30.12.06

Somnis i feina

El grandolàs de la casa fa uns dies que té tosseta. Ahir a quarts de dues de la matinada em vaig estirar al llit amb ell. Mig adormit repassava jo un parell de somnis-rotllo força explícits que he tingut amb una companya de la feina que ha estat fora mig any. En el meu descàrrec diré que el primer somni, ara fa uns set mesos, va ser molt dolç i suau. El segon, ara fa una setmaneta, va ser una mica més urgent i esverat. Encara no m'havia jo centrat quan el meu petit se'm va llançar a sobre. No ho va dir en veu alta, però era evident que deia: "papa, deixa de pensar ximpleries, que tens feina!".

29.12.06

Porca Misèria

La frase escollida d'avui diu, si fa no fa: "Que sí, tía. La vida és raríssima. Sempre ens pengem de qui menys ens convé". I per celebrar la sentència, m'he cruspit un bon tall de torró de coco.

24.12.06

General Òptica

Aquest matí he passat per casa ma mare a recollir la correspondència endarrerida. A la bústia hi he trobat, entre d'altres, un sobre de General Òptica. "Esta Navidad no sería lo mismo sin usted". Efectivament.

23.12.06

Bon Nadal, en general

Facilito un enllaç ple d'esperit nadalec. Per a qualsevol altre dia, també funciona. És una mica llarg, tres mints i mig, però compensa. El temps...

http://www.youtube.com/watch?v=vL7Jo_1Z3Y8

Bon Nadal i Free hugs.

21.12.06

L'última de la sèrie


Tinc un amic/conegut (recordeu aquella frase de Calders que diu "no eren amics en el gran sentit de la paraula, però passàven de l'esfera de simples coneguts"?) que és artista plàstic. Es dedica a la pintura hiperealista. Però també fa altres coses per ordiandor. En els darrers temps s'ha dedicat a jugar amb les senyals de trànsit. Li vaig comentar una mica una meva idea sobre la senyal de limitació de velocitat dels 40, ja sabeu perquè. Jo encara era més radical. No era qüestió només de no apalancar-se, sinò per altres raons personals, d'accelerar. Ell ho ha reconvertit una mica i ja m'està bé. La confluència d'idea i realització ha quedat una mica així. És l'última de la sèrie dels 40. Tothom satisfet?

Un altre tema. No us puc dir el perquè, però divendres (dijous hi ha futbol) miraré i analitzaré tots els personatges del Polònia atentament, encara que surtin poca estona.

20.12.06

Parèntesi musical

Interrompo la col·lecció de posts dedicada al meu quarentè aniversari (demà acabo, us ho juro!) i faig un apunt musical.

Gri-gri comentava fa un parell de dies la caiguda d'unes llàgrimes que atribuia a una certa alteració hormonal que pateix/gaudeix. Ahir vaig escoltar a Flaixback la mateixa cançó que la va alterar i, he de confessar, no em va commoure gens ni mica.

Avui dimarts, cap a les 17 h. anava jo cap a Terrassa quan han posat aquella cançó d'Amaral (Moriria por vos) on es parla de Nicolas Cage i Leaving Las Vegas. I gent, no m'he pogut contenir. No he plorat a raig, però algunes llagrimetes se m'han escapat. És que, quina peli! A les 20 h. tornava jo de Terrassa més animat i m'han posat una cançó que no tinc ni fava de com es titula, però que diu "I'm so lucky, lucky. I'm so lovely, lovely". I he pensat que clar que sí.

Conclusió: ja diu DIY que la música és una bona manera de fer-nos alliberar sentiments, emocions. Gri-gri, no passa res. Som humans.

18.12.06

Pallasso!

No vull fer cap lectura freudiana de les espelmetes, naturalment.

17.12.06

Bon aniversari

Com va passar a Bitxo ara fa uns dies, jo també canvio un tres per un quatre (en el meu cas, el primer dels dos dígits).

12.12.06

Avui, quatre en un

Pràcticament no hi ha temps per a res. Torno doncs al post resum dels darrers dies (i si a més a més, sembla que us agrada així...).

1. Rellotge de pèndul.

Al llibre d'Imma Monsó que estic llegint hi trobo una divisa: "tan aviat com es pugui", cerc recordar. La comparo amb una de les meves divises preferides: "semper ídem, semper fidelis". Ambdues les trobo encertades. Si més no en relació a les divises, sóc rellotge de pèndul.

2. Depén de com t'ho miris.

Llarg cap de setmana a casa els pares de la meva compi. El nebodet que acaba de fer sis anys agafa una petita cadira de vímet, l'aixeca sobre el seu cap per passar a l'altre costat d'una taula. En l'operació trenca un cantí (record de Menorca, crec) de l'àvia. I s'exclama: "Sort, perquè podria haver trencat tots els altres".

3. L'edat de pedra.

Un jove surt de casa seva amb un Toledo. No sap ben bé com ni perquè, s'estavella amb el pal de la llum més proper. Totes les cases de la zona tornen a l'edat de pedra. Sense llum no hi ha televisió, ni calefacció, ni cuina,... L'endemà al matí, els amics de Fecsa Endesa (per cert, quin mal servei d'atenció telefònica!) arreglen l'avaria. I no se'ns ha menjat cap diplodocus!!!

4. Jara.

En relació a la mort de Pinochet (també és mala sort pel protagonista del conte), el post d'Arare i Víctor Jara. Suposo que, hores d'ara, sobren els comentaris . D'en Jara sempre m'ha colpit l'inici d'una seva cançó: "Yo pregunto a los presentes, si no se han puesto a pensar...". Es pot parlar, com Jara, de les terres, dels i de les pobres, etc., però també es pot pensar més en general. Humanitat, posa't les piles d'una vegada!!!

11.12.06

Xurri encàrrec

"De la qual cosa es dedueix que potser va morir a l'edat ideal, ja que no hi ha edat ideal per morir-se: totes són bones, totes són dolentes." Extret de la pàgina 123, frase número cinc (sense comptar subordinades...) de "Un home de paraula", d'Imma Monsó.

Encara que aquest sigui l'argument central del llibre, jo hi he trobat moltes d'altres cosetes (o cosasses) interessants. Lamento no haver estat més alegre.

PS1. Demano perdó si he ofès ningú amb la "g" de l'encàrreg. Ja ho he arreglat.

PS2. Els qui no ho hagueu fet, passeu per ca l'Egotista.

3.12.06

Els fruits saborosos del jardí de les delícies

Aquesta setmana no he tingut massa temps per penjar els posts que se m'han acudit, però en tinc una petita col·lecció que presento a continuació.


1. Reunió de pares i mares

Una ponent.
La directora de l'escola.
Cinc educadores.
Tretze mares.
Tres pares.

Paritat, ja!


2. Reciprocitat.

Conversa d'abans d'anar a dormir amb el meu grandolàs.

- T'estimo.
- Jo també. I al nen Jack i al pare Noël.

Sense comentaris.


3. Visita mèdica.

I el metge va preguntar: "I vostè fa vida normal?". I ell va respondre: "Sí, treballo 40 hores setmanals, tinc un nen de dos anys i mig i una nena d'un mes, participo a dues entitats, una política, l'altra cultural, estudio cinquè de Sociologia, llegeixo,...., ah, i tinc parella, crec". El metge es va mirar la infermera i va dir: "Veus, tothom es creu que és normal!".


4. A la ràdio diuen....

Diumenge 3 de desembre. 9.20 a.m.

Engego la ràdio fluixet.

Primera frase. "Lluita pels teus somnis. T'estan esperant"

Apago la ràdio. D'acord. Som-hi.


El títol d'aquest post torna a ser una mica una broma d'inspiració hegeliana. De fet, és una síntesi: Carner i Zgustovà.

1.12.06

Amistat

Em preguntaves avui si som amics (no ho recordo exactament, potser deies "si encara som amics?"; té la seva importància però ja se sap que arribo fins on arribo). Aixs!

Potser t'hauria d'haver dit que això ho hauries de saber tu o qualsevol altra barbaritat, però com que sóc com sóc i, en aquest aspecte, una mica massa sincer i bastant poc hàbil, t'he contestat el primer que m'ha passat pel cap. Ja saps que a mi m'agradaria que ho fossim (encara que, també ho saps, m'agradaria observar una certa reciprocitat en tot plegat, digues-me interessat).

De fet, a mesura que hi penso (no puc evitar-ho diu el vescomte de Valmont) vaig trobant tot de coses que et podria haver dit, aprofitant el moment, o tot de coses que no se m'havia acudit pensar, tant personals com laborals.

De les segones, per exemple, pensar que l'amistat a la feina és una cosa i l'amistat-amistat una altra. O no?
.
Tu m'has explicat un secret (bé, no es pot dir als quatre vents, però tampoc sóc ben bé el primer en saber-ho...). El secret continuarà essent-ho, per a mi, fins que el que m'has explicat ja sigui del domini públic. No pateixis.

Els dos petons del final, potser desafortunats, han estat perquè me n'alegro per tu, encara que et pugui costar creure-ho. Estic segur que te'n sortiràs.

Als qui poasseu per aquí us proposo que em digueu si esteu a favor o en contra de reconvertir aquest post en un mail durant aquest cap de setmana i enviar-lo a la meva amiga.

Què en penseu? Voteu?

19.11.06

Diversos són els homes...

I, per tant, també ho són els seus interessos.

Avui he estat llegint un parell de textos d'Economia de l'Educació. No és que m'interessi particularment el tema. És per allò d'anar acabant la llicenciatura. Els textos tenen en comú la crítica d'aquella idea dels 60 o 70, segons d'on estiguem parlant, de que el nivell d'educació dels habitants d'un país té una repercussió directa i fonamental en el nivell de vida, el progrés, el creixment econòmic, etc. A part de la crítica concreta, m'interessa molt més la resolció: la multicausalitat. Hi ha molts altres factors (ara no hi entrarem) que incideixen tant o més que la formació del personal. Un cop més topo amb la multicausalitat, un dels leivmotiv que es repeteixen en la meva vida últimament. Ahir havia llegit un petit article d'Estruch sobre les sectes. També anava en una línia similar. Està bé crear tipus-ideals (Weber) per apoder comparar, però no cal ser simplistes. Reconeguem l'heterogeneitat i haurem fet un primer pas per arribar a alguna mena de coneixement.

Calendari cultural. Davant les circumstàcies actuals (em remeto a posts anteriors) el meu calendari cultural actual és patètic. He decidit posar fil a l'agulla. M'he marcat dues exposicions. Centelles a la Virreina. En va parlar pere. A casa tinc un catàleg fantàstic d'una exposció de fa anys. Hi ha tenps de veure-la fins el 4/03/07. I Gargallo a la Pedrera. Un recorregut sobre la seva influent obra escultòrica. Fins el 28/01/07. Jo diria que no sóc massa ambiciòs, però... Si ushi animeu, sempre les podem comentar a la blogosfera o, fins i tot, anar a veure-les junts. De lectura no en puc parlar massa, ara mateix. Una estona de tant en tant em deixo caure per les pàgines de "Medianoche en el jardín del bien y del mal", de J. Berendt. És allò de periodisme literari, però de primera.

Hi ha alguna cosa però que em nego a considerar-la tan heterogenia, tan multicausal, tan relativa: avui mateix he agafat la nena amb els braços, l'he bressolat, l'he acaronat, l'he fet adormir i l'he estimat (molt). Arare, tot va bé.

PS1. Per cert, el títol d'avui era una mica una broma. Espriu, no siguis tan seriòs, home!
PS2. Una abraçada, aiguamarina.

15.11.06

Inspiració


No fa massa dies teníem una conversa amb Litus sobre perquè la gent escriu als/els blogs. Les motivacions, evidentment, són diverses. En el meu cas concret, tampoc sé dir massa bé perquè. El que si us puc dir, per exemple, és d'on va sortir la inspiració pel darrer post. Llàstima que enlloc d'un xampú, no fos un elixir.

12.11.06

Intense Care

Sóc conscient que no sóc l'única persona de la blogosfera a qui li aniria bé una bona dosi d'acondicionador reparador, però em demano la meva ració. Dove.

8.11.06

Amb permís

Amb el permís de la mare de la criatura que encara no ha tingut temps de fer-ho saber a la blogosfera per ella mateixa, us comunico que l'Erin ja és aquí. Va nèixer dissabte 28 d'octubre. Va pesar els seus bons 3.900 kg i, pel que tinc entès, tant ella com la seva mare es troben bé (una mica atrafegada...). Felicitats egotista!

6.11.06

Moments estelars de la meva humanitat

Aquest cap de setmana he tingut només breus estones per dedicar-me a mi mateix. No em queixo. És una tria, suposo. Un dels moments més intensos va ser pujar a buscar el petit, que ja no ho és tant, a casa la seva tieta i cosins banyolins. Per què? Perquè vaig poder escoltar la meva música, la qual cosa no succeeix gaire sovint. Vaig marxar conscient del temps que tenia per endavant: una hora i quart, aproximadament. Vaig començar fent una selecció dels millors temes de Black Market Music, de Placebo. Vaig pujar aguts, greus i volum, fins que vaig arribar al Commercial for Levi, on em costa contenir les llàgrimes. Immeditament, vaig fer canvi de registre. I vaig passar a les rumbes d'Albert Pla. Un cop escoltades (i cantades) Joaquín el necio, la Dama de la guadaña i el Bar de la esquina, ja em sentia molt més millor, amb mi mateix i amb el món. Per rematar-ho, encara vaig tenir temps de repassar una mica de Ben Harper. De tornada cap a casa amb el trasto, Patum, Patum i Patum, que hi havia cua (ja me les sé totes, i això que jo, de berguedà i patumaire, ni mica). En els moments de descans musical, el petit em demanava contes. Després d'explicar-ne un parell o tres, vaig fer servir una versió molt jovenívola del conte dels xiquets i xiquetes que duien patins esborradors de fronteres. En les tres hores de tot plegat, vaig pensar uns quants cops en alguns i algunes de vosaltres. Per cert, el títol del post és un remake d'un llibre de Zweig.

2.11.06

Comentari a un post de Xurri

Havia de ser un comentari breu a un post de Xurri ("Lo obvio"), però no me n'he pogut estar. Xurri escriu, en general, amb el que a mi em sembla una gran lucidesa i en aquest post, particularment. Això no vol dir però, que compartim completament el contingut de l'escrit. Ja m'imagino que aquest cop, a més a més, es pot fer més d'un nivell de lectura (d'anada i de tornada, vull dir), la qual cosa encara em fa més difícil fer-ne un comentari breu (també ho podria deixar en el mateix nivell que pere i deixar-ho estar, però...).

Potser estaria bé que, si algú encara no ho ha fet, fes una lectura d'aquell post abans de llegir aquest (ei, si és que penseu llegir aquest, que tampoc n'hi ha cap obligació).

Per simplificar, diríem que Xurri considera que és obvi, encara que de tant en tant ens ho hem de recordar, que la recerca de companyia per evitar la solitud es pot considerar des d'un punt de vista utilitarista. Es pot, certament. Però també es pot fer d'alguna altra manera, crec.

Crec que la visió de Xurri és individualista (no és cap crítica, quedi clar, i el terme no té càrrega ideològica negativa, si més no, quan jo l'utilitzo). Un meu primer apunt és que això de l'individu només és així per a nosaltres, vull dir en el marc de la nostra cultura actual. Fins fa uns pocs segles, els nostres avantpassats directes no eren tan individus. És el que passa encara en algunes altres cultures. En d'altres casos, l'individu només té raó de ser en el marc de la família, clan, tribu o societat en la que està immers. Corol·lari d'això és que, d'entrada, podem relativitzar una mica la qüestió. Ja sé que això només relativitza la qüestió relativament perquè nosaltres formem part d'aquesta societat concreta, però és un punt per on començar.

Xurri parla de la maduresa que ens porta a la necessitat d'interrelacionar-nos, de defugir la solitud, de buscar. Ei, jo també ho he fet, suposo, però com més madur em veig (sense triomfalismes), més lluny d'algunes d'aquestes necessitats em sento. Crec que la visió de Xurri és possible quan concep la cerca de companyia com una inversió i la necessitat, suposo, de ser conscients que compartim tenint en compte el nostre propi benefici. No cal ser biòleg (vull dir que no vaig ni acabar la carrera) per saber diferenciar entre ser paràsit o simbiont. Mentre sigui en benefici mutu i tothom ho tingui clar, em sembla suficient.

Dos comentaris em criden l'atenció. Una línia és la d'Arare i la teoria de l'intercanvi en psicologia social. Efectivament, és que hi ha moltes coses per intercanviar: seguretat en diversos nivells, estimació,... Em remeto al paràgraf anterior. L'altre és el de HannaB quan iguala maduresa i resignació. Per aquí ja no hi passo tant. Si continuem la línia de la inversió marcada per Xurri, per què hem de considerar la maduresa com a resignació? Simplement, evaluem costos i beneficis i prenem la millor opció. Resignació em té una connotació molt més vívidament negativa.

Però, ara passo al pensament que em costa més desenvolupar. Tot i que no em seria massa difícil donar la raó a Xurri (i a tothom que s'hi ha mostrat més o menys d'acord), malgrat tot, i malgrat que jo em considero un possibilista (també miro de no carregar tintes connotatives en aquesta parauleta) i gens radical en el sentit vital o emocional del terme, no acabo de combregar amb aquesta visió utilitarista de la vida. Repeteixo que probablement sóc el menys indicat (un altre dia parlarem potser del perquè) per oferir la visió alternativa o utòpica de l'assumpte, però la visc.


En determinats aspectes de vida, considero que ens cal una mínima dosi de passió (no trobo gaires sinònims). No vull semblar el que no sóc, però des d'aquí defenso i reclamo la dignificació de la visceralitat. No m'estic referint a cremar les naus, a aïllar-se del món real, cremar la terra per on passes o viure en un altre planeta. Em refereixo a la necessitat de mantenir-se radiclament viu, sentint. I a la necessitat que, com a mínim, incorporem o mantinguem aquesta passió en els nostres càlculs utilitaristes.

Per variar, he estat de tot menys clar. Com m'agradaria saber-me expressar com Xurri! Disculpeu.

28.10.06

Ferrater 2007

Com que no sóc capaç de penjar un pdf a blogger (potser no es pot fer) comento i facilito el fil d'Ariadna per aribar a les bases completes del sisè premi de poesia de Sant Cugat 2007 a la memòria de Gabriel Ferrater.

www.santcugat.cat - gaudeix - premis i concursos

En destaco tres coses. Una. Que està ben dotat econòmicament (7.250 EUR). Dues. Que hi ha temps per presentar l'obra fins el 28 de febrer de 2007. I tres. Que les bases evolucionen amb el temps. Si aquest any, algú, vol utilitzar fragments d'altres autors, per exemple de Litus, ho ha de citar específicament (punt tercer de les bases).

Els primers anys, el premi va anar a parar a mans de persones bastant desconegudes. Fa un parell d'anys, ja no tant. I l'any passat, tinc la sensació que es va intentar assegurar el tret. No és motiu per a desanimar ningú. Al contrari, penso que algun/a de vosaltres, reuneix els "requisits".

Hi hagi sort si decidiu presentar-vos-hi.

Aaaahhhhh, i visca Irlanda!

25.10.06

Diversitat cultural

Si fos una mica més espavilat, ara penjaria aquest post (amb els retocs oportuns) a la tertúlia, però encara no he demanat el permís i la informació procedimental pertinents (ho faré més tard, si no m'adormo abans).

Per què m'agradaria penjar-ho allà? Bàsicament, a part de perquè em cauen bé els bloggers que hi escriuen (us estic fent la pilota?), perquè m'agradaria rebre algun comentaris sobre el tema que exposaré a continuació i amb la possibilitat de comentar extensivament.

La base és un cas real. Un servidor va ser pare abans d'ahir. Com que la mare i el pare de la criatura creuen (fixeu-vos que dic "creuen") en l'Estat del Benestar, les polítiques de redistribució (sí, ja sé que hauríem d'arribar a no haver de redistribuir res...), la reducció de les desigualtats d'ordre social, etc., etc., etc., creiem i utilitzem l'Educació i la Sanitat públiques. És una opció. Segurament potser no som excessivament esquerranosos i radicals, però...

En fi, que a l'hospital on hem tingut la nena (cap queixa del personal i del tracte rebut en general, que consti) les habitacions per a les mares són dobles. I la meva compi està compartint habitació amb una senyora originària Nigèria. Fins aquí, evidentment, cap problema.

El problema apareix quan els costums i funcionaments d'aquesta senyora, amigues i parentes no lliga massa amb els nostres. Per exemple, quan en una habitació que és prou gran, hi entren cinc senyores més amb les seves cinc respectives criatures i xerren en un tó de veu força elevat. O quan la senyora que acaba de parir, pica al seu fill que deu tenir uns tres anyets amb una certa contundència perquè fa soroll (el nen va estar ahir nou hores a l'habitació, ja em direu què ha de fer). O quan la meva compi va haver d'esperar una bona estona per anar al lavabo de l'habitació perquè les vistes l'utilitzàven (quan hi ha un cartellet quje diu que només poden utilitzar aquell lavabo les "residentes" a l'habitació...).

Bé, suposo que és un cas com tants d'altres de petit xoc cultural i aquesta és la posició que hem intentat prendre, tot i que, com que les infermeres no ho van fer, ni quan els ho vam demanar, va arribar el moment que la meva compi va haver de dir un parell de coses amb un cert convenciment, en castellà i anglès (i ha funcionat).

La meva reflexió no és només: què hem de fer, en general? Avui ha vingut una companya de la feina a veure'ns i ens ha deixat molt clara la seva visió: aquí, que s'adaptin! De fet, aprofitant que el proper any marxen de la ciutat on viuen, ens ha dit que ja ha matriculat la seva nena a l'escola d'aquest nou poble i que n'estava molt contenta perquè la seva nena era l'única que parlava català a la classe...

M'agradaria escoltar/llegir les vostres opinions.

Vaig a preguntar si em volen a la tertúlia i que me n'expliquin normes.

23.10.06

Cèlia

Ahir al vespre, la compi es va posar de part i només cinc hores més tard, cap allà les 0.45 h d'aquesta nit, neixia la Cèlia.

Aquest matí volia escriure un post que em va suggerir la conversa de després de la Nit de Poesia a Sant Cugat i algun altre tema que tenia pendent, però em penso que s'entén que ho deixi per un altre dia.

Cèlia pesa 3.300 kg i, tant la seva mare com ella, estan bé.

Un altre dia torno a les cabàles. Avui no.

15.10.06

Contra la insignificança

Un post de pere de fa uns dies em va portar al cap, una altra vegada, un debat que hauria de tenir superat (quan s'arriba a unes edats, crec que és fàcil tenir la sensació d'haver d'haver (!) superat unes etapes...).

pere acabava citant els (i les) imparables. No hi tinc res a veure, que consti, tot i que en conec un. Mig en broma, mig en serio, vaig deixar escrit un comentari on copiava l'inici de la proclama d'aquest col·lectiu, "Contra la insignificança".

Tot i que poèticament parlant no em diu gaire res, la proclama em va de perles per "contestar" un comentari que klaralluna feia fa uns dies a un post de mar. Consti també, perquè després hi ha qui em malentén, que la resposta no és "contra" klaralluna ni contra ningú en particular.

Passa només que em rebela la idea que els humans som poc originals, que les històries d'amor són quatre i la resta variacions, que tots plegats som ben poca cosa, etc. L'argument no és només de klaralluna (i consti que el respecto i fins i tot el puc arribar a compartir en el marc del que ella explicava). A mi em dol.

Ara em podria perdre per múltiples viaranys pseudointel·lectuals (que sí els mestres de la sospita, que si la fenomenologia, etc.). M'ho estavio (us ho estalvio) perquè ja vaig amb el sac ben ple de vanitat i més aviat m'és sobrera.

Per tant, faig meu el crit inical del manifest: contra la insignificància! Per més que m'assembli a la resta dels humans, i tampoc em desagrada la idea (un altre dia explicaré perquè), estic convençut que el que em passa a mi i al meu voltant, no és insignificant!

Ho deixo aquí. Crec que klaralluna també signaria la meva declaració.

14.10.06

Endevinalla


Avui ho poso fàcil. On hem passat el dia, avui dissabte, el petit, la seua mare embarassadíssima i un servidor?


11.10.06

El petit té tos

Aquesta nit dormiré poc.

El petit indi té una bona tosseta. Feia massa dies que anava a l'escola i tornava sa i estalvi.

M'he estirat amb ell una estona i se m'ha enganxat com un koala.

Me l'estimo tant!

És de les poques coses que ara mateix sento amb nitidesa.

La resta... (quina resta, em deia Arare fa uns dies?).

PS Els qui no ho hagueu fet ja, passeu per casa de gri-gri

8.10.06

Cendres volades

Ara fa uns dies que vaig acabar el llibre de John Berendt, "La ciudad de los ángeles caídos", i vaig fer-ne el comentari pertinent. Mentrestant, a la meva llibreria preferida (ja veurem quan dura aquesta preferència), enlloc de trobar-me i portar-me el llibre que havia demanat a mitjans d'agost, anaven venent llibres de text.

Per fi, dimecres o dijous de la setmana passada vaig tornar a passar-hi a remenar llibres i em van avisar que ja tenien el poemari de Júlia Zabala, "Cendre Volades", que els havia demanat. En sortir de la llibreria em vaig entaular a la terrassa de bar de davant, em vaig demanar una cervesa i em vaig fer la primera part del llibre. A la nit, a casa, vaig atacar la segona part.

Cendres volades és un relat d'experiència, crec. Ens parla de moltes coses (l'autora ja decidirà si m'equivoco o no). Una de les constants és l'exili, però també em remet a l'amor, la maternitat o la responsabilitat, la solidaritat, el desert, la companyonia... A nivell tècnic, Júlia utilitza diverses formes lliures que van des dels versos llargots fins a la prosa poètica.

A l'hora de situar "l'acció" he tingut les meves dificultats. Els noms em suggereixen ràpidament el món àrab, però després m'ha costat especificar més. Potser el Sàhara? Palestina? Argèlia? Suposo que l'espai físic deu ser molt concret i deu tenir molta importància per a l'autora, però els sentiments que trobem al poemari, crec que són molt més universals.

Sempre m'agrada triar un vers. Aquest cop m'ha estat realment difícil. Crec que s'entenen molt millor i són molt més suggerents en el context global de l'obra. Però m'he acabat decidint per: "No moriré a l'ombra de casa teua". Enteneu-hi el que vulgueu, evidentment.

Com a resum, us diré que trobo que és una sort per a l'autora viure tan intensament i ser capaçde traduir-ho en textos. Per a nosaltres, la sort és que l'autora deicideixi compartir-los amb nosaltres. M'ha agradat molt.

30.9.06

Dues Montses i de Laclos

El darrer post de Xurri i el comentari d'arare em porten a l'actual reflexió.

Abans però, vull deixar constància que aquests darrers dies no m'explico massa bé i que és probable que no en treieu massa bona opinió, ni de mi, ni del post. Però què hi farem, va com va, és un "impuls" i tampoc hi he reflexionat gaire.

La cosa és que Xurri maleeix els talons en el seu post i arare em remet a una mena d'imposició de look laboral-personal, és a dir, la importància de l'aspecte.

D'aquí he saltat a una consideració personal que em feia fa només uns dies. Des de fa uns mesos que he tornat a coincidir, pel carrer, per Patum i en algun altre lloc que no recordo, amb una noia amb la que feiem el mateix curs a l'escola (posem finals d'EGB). És alta, guapa, interessant, etc. Han passat els anys i, en la meva opnió, encara ho és més (guapa i interessant, vull dir; d'alta suposo que si fa no fa...). Ara fa uns dies ens vam creuar pel carrer amb una altra noia de la mateixa època o poc més, també alteta, però més aviat lletja i poc interessant. Ambdues comparteixen el nom (vegeu el títol).

La meva reflexió incial era una mena de llençar-me pedres a la teulada. Em preguntava fins a quin punt, el fet que la primera fos guapa havia fet que la trobés sempre interessant i a l'inrevés amb la segona. És més, amb els anys que han passat, i els dos minuts que he xerrat amb cadasscuna d'elles, per què mantinc aquesta opinió?
Interrupció: no sé qui fa aquests focs artificals que ara escolto llunyans, o és que ens ataquen els marcianos i no
me n'he enterat. Segueixo.
Després he saltat altre cop a la idea aquella de que no som tan lliures de triar com ens pensem o com voldríem (tampoc ho tinc gens clar, aviso). Els amics, per exemple. Jo encara tinc amics de l'època de l'institut. Vaig estudiar a un institut públic. Això exclou una sèrie de coneixences de més "altos vuelos". És a dir, la majoria erem de classe mitjaneta/treballadora. Però tampoc vaig estudiar FP, la qual cosa delimita també unes coneixences. De més gran, jugant a rugbi, per exemple, tens l'oportunitat de trencar algunes d'aquestes barreres. Però en el fons, jo visc al Vallès Occidental, Catalunya, Europa, etc, i sé que em perdo moltes oportunitats, o dit d'altra manera, que estic limitadet en les meves opcions.
Un parell de voltes més a l'assumpte tornant al principi.
La primera volta. Encara que el "look" ( en el sentit més ampli que pugueu utilitzar) d'una persona pugui influir-me sobre el tracte, d'entrada, que m'agradaria tenir amb ella, és evident que això no és tot. I encara més quan, em resulta evident, que la mena de persones que em són atractives, no ho són per a tothom. I a l'inrevés, hi ha persones, com ara la primera citada abans, sobre les que crec que hi hauria un consens general sobre la seva "guapura", i en més d'un sentit, però que a mi, no m'acaben d'entrar.
I la segona volta. I encara que jo, parodiant al vescomte de Valmont/John Malcowich (com s'escriu?) a "Les relacions perilloses", no pugui evitar-ho; tampoc em penso que em converteixi en dolent necessàriament (per dolenta, la Glenn Close, en aquella peli i Marquesa de Merteuil al llibre). D'altra banda, tampoc m'imagino una mena de final èpic i redemptor a l'estil "Les relacions perilloses". Més aviat m'ho imagino com una cosa vulgar, decadent i dolorosa.
En fi, que no estic massa animat, oi? Potser que ho deixi aquí. Si hi enteneu res, felicitats. Ja m'ho explicareu.

24.9.06

Solitude non é essere soli, è amare gli altri inutilmente

Del llibre de John Berendt, "La ciudad de los ángeles caídos". Un altre dia ho explico.

Ha arribat l'altre dia i m'explico. La frase de Berendt (de fet, no és ben bé seva, segurament) em facilita engegar un parell o tres de reflexions.

La primera, sobre el llibre. Diria que es tracta d'una novel·la-documental (no sé si existeix el gènere). La idea és que l'autor aterra a Venècia poc sdies després de l'incendi de la Fenice, el teatre de la ciutat. Com que es tracta d'un incendi, suposo que, d'alguna manera, seria comparable a l'incendi del liceu de Barcelona. I a partir d'aquí, l'autor, en primera persona, ens va explicant històries lligades a l'incendi. Algunes més tangencials, altres de més directes. Gent que el va veure i viure molt intensament, el judici, les obres de reconstrucció, els possibles mòbils, les màfies, les associacions d'ajuda a Venècia i els interessos que hi ha darrere, els artistes del vidre, etc. La majoria de cadascun d'aquests temes té una part molt italiana, d'interessos foscos, d'amenaces, de protagonismes, etc. L'autor sempre mira de "parlar" i explicar els dos o més punts de vista possibles de cada qüestió. La novel·la, tot i que en algun moment es pot arribar a fer una mica "pesadeta" (l'autor inclou al final un parell d'index de noms de persones i llocs per situar-nos), s'aguanta prou bé. No és intriga, però també n'hi ha.

La segona cosa que em facilita la cita és advertir que lanovel·la ha canviat el meu puntd e vista sobre Venècia. De fet, a Itàlia, només hi he estat un cop. Una setmana a Bolonya. Una setmana de passejar per la ciutat i veure què fan des de la Comuna, visitar centres ARCI d'activitat i algun lokal okupat. Ei, no us penseu. Hi vaig anar com a treballador municipal. Doncs la meva visió d'Itàlia en general i de Venècia en particular era: molt mono, molts monuments, però massa turistes i massa italians. El meu concepte ha canviat i ara, no puc dir que em mori de ganes d'anar-hi, però ja m'estaria prou bé. Diguem que el llibre m'ha obert una altra possible visió del país.

La tercera línia de pensaments és potser la més òbvia i interessant. Efectivament, tot i que com entenc que diu arare, és difícil donar un àmbit, un espai, unes idees, per tancades a la nostra vida; el "tema" de la solitud m'apassiona i pensava llençar-me a la reflexió. D'una banda, entenc que hi ha qui viu la solitud amb amargor, ressentiment, pena. És potser el cas del poeta, que escriu la frase del títol del post, amb un esprai vermell en unes quantes parets venecianes (capítol 13 de la novel·la, crec, parlo sense consultar el llibre) i que es suicida poc després. Tampoc queda clar del tot que s'hagi suicidat. I tampoc importa massa ara. La solitud no vol dir necessàriament estar sol, sinó estimar (al proïsme) inutilment. La gràcia de la mig-traducció és (el meu italià és de 0.1 sobre 10) entendre si estem parlant d'estimar en general o molt específicament. I pere encara rebla més el clau. I què passa quan s'estina, s'és correspost (?) i hom es continua sentint sol? Dues o tres anotacions més. I què passa quan, en la solitud, un s'hi sent prou bé i encara n'enyora més porció? I, quan no s'estima, i punt? I, de moment per últim: inutilment per a qui? En fi, ho deixo aquí. No m'he explicat gaire bé i no responc cap de les preguntes que em faig. Raimon deia, més o menys allò de: qui pregunta ja respon;qui respon, també pregunta. Potser un altre dia que estigui amb el cap més clar, més endreçat i més analític.

23.9.06

Síndrome del niu

Alguna bona persona em podria indicar algun remei (no m'importa si és natural o si són píndoles ben artificials, mentre no afectin el benestar de la gestant i de la gestada) per rebaixar la intensitat de la síndrome d'endreça que pateix la meva compi i futura i immediata mare de la nostra Cèlia?

Jo no sóc especialment endreçat, però és que...

No és SOS, però gairebé.

Vaig cap al llit, que estic esgotat.

18.9.06

Estimar molt

Us estalvio el relat de la tarda per passar directament al que és important.

9.06 p.m.

Som al llit, el petit i jo. Ja ha sopat i s'està prenent el seu biberó diari nocturn de llet d'arròs. L'acaba. Es gira cap a mi i diu: "estimar molt". M'abraça, fa que es toquin els nostres fronts i les puntes del nas. Comença a succionar amb força el xumet i s'adorm.

Ara seré egocèntric: què m'importa la resta?

14.9.06

Dos "poemes"

No tenen res a veure l'un amb l'altre, ni tan sols estan "acabats" (eren només uns notes "preliminars"), però demà surten "publicats" al diari i al setmanari locals i, properament, suposo, que els penjaran a alguna web. O sigui ´que per "deixar constància" que són meus i que no els he copiat...


Cures semiintensives (agost 2005)

La silueta de Sant Llorenç
retallada damunt d’un cel ben blau.
Més a tocar, xemeneies, antenes i cases baixes.
A mig camí, grues i blocs de pisos més alts.
Mentre espero el meu torn, em pregunto:
a quina distància som del final de tot?


Montserrat (Nadal 2005)

El sol es pon.
Difuminada llum.
Com tu, s'amaga.



Els qui em llegiu de tant en tant, em sembla que entendreu bastant bé que passava en el primer moment i, probablement, en el segon.

Els poemes estan recollits a l'edició d'aquest any 2006 del TOT PO-e-Si-@, en el marc del Festival de Poesia de Sant Cugat. Més info, ja ho vaig dir fa uns dies, a: : http://teatre-auditori.santcugat.org Si us animeu a publicar un poema vostre, feu-m'ho saber.

P.S. Quantes "cometes" que hi ha en aquest post. M'ho hauré de "fer mirar".

12.9.06

En Joan, na Marieta i HannaB



Us presento en Joan i na Marieta (tu, gri-gri, ja els coneixes). Són els gegants de la meva ciutat. Dissabte al matí vam passar a veure'ls, un cop més, amb el petit, i vam fer la foto pel seu àlbum de l'escola. El pom de floretes que duu en Joan és, per diversos motius, per HannaB.

7.9.06

Uns quants possibles posts reunits

Tinc al cap uns quants "temes" que podrien considerar-se motiu de post, però estic massa espès, cansat i indolent per executar-los. Els resumeixo.

1) comentaris a pere i vanitat. Fa un parell o tres de nits no vaig dormir massa (la calor, el petit,...). pere va penjar la traducció d'un poema de Jon Benito l'última estrofa del qual diu: "Tot i així, dormo al costat de la finestra, /per si véns de nit, amb el vent del sud, / a portar-me un missatge en bicicleta.". Jo vaig comentar: "La bicicleta no, però això de dormir vora la finestra per si arribés algú detrminat, sí que em sona.". Una hora i escaig més tard, tornava a penjar un comentari. " I despertar-se cada dia, durant uns mesos, i tenir sempre el mateix primer pensament: "Avui tampoc no has vingut". Els lilàs continuaran pansits una bona temporadeta". pere, més tard, contestava el meu comentari d'una manera una mica més optimista: "I qui et diu, albert, que no hi haurà un dia en què els lilàs floriran definitivament. Difícil, ja ho sé, però cal estar al costat de la finestra per percebre'n l'olor.". No vaig afegir res més per no avorrir ningú i no okupar el blog de pere. Al meu cap hi havia (hi ha, encara) dues línies d'idees per continuar. Una: sobre si té sentit esperar, o no; si m'hi arriscaria, o no; què estic fent, etc. La segona: la vanitat. El meu segon comentari té un punt de vanitós (els lilàs). Però és que tot el que se m'acudia per contestar encara més. I quan donava voltes a d'altres possibles comentaris, també. Acabava amb un "só qui só...", també vanitós. Una de dos. O bé jo no passo una bona temporada o bé Qoelet tenia raó (un altre comentari vanitós, naturalment).

2) La tornada a l'escola del xic d'avui. Per les novetats, perquè quan l'he anat a buscar ha volgut baixar ell sol l'escala (i abans no ho feia mai), per les amiguetes que té, pequè l'estimo,.. També podria haver fet un repàs de l'estiu i haver explicat com m'he cansat. Però res d'això no cal perquè he llegit un post de gri-gri genial. Llegiu-lo.

3) Perquè el cap em dona voltes (intento que no ho faci, però...) sobre l'assumpte de la feina que no és feina. Segueixo amb allò de mirard e no canviar massa d'opinió/actitud, però no sé fins a on. Per cert, la frase del mes al meu ordinador: " De derrota en derrota, hasta la victoria final". No és meu.

4) També podria parlar (i, segurament hoi faci algun dia d'aquests) de la nova convocatòria del TOT PO-e-SI-@ i animar-vops aparticpar-hi. de moment us en deixo un link i aviso per a possibles interessats i interessades, que el festivald e Poesia de Sant Cugat s'avança un mes, amb la qual cosa tindrà lloc el proper 21 d'octbre a les 22 hores. Hi participaran, Maria Cabrera, Narcís Comadira, Àngels Gregori, Carles Hac Mor, Núria Martínez Vernis, Dolors Miquel, Perejaume, Susanna Rafart, Carles Rebassa, Albert Roig i la poetessa d'honor d'aquest any Montserrat Abelló. Preu de l'entrada: 6 EUR, però si envieue un poema al TOT PO-e_Si-@ i us el seleccionen, dues entrades de franc. El link: http://teatre-auditori.santcugat.org

5) Què més? Podria riure de la selecció espanyola de futbol, parlar de la inciciativa "Jo també vull un estat propi", de la peli que he tornat a veure aquest vepre ("Elal es única"). Jo que sé. Qualsevol cosa.

6) N'hi ha una d'última i important. Avui hem fet l'ecografia de tercer trimestre de la petita. Tot està bé. Les mides correctes. El pes, la placenta, el líquid amniòtic, la posició, etc., també. Com sempre, l'última és la important.

2.9.06

Trobada Gegantera

Us presento, d'esquerra a dreta, els gegants i les gegantes de Sant Pol de Mar (Mercè de la Murtra i Ben Hassad), protagonistes de mil històries a casa nostra, i de l'Ametlla de Merola (Mateu i Maria), els anfitrions de la trobada.

Avui, a la recerca d'activitats interessants per al petit de la casa, ens hem desplaçat fins a la colònia situada més al sud del Berguedà i hi hem passat la tarda.

Us deixo també, una foto més general d'un moment de la trobada.


Els petits canvis...

... són poderosos. O això espero. El darrer dia de feina abans de les vacances d'estiu, el "jefe" em va suggerir un canvi d'atribucions a la feina. La idea seria deixar anar algunes coses per centrar-me més en un projecte "gran" concret. No sé si hi havia massa bona fe darrere o només són imaginacions meves. Els primers dies d'estiu vaig estar donant voltes a l'assumpte. Després ho vaig deixar córrer. Ahir divendres, primer dia de treball, es va precipitar una reunió i vam abordar el tema que jo ja havia pogut consensuar, a primera hora del matí, amb la substituta de la meva companya habitual de despatx des de fa una parell d'anys i que ara és de baixa de maternitat (i amb unes ganes de tornar ràpid importants, perquè ella encara no té la plaça assegurada). Total, que em sembla que he aprofitat el reajustamet per donar compliment a una mena de malson que vaig tenir a començaments d'agost i que ja vaig comentar en el seu moment. No sé si me'n sortiré, què acabaré esbombant i què no, ni ben bé què representarà, tan si prenc una opció com l'altra (fer públic que no m'entenc, a nivell laboral, amb X, perquè considero que... o no fer-ho). Com diu una "amiga" en un seu post de fa uns dies: intentar-ho, i si no surt, continuar endavant (ei, és una versió lliure).

28.8.06

Tres pares posmoderns

Si demà trobeu tres pares amb cotxets i criatures baixant les Rambles de Barcelona a quarts d'onze de matí en direcció a l'Aquàrium, som nosaltres. Una intrèpida expedició que travesarà la jungla (volia dir, la guirijungla) per passar un dia farcit de peixets de colors i de taurons. Inglehart ja ho deia fa uns quants anys: com ha canviat el "cuentu"!

25.8.06

Tres llibres i una passejada

Dimarts a la tarda vaig portar l'hereu a casa els avis berguedans perquè hi fes una breu estada de quaranta-vuit hores mentre els seus progenitors feien les seves vistes mèdiques correponents i algunes altres coses. En el meu cas, dimecres, després de tancar un primer tema, em vaig dedicar a passejar per BCN. Bé, Barcelona és força gran. Em vaig passejar per un trocet de passeig de Gràcia (per allà on em deixaven els i les guiris). Un cop arribat a la FNAC vaig entrar-hi amb el propòsit de trobar un llibre en francés que m'havia demanat la meva compi. Un cop "misión cumplida", em vaig dedicar a mirar llibres per mi. Vaig acabar comprant dos poemaris, "Pragari" de Mireia Vidal-Conte, i "Jocs de l'oca" d'Anna Aguliar-Amat. Ara mateix m'acabo d'adonar que tots dues porten guinet al cognom. Potser serà per aixo que les llegeixo. A la FNAC també em vaig fer amb un CD dels Muse. Els vaig comprar, diguem-ne, per recomanació. Com que no en sabia masa res, vaig demanar quin CD m'havia de comprar per un "analfabet" com jo. Un noi de la FNAC me'n va recomanar un, el que vaig comprar, i ja em va avisar: "però no es música fàcil". Continuo el meu passeig fins al Raval. Miro botigues, des de fora. Sobretot de bambes i de música. M'aturo al CCCB. Dino al restaurant. És el segon intent i vaig tornar-ne a sortir mig decebut. A primer ahora de la tarda, passejo una mica pel Raval i em faig iun cafè a la Plaça del Bonsuccés. Entre el dinar i el café, llegeixo els dos llibres. Tots dos crec que estan molt en la línia del que jo he pogut llegir de les autores. Els de Mireia Vidal-Conte m'agraden en la seva conscisió. Potser em va agrdar una mica més l'altre llibre que tinc d'ella, però aquests poemes relacionats amb Praga (i, sobretot, amb algú de Praga) també m'han entrat pñrou bé. Us en deixo només un vers: "Amb tu no construiré res". Prou contundent. D'Anna Aguilar-Amat em costa més triar els versos. El conjunt del llibre respon a la lògica del tauler del joc de l'oca (63 caselles, les oques, la presó,..). En fi, una mica, segons com, com la vida mateixa amb aquelles paradòxes de: "i quan arribes al final, has guanyat?". Els poemes, crec que són més dispersos temàticament, però tenen un fil conductor: la vida (o això m'agrada). Al final, he triat els tres primers versos d'un poema que duu per títol "Benaventurances". Diu: "Benaventurats aquells que no han trencat cap got, / que no van prémer poc ni tampoc massa / la copa amb què brindaven". Substituiu copa per amor i tindreu la benaventura en forma clara i diàfana. Des de la plaça del Bonsuccés cap a passeig de Gràcies altre cop, irecollir el cotxe i cap a casa, passant abans a rentar-lo. Dijous al matí vaig tenir la meva racció de metges (sabeu aquells senyors amb bata blanca que obren la boca i de cada quatre termes en diuen tres que tu no entens? vaja, que ho fan a proòsit, evidentment). Com que no havia pujar a buscar el xicotet fins ala tarda, la resta del matí el vaig dedicara fer tres encàrrecs i a acabar "Home lent" de JM Coetzee, que ja fa dies que tenia la lectura atravessada. No hi ha novetat. El llibre no m'ha agradat massa. Pot ser que, ara mateix, no m'interessi massa la reflexió sobre què significa fer-nos grans, però sobretot, el que no m'acaba d'interessar són aquells pesonatges que trenquen la versemblança d'un escrit. Vull dir, que Asimov pot inventar-se el que vulgui, però els personatges que no se sap d'on surten i que saben massa, en una novel·la, més o menys, real (anava a escriure realista, peròno va per aquí), em destiroten la història i em perdo. EC és el personatge protagonista d'una altra novel·la de Coetzee que, francament, permet el diàleg amb el protagonista d'aquesta, però que m'exaspera. Deixem-ho córrer. De Coetzee es poden llegir unes quantes altres coses més ineteressants,d es del meu punt de vista. A la tarda, al cotxe, mentre enfilava cap al Berguedà vaig reescoltar un CD que em va passar una amiga. Al CD hi ha temes de dos grups. Jo escolto sovint alguns temes de primer (es veu que són i sóc una mica poppy). El segon, quan el vaig escoltar per primer cop, em va semblar massa foscos. No recordo el nom del grup. Alguna cosa així com "Piano magic", però sé que em deixo alguna cosa. Eno, només era per dir que ja he canviat de concpte sobre aquest grup. Em va agradar bastant, especialment alguns dels primers temes, que tenen un punt minimalista. Després de berenar, recullo el petit i cap a casa, amb les cançons de Jordi Tonietti a tota pastilla. Aquetsa nit, després de llegir algun comentari a un post anterior, he estat avalunat les possibilitats de portar el nen al circ 8o a les Rambles) i fer-hi uns diners.... És broma.

22.8.06

Reflexions inacabades

Algunes lectures (blogaires) recents m'han recordat algunes reflexions pendents.

Xurri comenta un seu propòsit per a la feina, ara que hi ha de tornar. La meva reflexió no és sobre la feina (cadascú que faci el que pugui i convingui), sinó sobre els propòsits. Jo he arribat a l'extrem de tenir una llista de propòsits (en Word i a l'ordinador) que reviso un parell o tres de cops l'any. Em serveix per no desviar-me massa. De fet, el document em sembla que es diu "idees per centrar-me". De tant en tant, l'obro i miro d ereordar-me els meus propòsits i el grau d'acompliment i satisfacció que en vaig obtenint. És una mica allò de les llistes. D'una banda em sembla una mica malaltís. D'altra banda, em sembla útil i còmode. Pendent de reflexionar-hi (ho hauré d'afegir com un propòsit més a la llista...).

HannaB ha tocat un dels meus dos temes preferits: el canvi (i d'aquí, i de la cançó dels Keane, el nom d'aquest blog). Resulta que hi ha qui es coneix una mica a ell/a mateix/a. No és la meva especialitat, però hi he invertit una bona quantitat d'esforços (temps i diners). La idea principal és que si ens coneixem una mica, estem en el punt de partida per canviar, una altra mica. Personalment, em costa el canvi. o més ben dit; em costa mantenir-lo. La meva naturalesa, tot i que jo me la imagino centrada i flexible (us he parlat mai dels joncs com a imatge?), no ho deu ser tant (o potser massa), perquè amb el temps torno a conductes que ja considerava superades. D'altra banda, la resta de l'univers, també hi juga. Pendent de reflexionar-hi (ho hauré d'afegir com un propòsit més a la llista...).

Papasseit deia allò de que "tenir un propòsit, no és fer feina". Doncs un altre propòsit. Avançar.

19.8.06

Hit parade

I en el número 1 del nostre hit parade particular, des de fa una setmana

Ha arribat la lluna

Ha arribat la lluna,
amb un vestit blanc,
un collaret d'estrelles
i un barret al cap.

Ha arribat la lluna,
ja s'ha fet de nit,
els nens i les nenes
se'n van cap al llit.

Ha arribat la lluna,
amb un vestit blanc,
un collaret d'estrelles
i un barret al cap.

Autor i intèrpret: Jordi Tonetti

Meme d'estiu

Ho intento, però aviso d'entrada que no crec que em surti massa bé; u, perquè no hi he pensat mai, dos, perquè no tinc massa imaginació, i tres, perquè n'he llegit alguns de vostres fantàstics i comparar-me....

Las tres cosas que harías si fueses millonario
1. Donar una quantitat indecent de diners a una ONG perquè arreglin alguna cosa, com a mínim, alguna cosa.

2. Posar el negoci de llibreria-cafeteria que sempre ha dit que volia tenir la meva compi (i posar-m'hi a treballar).
3. Esponsortizar actes culturals diversos, concerts, llibres, etc, només perquè em ve de gust.

Las tres cosas que dirías en voz alta si supieras que nadie te recriminará o contradecirá
1. Aneu a cagar (a la feina)
2. No m'atabalis (a ella)
3. Dona'm la mà (a ella)

Las tres cosas que cambiarías de tu vida, de ti mismo

1. La meva poca sociabilitat (en vivo y en directo).
2. El sentiment de ràbia que em domina massa sovint.
3. Tenir una mica més de tot (alçada, diners, amics, inteligència,..).

Las tres cosas que cambiarías a tu alrededor
1. La polis i tot el que ha plogut des d'Aristòtil; és a dir, l'ordre mundial.
2. La programació de les televisions
3. La por.

Las tres cosas que querrías que te pasasen antes de morir
1. Com diu Isabel Coixet: tornar-me a enamorar i que s'enamorin de mi.
2. Con diu Katrin: desitjar el que ja tinc.
3. Com diu Arare: viure, viure i viure.

18.8.06

Zweig

Suposo que ho podria titular: Momentos estelares de la Humanidad.

Parc de Vallparadís. Terrassa. 11.35 a.m.

Érem cinc pares (mascles, quedi clar) amb vuit criatures al parc. No hi havia cap femella adulta. Em sembla que en diuen: lo nunca visto.

Deu ser perquè són vacances....

17.8.06

Llibres d'estiu

Mentre m'atreveixo a enfrontar el meme del tres, deixo per escrit els meus fracassos lectors estivals, que ja m'hi havia compromés.

Me'n vaig endur quatre llibres a la Cerdanya la setmana passada. No és que sigui optimista de mena. És que mai sé què em vindrà de gust llegir. Per tant, em vaig agafar "Home lent" de JM Coetzee, l'acabava de començar; "La ciudad de los ángeles caídos" de J Berendt, l'acabava de comprar; "Els detalls del món" de Mesquida, per entrar-hi i "Cien años de soledad", perquè un cop cada cinc anys, més o menys, el rellegeixo.

Coetzee. M'agrada molt l'autor, especialment "L'edat de ferro" i "Esperant els bànbars", però no he triomfat gaire amb aquesta darrera novel·la. No m'agrada, especialemnt, el que sembla que és el punt fort de la novel·la (rescatar un personatge, E.C., d'una altra seva novel·la que sembla que fa un paper a mig camí entre personatge i narrador). Hi continuo. Ja veurem si canvio d'opinió (les últimes pàgines, per allò de les reflexions sobre la solitud, em van agradar més).

Berendt. Vaig llegir la primera pàgina. No em va atrapar. Ho he deixat per a més endavant.

Mesquida. N'he llegit el primer apartat. A cops m'interessa i em deixo portar per la prosa volgudament illenca. A cops el trobo "insufrible". Com que són escrits molt curts i, en principi i si no m'equivoco, independents; aniré fent i m'aniré quedant amb els que més m'agradin.

Márquez. Vaig llegir, una altra vegada, la primera frase (una de les millors de la literatura universal, diuen). Com que és un llibre que m'ajuda a l'evasió, però que vull llegir amb una mica d'atenció, he decidit, també, posposar-ne la lectura.

En fi, ja ho veieu, després de "Història del amor", de N. Krauss, no he tornat a triomfar gaire.

PS. Avui he rebut un mail del Club de lectura virtual on, el nou "animador" ens proposa la lectura del mes: "La meitat de l'ànima", de Carme Riera. Una mica perquè estic despistat i una mica perquè no he llegit res de l'autora, he mirat la minibiblioteca que tinc darrere l'ordinador. I, efectivament, el llibre hi era (ara ja no hi és perquè me l'he endut a la tauleta de nit). Me'l va regalar la meva mare pel Sant Jordi de 2004. Ja no ho recordava. El llibre està dedicat al seu fill preferit. Touché.

Despertar

7.50 a.m.

... sí, sí,..., no, no,..., sí, sí,..., no, no...

potser papa,...,potser mama,..., potser papa,..., potser mama,...

Quina una en duia al cap el nostre nin aquest matí quan m'ha despertat?

Retorn (precipitat) de les vacances

Ja tornem a ser per aquí. Vam tornar ahir a la tarda, un dia i mig abans d'hora, perquè la panxa de la compi no s'està portant massa bé i volíem més tranquilitat (i tenir l'hospital més a propet per si hem de córrer). Ahir dimarts va ser esgotador: la tensió, recollir, el nen, conduir sota la pluja, arribar a casa, descarregar,... Vaig dormir 9 hores seguides, jo que n'acostumo a dormir poquetes. Avui he mirat d'anar recuperant i, de pas, anar recuperant l'ordinador que havia perdut connexió a internet per culpa d'un USB sobrecarregat o no sé el què. Ja fa mesos que estem dient que ens hem comprar un ordinador de sobretaula nou. Potser demà ho acceleri. Ei, si el petit,, i la marquesa, em deixen una estona lliure.

Per cert, he passat rapidet per algunes de les vostres cases. Hi he vist relativament poca activitat, un meme que miraré d'anar contestant i un parell d'aniversaris. Molta felicitància a totes dues.

9.8.06

De vacances

Diverses emocions internes meves es van posant a lloc. És el repòs del guerrer. La cosa es va posant a lloc.

El nen va millorant. Avui, a part de menjar més i d'estar més actiu, ja no ha fet tants "raros" (crits, plors, braços,..). La cosa es va redreçant.

La compi avui tenia visita de seguiment al CAP. Que descansi força. Segons el ginecòleg, que la tractin com la marquesa que és. La cosa es va estabilitzant.

Total, que amb tanta normalització hem decidit "perpetrar" els plans de vacances que teniem aparaulats i demà, després de dinar, marxem una setmana cap a la Cerdanya (a buscar la fresca, nimue).

No sé si podré enviar postals (pere), ni tan sols si podré connectar-me, consultar els vostres blogs o mantenir actualitzat el meu. Si no dic res, és que estic de vacances.

M'enduc quatre llibres. Ja us diré el què.


Ei, pel títol del post, no us penséssiu que tinc res a veure amb Mari Pau Huguet. Que consti.

7.8.06

Kohelet

A mitja setmana passada vaig acabar de llegir "La historia del amor" de N. Krauss. Quan encara passava per la meitat ja vaig recomanar el llibre en un post. Ara que l'he acabat em refermo en la meva opinió positiva. Feia unes quantes setmanes, mesos diria jo, que no m'acabava d'enganxara cap llibre. Aquest ho ha aconseguit. Oblideu-vos una mica del que us pugui suggerir el títol i llenceu-vos-hi. És una d'aquelles històries (ara em vé al cap, "Les hores" de M. Cunningham) que es van desenvolupant i que, a partir d'un cert punt, ja veus que han de lligar d'alguna manera. A mi m'ha agardat força, tot i que reconec que en algun punt he arribat a pensar que l'autora havia apurat una mica massa la història. Crec que al llibre hi ha diverses històries d'Amor, amb majúscula.

Dissabte al matí, ho explicaré més endavant, vam agafar els trastos (sobretot, el trasto xic) i vam passar cap a comarques a cals avis. Em vaig endur un parell de llibres, una novel·la i un de poesia (mai sé què em vindrà de gust). Dissabte a la tarda, en alguna estona morta, vaig llegir uns quants paràgrafs de "Estats de connivència" de M. Bauçà. Res de nou (era només per quedar bé). Dissabte a la nit: insomni (i mira que per allà fa fresqueta...). Total que vaig agafar les "Bogeries de Brooklyn" i m'en vaig fer les dues primeres terceres parts (està ben trobat això dels tres numets un darrere l'altre, no?). També el recomane molt. És un Auster (Paul), això és indubtable, dels que han sortit més humans i alhora fàcils d'assumir. Aquest senyor té una facilitat important per a narrar històries i presentar-nos uns personatges, quotidians i complexes alhora, que són la mar d'interessants. A més a més, jo sempre hi veig sol·lituds...

El títol del post, pels qui no n'estigeu al cas, fa referència a allò de "Vanitat de vanitats, diu Kohelet, vanitat de vanitats, i tot és vanitat". (Ecl 1:2).

El tema 2. El xiquet ha passat tres dies de febres força altes (fins a 39.6). Dijous al matí en tenia només una miqueta petita i el vaig portar, com havíem quedat fa dies, a casa la seva tieta banyolina que té un màster en això de nens. Divendres a primera hora de la tarda el vaig anar a buscar perquè tenia febrades altes. Dissabte al matí el xicotet es lleva amb poca febre i decidim pujar a casa els seus avis (una mica d'ajuda no ens vindrà malament...). Diumenge al matí encara està ben enfebrat. Diumenge a la tarda sembla que es recupera. Com a mínim no té febre, però està agafallosíssim. No parla. Només gemega i gairebé no s'aguanta dret. Dilluns al matí continua sense febre, però quan arribem a casa veiem que duu una granissada a sobre... Cap al CAP a veure què ens en diu el metge.La visita va bé. No té res greu. Em fa gràcia el metge. No només mira d'explicar-nos bé el què (si agafes els granets i els estires i desapareix la vermelló, no és res greu). És evident que és cubà o de per allà a la vora. S'esforça, i ho fa prou bé, per parlar en català. Avui a la tarda el xiquet, entre plor i plor, anava millorant, i al vespre ha volgut sopar i tot, que portava tres dies sense menjar pràcticament.

M'agafo al mateix Eclesiastés, una mica més endavant, "res de nou sota el sol". Però.....

4.8.06

Canvi de plans

Ara explicaré perquè a un servidor no li ha passat ni un moment per la barretina (casolà, oi?) això d'anar al cinema, és més, la vida encara se m'ha complicat/estressat una miqueta més.

D'entrada, avui divendres era dia de sopar, si no romàntic, com a mínim, d'estar amb la parella. I de descans, de llegir les meves coses, de badar... Ahir al matí vaig tornar a pujar cap al Pla de l'Estany amb el petit perquè passés dos dies amb una seua tieta (i aquí és on s'agraeix la atsca de la tieta en qüestió) i els seus cosins corresponents. Quan vam sortir de casa, el petit ja estava a 37.5. Mal presagi, però s'havia d'intentar (i la seva tieta en té la mà trencada en això de cuidar nens, que en té dos que ja són adolescents, la campiona).

Al migdia ja tornava a ser a casa a fer companyia a la futura remare de les meves criatures que continua amb les seves contraccions i malestars panxils diversos. Total, que vam acabar sense fer massa res: jugant a cartes, explicant-nos coses de les feines, llegint,...

Aquest matí la tieta ha trucat per avisar que això de la febre anava en augment. Ens hem organitzat i, enlloc de trobar-nos demà dissabte al matí al Berguedà (plà previst) hem decidit que el pujaria buscar a primera hora de la tarda (canvi de pla). Abans però, he hagut de baixar a BCN a buscar un medicament homepàtic que tenia encarrgat de fa gairebé un mes i un recollir un paquet/documentació per la meva compi a la seva feina. D'allà cap a Banyoles i tornar amb un petit enfebrat, que no tenia massa ganes d'anar amb cotxe (ni amb totes les cançons del món al reproductor de CD) i que s'ha fet pipí per acabar-ho d'adobar.

Un cop a casa, la part escatològica. deu haver estat tant content d'abraçar-nos que, tot just després de prendre el seu medicament, ha deixat anar el ventre i no us explico com han quedat els llençols, la seva robeta, la meva samarreta i d'altres indrets de la casa per mirar de no ofendre massa ningú.

Ara reposa al llit amb sa mare. De tant en tant es desperta, sommica, beu una miqueta i es torna a dormir. I així passarem la nit. Qui ha dit que tenir petit(e)s, no és d'allò més maco?


PS Nimue, el llibre m'ha agradat. Fins i tot al final se m'han escapat unes llagrimetes. De totes maneres, hi ha algun moment en que he trobat que potser patina una mica massa. Ja em diràs el què.

2.8.06

Calderón de la Barca

Aquesta nit, més ben dit, aquest matí, t'he som(n)iat. No et preocupis. Res lleig. Només parlàvem. Vaja, més aviat era un monòleg. Només parlaves tu. M'anaves apuntant un munt de coses que no volies de mi. Ja et pots imaginar que quan m'he despertat estava trist, tou. Sempre em puc mirar el got mig ple. Si més no, per una vegada, m'has deixat les coses clares. Estava som(n)iant, oi?

1.8.06

Goytisolo, Krauss i Nietzsche

Davant les actuals circumstàncies, no em queda més remei que tornar als meus clàssics. Escolto i em repeteixo, una vegada i una altra, "Palabras para Julia".

(Ego, no pateixis, no té res a veure, o molt poc, amb allò del dia 24 que et comentava).

PS1. Si us passa per davant el llibre "La historia del amor" (Ed. Salamandra en castellà, no sé si està editat en català i no en tinc ni fava de l'editorial en anglès) de Nicole Krauss, llegiu-lo. No deixeu que el títol us confongui.

PS2. Una bona part de les notícies d'aquests dies, per poc humans que encara siguem, ens hauríen de dur al plor. Jo he estat humà, massa humà potser, amb els 80 immigrants que van arribar a una platja de Tenerife i les persones humanes que els van acollir com van poder, i amb amor.

24.7.06

Albert's Max Mix

Dissabte a primera hora de la tarda vaig tenir una estona lliure que vaig dedicar a posar (triar, escoltar, sentir,...) cançons. Us/em facilito una llista aproximada per ordre alfabètic. Tot i que hi ha més d'un, diguem-ne, estil; ja es veu de quin peu calço.

Jeff Buckley - Hallelujah / Nick Cave - (are you) the one that I've been waiting for? / Tracy Chapman - The promise / Elvis Costello - I want you / The Cramberries - No need to argue / Paul Fuster - Come a long way / Garbage - I'm only happy when it rains / David Gray - Smile / Ben Harper - Waiting on an angel / PJ Harvey - Shame / Ute lemper - Little water song / Lemonheads - Bit part / Mano Negra - Pas assez de toi / Oasis - Wonderwall / Negu Gorriak - Bi doberman beltz / Nirvana - Come as you are / Placebo - Comercial for Levi / Radiohead - Let down / Smudge - Straight face down / Tindersticks - Can our love.

Quan he fet la llista he vist que me n'havia deixat uns quants bastants de meus i que n'havia afegit algun "a petició del públic", però en línies generals. Sóc així (per cert, el meu anglès, més aviat justet).

22.7.06

La bellesa dels petits moments

Com que no m'atreveixo a parodiar Seifert (Tota la bellesa del món), ni Mesquida (Els detalls del món), ho deixo com ho he escrit al títol del post. A més més, sóc conscient que, amb alguns els comentaris que us faré ara (numerats entre parèntesi), potser no quedaré massa ben parat.

Anem per feina. Ahir vam "enxufar" el petit amb el seu tiet i cap a casa la iaia (1). Demà hi ha dinar familiar a l'Alt Berguedà, la qual cosa significa que aquesta nit ja hi serem. No és una gran separació, però és una mica d'oxígen. Com a descàrrec, us puc assegurar que el nostre petit, amb el seu tioet, la iaia i els cosins, s'ho passa d'alló´més bé (ahir eren quarts d'onze de la nit i corria i cridava com un boig a l'era de casa els avis). Doncs aquest matí, ben dormits i esmorzats hem baixat a BCN a recollir un portàtil i papers diversos. Quan hem marxat de casa, hem deixat la rentadora (quin gran què de la Humanitat!) en marxa i quan hem arribat he anat per estendre la roba. He de dir que les feines de la casa en general, nom'agraden (2). Estendre la roba no és del es pitjors (planxar és al capdavant del rànquing, fins i tot, quan em vaig emnacipar ja fa uns quants bastants anys, pagava la meva germana perquè ho fes de tant en tant). De totes maneres, en la distribució de tasques domèstiques (3) vigent, aquestes (ni planxar, ni estendre la roba) no em toquen a mi. Les circumstàncies actuals (necessitat de descans de la meva compi i la nena que va dins) però, han fet que aquest matí m'hi hagi posat jo (a estendre la roba). I m'ha agradat. Ho he disfrutat. La musiqueta que m'acompanyava, jo solet, la caloreta que feia, però encara no massa, l'olor del suavitzant, els calçotets del petit, ..., tot plegat que encara hi he trobat una mica de bellesa. Petita, si voleu, però bellesa.

PS Disculpeu, si he ofés algú.

18.7.06

Show must go on

No sé si ja havia fet servir aquest títol. És possible. El show, la vida, contínua per a tothom qui resta aquí. Inclosos el pare i la mare del meu darrer post, que en tenen altres dos per pujar. Per a ells no serà mai el mateix, però....

Per canviar de registre (en els darrers temps em veig una mica tètric), he decidit fer una mena de poti-poti (sabeu qui es va posar al dia amb un poti-poti i ha tornat, la traidora, a desparèixer?).

De casa. Avui me n'he adonat que el hit-parade del petit de la casa ha incorporat algunes noves cançons, entre les quals destaca el "Caragol, caragol, treu les banyes, treu les banyes; caragol, caragol, treu les banyes que ix el sol". Al cap d'una estona, la mare de la criatura, entre divertida i reflexiva, em feia notar que una bona part de les lletres de les cançons infantils diuen molt sobre la vida: "peix, peixet què hi fas tu a l'estany? Jugo a fer bombolles,..., per anar passant" / "sol, solet, vine'm a veure... que tinc fred" / iaixí un llarg etcètera.

De la feina. Avui, els meus dos jefes han tastat una mica de la seva medicina. Ens esperava un càrrec d'aquests que ens ha fet esperar una bona estona. L'altre dia, amb ells, vaig aplicar allò d'esperar quinze minuts i marxar. Avui hem hagut d'esperar, fer una coca-cola al bar i tornar a esperar una mica més. Res greu, però potser ara no em sento tan malamentot.

De literatura. No opino sobre cap llibre més, que em matareu. Però aviso que avui, perdent el temps a la meva llibreria preferida, he trobar en versió econòmica (edicions 62 de butxaca) "Les hores" de M. Cunningham. Ja us vaig parlar d'aquest llibre fa un temps. Jo no perdria l'ocasió.

De la blogosfera. Si no ho dic, rebento. Aquesta setmana he conegut, in person, una altra blogaire. No dic més perquè no ho vam comentar, però sí que dic que em va agradar conèixer-la (ei, tot i el risc per a la meva vida que va suposar la trobada....).

Encara més personal. Aquest cap de setmana, entre divendres tarda i dissabte al migdia, tindré unes hores lliures. Només per a mi. Espero aquestes hores amb delit. I espero aprofitar-les per centrar-me una miqueta.

Ho deixo aquí. Miro d'escriure una miqueta cada dia. A mi, aquests dies, m'ajuda (pere?!)

16.7.06

Empatia

Posar-se en lloc de l'altra persona i mirar d'entendre-la, acompanyar-la. Als comentaris al post anterior avisava que no em sento gaire empàtic darrerement. Aquest matí han canviat les tornes. He parlat, per telèfon, amb una persona que m'ha anunciat la mort d'un petit en un accident estúpid. La meva empatia no crec que hagi arribat fins a la família del xicotet, ni crec que els confortés gens, si hi arribés. Jo no els conec massa, som només treballadors de la mateixa empresa. Espero que algú els hagi pogut fer costat. Porto tot el dia desolat i ells, no m'imagino tan sols com poden estar. No dono la raó a Buzzatti. Al contrari, miro de creure en l'empatia.

11.7.06

Drogo, em dic Giovanni Drogo

Avui he baixat a BCN per una reunioneta. M'ho he pres amb calma, i com que no em paguen els parquings, he baixat en tren (perdó, el metro del Vallès...). Total que entre l'anada i la tornada m'he acabat un dels set llibres que tinc començats ara mateix (serà l'inici de la fi de la meva dispersió?). Estava llegint "El desert dels Tàrtars" de Dino Buzzati. Tinc entès (o això diu la contraportada, per ser més precisos i legals) que es tracta d'una mena de clàssic europeu antimilitarista (època Mussolini). Molt bé. Fins als darrers capítols del llibre l'havia trobat correcte, ben escrit, desolador. Em recordava molt "Esperant els bàrbars" de J.M. Coetzee; fins al punt que em va semblar clar que Coetzee, com a mínim, havia llegit al seu predecessor. Hi havia alguna cosa però, que no m'acabava de quadrar. Tot i que tots dos llibres fan referència a la por al que ens és desconegut (per cert, com que sóc una mica limitadet, vaig haver d'escoltar l'opinió d'una amiga (?!) sobre "La pell freda" ara fa molts mesos, per entendre que aquell llibre també "va" d'aquesta mena de por), el llibre de Coetzee contenia alguna història més humana, més personal, més d'interrelació amb l'altre sexe, que em va fer més pròxim el discurs.

Al llibre de Buzzati, per resumir, Giovanni Drogo, un tinent de l'exèrcit d'un país no se sap massa ben bé quin, és destinat a una fortalesa on passa trenta anys esperant l'atac d'un enemic que sembla fictici. Quan es produeix l'atac, ell que ha malaguanyat el seu temps en les rutines de la fortalesa i en l'esperança d'algun fet heroic, o si més no, que doni sentit a la seva vida, ni tan sols pot mantenir-se dret; s'està morint. És cap al capítol XXIII del llibre de Buzzati (pàgina 177 de les 217 que té el llibre en l'edició d'Empúries) quan he començat a trobar aquest toc més íntim que hi trobava a faltar. De fet, el llibre, fins aleshores i des d'una perspectiva una mica àmplia, semblava girar més a l'entorn de l'absurditat de les nostres vides, en general. A partir d'aquí, tocat (però, ja ho he dit alguna altra vegada, no m'enfonso tan fàcilment, jo). Reprodueixo dues frases d'aquella pàgina i un fragment d'una mica més endavant.

"Encara un altre cop, les coses de la vida es conjuminaven precisamentcontra seu".
"De fet, tota la seva vida sentimental esconcentrava en aquella esperança...."
"De mica en mica, la confiança s'afeblia. És difícil de creure en alguna cosa quan estàs sol i no en pots parlar amb ningú. Just en aquesta època en Drogo s'adonà que els homes, per molt que estigui l'un amb l'altre, resten sempre allunyats; que si n'hi ha un que pateix, el dolor és seu i de ningú més, ningú se'n pot carregar gens ni mica; que si n'hi ha un que pateix, als altres no els fa mal, per gran que sigui l'amor, i és això el que provoca la solitud de la vida".

Consti que no sóc conscient d'haver arribat mai a conèixer l'autor; ni en aquesta, ni en cap altra vida. Sembla ben bé que parli de mi (de vosaltres?). Al contrari però del que pugui semblar, la lectura d'aquests fragments no m'ha "posat malament" Entre que he tancat un dels llibres pendents i aquest trobar una lectura que et diu alguna cosa, més aviat em penso que he obert una porta (anava a dir a l'esperança, però seria exagerar, en negatiu, el meu estat anímic de partida). Deixem-ho que entre això i un parell de coses més, avui no veig el (meu) món tan confús com dies enrere.

Ja és molt, no? Visca la lectura!

10.7.06

Seriositat versus frivolitat

Deia que accepto el risc de no expressar-me massa bé i que no se m'entengui. Aquest cap de setmana l'hem passat al Berguedà. Dissabte al matí, concretament, vam decidir passar per la piscina de la comarca que va inaugurar, ara ja fa un bon grapat d'anys, el Generalísimo. Mentre m'estava allà, tan a l'ombra com podia, m'escoltava i em mirava el personal. No vull semblar excessivament classista, però estic bastant convençut que és relativament fàcil reconèixer l'accent dels nadius i natives de la comarca d'una determinada extracció social (ha quedat prou fi o encara és massa barroer?). Me'ls mirava, francament, com qui es mira els i les aborígens d'alguna illa del Pacífic i pensava en l'entrevista a Yasmina Reza que vaig llegir i comentar fa uns dies. Recordo molt bé la seva recepta: com que la vida és una cosa ben seriosa, cal enfrontar-s'hi amb unes bones dosis de frivolitat (ep, la proposta se l'aplicava a ella mateixa, la resta del món que faci el que consideri oportú, suposo). La meva observació (voyerisme?) em va semblar frívola; però algú em pot explicar on rau la seriositat de la vida?

7.7.06

Una de bruixetes


Me'n sé d'un d'aquesta casa que fa un parell o tres de nits va adormir-se abraçat a aquesta bruixeta. La cosa té un cert mèrit. Com és que als homes de casa ens agraden les bruixetes? Avui, per "sort", s'ha adormit amb el Pare Nöel.

5.7.06

El malo de la película

Doncs dilluns al vespre, després de passar la tarda fent de pare enrotllat i de transportista encara més enrotllat, vaig baixar al Grec a veure l'últim espectacle d'Albert Pla. I dic espectacle perquè ho és bastant. FIns i tot diria que està més a prop del teatre que de la cançó. Els temes, més o menys, els de sempre. A mi, personalemnt, em sembla divertit que es cagui en Déu, el Papa, els Estats Units, el capitalisme, el Rei i tota la patuleia, però res més. No sé, res de nou. Fins i tot algunes de les reflexions crítiques més adreçades als éssers humans (el "mañana lo dejo", de l'advocat fill de puta protagonista de l'espectacle, que ja havia fet servir temps enrere amb les drogues, per exemple) em van relliscar una mica per conegudes. Això sí, té punts on fa riure (per exemple, Pla fent de terrorista català declarant la guerra a Espanya vestit amb la samarreta del Barça). I la proposta: barrejar imatges diverses en pantalla gegant, amb actuacions a l'escenari, cançons, escatologiues diverses, etc; em va semblar interessant, però no rodó. Principalment, el problema de l'espectacle són les cançons. Algunes idees ja són repeticions, però en qualsevol cas, molt més fluixes que d'habitude. En destacaria només una, la darrera. Al final de l'espectacle, Pla i Farrés seuen en un raconet i mentre es passen imatges d'una massacre versió cinema rus mut dels anys 20, canten pràcticamenta capella una versió preciosa del "Gracias a la vida" i ens demostren que, a més a més de cridar, de cagar-se en tot, de fer i posar-nos en rídícul, saben cantar. Com m'enyoro d'aquell Pla que començava el recital dient allò de "Hola, estamos aquí, pa cantar cansiones". El millor de tot, la companyia, especialment la mitja hora abans de l'espectacle. Potser vaig ser massa atrevit proposant aquesta "activitat", però les ganes de posar les coses a lloc, em van poder. No crec que faci falta demanar sorry, però per si de cas, que quedi dit.