Ahir dijous a la nit, potser per celebrar la revetlla de la Hispanitat, vaig anar a veure el nou espectacle d 'Albert Pla, "Vida y milagros".
De fet, nou, no ho és gaire, perquè és una recuperació de diverses cançons de la seva discografia. Ara bé, la formació (fantàstica) amb la que s'acompanya, permet noves adaptacions de les cançons, sense posar-les cap per avall.
El millor de tot és la recuperació de la declaració d'intencions al començament de l'espectacle: "som aquí per cantar cançons", que em va tranquilitzar d'entrada.
Pla és una bèstia dalt de l'escenari i ahir va actuar, però sobretot, va cantar les seves cançons, cosa que havia oblidat una mica en l'anterior espectacle.
No ho he dit encara, però la performance d'ahir al vespre tenia un valor afegit. Pla actuava al Teatre-Auditori de Sant Cugat que, més o menys, és com anar a jugar a camp contrari. En aquest sentit, el públic assistent no era l'habitual de la sala (on era l'habitual setena fila?) i, en canvi, era més el propi de Pla (amb alguna excepció, oi, senyora diputada al Congrés de Madrid?).
En fi, Pla va cantar i representar algunes de les cançons més conegudes del seu repertori; algunes més crítiques amb el sistema, d'altres més crítiques amb nosaltres mateixes, les persones; unes més trecades, d'altres un pél més tendres, alguna d'incendiària, etc.
L'espectacle incorpora un parell de parèntesis, on Pla deu aprofitar per beure i descansar, que són per al lluiment dels seus acompanyants. En aquest sentit vaig trobar a faltar una actuació individual de la polifacètica Judit Farrés.
No té més importància. Tant si coneixeu Albert Pla com si no el coneixeu gaire, crec que és un espectacle molt recomenable. Si us passa a la vora, aneu-hi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Caram, dijous vaig llegir la notícia de l'actuació a Sant Cugat i, ves per on, vaig recordar-me de tu. Has parlat altres vegades de la teva devoció per aquest artista, i intuïa que aquesta vegada tampoc t'ho perderies! :P
Realment és un paio ben especial en Pla. Molt bo en la seva feina, sí senyor. Conec un altre noi de Sabadell que també n'és un seguidor afèrrim i sovint em parla dels seus espectacles, i la veritat és que tinc ganes d'anar a veure'l si para bé algun dia.
Només l'he vist en concert una vegada, fa molts anys a Sabadell, un concert gratuït inclòs dins la programació de la festa major. Jo per aquelles dates escoltava una i una altra vegada el seu primer treball, en un cinta casette que una amiga m'havia grabat. Em sabia de memòria totes les cançons. En aquell moment l'Albert Pla era tant diferent a tot el que havia escoltat que m'hi vaig entregar en cos i ànima. Però després del segon àlbum vaig desconnectar-me, i amb el temps he perdut aquella fal·lera del principi. M'agrada però no li he perdut la pista. Em conformo en saber coses d'ell a través teu i d'aquest amic de Sabadell!!
reconec que en Pla es força més contundent que en Paco Ibañez.
a mi personalment no m'agrada, qué hi farem!
grigri, ara que comences a recuperar l'existència més enllà de ser la mare perfecta, ja arreglarem això del Pla (de totes maneres, em penso que no tothom amb qui l'he anat a veure, n'ha sortit precisament entusiasmat...).
xurri, quan vaig veure el teu post hi vaig pensar una estona. Jo no diria que sigui més contundent que el Paco, és que són dos registres diferents; un més compromés, més seriòs, més líric també; l'altre més tant se me'n fot, més escatològic, més provocador, pero no només. En fi, dos estils diferents que representen una "queixa" que massa gent ha oblidat (la pena és que, després, la "reinvindicació" quedi situada només, en el concert/cançons).
A mi m'agraden algunes de les seves cançons. La del "Papa jo vull ser torero" és fantàstica! Li reconec molts mèrits musico-cr´tics, però aquell posat que té amb aquell silló em posa molt nerviosa, no me'l puc mirar, prefereixo sentir-lo!
Publica un comentari a l'entrada