29.9.05

Dimecres passat no l'altre, al suplement Cultuas de la LV, parlaven dels clubs de lectura. recordo que fa tres o quatre anys, potser ja en fa cinc, vaig proposar a una sèrie d'amics meus (d'aquells que encara tens de quan l'nstitut) de crear un grup da'quests i, rotativament, anar-nos proposant la lectura d'un llibre i comentar-lo un temps més tard e un sopar i així, de pas, passavem una estona plegats. La inicativa va durar un any just, una roda sencera. Començavem parlant de què ens havia semblat el llibre i al cap d'una estona ja estavem parlant de política, economia i altres coses interessantíssimes per l'estil. Si més no, sopàvem. Total, que una mica per curiositat em vaig conectar a un grup (Club de Lectura Virtual) dels que apareixen a l'article, concretament un grup virtual. Com que la majoria dels llibres que diuen que ja han llegit, jo també ho he fet i m'han agradat força,i els que llegiran propera,ment, jo encara no ho he fet (la majoria d'ells), doncs m'hi vaig apuntar. El proper llibre que proposen és "Ampliación del campo de batalla" de M. Houellebecq. És un llibret molt petit, no arriba a les duescentes pàgines, amb versió editada a Compactos Anagrama (només 6 euros). Ja me l'he fet. Abreujant us diré que és una narració en primera persona sobre la caiguda d'un personatge de 30 anys força contemporani nostre. Té diverses coses interessants, entre d'elles un plantejament reduccionista del món on vivim a només dues dimensions: l'econòmico-laboral i la sexual, dues jerarquies socials relativament independents, segons l'autor/protagonista. Una forma d'explicar-se el món. Tot això, potser només és per dir-me i per dir-vos, que la vida continua.
La mort és blanca. Recordo prou bé (=bastante bien), crec, una escena de "El lado oscuro del corazón" on el protagonista es troba (=encuentra)/conversa/fuig (=huye) de la mort, interpretada per Nacha Guevara. L'escena és relativament posmoderna i passa al metro de Buenos Aires o Montevideo. Té un punt però de "tradicional". Ella, la mort, va vestida de negre, perquè és la imatge tradicional que en tenim, si més no (=al menos) a Occident. Aquest matí he acompanyat la meva tieta a la seva sessió de radioteràpia a l'Hospital Clínic i us he dir que a Barcelona, les coses són deiferents. Al soterrani de l'edifici tot és blanc: les parets i el sostre (=techo), les portes, els despatxos, les bates d'infermers i d'infermeres, de metges i metgeses, els llençols (=sábanas) dels qui van en llitera, etc. I tot amb el mateix regust, regust de mort. A Barcelona, sapigueu-ho, la mort és blanca.

23.9.05

Mala sort. El nostre petit haurà d'esperar una temporadeta més per tenir un germà o una germana amb qui barallar-se. Les coses no han anat bé. Són quarts de dues de la matinada. Ens hem passat tot el dia a l'hospital i ara acabo d'arribar a casa per cuidar del petit i dels seus malsons. Ella, la meva compi, s'ha quedat a passar-hi la nit perquè no l'han pogut operar fins passades les deu del vespre i s'ha de recuperar. L'operació és molt senzilla, però s'havia de fer. Diuen que la naturalesa és sàvia i que si l'embrió no va endavant és per "estalviar" problemes futurs. Diuen també que millor ara (nou setmanes) que més endavant, o en el moment del part o quan tingui dos anys. Diuen que pots tornar a provar i que encara tens més opcions de quedar-te embarasada després de la "neteja" i, també diuen, que tot això és molt pitjor si no tens cap nen o nena i era el primer embaràs. Estic d'acord amb tot el que diuen, però ara estic trist i ho vull pair (estem tristos i ho volem pair).

22.9.05

Demà dijous és, una altra vegada, el dia X. Demà sabrem, si tot va bé, si l'embaràs va endavant o no. Tot plegat, ja em perdonareu, es comença a fer llarg i difícil de conduir. Estic cansat. Vaig a dormir.

19.9.05

Em costa una mica això del canvi, a qui no?, però ho he d'intentar i, per això, aquest primer post una mica més llarg i en la línia del que escric sovint.
Avui hem fet diumenge. Hem agafat el cotxe a primera hora del matí, hem passat a recollir la tieta monja de la meva compi i cap al Solsonès hi falta gent. Dues hores més tard ja érem a la casa que el germà de la meva tarongeta s'ha comprat una mica més enllà de Sant Llorenç de Morunys. Encara l'ha d'arreglar, però avui hi hem fet la sardinada annual de la seva família. Tot plegat, res de l'altre dijous, però per canviar d'aires i relaxar-se una mica, no està malament. Entre que no sóc un massa apassionat conductor i que s'havia d'estar sobre el petit, controlant, tota l'estona, m'he acabat cansant una micona, però ara, a casa, ja m'he recuperat.
De fet, em semebla que només volia deixar constàcia que sóc viu, encara que hi ha molt poqueta gent que sàpiga on sóc, i aprofitar per felicitar públicamet l'aniversari d'algú, amb cinc minuts d'endarreriment, que em sembla que s'ho mereix molt. Que vagi tot molt bé, Irene. Felicitats!

17.9.05

De moment, només estic mirant si això és viable i si ho sé fer servir. Diguem que estic de proves.