19.11.06

Diversos són els homes...

I, per tant, també ho són els seus interessos.

Avui he estat llegint un parell de textos d'Economia de l'Educació. No és que m'interessi particularment el tema. És per allò d'anar acabant la llicenciatura. Els textos tenen en comú la crítica d'aquella idea dels 60 o 70, segons d'on estiguem parlant, de que el nivell d'educació dels habitants d'un país té una repercussió directa i fonamental en el nivell de vida, el progrés, el creixment econòmic, etc. A part de la crítica concreta, m'interessa molt més la resolció: la multicausalitat. Hi ha molts altres factors (ara no hi entrarem) que incideixen tant o més que la formació del personal. Un cop més topo amb la multicausalitat, un dels leivmotiv que es repeteixen en la meva vida últimament. Ahir havia llegit un petit article d'Estruch sobre les sectes. També anava en una línia similar. Està bé crear tipus-ideals (Weber) per apoder comparar, però no cal ser simplistes. Reconeguem l'heterogeneitat i haurem fet un primer pas per arribar a alguna mena de coneixement.

Calendari cultural. Davant les circumstàcies actuals (em remeto a posts anteriors) el meu calendari cultural actual és patètic. He decidit posar fil a l'agulla. M'he marcat dues exposicions. Centelles a la Virreina. En va parlar pere. A casa tinc un catàleg fantàstic d'una exposció de fa anys. Hi ha tenps de veure-la fins el 4/03/07. I Gargallo a la Pedrera. Un recorregut sobre la seva influent obra escultòrica. Fins el 28/01/07. Jo diria que no sóc massa ambiciòs, però... Si ushi animeu, sempre les podem comentar a la blogosfera o, fins i tot, anar a veure-les junts. De lectura no en puc parlar massa, ara mateix. Una estona de tant en tant em deixo caure per les pàgines de "Medianoche en el jardín del bien y del mal", de J. Berendt. És allò de periodisme literari, però de primera.

Hi ha alguna cosa però que em nego a considerar-la tan heterogenia, tan multicausal, tan relativa: avui mateix he agafat la nena amb els braços, l'he bressolat, l'he acaronat, l'he fet adormir i l'he estimat (molt). Arare, tot va bé.

PS1. Per cert, el títol d'avui era una mica una broma. Espriu, no siguis tan seriòs, home!
PS2. Una abraçada, aiguamarina.

15.11.06

Inspiració


No fa massa dies teníem una conversa amb Litus sobre perquè la gent escriu als/els blogs. Les motivacions, evidentment, són diverses. En el meu cas concret, tampoc sé dir massa bé perquè. El que si us puc dir, per exemple, és d'on va sortir la inspiració pel darrer post. Llàstima que enlloc d'un xampú, no fos un elixir.

12.11.06

Intense Care

Sóc conscient que no sóc l'única persona de la blogosfera a qui li aniria bé una bona dosi d'acondicionador reparador, però em demano la meva ració. Dove.

8.11.06

Amb permís

Amb el permís de la mare de la criatura que encara no ha tingut temps de fer-ho saber a la blogosfera per ella mateixa, us comunico que l'Erin ja és aquí. Va nèixer dissabte 28 d'octubre. Va pesar els seus bons 3.900 kg i, pel que tinc entès, tant ella com la seva mare es troben bé (una mica atrafegada...). Felicitats egotista!

6.11.06

Moments estelars de la meva humanitat

Aquest cap de setmana he tingut només breus estones per dedicar-me a mi mateix. No em queixo. És una tria, suposo. Un dels moments més intensos va ser pujar a buscar el petit, que ja no ho és tant, a casa la seva tieta i cosins banyolins. Per què? Perquè vaig poder escoltar la meva música, la qual cosa no succeeix gaire sovint. Vaig marxar conscient del temps que tenia per endavant: una hora i quart, aproximadament. Vaig començar fent una selecció dels millors temes de Black Market Music, de Placebo. Vaig pujar aguts, greus i volum, fins que vaig arribar al Commercial for Levi, on em costa contenir les llàgrimes. Immeditament, vaig fer canvi de registre. I vaig passar a les rumbes d'Albert Pla. Un cop escoltades (i cantades) Joaquín el necio, la Dama de la guadaña i el Bar de la esquina, ja em sentia molt més millor, amb mi mateix i amb el món. Per rematar-ho, encara vaig tenir temps de repassar una mica de Ben Harper. De tornada cap a casa amb el trasto, Patum, Patum i Patum, que hi havia cua (ja me les sé totes, i això que jo, de berguedà i patumaire, ni mica). En els moments de descans musical, el petit em demanava contes. Després d'explicar-ne un parell o tres, vaig fer servir una versió molt jovenívola del conte dels xiquets i xiquetes que duien patins esborradors de fronteres. En les tres hores de tot plegat, vaig pensar uns quants cops en alguns i algunes de vosaltres. Per cert, el títol del post és un remake d'un llibre de Zweig.

2.11.06

Comentari a un post de Xurri

Havia de ser un comentari breu a un post de Xurri ("Lo obvio"), però no me n'he pogut estar. Xurri escriu, en general, amb el que a mi em sembla una gran lucidesa i en aquest post, particularment. Això no vol dir però, que compartim completament el contingut de l'escrit. Ja m'imagino que aquest cop, a més a més, es pot fer més d'un nivell de lectura (d'anada i de tornada, vull dir), la qual cosa encara em fa més difícil fer-ne un comentari breu (també ho podria deixar en el mateix nivell que pere i deixar-ho estar, però...).

Potser estaria bé que, si algú encara no ho ha fet, fes una lectura d'aquell post abans de llegir aquest (ei, si és que penseu llegir aquest, que tampoc n'hi ha cap obligació).

Per simplificar, diríem que Xurri considera que és obvi, encara que de tant en tant ens ho hem de recordar, que la recerca de companyia per evitar la solitud es pot considerar des d'un punt de vista utilitarista. Es pot, certament. Però també es pot fer d'alguna altra manera, crec.

Crec que la visió de Xurri és individualista (no és cap crítica, quedi clar, i el terme no té càrrega ideològica negativa, si més no, quan jo l'utilitzo). Un meu primer apunt és que això de l'individu només és així per a nosaltres, vull dir en el marc de la nostra cultura actual. Fins fa uns pocs segles, els nostres avantpassats directes no eren tan individus. És el que passa encara en algunes altres cultures. En d'altres casos, l'individu només té raó de ser en el marc de la família, clan, tribu o societat en la que està immers. Corol·lari d'això és que, d'entrada, podem relativitzar una mica la qüestió. Ja sé que això només relativitza la qüestió relativament perquè nosaltres formem part d'aquesta societat concreta, però és un punt per on començar.

Xurri parla de la maduresa que ens porta a la necessitat d'interrelacionar-nos, de defugir la solitud, de buscar. Ei, jo també ho he fet, suposo, però com més madur em veig (sense triomfalismes), més lluny d'algunes d'aquestes necessitats em sento. Crec que la visió de Xurri és possible quan concep la cerca de companyia com una inversió i la necessitat, suposo, de ser conscients que compartim tenint en compte el nostre propi benefici. No cal ser biòleg (vull dir que no vaig ni acabar la carrera) per saber diferenciar entre ser paràsit o simbiont. Mentre sigui en benefici mutu i tothom ho tingui clar, em sembla suficient.

Dos comentaris em criden l'atenció. Una línia és la d'Arare i la teoria de l'intercanvi en psicologia social. Efectivament, és que hi ha moltes coses per intercanviar: seguretat en diversos nivells, estimació,... Em remeto al paràgraf anterior. L'altre és el de HannaB quan iguala maduresa i resignació. Per aquí ja no hi passo tant. Si continuem la línia de la inversió marcada per Xurri, per què hem de considerar la maduresa com a resignació? Simplement, evaluem costos i beneficis i prenem la millor opció. Resignació em té una connotació molt més vívidament negativa.

Però, ara passo al pensament que em costa més desenvolupar. Tot i que no em seria massa difícil donar la raó a Xurri (i a tothom que s'hi ha mostrat més o menys d'acord), malgrat tot, i malgrat que jo em considero un possibilista (també miro de no carregar tintes connotatives en aquesta parauleta) i gens radical en el sentit vital o emocional del terme, no acabo de combregar amb aquesta visió utilitarista de la vida. Repeteixo que probablement sóc el menys indicat (un altre dia parlarem potser del perquè) per oferir la visió alternativa o utòpica de l'assumpte, però la visc.


En determinats aspectes de vida, considero que ens cal una mínima dosi de passió (no trobo gaires sinònims). No vull semblar el que no sóc, però des d'aquí defenso i reclamo la dignificació de la visceralitat. No m'estic referint a cremar les naus, a aïllar-se del món real, cremar la terra per on passes o viure en un altre planeta. Em refereixo a la necessitat de mantenir-se radiclament viu, sentint. I a la necessitat que, com a mínim, incorporem o mantinguem aquesta passió en els nostres càlculs utilitaristes.

Per variar, he estat de tot menys clar. Com m'agradaria saber-me expressar com Xurri! Disculpeu.