29.10.07

Dissabte a les fosques

Em desperto força aviat amb una trucada de la meva compi que em comunica, que ella i els petits, han passat una bona nit i que aquest matí pensen sortir a fer encàrrecs diversos per allà el Berguedà.

Em llevo amb el peu esquerre. Decideixo no anar a l'enterrament d'aquella meva coneguda. Em dutxo, faig un café amb llet i canvio d'opinió. Durant el matí, tinc fins a tres converses telefòniques a través de les quals intento esbrinar quina seria l'opció correcta i perquè. Surto a fer tres meus/nostres encàrrecs. Cap a les dotze em truca un amic que també havia decidit no anar-hi i em demana que el passi a buscar. A la una som al cementiri de Collserola. La cerimònia no religiosa em posa de força mala lluna. Sort que si et mors no has d'aguantar les teves exèquies. Saludo coneguts i conegudes de l'època de l'institut, alguns més propers, altres desapareguts.

Arribo a casa cap al migdia i em compro un parell de plats cuinats per dinar. Intento fer una migdiada, però el cap no em deixa. Navego una estona per internet a la babalà. Perdo el temps.

A quarts de cinc faig un café amb les meves germanes i pujem al pis de la meva mare. Fa força dies que no hi entra ningú. El pis és ple de pols. Comencem per l'habitació del final i acabem al rebedor. Ens repartim mobles i estris diversos. Després de tant de temps, finalment hem aconseguit fer-ho, i amb una certa rapidesa i bona predisposició. Cap a les set, agafo un parell de capses i recullo les coses petites que em puc endur: una panera pel pa, uns gotets petits, un parell de paraigües plegables, una argolla, un joc de café, cedés, el pessebre,... Queden per repartir llibres, discos, cantirs i alguna coseta més, però el més gros ja està decidit.

Torno cap a casa carregat i m'escolto una petita selecció musical: la versió de l'Hallellujah d'en Buckley, Waiting for an angel de Ben Harper, The river de PJ Harvey. Sona el telèfon. És la meva germana petita que s'ha deixat les claus de casa seva a casa la meva mare. A quarts de nou torno a ser allà.

I després ja em dirigeixo directament cap al Teatre Auditori de Sant Cugat on tindrà lloc la X Nit de poesia. Sopo amb una amiga. Abans d'entrar trobo cares conegudes, però no trobo representació coneguda de la blogosfera. Porto tot el dia encaparrat. L'espectacle és linial (no ho dic jo), senzill, poc preparat. Els i les poetes desiguals. Per a mi, la sessió es salva només per dues coses: les cançons de Maria el Mar Bonet, especialment una adaptació d'una cançó popular, i quan l'amiga amb qui hi vaig m'estreny la mà i em fa tornar una mica al món dels vius (no sé si llegiràs això, però ho havia de dir). L'espectacle, en general, des del meu modest punt de vista, i en pràcticament tots els sentits: fluix.

Sortim de platea i fem una copa de cava. Ens trobam un blogaire palíndròmic conegut i apreciat. Fem la xerradeta i l'animem a venir a l'after-hours poètic que s'organitza una micona més enllà, a partir de mitjanit. Saludem també a un parell de bloggers poetes, oh capità. Arribem a l'after-hours. Costa una mica començar. Es tracta d'un encàrrec clar: poetes i/o poetesses joves. Comença Àngels Gregori i aquí ve quan em torno a sentir congraciat amb la poesia.

Feia massa temps que llegia i/o escoltava poeisa (tampoc cap excès, tot s'ha de dir) i no aconseguia anar més enllà dels meus clàssics (Salvat-Papasseit, Brossa, Estellés,...). Encara ara, quan en rellegeixo alguns versos de la rapsoda d'Oliva, la Safor, se'm posa la carn de gallina. Anna Miralpeix, la polifacètica Laia Noguera i Carles Rebassa mantenen el pavelló ben alt. En genera, diria que és una qüetsió d'estil i de continguts.

En fi, un dissabte llarg, amb altibaixos, canvis d'orientació, estones d'isolament, altres d'ésser social, de fred, de calor, etc. Un dissabte que va tenir molta foscuria, però que va acabar amb un llamp de sol.

P.S. El títol del post és un préstec de la novel·la de Maurici Pla que duu aquest títol. Per sort, no em sento tan apurat, al límit, per dir-ho d'alguna manera, com el protagonista de la novel·la; però hi ha un punt.... En aquest aspecte, suposo que és una sort tenir alguns punts ferms d'ancoratge a la vida.

25.10.07

Adéu

Podria explicar diverses coses, però em centraré només en una.

Avui he sabut via correu electrònic que una coneguda de l'època de l'institut amb la que més endavant vam muntar una mena de grup de muntanya/esplai per a infants i joves, després d'un any de depressió, abans d'ahir va decidir que ja n'havia tingut prou d'aquesta vida i va plegar.

Segurament no havia triat el camí més fàcil, el mainstream que en diuen, o potser no va tenir gaire més opcions. No ho sé. Fa temps que no en sabia res. Em sap greu, evidentment, però aquest cop, potser per la llunyania, no puc estar/ser gaire empàtic.

22.10.07

Del temps i d'altres cosetes

"El temps consola i és alhora el culpable de tot, el responsable de tot, dels nostres neguits, de la nostra decadència, el temps és equívoc i inexorable, s'envola, fuig, s'escapa, s'oculta, ens enganya;..." A "El retorn de Voltaire", de Martí Domínguez.

Aquest fragment és una mena de complement a un post de katrin de no fa gaire dies. Potser no parla, específicament, de buidor, però en la seva generalització, crec que també ho fa. Es tracta de la lectura de per aquí dos mesos del Club de lectura virtual, però com que a mi no em sobra gaire el temps, em salto una lectura i començo amb la següent.

De totes maneres, encara que no visqui un temps gaire buit, de tant en tant, també em paro a reflexionar sobre el sentit de tot plegat (procuro no estar-m'hi gaire estona perquè no tinc massa temps i perquè el resultat de la reflexió tampoc és gaire engrescador).

Dos exemples de com passa el temps. D'aquí a poc més d'una hora, la meva petita farà el seu primer anyet de vida. Fa un any, exactament en aquesta hora, ja érem al quirofan de l'hospital. Fa sis mesos vaig rebre el pitjor sms de la meva vida. Aquesta setmana s'acaba el cicle i la vida, la lluita, continua.

15.10.07

Sobre la bellesa

Atenció! Aviso als i a les possibles navegants que ara parlaré de rugbi (però no només).

Aquest cap de setmana hi hagut les semifinals de la Copa del món de rugbi. Al partit d'ahir diumenge, tot com s'esperava: Sud-Àfrica a la final i Argentina a jugar la final de consolació.

A la semifinal de dissabte però, hi va haver una mica de sorpresa. No dic una sorpresa total perquè en aquests nivells ja no ho són tant. França era qui, en principi, tenia les de guanyar i Anglaterra, les de perdre. Però no va anar així.

Una part important dels afeccionats al rugby no els agrada com juga Anglaterra. Enlloc de practicar un joc obert, a la mà, vistós; Anglaterra juga amb la seva davantera, progressant lentament i els xuts del seu mig d'obertura són bàsics pel seu joc.

No defensaré la vessant pràctica de la qüestió (qui guanya, al capdevall, en qualsevol esport de competició, és d'allò més important, oi?). Defenso que la bellesa al rugbi, i a la vida en general, no té perquè ser necesàriament, una cosa especialment vistosa i lluïda.

La progressió, anar endavant, amb força i contra tots els obstacles (de la vida)sense perdre el control (de la pilota), em semblen una forma de bellesa fantàstiques. I després, que ho remati l'obertura.

P.D. Potser sí que haver jugat de mig de melé em fa veure el rugbi (la vida) d'una altra manera.

PD2. Vint-i-quatre hores tard. Bon aniversari, i a fer-ne molts més!

12.10.07

La bèstia de l'escenari

Ahir dijous a la nit, potser per celebrar la revetlla de la Hispanitat, vaig anar a veure el nou espectacle d 'Albert Pla, "Vida y milagros".

De fet, nou, no ho és gaire, perquè és una recuperació de diverses cançons de la seva discografia. Ara bé, la formació (fantàstica) amb la que s'acompanya, permet noves adaptacions de les cançons, sense posar-les cap per avall.

El millor de tot és la recuperació de la declaració d'intencions al començament de l'espectacle: "som aquí per cantar cançons", que em va tranquilitzar d'entrada.

Pla és una bèstia dalt de l'escenari i ahir va actuar, però sobretot, va cantar les seves cançons, cosa que havia oblidat una mica en l'anterior espectacle.

No ho he dit encara, però la performance d'ahir al vespre tenia un valor afegit. Pla actuava al Teatre-Auditori de Sant Cugat que, més o menys, és com anar a jugar a camp contrari. En aquest sentit, el públic assistent no era l'habitual de la sala (on era l'habitual setena fila?) i, en canvi, era més el propi de Pla (amb alguna excepció, oi, senyora diputada al Congrés de Madrid?).

En fi, Pla va cantar i representar algunes de les cançons més conegudes del seu repertori; algunes més crítiques amb el sistema, d'altres més crítiques amb nosaltres mateixes, les persones; unes més trecades, d'altres un pél més tendres, alguna d'incendiària, etc.

L'espectacle incorpora un parell de parèntesis, on Pla deu aprofitar per beure i descansar, que són per al lluiment dels seus acompanyants. En aquest sentit vaig trobar a faltar una actuació individual de la polifacètica Judit Farrés.

No té més importància. Tant si coneixeu Albert Pla com si no el coneixeu gaire, crec que és un espectacle molt recomenable. Si us passa a la vora, aneu-hi.

10.10.07

Radicalització

Diu la Llei 3/1993, de 5 de març (DOGC 1719) de l'estatut del consumidor, capítol IV. Drets lingüístics dels consumidors.

Article 27. Dret a ésser atès de qui s'expressa en qualsevol de les llengües oficials

Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han de trobar-se en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials de Catalunya.

Avui he tingut un incident desagradable a un Caprabo a l'hora de comprar el pa. Fins ara, quan m'havia passat alguna cosa semblant, sempre havia canviat de llengua perquè entenia que eren persones que acabaven d'arribar i els pressuposava bona fe; però aquesta vegada la noia en qüestió, ni acabava d'arribar d'enlloc, ni, pel seu posat i to de veu, cabia fer suposicions gaire positives en relació a la seva bona fe.

Serà que s'acosta el 12 d'octubre.

Potser demà em passarà, però de moment, estic força emprenyat.

6.10.07

Això de la vida parlamentària

Crec que va ser ahir (o potser era abans d'ahir, ja he perdut bastant la noció del temps jo) que, fent zàpping, vaig albirar un parell d'escenes de la vida parlamentària catalana en un telenotícies d'aquests que es repeteixen fins a que te n'avorreixes.

De fet, la cosa, em sap greu dir-ho, no tenia gaire interès. El que em va cridar l'atenció va ser la manca de civisme (per dir-ho d'alguna manera) de tot plegat.

La cosa és que un diputat d'ERC puja allà on es fan els discursets i comença a xerrar tot defensant no recordo quina moció, o proposta, o el que sigui.

En aquell moment, la meitat dels parlamentaris (i parlamentàries, suposo) són dempeus, xerrant entre ells, marxant d'allà (cap al bar, o el desptax, o...).

I aquell senyor continua xerrant, amb evidents manques de concentració, per a pràcticament ningú.

Unes hores abans havia vist les rèpliques i contrarèpliques entre el President Montilla i el diputat Sirera, i després amb en Mas.

I també per aquelles hores, vaig veure com sense cap mena de pudor, els cap de colla aixequen els dits per indicar "als seus diputats i a les seves diputades" quin botonet han de prémer a l'hora de votar.

Proposo:

No cal que feu campanya cada cop que obriu la boca. Estalvieu-nos-ho. Si els nostres representants no tenen l'obigació de ser als debats, de ser educats, d'escoltar per saber què hande votar, de mirar pels ciutadans i per les ciutadanes (i no pels vots que treuran, o no, en les properes eleccions), etc., doncs no cal que hi hagi sessions al Parlament.

Abolim el Parlament tal i com funciona ara. Fem eleccions, repartim "escons virtuals", es passen les intervencions, propostes, mocions en paper (que qui vulgui les pugui consultar, per exemple) i que el cap de colla voti en funció del número de representants obtinguts a les eleccions, i fora.

No ens claen enganyifes. Feu-ho virtualment i, així, com a mínim, estalviarem alguna cosa.

4.10.07

Els dos estripats (on tinc el cap?)

D'aquí a una estona encetarem el 5 d'octubre que seria el 77è aniversari del meu pare, si fos viu, que no és el cas.

Coses que em creuen el cap, a tota velocitat i en qualsevol ordre:

- I ja en fa catorze anys! I com passa el temps! Per no conèixer, ell no va conèixer ni la mare dels meus xics, el seus nets.
- Vam tenir les nostres enganxades, però també recordo bons moments, com ara sortir a buscar cargols o a caçar gamusinos.
- Els meus dos progenitos van morir als 63 anys. Si l'esperança de vida és cosa hereditària, estic a punt de fer-me'n les dues primeres terceres parts. Freno o accelero?
- Som uns grans desconeguts. Què hi tenia dins del cap?
- Físicament ens semblem molt. I la resta?

Una mica tard per fer-se aquesta mena de preguntes, oi?

Quina tonteria!