no agrada/interessa tothom. Ja fa uns anys que Zgustova ha editat un parell de novel·les que, en el seu moment, vaig comprar i llegir, sota l'impacte encara de la biografia ja apuntada. Diguem que les llibres em van agradar, però em semblava clar que podien haver estat "millors", més fins, més acabats, més rodons. Això ja no em passa amb el darrer. "La dona silenciosa" és i serà, segurament, la seva novel·la clau. Per dir-ho en poques paraules, la novel·la ressegueix la vida de Sylva i d'algunes persones amb ella relacionades al llarg del segle XX. Sylva és (de) Praga, i una bona part de la novel·la es pot llegir en tó històric. La Praga aristocràtica de començaments de segle, la invasió nazi, els comunistes i l'ocupació soviètica, etc. A mi, les novel·les que em fan llum sobre algun passatge històric que desconec, sempre m'han agradat ("L'edat de ferro" de JM Coetzee, per exemple, sobre l'appartheid). Sempre que la novel·la no sigui estrictament històrica i m'estigui explicant alguna altra cosa. I aquí és on topem amb (ara no em surt la paraula) aquells elements que són atemporals i asituacionals de les bones novel·les. La idea és que les bones novel·les ens transmeten reflexions, idees, sentiments que no depenen només d'aquells personatges, d'aquella situació concreta i, per això, es consideren universals. No m'acabo d'explicar prou bé, 1) perquè no recordo la paraula adequada, i 2) perquè la idea no és meva, evidentment. Fins i tot em penso que és bastant un clàssic i un clàssic que es podria discutir. De qualsevol manera, Zgustova ha fet una molt bona novel·la, en la meva modesta opinió. La novel·la que ella mateixa diu que ha volgut escriure durant tota la seva vida. A mi m'ha semblat una novel·la simfònica, no només perquè el tema musical també hi és present, sinò per la diversitat de "temes" i pesonatges que hi surten. Personalment, també hi ha lloc per a tractar "la solitud", que és un dels meus "temes" preferits. Diria que ja he penjat alguns retalls de la novel·la (títol del darrer post, per exemple). Ara n'oferiré algun altre. Una de metaliterària: "És una novel·la. ¿No et deixaràs influir per una bestiesa semblant, oi?". I continua: "La llibertat és el sinònim de la felicitat, si més no per als grans esperits". La frase del mes al meu ordinador: "M'he atrinxerat en la meva solitud...". Altres "temes" que hi trobarà qui s'hi aventuri: l'exili, la pèrdua d'un ésser estimat, la por, la llibertat, l'amor és clar, etc. Resumint del tot: llegiu-la.
Un apunt sobre el curs de gestió de projectes que estic fent. La profe en qüestió ha perdut punts aquesta setmana. Continuo trobant-la guapíssima, pero amb la cua dela setmana passada estava molt millor. Un altre punt negatiu són les sabates. Una setmana, passi. Dues, no. Baixetes, molt obertes, amb talonet prim dels que fan soroll i algun adornet atigrat... A part d'això, es va presentar mitja hora tard al curs (l'autopista estava col·lapsada), vam continuar invertint el temps en unes presentacions personals que no sabem massa el què, vam estar tres quarts d'hora, o més, per anar a esmorzar i vam acabar fent un exercici d'una horeta. No és massa. Aquesta propera setmana es veu que parlaran de com comunicar-se, la qual cosa m'interessa força, però no hi podré anar perquè he d'anar de visita a l'hospital amb la meva compi. Ja ho explicaré.
D'altra banda, aviso que ja he représ els meus estudis. Ho dic perquè m'estan fent llegir Freud i sobre Freud i em pot sortir el venasso en qualsevol moment. Consti que ho entenc justet. Així d'entrada em sembla que estic força lluny del seu pensament. De totes maneres, sempre hi ha coses que es poden aprofitar. Potser el que més em molesta són aquests universals. Que tothom funciona igual, que els passos són els mateixos, que.... L'altra assignatura que he començat va precisament en el sentit contrari. Tot i que busca tendències generals (participació a les eleccions a l'Estat espanyol, he estat llegint) sovint les explicaions són molt i molt puntuals, concretes d'una situació o d'un moment determinat. Em sento molt més còmode en aquesta segona mena de raonaments, tot i que és obvi que potser així, costa més d'avançar (ara he escrit avançar i me n'adono que queda una mica positivista, en fi...).
Per últim. Continuo donant voltes a moltes coses de l'òrbita personal. Divendres vaig tornar a enganxar-me amb el meu director d'àmbit. Veiem les coses ben diferents. Concretament, no veig perquè els he d'ajudar a guanyar vots per les properes eleccions. Ara bé, això de l'interés general, tanpoc és tan fàcil d'explicar. Suposo que ell deu estar content perquè sempre guanya la partida. No veig massa perquè. Quan n'hi ha un que mana i un que és manat, i un que mana i no vol cedir ni mica en la seva posició, tergiversant continuament les paraules de l'altre, enfrontant-shi; doncs no em sembla que tingui massa mèrit. D'altra banda, tinc coses que m'ocupen molt més el cap i el cor aquests dies. Els ànims, en general, més enllà de la feina, em van una mica amunt i avall. Qualsevol notícia (l'ALba, sí, però també el Barça,...), qualsevol musica (els Cure, Roberto Carlos o la passió de Sant Mateu, és igual), qualsevol somriure (ara he de dir de qui?), em pot fer anar en un sentit o en l'altre. Resumint, potser no acabo d'estar centrat del tot, la qual cosa no és nova ni específica meva, d'altra banda.
Acabo el post amb un vessament d'amor. No és el mateix estimar que estar enamorat. I es poden estimar moltes, com a mínim unes quantes, persones alhora. Però això del meu petit em sembla fora de mesura. Aquesta tarda s'ha posat pesadot. Feia mal dia i no hem pogut anar a jugar a un parc i ens hem hagut d'estar més estona dins de casa, anar a casa la iaia, etc. M'ha esgotat bastant. I, a més a més, estava tontet, manaire, etc. Però ara fa hora i mitja l'he posat a dormir amb el seu biberó. I m'ha fet unes magarrufes, m'acarona el cap, riu,... És que em desfaig. Ja veuràs Ego, quan els teus creixin una mica més i interactuïin més amb vosaltres.
Començaré fer un breu comentari, que no crítica, sobre el darrer llibre de Monika Zgustova, "La dona silenciosa", com ja havia anunciat fa uns dies que faria. Zgustova es va donar a conèixer per aquestes contrades a partir de les seves traduccions d'autors, crec que bàsicament txecs, potser algun de rus també. Especialment celebrada va ser la seva biografia de Bohumil Hrabal, "Els fruits amargs del jardí de les delícies", que a mi em va agradar moltíssim i, per tant, recomano molt, tot i que sé que no agrada/interessa tothom. Ja fa uns anys que Zgustova ha editat un parell de novel·les que, en el seu moment, vaig comprar i llegir, sota l'impacte encara de la biografia ja apuntada. Diguem que les llibres em van agradar, però em semblava clar que podien haver estat "millors", més fins, més acabats, més rodons. Això ja no em passa amb el darrer. "La dona silenciosa" és i serà, segurament, la seva novel·la clau. Per dir-ho en poques paraules, la novel·la ressegueix la vida de Sylva i d'algunes persones amb ella relacionades al llarg del segle XX. Sylva és (de) Praga, i una bona part de la novel·la es pot llegir en tó històric. La Praga aristocràtica de començaments de segle, la invasió nazi, els comunistes i l'ocupació soviètica, etc. A mi, les novel·les que em fan llum sobre algun passatge històric que desconec, sempre m'han agradat ("L'edat de ferro" de JM Coetzee, per exemple, sobre l'appartheid). Sempre que la novel·la no sigui estrictament històrica i m'estigui explicant alguna altra cosa. I aquí és on topem amb (ara no em surt la paraula) aquells elements que són atemporals i asituacionals de les bones novel·les. La idea és que les bones novel·les ens transmeten reflexions, idees, sentiments que no depenen només d'aquells personatges, d'aquella situació concreta i, per això, es consideren universals. No m'acabo d'explicar prou bé, 1) perquè no recordo la paraula adequada, i 2) perquè la idea no és meva, evidentment. Fins i tot em penso que és bastant un clàssic i un clàssic que es podria discutir. De qualsevol manera, Zgustova ha fet una molt bona novel·la, en la meva modesta opinió. La novel·la que ella mateixa diu que ha volgut escriure durant tota la seva vida. A mi m'ha semblat una novel·la simfònica, no només perquè el tema musical també hi és present, sinò per la diversitat de "temes" i pesonatges que hi surten. Personalment, també hi ha lloc per a tractar "la solitud", que és un dels meus "temes" preferits. Diria que ja he penjat alguns retalls de la novel·la (títol del darrer post, per exemple). Ara n'oferiré algun altre. Una de metaliterària: "És una novel·la. ¿No et deixaràs influir per una bestiesa semblant, oi?". I continua: "La llibertat és el sinònim de la felicitat, si més no per als grans esperits". La frase del mes al meu ordinador: "M'he atrinxerat en la meva solitud...". Altres "temes" que hi trobarà qui s'hi aventuri: l'exili, la pèrdua d'un ésser estimat, la por, la llibertat, l'amor és clar, etc. Resumint del tot: llegiu-la.
Un apunt sobre el curs de gestió de projectes que estic fent. La profe en qüestió ha perdut punts aquesta setmana. Continuo trobant-la guapíssima, pero amb la cua dela setmana passada estava molt millor. Un altre punt negatiu són les sabates. Una setmana, passi. Dues, no. Baixetes, molt obertes, amb talonet prim dels que fan soroll i algun adornet atigrat... A part d'això, es va presentar mitja hora tard al curs (l'autopista estava col·lapsada), vam continuar invertint el temps en unes presentacions personals que no sabem massa el què, vam estar tres quarts d'hora, o més, per anar a esmorzar i vam acabar fent un exercici d'una horeta. No és massa. Aquesta propera setmana es veu que parlaran de com comunicar-se, la qual cosa m'interessa força, però no hi podré anar perquè he d'anar de visita a l'hospital amb la meva compi. Ja ho explicaré.
D'altra banda, aviso que ja he représ els meus estudis. Ho dic perquè m'estan fent llegir Freud i sobre Freud i em pot sortir el venasso en qualsevol moment. Consti que ho entenc justet. Així d'entrada em sembla que estic força lluny del seu pensament. De totes maneres, sempre hi ha coses que es poden aprofitar. Potser el que més em molesta són aquests universals. Que tothom funciona igual, que els passos són els mateixos, que.... L'altra assignatura que he començat va precisament en el sentit contrari. Tot i que busca tendències generals (participació a les eleccions a l'Estat espanyol, he estat llegint) sovint les explicaions són molt i molt puntuals, concretes d'una situació o d'un moment determinat. Em sento molt més còmode en aquesta segona mena de raonaments, tot i que és obvi que potser així, costa més d'avançar (ara he escrit avançar i me n'adono que queda una mica positivista, en fi...).
Per últim. Continuo donant voltes a moltes coses de l'òrbita personal. Divendres vaig tornar a enganxar-me amb el meu director d'àmbit. Veiem les coses ben diferents. Concretament, no veig perquè els he d'ajudar a guanyar vots per les properes eleccions. Ara bé, això de l'interés general, tanpoc és tan fàcil d'explicar. Suposo que ell deu estar content perquè sempre guanya la partida. No veig massa perquè. Quan n'hi ha un que mana i un que és manat, i un que mana i no vol cedir ni mica en la seva posició, tergiversant continuament les paraules de l'altre, enfrontant-shi; doncs no em sembla que tingui massa mèrit. D'altra banda, tinc coses que m'ocupen molt més el cap i el cor aquests dies. Els ànims, en general, més enllà de la feina, em van una mica amunt i avall. Qualsevol notícia (l'ALba, sí, però també el Barça,...), qualsevol musica (els Cure, Roberto Carlos o la passió de Sant Mateu, és igual), qualsevol somriure (ara he de dir de qui?), em pot fer anar en un sentit o en l'altre. Resumint, potser no acabo d'estar centrat del tot, la qual cosa no és nova ni específica meva, d'altra banda.
Acabo el post amb un vessament d'amor. No és el mateix estimar que estar enamorat. I es poden estimar moltes, com a mínim unes quantes, persones alhora. Però això del meu petit em sembla fora de mesura. Aquesta tarda s'ha posat pesadot. Feia mal dia i no hem pogut anar a jugar a un parc i ens hem hagut d'estar més estona dins de casa, anar a casa la iaia, etc. M'ha esgotat bastant. I, a més a més, estava tontet, manaire, etc. Però ara fa hora i mitja l'he posat a dormir amb el seu biberó. I m'ha fet unes magarrufes, m'acarona el cap, riu,... És que em desfaig. Ja veuràs Ego, quan els teus creixin una mica més i interactuïin més amb vosaltres.
13.3.06
Crònica dels darrers dies
Tot i que encara estic sota els efectes de la meva bronquitis (tinc por que no es converteixi en crònica), em llenço a la piscina i miro d'explicar (-vos i –me) com han anat els últims dies. El post és una mica llarg. Aviso.
Dimecres al matí de la setmana passada vaig haver de plegar de la feina a mig matí perquè el cap em deia que no. Que no podia concentrar-se, que no podia estar-se a mirar la pantalla de l'ordinador i uns quants "nos" més. Dijous al matí em vaig llevar prou bé i vaig anar fins a Barberà (ara ja començo a donar massa pistes de mi mateix) a la primera sessió d'un curs sobre gestió de projectes, bàsicament relacions interpersonals (la meva "especialitat", vaja). El millor del curs, de moment, és la professora. Ho escric amb totes les lletres (i si mai em llegeix, no m'importa que ho sàpiga): és radicalment guapa. I, a part, de ser guapa i tenir una mirada fantàstica, em va semblar d'allò més intel·ligent (sobretot si considerem algunes de les companyies que hi ha al curs, ara dec haver quedat una mica com de "sobrat", però és que...). Per acabar la sessió vam fer una roda de presentacions personals, vis-a-vis, on no valia parlar massa de feina. De les cinc que vaig fer, l'última va ser amb ella. Llàstima que, ara mateix, jo no estigui gaire per aquestes coses (ella no en tinc ni idea, clar).
A mesura que anava avançant el matí de dijous, d'una banda m'anava trobant més i més reconfortat, però de l'altra, m'anava trobant cada cop pitjor. Quan vaig sortir del curs vaig passar directe cap a les urgències del meu CAP. Després de fer-me esperar gairebé hora i mitja (pla de xoc per millorar les urgències dels CAPs, per a quan?), em van dir que tenia una bronquitis i que descansés 24 o 48 hores. Total, divendres al matí em vaig trobar fatal i em vaig quedar a casa. Divendres a la tarda vaig anar a millor, però a part de recollir el petit a l'escoleta, poca cosa més vaig fer. És curiós, per cert, com el s'ha de gestionar el malestar d'un, quan hi ha un petit que passa per davant. Ja vaig mirar de tenir-lo enxufat divendres a la tarda amb la senyora que ens fa de cangur (de moment, perquè sembla que ens plega, aixs..). Però això no treu que tu t'estaries al llitet i, enlloc d'això, has d'anar amb el cotxe a portar-lo a l'escola, recollir-lo a ca la cangur, estar-te a jugar amb ell mentre no passa el tiet de referència a recollir-lo per casa i endur-se'l cap a casa l'avi i l'àvia berguedans (la mare del xic i meva companya tenia un sopar d'aquests de compromís de la feina....), etc.
En resum, que dissabte, després de ben estossegar tota la nit, em vaig llevar prou bé i, com que la compi tenia feina a fer amb l'ordinador i internet i el xic estava empaquetat amb els ascendents de la seva mare, em vaig dedicar un dia cultural. La primera cosa que vaig fer va ser anar a veure, amb calma, una exposició sobre Gabriel Ferrater que acabava diumenge. L'exposició està força bé, crec. Ens presenta un Ferrater en tres dimensions a partir dels seus tres grans interessos: la pintura, la poesia i la lingüística. L'exposició recollia uns quants esbossos de Ferrater que, tot sigui dit de pas, mai es va dedicar a la pintura coma creador. En tot cas, el seu ram era el de la crítica, però per entendre el procés creatiu també va fer els sues "pinitos", diguem-ne (ara veig que (us) estic fent una versió de l'expo que espero que no sigui massa esbiaixada). El tema pintura, a mi, no m'interessa especialment. El tema lingüística tampoc massa. Es veu que Ferrater no estava massa entusiasmat amb les gramàtiques de l'època i es va dedicar a traduir i introduir Chomsky per aquestes nostres contrades, per exemple. El tema lingüística ho deixo per la meva mitja taronja que és més el seu ram. Vaig mirar-me amb més atenció la part de l'exposició dedicada a la poesia. Tampoc massa més, perquè no hi vaig trobar grans aclariments, grans novetats o aportacions que em permetessin entendre-la millor. En qualsevol cas, sí vaig estar-me a veure un documental de mitja hora del Villatoro de fa uns quants anys (amb barba negra) d'un monogràfic que li van dedicar. Em va interessar, sobretot, la meva de raons que hi havia darrere que un home com Ferrater fes el pas i es plantegés fer i publicar poesia. Jo vaig entendre les tres raons següents: un interès seu particular, diguem-ne històric (des de jove amb "Les flors del mal", biblioteca familiar. etc.). Una colla d'amics amb qui la conversa era, bàsicament la poesia (anglesa, francesa, d'aquí, d'allà, però poesia). I un moment de la seva vida concret que el va catapultar a fer el pas (això no em va quedar especialment clar, però podia tractar-se de qualsevol trencament afectiu o....). Tot això, esclar, egocèntric com sóc, vaig mirar de traslladar-m'ho i em va fallar un sol vèrtex del triangle: els amics. Ja sabia jo que sense amics o amb els amics que tinc, la poesia.... En fi, sóc de l'opinió que els amics, coma mínim una part, no els esculls, et toquen, i tampoc són tan mala gent.
L'obra de Gabriel Ferrater, per a qui no ho sàpiga, i així arribat fins aquí, es recull en un sol volum, "Les dones i els dies". Hi ha força textos, amb estils diferents, amb conceptes, temes o idees diferents. Com sempre, us en proposo algun per fer boca. "Lleugera, s'iniciava / la pluja d'una nit. / Lleugers, es confiaven / els teus dits entre els meus dits. / ....". "Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja / frenètica d'agost... / ... / Diré el que em fuig. No diré res de mi." O el ja sabut "... Sense enyor / se'ns va morint la llum que era color / de mel, i ara és color d'olor de poma". No us recomanaré l'assistència a l'exposició per què va acabar diumenge (vaig avisar amb temps, dos cops) i tampoc trencaré una llança perquè llegiu els seus poemes, però queda dit. Dues últimes reflexions sobre Ferrater: el seu primer recull poètic es diu "Da nuces pueris". No sé què vol dir, no trobo la manera de traduir-ho i m'agradaria saber-ho. Algun coneixedor de llatí per aquí? Sempre em queda el recurs d'anar a espetegar a un capellà que jo em sé, però... I la segona reflexió. Sabeu que Ferrater es va suïcidar a Sant Cugat (per això el premi de poesia més ben dotat econòmicament de Catalunya duu el seu nom) ofegat amb una bossa de plàstic plena de merda (o això diuen)? La pregunta que em faig és: és això rellevant? no importa?
Amb tot això passo per dissabte al migdia. Vaig donar un tomb pel centre, vaig xerrar amb dues o tres persones i cap a casa. Vaig preparar un vermutet (sense alcohol) i a la terrassa hi falta gent. Amb un solet de primavera que feia.... A la tarda, la meva compi em va convèncer (a mi i a la meva mare) i vam anar al cinema a veure "Buenas noches, buena suerte". Ho escric en castellà perquè nosaltres, tot i que el nostre nivell d'anglès i francès és limitat, sobretot el meu, acostumem a anar a veure les pelis en VO, que ens agrada més. Però dissabte no ho van fer. No teníem ganes de baixar a BCN i hi anàvem amb la meva mare. Jo no tenia ni idea de què anàvem a veure i us puc dir que em va agradar força i a diferents nivells. Em va agradar i vaig trobar adient que la peli fos en blanc i negre, per l'època, pel tema que tracta, per les imatges reals que hi surten, etc. Em van agradar els actors. La música també. I sobretot, el tema central del film que, si concreto, seria el retrat de la història d'uns periodistes de la CBS que es van enfrontar a McArthy (s'escriu així?) en l'època de la caça de bruixes als EUA (anys cinquanta). Però em sembla clar que la reflexió sobre el paper que han de jugar els mitjans de comunicació a nivell informatiu va molt més enllà d'aquesta situació concreta. Malgrat que l'enfocament que defensa la pel·lícula em sembla clar que no és altre que el molt nordamericà i ja conegut "confiança en les bondats de la llibertat de premsa i en la democràcia que no permeten els abusos", l'argument no deixa de ser potent. Al final de la pel·lícula, us avanço que guanyen els bons, però només relativament perquè el director de la cadena decideix treure aquest programa del prime-time de l'època i col·locar-lo en una altra franja horària. La raó: la gent vol entreteniment i no informació. Em sembla un tema ben actual, no?
Dissabte al vespre, el tiet missatger ens torna el baby i juguem a banyar-lo, a sopar i a dormir. Cap a mitja tarda jo ja vaig començar amb els estossecs que encara arrossego ara. Diumenge al matí vam fer una petita excursió amb el peque i després vam provar un nou parc. El parc està molt bé, perquè és gran i hi ha de tot, però diumenge al migdia no és el millor moment per anar al parc si no us sentiu massa identificats amb l'entorn. Diguem que era l'hora pija per excel·lència, però ja se sap. Vivim on vivim i ja sabem què hi ha. Al migdia vam anar a dinar a casa la meva mare/iaia de la criatura. Haguéssiu vist com es menjava els macarrons i el pollastre. No sé ben bé on s'ho posa tot el que menja. I avui dilluns igual. A l'escola ens han dit que ha ben dinat i a quarts de quatre, quan dinàvem els seus pares, hi ha volgut tornar. Ara al vespre també. Suposo que no sabem el que és tenir problemes amb el menjar, que diuen que és del pitjoret que hi ha.
Per cert, no crec que Gri-gri hagi pogut arribar fins al final d'aquest post (ja sé que m'estic posant pesat, però és que fa molts dies que no escrivia res i avui he destapat el "tarro" de les essències i....). Total que demà la iaia ens farà un canguro extra nocturn i anirem a escoltar una xerrada sobre com educar els petits de Carme Tió. Com que Gri-gri fa uns dies que la recomanava tant, nosaltres ens hem animat i hem mirat d'arreglar-nos-ho per anar-hi tots dos.
I acabo aquí, no sense anunciar que divendres vaig acabar de llegir el darrer llibre de Mònica Zgustova, "La dona silenciosa". La "crítica", un altre dia. Vagi per endavant però que m'ha agradat força.
I acabo. N'estic fins al gorro de la meva tosseta i vull posar-me bó d'una vegada i poder quedar amb una amiga que tinc i conèixer els seus dos petits i... I queda prou clar?
3.3.06
Deixeu tota esperança els que heu entrat...!
A l'Administració! (hi afegiria jo). Són paraules manllevades, direcatment del darrer llibre de Monika Zgustova, "La dona silenciosa", que alhora venen directament de no sé quin llibre de la Bíblia (evidentment un no gaire optimista). La Bíblia es refereix, d'una manera o altra, a l'infern; Zgustova als diefrents règims totalitaris en els que el seu personatge ha de viure (primer sota el nazisme i després sota el comunisme); jo hi veig una referència clara i diafana als qui treballem a l'Admnistració, o potser als qui us hi heu d'acostar per qualsevol motiu.... I no continuo per no caure en els tòpics i dir allò de que tots són iguals, les persones no importem, només busquen la foto, etc, etc, etc.
Avui però, i com ja vaig avançar fa uns dies, el petit i jo teníem festa. Com que ahir ja va dormir molt millor, aquest matí, després d'unes quantes gestions per recuperar la meva bosa (amb la documentació, targetes, agenda i el llibre de la Zgustova, enbtre d'altres coses); cap a mig matí hem anat tirant cap a Sant Pol de Mar. LA idea era passar-hi tot el dia per anara buscar la mare de la criatura a la tarda a BCN i tornar-la cap a casa. No hem tingut un excès de sort. Feia un dia rúfol, amb molt de vent, i no ens hi hem pogut estar pas gaire estona a l'aire lliure. Hem anat, això sí, fins a la punta i hem saludat el meu pare (vull dir que des d'allà vam escampar, aviat farà una dotzena d'anys, una part de les seves cendres). També ens hem estata jugar alñ parc infantil de torn (aviat seré una autoritat en la matèria i en podré fer una guia). Quan tornàvem amb cotxe, el petit ha dormit, i jo m'he hagut d'esforçar per no fer el mateix. Resultat he agafat un bon maldecap. A la tarda, després d'haver dormit una estona ben juntets a casa, hem anata jugar al parc. Ja us he explicat que hem canviatd e parc. L'actual és bilingüe amb predomini del català, el número de pares és inferior al de mares, però no sóc l'únic individu de gènere masculí, el número de cangurs és menor o molt menor que el dels progenitors directes i, el que és millor de tot, hi ha més joguines i un tren fantàstic. No hi ha color!
Després hem passat abuscar la nostra compi (mama i parella) per casa la meva mare. La compi estava avui ben derrotada. Hagués etsat bé baixar-la a buscar a BCN en cotxe, però el petit i jo ja hem fet molts quilòmetres avui i ens claia relaxar-nos una mica i no baixar a BCN i afegir una bona dosi d'estrès al dia. La part important és que avui al migdia donaven a la meva mare els resultats dels controls d'aquest trimestre. Es veu que encara estan prou bé. No ha fet net, això ja ho sabíem. Alguna cosa es mou per allà dins, però de moment en quantitats molt limitades i no s'hi ha de/pot fer res. Ella e stroba prou bé i esta projectant un viatge a Cuba amb les meves dues germanes per abans de l'estiu. La meva mare no suporta gaire la calor, però si en té ganes..
Últim i curt tema del dia (me'n deixo dos, coma mínim, voluntàriament; potser més endavant). Ja tinc les notes dels tres exàmnes que vaig fer fa unes setmanes. 3 de 3. Tots aprovats. El primer pensaba que m'havia anat prou bé. No tenia dubtes que l'hauria aprovat. Un 6. Justet. El tercer, no sabia gaire el què, perquè no em va anar malament, peròp després d'haver fet l'exàmen, vaig llegir que les dues preguntes s'havien de superar per separat. M'han posat un 6. La veritat és que la meva resposta a la segona pregunta, va sedr fluixeta. L'exàmen del mig, el segon, és el que em va semblar que m'havia anat pitjor. La primera pregunta, tot i no ser la meva especialitat (crítica de les teories econòmiques bàsiques, allò de l'oferta i la demanda), sabia que era bastant preguntable i m'ho havia mirat. La segona pregunta encara no acabo de saber a quins textos d'estudi concrets correspon (si existeixen o no, mercaderies lliures d'ideologia). Total que em pensava que me l'hauríen suspès. Doncs un 7. Estan bojos aquests romans. Ara, a pel segon semestre. I ja em queda menys.
Bona nit, que es fa tard.
Avui però, i com ja vaig avançar fa uns dies, el petit i jo teníem festa. Com que ahir ja va dormir molt millor, aquest matí, després d'unes quantes gestions per recuperar la meva bosa (amb la documentació, targetes, agenda i el llibre de la Zgustova, enbtre d'altres coses); cap a mig matí hem anat tirant cap a Sant Pol de Mar. LA idea era passar-hi tot el dia per anara buscar la mare de la criatura a la tarda a BCN i tornar-la cap a casa. No hem tingut un excès de sort. Feia un dia rúfol, amb molt de vent, i no ens hi hem pogut estar pas gaire estona a l'aire lliure. Hem anat, això sí, fins a la punta i hem saludat el meu pare (vull dir que des d'allà vam escampar, aviat farà una dotzena d'anys, una part de les seves cendres). També ens hem estata jugar alñ parc infantil de torn (aviat seré una autoritat en la matèria i en podré fer una guia). Quan tornàvem amb cotxe, el petit ha dormit, i jo m'he hagut d'esforçar per no fer el mateix. Resultat he agafat un bon maldecap. A la tarda, després d'haver dormit una estona ben juntets a casa, hem anata jugar al parc. Ja us he explicat que hem canviatd e parc. L'actual és bilingüe amb predomini del català, el número de pares és inferior al de mares, però no sóc l'únic individu de gènere masculí, el número de cangurs és menor o molt menor que el dels progenitors directes i, el que és millor de tot, hi ha més joguines i un tren fantàstic. No hi ha color!
Després hem passat abuscar la nostra compi (mama i parella) per casa la meva mare. La compi estava avui ben derrotada. Hagués etsat bé baixar-la a buscar a BCN en cotxe, però el petit i jo ja hem fet molts quilòmetres avui i ens claia relaxar-nos una mica i no baixar a BCN i afegir una bona dosi d'estrès al dia. La part important és que avui al migdia donaven a la meva mare els resultats dels controls d'aquest trimestre. Es veu que encara estan prou bé. No ha fet net, això ja ho sabíem. Alguna cosa es mou per allà dins, però de moment en quantitats molt limitades i no s'hi ha de/pot fer res. Ella e stroba prou bé i esta projectant un viatge a Cuba amb les meves dues germanes per abans de l'estiu. La meva mare no suporta gaire la calor, però si en té ganes..
Últim i curt tema del dia (me'n deixo dos, coma mínim, voluntàriament; potser més endavant). Ja tinc les notes dels tres exàmnes que vaig fer fa unes setmanes. 3 de 3. Tots aprovats. El primer pensaba que m'havia anat prou bé. No tenia dubtes que l'hauria aprovat. Un 6. Justet. El tercer, no sabia gaire el què, perquè no em va anar malament, peròp després d'haver fet l'exàmen, vaig llegir que les dues preguntes s'havien de superar per separat. M'han posat un 6. La veritat és que la meva resposta a la segona pregunta, va sedr fluixeta. L'exàmen del mig, el segon, és el que em va semblar que m'havia anat pitjor. La primera pregunta, tot i no ser la meva especialitat (crítica de les teories econòmiques bàsiques, allò de l'oferta i la demanda), sabia que era bastant preguntable i m'ho havia mirat. La segona pregunta encara no acabo de saber a quins textos d'estudi concrets correspon (si existeixen o no, mercaderies lliures d'ideologia). Total que em pensava que me l'hauríen suspès. Doncs un 7. Estan bojos aquests romans. Ara, a pel segon semestre. I ja em queda menys.
Bona nit, que es fa tard.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)