28.12.07

Bon Nadal

He tingut aquest post a la punta dels dits tres o quatre vegades en les darreres hores, però per un motiu o un altre no l'he aaribat a escriure, i ara em costarà.

Començaré per referir-me al meu darrer post i fer un parell d'aclariments. El primer: es tractava d'una mena de llista de bons propòsits en un terreny relativament determinat. Per tant, no us espanteu, tinc una altra fantàstica llista de propòsits una mica més personal i no tan trascendent, en una altra banda (sóc el rei de les llistes jo). El segon: independentment de la llista de propòsits que comentem, no penso anar a cap mena de llistes elctorals, de moment. I dic de moment perquè vagi o no a unes llistes electorals, ara que està tan desprestigiada la política, començo a pensar que és un dels camps on m'agradria mullar-me abans d'acabar aquesta meva dècada (i quedi clar que més aviat em pot portar problemes que no alegries, laborals, vull dir).

I continuaré lligant dos temes més. He estat esquerp a l'hora de felicitar el Nadal. Ja fa anys que sóc així. Entre que un servidor no és gaire catòlic (ni cristià, m'atreviria a dir) i que en els darrers temps s'ha accentuat tant el sentit mercantilista d'aquestes festes, que no m'hi sento gens còmode. Prefereixo molt més desitjar un feliç bon any nou.

Però la cosa anava de llibres. Aquests darrers dies he llegit "Condició de pare", de Joan Barril, regal d'aniversari de la meva companya i mare de les meves criatures. Diré que Barril és perspicaç i que capta prou bé una sèrie d'imatges o situacions que fan al cas, i en les que em puc sentir identificat tot sovint; però aquest cop, no m'ha agradat l'estil. Trobo que més d'un cop i més de dos, Barril s'expressa barrocament, amb una excessiva longitud de frase recargolada que no feia falta (ei, des del meu modet punt de vista, naturalment). L'altre llibre que he llegit és "Mil cretins" del mestre Monzó. Tot i que en tinc uns quants dels seus llibres (i que els he llegit), no m'arribo a declarar un fan de l'autor, tot i que en reconec la vàlua. De totes maneres, el comentari no anava en relació a l'autor sinó al contingut del text. "Mil cretins" és un recull de contes. La primera part, contes una mica més llargs; la segona, molt curts. Són relats sobre "el dolor, la vellesa, la mort i l'amor. Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana" (cito contraportada).

El llibre de Monzó m'ha agradat i, sobretot, he pensat que era adient per a aquestes dates. Ja n'hi ha prou de regalets, somriures i desitjos per unes hores. La vida té, amb facilitat, una part miserable. Està bé saber-s'hi enfrontar, saber-se'n riure, però som el que som i millor no oblidar-ho del tot, en aquestes dates i en la resta de l'any.


Ara no escriuré el poema de Salvat-Papasseit sobre el Nadal que és el que més m'agrada per a aquestes dates perquè ja ho dec haver fet alguna altra vegada i, si no ho he fet, perquè alguns de vosaltres ja el coneixereu. Reproduiré, això sí i sense permís (espero que no em caigui el poc pél que em queda) un fragment especialment dur d'un conte de Monzó d'aquest darrer recull.


"Un dia, fa unes quantes setmanes, va dinar amb un antiga nòvia el pare de la qual havia mort feia poc, i la dona li explicava que, la nit última, quan era cada cop més evident que el seu pare agonitzava, ella li agafava la mà i, per dins, repetia: "More't, more't, more't, more't...""

Millor que ho deixi aquí.

22.12.07

Decàleg per un món millor

S'acaba un altre any. Sempre hi haurà qui veurà el got mig ple i qui el veurà mig buit. Ara fa un any escrivia que, per a segons quina cosa, em veia jo una mica rellotge de pèndul. Per a aquesta, també. Per sentir-me una mica millor, consti que ho dic amb totes les lletres, he decidit fer una llista concreta de propòsits per executar el proper any. alguns, evidentment, ja els aplico hores d'ara, però els puc millorar. Si en teniu ganes, esteu convidats i convidades a ajudar-me a redactar-los.

1. Moderació. En tots els sentits, i per començar, en relació a l'execució dels objectius de la llista.
2. Tranferència del 0.7%. A Intermon, per exemple. És fàcil i espero que d'alguna cosa serveixi.
3. Estalvi d'aigua. A l'hora de dutxar-se, rentar-se la boca, banyar la progènie,...
4. Estalvi d'energia a casa. Bombetes de baix consum, millorar tancaments, etc.
5. Consum responsable. Incrementar el percentatge de productes adquirits provinents de Comerç just i ecològic.
6. Reduir l'ús de bosses de plàstic i l'ús d'empaquetatges innecesaris.
7. Incrementar l'ús dels contenidors selectius, sense incrementar el volum de brossa general, naturalment.
8. Disminuir la nostra contribució a la contaminació atmosfèrica per motiu de transport. Fer servir menys el cotxe, aplicar-me els nous límits de velocitat, etc.
9. Defensar actituds difusores per un món millor.
10. Ser amables, en tots dos sentits.Somriure.

S'accepten noves propostes, discussió de les existents, etc.

De moment, no em ve gaire de gust això de felicitar el Nadal i aquestes coses, digueu-me asocial.

11.12.07

Coses

De llibres. Estic acabant de llegir "El retorn de Voltaire", de Martí Domínguez. Diguem que no entraria en una meva hipotètica prestatgeria de Favorites, però s'ha deixat llegir prou bé i hi he trobat algunes reflexions prou interessants. És el llibre de torn al Club de Lectura Virtual. El xat amb l'autor de la propera setmana potser me n'aclareixi encara algunes coses. I ja m'ha arribat la comanda del Círculo de Lectores. Es tracta de "Vida y destino" de Vasili Grossman, diuen que una obra mestra del segle XX. Només dos apunts: no sempre llegeixo en català (tot i que segons per a què, m'hi trobo més còmode) i diuen que la "gràcia" del llibre és en el valor d'allò petit. Ara mateix m'hi identifico.

De la blogosfera. Sembla que jo també he rebut el premi al Blog solidari (no acabo d'entendre massa bé el títol, però un premi és un premi). Copio i enganxo. Pel que sembla, això va així: "Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament". Com que ja no queden gaire blocs coneguts meus que no hagin rebut aquesta distinció, no ho faré córrer a set altres blocs, però diré que els tres a qui jo premio són blogs que m'estan ajudant a entendre moltes coses, entre elles, a mi mateix. I els blocs homenatjats són: Africa, Arsvirtualis i HannaB. Dos d'ells, el primer i el tercer, venen de lluny i diria que hem compartit força coses junts (que em penso que d'això es tracta). El segon no fa tant de temps que el segueixo, però hi trobo reflexions molt afinades. Apali, si voleu i sabeu a qui, continueu la cadena. Per cert, no esmento els blocs, que en són uns quants que ja han estat "premiats" amb anterioritat, a qui jo oferiria també el premi. De fet, us podeu imaginar qui sou. I gràcies mar, per pensar en mi...

De la progènie. D'una banda us podria explicar que la petita va superar el mal de panxa (caquetes lletges) d'ara fa uns dies i que va passar a una conjuntivitis que Déu n'hi dó. Però us estaria oferint notícies endarrides perquè aquest matí, quan consideràvem la possibilitatde dur-la a escola perquè la conjuntivitis va desapareixent, ha fet una megavomitada i d'altres coses que no esmento per no acabar d'ofendre ningú. Total, buscant cangurs a la desesperada i dormint malament des de fa no sé quants dies. Però també hi ha moments brillants. Us he explicat que l'altre dia, per casualitat, vaig posar un DVD de Paco Ibañez a l'ordiandor i ella el va seguir entusiasmada? És una demostració més de la feina dels gens. La meva mare, ho he explicat algun altre cop, n'era fan. La propera generació sembla que també ho serà. Del grandolàs de casa podria explicar els numerets que ens està oferint per no anar escola (des de abraçar-se a les cames de la seva mare i plorar com si l'escorxessin davant de la seva mestra, fins a exigir-nos apiretal perquè té mal d'oïda i no pot anar a escola). Però també té moments brillants, com ahir, que em va trobar guapíssim perquè m'havia tallat els cabells o quan ens explica que hem de guardar "això" al cap, per dir-nos que ens en hem de recordar.

Paradoxes. Uns comentaris de Xurri, al seu bloc, i HannaB, al meu, fa uns dies que em fan ballar una mica el cap. M'explico. Tinc la ferma convicció que a la vida no hi ha gaire gent que avanci en línia recta (fora del pas del temps, però això també es podria discutir, crec). Més aviat, sembla com si avancessim una mica, retrocedíssim, agaféssim una drecera, giréssim ara a l'esquerra, ara a la dreta, etc. Allò del yin-yang, amunt-avall, etc. Sí, però no. De fet, el meu bloc es diu "Changing, again", en bona part per tot això, però jo no m'ho acabo de representar ben bé així. El meu "Changing" inclou aquest donar voltes, però com proposa Ricoeur per superar la paradoxa de Manheim, hem de treballar perquè aquest cercle viciós es converteixi en una espiral. I ho crec. Crec que la dialèctica de la vida és força això. Hi ha paradoxes, situacions, vides que ens tenen atrapats; però la superació pesonal (el coneixement o la sabiduria, diria algú altre) crec que consisteix en aquesta elevació, en una síntesi dels contraris que ens permeten anar un pas més enllà. Potser un altre dia ho torno a escriure quan ho tingui més clar. De moment, queda dit.

Auden, una altra vegada. Lligant-t'ho tangencialment amb el paràgraf anterior. Fa un parell de dies vaig exampar a la tele (diria que era a la Cuatro) un fragment de "Cuatro bodas y un funeral". Vaig agafar l'escena on ella es casa amb l'escocés i on mor un dels amics. Evidentment, vaig aguantar fins dues escenes més enllà quan es recita l'"stop all the clocks" d'Auden. Dues coses a propòsit. Una. Quan escolto aquest, o d'altres poemes o cançons, sempre penso: i jo aquí, cantant al que no he tingut! I recordo algun fragment de Sabina que en parla. I dues. Sabeu com acaba la pel·lícula? Doncs que la vida continua. Després del dolor més intens, de la pèrdua, del no-sense; la parella del mort torna a riure, a trobar parella, a viure. En espiral. Com sempre, tambe se'm van escapar quatre llagrimots.

6.12.07

David Gray

Quin temps tan llunyà quan "alguna cosa en els teus ulls em feia somriure".

He de suposar que saps quines cartes jugues. I ho he de respectar.

P.S. Acabo de llegir un comentari aplicable a aquest post amb caràcter diacrònic: el yin i el yang.

3.12.07

Per molts anys

Els anys passen volant
Els petits es fan grans
Sembla ahir que vas néixer
I ja tens quaranta-dos anys

Cançó del grandolàs de la casa que avui dediquem a la seva mare.

27.11.07

Una mica de tot i de res

Us estalviaré detalls escabrosos de l'anàlisi regressiu de significació de la ideologia i la utopia amb el que estic embolicat per passar a les coses que realment importen:

- El grandolàs de casa ha comunicat avui a la seva mare que tenia, ell, el cap massa ple de coses i que n'havia de treure unes quantes. No m'extranya. Ahir al vespre, per exemple, mentre jo repetia ad infinitum la necessitat de fer un pipí abans d'anar a dormir (Albert Pla dixit), ell s'anava mirant la tassa del wàter com si totes les respostes de l'existència fossin allí dins. Vam trigar a anar a dormir...

- Ueps, aquest matí he dut la progènie a l'escola. En el moment d'obrir la porta d'accés a les aules d'Educació Infantil, hi havia 39 femelles (mares, àvies i alguna cangur) i tres mascles, pares, despistats...

- Diguem que, aquest cap de setmana, em va arribar una petita herència en forma de CDs. Entre d'altres, i perquè us en feu una idea, hi ha CDs de Paco Ibañez, Ovidi Montllor, Atahualpa Yupanqui, Chabela Vargas, Maria del Mar Bonet i alguns títols de música clàssica. No cal que digui que eren de la meva mare.

- Una cosa que no sé si feu vosaltres, però a la que jo m'he enganxat en els darrers temps. Una mica a l'atzar, obro un mes dels meus posts antics i els rellegeixo. Crec que no és vanitat. No m'agrado gaire alhora d'escriure (ni, ja ho sé, en unes quantes altres coses), però m'agrada veure que les coses van canviant. De vegades m'entristeixo, de vegades enyoro, o m'enrabio, o... De fet, si no fos així, aquest blog no tindria sentit, oi?

- Una de les coses que penso que hauria de millorar de mi mateix és la meva poca perspicàcia en les converses amb d'altri. Una vegada ho vaig escriure a la japonesa: Ànec que em parles / bocí de Ciutadella / i què em vols dir? Concretament avui, em volies dir alguna cosa?

22.11.07

Montaigne (i2)

Abans d'ahir vaig rebre el segon volum dels "Assaigs" de Montaigne.

Diu al capítol I: "... Ara done a la meva ànima un aspecte, adés un altre, segons el costat on la pose. Si parle diversament de mi, és perquè m'observe diversament. Tots els contraris s'hi troben segons algun biaix i sota alguna forma. Vergonyós, insolent; cast, luxuriós; xerraraire, taciturn; dur, delicat; enginyós, babau; afligit, amable; mentider, sincer; savi, ignorant; i liberal, i avar, i pròdig, tot això ho veig en mi en alguna ocasió segons el costat que em veig; i qualsevol que s'estudie atentament trobarà en ell mateix i en el seu mateix judici aquesta volubilitat i discordança. No tinc res a dir de mi enterament, simplement o sòlidament, sense confusió i sense mescla, ni en una paraula."

Per diversos motius, aquest fragment em va fer pensar en algun(e)s de vosaltres i molt, en mi mateix.

21.11.07

Diversos

En primer lloc, celebrar la recuperada connexió. Ahir va arribar el router de Wanadoo i a la nit, quan la resta de la família dormia, el vaig aconseguir instal·lar. Nosaltres, fins ara, no havíem mai tingut problemes amb Wanadoo, però aquest canvi de hardware sense avisar i deixant-nos penjats uns quants dies, encara que sigui per millorar, el trobo deplorable (quedi dit). Ara, abans de prendre cap decissió més "radical", ens ho pensem uns dies perquè tornar a començar el mal rotllo amb una altra companyia....

Una del grandolàs de la casa. Es veu que està en l'etapa del joc simbòlic i no sé què més. Total, que amb quatre trastos mal posats, el senyoret s'organitza una casa on fa la seva vida. Dorm, cuina, balla i llegeix. I què llegeix? Doncs abans d'ahir, el tarsto va decidir agafar el "Quadern Gris" de Pla d'alguna prestatgeria i endur-se'l a "casa " seva. Interrogat sobre si li agradaven els llibres amb lletres va contestar: "sí, clar". Sense comentaris.

Notícia de gènere. Avui hem assistit a una reunió de pares i mares de l'escola. Parlem d'una cinquantena d'alumnes. Erem una mica més d'una cinquantena de progenitors. La relació era només de 2:1 a favor de les femelles. He de fer constar que és un progrés d'igualtat. Segur?

Sobre la reunió. M'ha agradat saber que, encara que hi hagi mestres que s'expliquin millor i d'altres que no tant, darrere del que fan amb la nostra patuleia, hi ha alguna cosa. No en dubto a grans trets. altra cosa són algunes de les especificitats, per exemple quan posen tant d'èmfasi en treballar l'autonomia dels petits que sembla que els pot ajudar a ser més feliços. D'acord, mirarem d'estimular la seva autonomia, però tal i com ho expliqueu vosaltres, a base de rutines i hàbits, em sembla que us acosteu perillosament al conductisme (i no m'agrada massa la idea).

I la "pregunta del millón". Pregunta un pare: "Heu dit que feu dues activitats d'anglès a la setmana, i de castellà?, perquè jo vull que la meva nena parli anglès perfectament, però també castellà". A la pregunta, les mestres totes, s'han escaquejat en la resposta. "És que ve marcat pel Departament", etc. Cap d'elles ha tingut el valor de recordar a pare que la resposta, que ja va donar la directora del centre en el seu moment, és: "És que el castellà és llengua vehicular a la nostra societat i no us preocupeu que ja l'aprendran, mentre l'anglès, no ho és".

Acabo que això se m'està allargant massa i aquesta nit tindrem sarau a casa. La petita té tosseta, no pot dormir i cada cop que es desperta, brama com....

No he dit res de tu fa molts dies. Espero i desitjo que demà hi hagi bones notícies. A l'agost, t'ho deia l'altre dia, de vacances, i no se'n parli més!

16.11.07

Wanadoo i Tracy Chapman

Mentre la gent arriba al seu lloc de treball i puc parlar amb algú (ja és més d'un quart de deu), apunto:

1. Wanaddo m'ha deixat durant uns dies sense ADSL a casa. I a sobre no entenen de què ens queixem. És increïble i un molt mal servei.

2. Escolto una vegada i una altra "The promise", de Tracy Chapman.

12.11.07

Paral·lelismes

No ho acabo de digerir del tot, però aquest vespre, mentre abraçava la xiqueta de casa per fer-la dormir, he recordat molt el moment del traspàs de la meva mare que va morir, amb mi i amb les meves germanes, agafant fort les seves mans.

8.11.07

U2

Avui escoltava el "With or without you" dels U2 a no sé quina ràdio.

Jo no seria tan radical, però costa, de viure, segons com.

2.11.07

Excés d'empatia

Ara fa uns dies feia pública la que em semblava una meva lamentable manca d'empatia.

Aquest matí m'estava a la cuina netejant amb una certa vehemència una nevera que havia de passar a buscar un conegut.

Pensava: "si jo fos l'altra nevera, estaria acollonit de veure aquesta manera de netejar una companya".

Quan m'he adonat del que m'estava dient a mi mateix, he posat immediatament en "off" les neurones durant unes quantes hores.

Potser no ratllem massa fins.

29.10.07

Dissabte a les fosques

Em desperto força aviat amb una trucada de la meva compi que em comunica, que ella i els petits, han passat una bona nit i que aquest matí pensen sortir a fer encàrrecs diversos per allà el Berguedà.

Em llevo amb el peu esquerre. Decideixo no anar a l'enterrament d'aquella meva coneguda. Em dutxo, faig un café amb llet i canvio d'opinió. Durant el matí, tinc fins a tres converses telefòniques a través de les quals intento esbrinar quina seria l'opció correcta i perquè. Surto a fer tres meus/nostres encàrrecs. Cap a les dotze em truca un amic que també havia decidit no anar-hi i em demana que el passi a buscar. A la una som al cementiri de Collserola. La cerimònia no religiosa em posa de força mala lluna. Sort que si et mors no has d'aguantar les teves exèquies. Saludo coneguts i conegudes de l'època de l'institut, alguns més propers, altres desapareguts.

Arribo a casa cap al migdia i em compro un parell de plats cuinats per dinar. Intento fer una migdiada, però el cap no em deixa. Navego una estona per internet a la babalà. Perdo el temps.

A quarts de cinc faig un café amb les meves germanes i pujem al pis de la meva mare. Fa força dies que no hi entra ningú. El pis és ple de pols. Comencem per l'habitació del final i acabem al rebedor. Ens repartim mobles i estris diversos. Després de tant de temps, finalment hem aconseguit fer-ho, i amb una certa rapidesa i bona predisposició. Cap a les set, agafo un parell de capses i recullo les coses petites que em puc endur: una panera pel pa, uns gotets petits, un parell de paraigües plegables, una argolla, un joc de café, cedés, el pessebre,... Queden per repartir llibres, discos, cantirs i alguna coseta més, però el més gros ja està decidit.

Torno cap a casa carregat i m'escolto una petita selecció musical: la versió de l'Hallellujah d'en Buckley, Waiting for an angel de Ben Harper, The river de PJ Harvey. Sona el telèfon. És la meva germana petita que s'ha deixat les claus de casa seva a casa la meva mare. A quarts de nou torno a ser allà.

I després ja em dirigeixo directament cap al Teatre Auditori de Sant Cugat on tindrà lloc la X Nit de poesia. Sopo amb una amiga. Abans d'entrar trobo cares conegudes, però no trobo representació coneguda de la blogosfera. Porto tot el dia encaparrat. L'espectacle és linial (no ho dic jo), senzill, poc preparat. Els i les poetes desiguals. Per a mi, la sessió es salva només per dues coses: les cançons de Maria el Mar Bonet, especialment una adaptació d'una cançó popular, i quan l'amiga amb qui hi vaig m'estreny la mà i em fa tornar una mica al món dels vius (no sé si llegiràs això, però ho havia de dir). L'espectacle, en general, des del meu modest punt de vista, i en pràcticament tots els sentits: fluix.

Sortim de platea i fem una copa de cava. Ens trobam un blogaire palíndròmic conegut i apreciat. Fem la xerradeta i l'animem a venir a l'after-hours poètic que s'organitza una micona més enllà, a partir de mitjanit. Saludem també a un parell de bloggers poetes, oh capità. Arribem a l'after-hours. Costa una mica començar. Es tracta d'un encàrrec clar: poetes i/o poetesses joves. Comença Àngels Gregori i aquí ve quan em torno a sentir congraciat amb la poesia.

Feia massa temps que llegia i/o escoltava poeisa (tampoc cap excès, tot s'ha de dir) i no aconseguia anar més enllà dels meus clàssics (Salvat-Papasseit, Brossa, Estellés,...). Encara ara, quan en rellegeixo alguns versos de la rapsoda d'Oliva, la Safor, se'm posa la carn de gallina. Anna Miralpeix, la polifacètica Laia Noguera i Carles Rebassa mantenen el pavelló ben alt. En genera, diria que és una qüetsió d'estil i de continguts.

En fi, un dissabte llarg, amb altibaixos, canvis d'orientació, estones d'isolament, altres d'ésser social, de fred, de calor, etc. Un dissabte que va tenir molta foscuria, però que va acabar amb un llamp de sol.

P.S. El títol del post és un préstec de la novel·la de Maurici Pla que duu aquest títol. Per sort, no em sento tan apurat, al límit, per dir-ho d'alguna manera, com el protagonista de la novel·la; però hi ha un punt.... En aquest aspecte, suposo que és una sort tenir alguns punts ferms d'ancoratge a la vida.

25.10.07

Adéu

Podria explicar diverses coses, però em centraré només en una.

Avui he sabut via correu electrònic que una coneguda de l'època de l'institut amb la que més endavant vam muntar una mena de grup de muntanya/esplai per a infants i joves, després d'un any de depressió, abans d'ahir va decidir que ja n'havia tingut prou d'aquesta vida i va plegar.

Segurament no havia triat el camí més fàcil, el mainstream que en diuen, o potser no va tenir gaire més opcions. No ho sé. Fa temps que no en sabia res. Em sap greu, evidentment, però aquest cop, potser per la llunyania, no puc estar/ser gaire empàtic.

22.10.07

Del temps i d'altres cosetes

"El temps consola i és alhora el culpable de tot, el responsable de tot, dels nostres neguits, de la nostra decadència, el temps és equívoc i inexorable, s'envola, fuig, s'escapa, s'oculta, ens enganya;..." A "El retorn de Voltaire", de Martí Domínguez.

Aquest fragment és una mena de complement a un post de katrin de no fa gaire dies. Potser no parla, específicament, de buidor, però en la seva generalització, crec que també ho fa. Es tracta de la lectura de per aquí dos mesos del Club de lectura virtual, però com que a mi no em sobra gaire el temps, em salto una lectura i començo amb la següent.

De totes maneres, encara que no visqui un temps gaire buit, de tant en tant, també em paro a reflexionar sobre el sentit de tot plegat (procuro no estar-m'hi gaire estona perquè no tinc massa temps i perquè el resultat de la reflexió tampoc és gaire engrescador).

Dos exemples de com passa el temps. D'aquí a poc més d'una hora, la meva petita farà el seu primer anyet de vida. Fa un any, exactament en aquesta hora, ja érem al quirofan de l'hospital. Fa sis mesos vaig rebre el pitjor sms de la meva vida. Aquesta setmana s'acaba el cicle i la vida, la lluita, continua.

15.10.07

Sobre la bellesa

Atenció! Aviso als i a les possibles navegants que ara parlaré de rugbi (però no només).

Aquest cap de setmana hi hagut les semifinals de la Copa del món de rugbi. Al partit d'ahir diumenge, tot com s'esperava: Sud-Àfrica a la final i Argentina a jugar la final de consolació.

A la semifinal de dissabte però, hi va haver una mica de sorpresa. No dic una sorpresa total perquè en aquests nivells ja no ho són tant. França era qui, en principi, tenia les de guanyar i Anglaterra, les de perdre. Però no va anar així.

Una part important dels afeccionats al rugby no els agrada com juga Anglaterra. Enlloc de practicar un joc obert, a la mà, vistós; Anglaterra juga amb la seva davantera, progressant lentament i els xuts del seu mig d'obertura són bàsics pel seu joc.

No defensaré la vessant pràctica de la qüestió (qui guanya, al capdevall, en qualsevol esport de competició, és d'allò més important, oi?). Defenso que la bellesa al rugbi, i a la vida en general, no té perquè ser necesàriament, una cosa especialment vistosa i lluïda.

La progressió, anar endavant, amb força i contra tots els obstacles (de la vida)sense perdre el control (de la pilota), em semblen una forma de bellesa fantàstiques. I després, que ho remati l'obertura.

P.D. Potser sí que haver jugat de mig de melé em fa veure el rugbi (la vida) d'una altra manera.

PD2. Vint-i-quatre hores tard. Bon aniversari, i a fer-ne molts més!

12.10.07

La bèstia de l'escenari

Ahir dijous a la nit, potser per celebrar la revetlla de la Hispanitat, vaig anar a veure el nou espectacle d 'Albert Pla, "Vida y milagros".

De fet, nou, no ho és gaire, perquè és una recuperació de diverses cançons de la seva discografia. Ara bé, la formació (fantàstica) amb la que s'acompanya, permet noves adaptacions de les cançons, sense posar-les cap per avall.

El millor de tot és la recuperació de la declaració d'intencions al començament de l'espectacle: "som aquí per cantar cançons", que em va tranquilitzar d'entrada.

Pla és una bèstia dalt de l'escenari i ahir va actuar, però sobretot, va cantar les seves cançons, cosa que havia oblidat una mica en l'anterior espectacle.

No ho he dit encara, però la performance d'ahir al vespre tenia un valor afegit. Pla actuava al Teatre-Auditori de Sant Cugat que, més o menys, és com anar a jugar a camp contrari. En aquest sentit, el públic assistent no era l'habitual de la sala (on era l'habitual setena fila?) i, en canvi, era més el propi de Pla (amb alguna excepció, oi, senyora diputada al Congrés de Madrid?).

En fi, Pla va cantar i representar algunes de les cançons més conegudes del seu repertori; algunes més crítiques amb el sistema, d'altres més crítiques amb nosaltres mateixes, les persones; unes més trecades, d'altres un pél més tendres, alguna d'incendiària, etc.

L'espectacle incorpora un parell de parèntesis, on Pla deu aprofitar per beure i descansar, que són per al lluiment dels seus acompanyants. En aquest sentit vaig trobar a faltar una actuació individual de la polifacètica Judit Farrés.

No té més importància. Tant si coneixeu Albert Pla com si no el coneixeu gaire, crec que és un espectacle molt recomenable. Si us passa a la vora, aneu-hi.

10.10.07

Radicalització

Diu la Llei 3/1993, de 5 de març (DOGC 1719) de l'estatut del consumidor, capítol IV. Drets lingüístics dels consumidors.

Article 27. Dret a ésser atès de qui s'expressa en qualsevol de les llengües oficials

Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han de trobar-se en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials de Catalunya.

Avui he tingut un incident desagradable a un Caprabo a l'hora de comprar el pa. Fins ara, quan m'havia passat alguna cosa semblant, sempre havia canviat de llengua perquè entenia que eren persones que acabaven d'arribar i els pressuposava bona fe; però aquesta vegada la noia en qüestió, ni acabava d'arribar d'enlloc, ni, pel seu posat i to de veu, cabia fer suposicions gaire positives en relació a la seva bona fe.

Serà que s'acosta el 12 d'octubre.

Potser demà em passarà, però de moment, estic força emprenyat.

6.10.07

Això de la vida parlamentària

Crec que va ser ahir (o potser era abans d'ahir, ja he perdut bastant la noció del temps jo) que, fent zàpping, vaig albirar un parell d'escenes de la vida parlamentària catalana en un telenotícies d'aquests que es repeteixen fins a que te n'avorreixes.

De fet, la cosa, em sap greu dir-ho, no tenia gaire interès. El que em va cridar l'atenció va ser la manca de civisme (per dir-ho d'alguna manera) de tot plegat.

La cosa és que un diputat d'ERC puja allà on es fan els discursets i comença a xerrar tot defensant no recordo quina moció, o proposta, o el que sigui.

En aquell moment, la meitat dels parlamentaris (i parlamentàries, suposo) són dempeus, xerrant entre ells, marxant d'allà (cap al bar, o el desptax, o...).

I aquell senyor continua xerrant, amb evidents manques de concentració, per a pràcticament ningú.

Unes hores abans havia vist les rèpliques i contrarèpliques entre el President Montilla i el diputat Sirera, i després amb en Mas.

I també per aquelles hores, vaig veure com sense cap mena de pudor, els cap de colla aixequen els dits per indicar "als seus diputats i a les seves diputades" quin botonet han de prémer a l'hora de votar.

Proposo:

No cal que feu campanya cada cop que obriu la boca. Estalvieu-nos-ho. Si els nostres representants no tenen l'obigació de ser als debats, de ser educats, d'escoltar per saber què hande votar, de mirar pels ciutadans i per les ciutadanes (i no pels vots que treuran, o no, en les properes eleccions), etc., doncs no cal que hi hagi sessions al Parlament.

Abolim el Parlament tal i com funciona ara. Fem eleccions, repartim "escons virtuals", es passen les intervencions, propostes, mocions en paper (que qui vulgui les pugui consultar, per exemple) i que el cap de colla voti en funció del número de representants obtinguts a les eleccions, i fora.

No ens claen enganyifes. Feu-ho virtualment i, així, com a mínim, estalviarem alguna cosa.

4.10.07

Els dos estripats (on tinc el cap?)

D'aquí a una estona encetarem el 5 d'octubre que seria el 77è aniversari del meu pare, si fos viu, que no és el cas.

Coses que em creuen el cap, a tota velocitat i en qualsevol ordre:

- I ja en fa catorze anys! I com passa el temps! Per no conèixer, ell no va conèixer ni la mare dels meus xics, el seus nets.
- Vam tenir les nostres enganxades, però també recordo bons moments, com ara sortir a buscar cargols o a caçar gamusinos.
- Els meus dos progenitos van morir als 63 anys. Si l'esperança de vida és cosa hereditària, estic a punt de fer-me'n les dues primeres terceres parts. Freno o accelero?
- Som uns grans desconeguts. Què hi tenia dins del cap?
- Físicament ens semblem molt. I la resta?

Una mica tard per fer-se aquesta mena de preguntes, oi?

Quina tonteria!

29.9.07

Autocontrol

Quarts de set del matí. Se sent una veuta que diu, una mica protestona:

"Ei, si us plau, boqueta meva, no facis uns estornuts tan grans."

No són estornuts, que és tosseta però, en qualsevol cas, és una bonica manera d'anar-se aproximant a l'autocontrol. O no?

27.9.07

TOT PO-e-SI-@ 2007

Us presento una iniciativa a la que estic vinculat des de fa temps, però que aquest any, per primer cop, prén forma bloguera. S'admeten comentaris. I també propostes de participació a: teatre-auditori@santcugat.cat Animeu-vos-hi.

26.9.07

Lliures

Al telenotícies d'aquest vespre, el Molt Honorable President deia, més o menys, que ell volia "...estar al capdavant d'un pais d'homes i dones lliures...".

És evident que estem davant d'un terme, "lliures", molt, però que molt polisèmic.

O potser és que avui és lluna plena i ....

25.9.07

Dialèctica infantil

Darreres frases del grandolàs de casa abans d'agafar el son:

- Tapa'm (tesi)
...
- No em tapis que tinc calor (antitesi)
...
- Abraça'm (síntesi)

Avui no cal que m'expliqui més, oi?

19.9.07

Igualtat?

Avui, tornant a casa des de l'escola del grandolàs de la casa, ens hem quedat a jugar una estona en un parc.

Quan m'he decidit a comptar, els números eren: 33 f(e)melles (mares, àvies, cangurs,...) adultes i 4 mascles (pares) adults. Em crida l'atenció, no només la radical feminització de la cura de la nostra progènie sinó, a més a més, que tots els pares presents anàvem acompanyats d'una f(e)mella (ni tan sols nosaltres que mirem de tenir-ne una mica de cura, sabem fer-ho sols?).

Ja sé que és forçar una mica les dades existents, però...

P.S És evident que no sóc digne del nivell C...

18.9.07

Love me tender

Love me tender,
Love me sweet,
Never let me go.
You have made my life complete,
And I love you so.

Love me tender,
Love me true,
All my dreams fulfilled.
For my darlin I love you,
And I always will.

Love me tender,
Love me long,
Take me to your heart.
For its there that I belong,
And well never part.

Love me tender,
Love me dear,
Tell me you are mine.
Ill be yours through all the years,
Till the end of time.

(when at last my dreams come true
Darling this I know
Happiness will follow you
Everywhere you go).


Aquesta nit, ja sé que hi ha qui considera que faig mal fet, he adormit la petita a la meva espatlla mentre ballavem versions sense veu de cançons d'Elvis Presley adaptades per a infants. Concretament, la petita s'ha acabat adormint mentre jo cantava el "Love me tender" amb molt de sentiment, dedicat a ella, naturalment.

P.S. Per sort, a la meva vida, no tot és grunyir ;-)

17.9.07

Dinar amb (des)coneguts

Avui hem assistit a un dinar d'antics coneguts. És a dir, d'aquells amics, per dir-ho d'alguna manera, que tenia jo quan tenia 16 anys. Diria que érem vuit parelles amb les respectives descendències (des d'algun adolescent fins a una panxa en procés).

Cadascú ha fet/repetit el paper que representa a la vida des de fa molts anys. El justet ha fet de justet, els sobrats, de sobrats, la marranota de marranota, els i les absents, d'absents, etc.

No em sorprén tan això, com el sentir-me'n tan lluny. Sé quina mena de comentari o boma estan a punt de fer, com es comportaran, qui fumarà puros i qui no, qui beurà más alcohol i qui menys, quins temes de conversa aportarà cadascú, etc. I per mi, ara mateix són uns extranys.

Una altra cosa que m'ha sorprés, tot sigui dit, és la poca recombinació de parella que es dona en aquest grup. Més d'una d'aquestes parelles ho és des de fa més de vint anys. Potser els hauria de donar l'enhorabona.

En fi, no res, és la vida suposo.

15.9.07

L'horòscop

"El rol al qual estàs acostumat possiblement ja no et sigui útil, perquè les coses estan canviant i se't demana un canvi. Necessites reorientar el futur i assumir algunes feines que et porten pel camí d'assolir més maduresa".

D'això, parlem de la feina, de la vida en parella o de tot plegat en general?

13.9.07

El CatSalut, la Mútua de Terrassa

... i la mare que els va parir!

El grandolàs de casa està en període d'adaptació a l'escola dels grans (P3). Entre que l'he deixat a les nou del matí i l'he anat a buscar a un quart d'onze (dijous al matí no treballo), he passat pel CAP (gestionat per la Mútua de Terrassa) a demanar hora de revisió per la petita que aviat farà un any. Després de fer la cua pertinent, m'informen que no hi ha hores de visita disponibles i que vagi trucant per telèfon per saber quan tornen a obrir l'agenda. Els comento que si sóc allà personalment és perquè les quatre darreres vegades que hem trucat, no hem aconseguit ni que ens agafin el telèfon. La noia en qüestió posa cara de... i li dic que ja sé que no és culpa seva, però... i me'n vaig a buscar el xiquet que tenim feina.

Passem per casa a fer uns petons a la seva mare i a recollir els estris necessaris per anar a un parc. Agafem el cotxe i cap a Terrassa. Aparco a l'aparcament de la plaça Doctor Robert i tot xino-xano anem fins allà a les consultes externes de l'Hospital. La cua és petita. Demano hora pel meu especialista i em diuen que no en té cap abans no acabi l'any i que, per més endavant, no tenen l'agenda oberta. Èxit. Pregunto on he de demanar hora perquè em programin una ecografia de la ronyonada que tinc pendent. Em diuen que a la planta -2, però que no cal que hi vagi perquè està tot ple i no obriran l'agenda fins d'aquí a un mes. La mostra per una anàlisi que m'han de fer sí que la hi puc dur, però de 8 a 10 del matí, i com que ja són vora les onze, hi hauré de tornar un altre dia.

Agafo el grandolàs i ens en anem al parc de Vallparadís a jugar una estona.

Mentrestant, reflexiono sobre dues idees. Primera. Qui és el culpable de tot això? El Govern de la Generalitat que no prioritza prou els serveis sanitaris (i educatius, tot sigui dit de pas)? La Mútua de Terrassa que gestiona malament els diners que reb (tinc exemples de mala gestió de la Mútua, però d'un altre nivell)? La Generalitat i la Mútua a l'hora? O és que també és culpa de Madrid que no envia els diners que ens pertoquen? I segona. Si la sanitat pública no dona a l'abast, potser que anem per la privada; però és que jo crec en "allò públic" i vull que funcioni.

No m'ha sortit massa positiva la pataleta, oi?

12.9.07

No m'agrada la platja (vacances i 3)

Sí, ja sé que a algunes de les persones que passen sovint per aquí, els encanta això de la platja, però a mi no m'agrada la calor, no m'agrada la sorra, ni l'aigua salada; tampoc no m'agrada tanta aigua, ni els patins,...

No m'agrada el càmping, el soroll, les multituds a la piscina, l'olor de les barbacoes dels veïns, la gent,...

Hem estat aquests darrers quatre dies a un càmping per allà vora l'Arc de Barà.

M'agraden els mojitos i la pinya colada del xiringuito de la platja i, sobretot, m'agrada la cara de feliç del grandolàs de la casa. Què hi farem?

6.9.07

Va com va

De la descendència. El grandolàs de la casa (3 anyets i tres mesos) fa temps per començar P3 a l'escola de grans. Mentrestant és a un càmping de la costa amb dos dels seus cosins i els seus avis. Avui he parlat amb ell per telèfon. Quan he preguntat com s'ho estava passant, m'ha contestat que "bé, però va com va". Immediatament he reclamat la presència d'un adult al telèfon. La iaia m'ha tranquilitzat. Les coses van bé, però dissabte quan arribem nosaltres al càmping, penso torturar-lo fins que m'expliqui això de que "va com va".

Del Club de Lectura Virtual (CLV). M'he fet el propòsit de reenganxar-me a les lectures que proposa el CLV a partir del proper llibre, concretament "El metall impur" de Julià de Jòdar. No crec que llegeixi tots els llibres, i encara menys que participi als fòrums i als xats de cadscun d'ells, però ara que ja tinc la llista del curs, m'ha semblat que n'hi havia algun d'interessant i que jo encara tinc pendent. Facilito l'enllaç per si algú hi està inetressat/ada: http://www.clubdelectura.net/

De poesia. Ja hi ha data per la Nit de poesia que s'organitza dins del 7è Festival de poesia de Sant Cugat. Serà el dissabte 27 d'octubre al Teatre Auditori de Sant Cugat. Aquest any es comptarà amb la presència (i l'actuació) de Maria del Mar Bonet. El poeta d'honor és Josep Palau i Fabre (si es descuiden...). Com en els últims anys, estic darrere una iniciativa de divulgació poètica general. Estic preparant un blog per aquells dies. Ja us ho acabaré de comentar d'aquí a uns dies. En fi, als qui vingueu (i m'ho feu saber), us proposo d'anar a fer una cervesa després tot enganxant-nos a un afetrhours poètic que es farà per allà on jo treballo. Ja ho sabeu. Aneu reservant la data.

Dels estudis. El curs passat em va anar prou bé i vaig aprovar tres assignatures. L'esforç però va ser important i vaig decidir no estudiar a l'estiu. O sigui que aquest proper curs 2007/08 em queden dues assignatures per acabar la carrera. Concretament: "Técnicas avanzadas de investigación social" (el primer parcial és estadística i ja puc començar a buscar un/a professor/a de reforç) i "Sociología del conocimiento" (que pel títol sembla molt interessant, però quan l'any passat vaig intenatr aproximar-m'hi, em va costar horrors). En fi, desitgeu-me sort.

De la feina. Mal moment per parlar-ne. Tot està bastant complicadot. Millor en parlo un altre dia quan sàpiga més bé per on me n'he de sortir.

D'allò altre. Acabada la primera fase, aviat començarà la segona. Ànims, preciosa.

30.8.07

Lectures d'estiu: Montaigne.

Diuen que a l'estiu es llegeixen més clàssics. Potser serà per això que a començaments d'agost, al càmping (vacances I), vaig fer-me els "Assaigs" de Montaigne.

Els qui passeu per aquí de tant en tant, potser recordareu una primera incursió que vaig fer al text i de la que en vaig soritr una mica escaldat (el vaig trobar misògin, llunyà, amb un excès de batalletes i, fins i tot, mancat d'interès, segons com; però ja advertia que potser era un meu mal moment).

Doncs segurament havia estat això: un meu mal moment, perquè he de dir que el segon intent, lectura completa, ha estat molt més profitós. No seré jo qui aplaudeixi les seves constants cites i referències dels clàssics però, a banda del mèrit "d'inventar" un gènere literari, s'ha de reconèixer que una bona part dels "temes" als que Montaigne s'aproxima amb les seves disgressions, tenen encara un alt grau d'interès (per exemple, sobre la moderació, sobre l'atzar, sobre la comprensió, etc.).

Un Montaigne del segle XVI, hereu de l'Humanisme del Renaixement que, des del meu modest punt de vista, s'avança a l'Il·lustració del segle XVIII.

Com ja sabeu, dels textos que llegeixo i que trobo interessants, acostumo a facilitar-ne alguns breus fragments. Avui he escollit diverses frases i fragments del capítol XXXIX, "Sobre la soledat", que m'és un "tema" atractiu.

Vagi per endavant que no comparteixo fil per randa tot el que considera Montaigne i que algunes coses de les que diu (o com les diu) potser no són fàcils de col·locar, gairebé cincents anys més tard. En canvi, d'altres... Cadascú les triï a la seva conveniència.

"... que no hem nascut pel nostre interès particular, sinó per al bé públic,...."

"Crec doncs que la finalitat sempre és la mateixa: viure de forma agradable i còmoda. Però no sempre buquem bé el camí."

"... cal allunyar-se de les formes populars que hi ha dins nostre; cal segrestar-se i recuperar-se d'un mateix."

"És per això que cal retirar-la i replgar-la dins d'ella mateixa; aquesta és la vertadera soledat; en podem gaudir enmig de les ciutats i de les corts reials, però es gaudeix més còmodament a part."

"Ara bé, ja que deicidim viure sols i prescindir de companyia, fem que la nsotra felicitat depenga de nosaltres; desprenguem-nos de tots els lligams que ens uneixen als altres, aconseguim de nosaltres matexos poder viure sols, a gratcient i còmodament."

"Qui puga, ha de tenir dones, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depenga. Ens hem de reservar una rebotiga, totalment nostra, totalment lliure, on establirem la nostra verdadera llibertat, el nostre principal retir i la nostra soledat, on mantindrem la conversa ordinària amb nosaltres mateixos..."

"I perquè sé que poc importen les comoditats accesòries, no deixe de pregar Déu perquè em concedisca la meva petició sobirana: que em faça estar content de mi mateix i dels béns que de mi naixen."

"És possible fallar en la soledat com en la companyia."

L'obra de Montaigne és molt extensa (o a mi m'ho sembla). Aquest no és més que el primer dels tres vòlums de l'edició que Proa ha fet de la traducció de Vicent Alonso (altra cop, un text en "valencià"). Encara no sé si em faré els altres dos, però m'agradaria trobar el temps.

28.8.07

Vacances (i2)

Hem estat deu dies a Mallorca.

Hem passat per Valldemossa (maca la carretera i la Cartuja). Hem estat a Sòller i a Port de Sóller (i hem anat en trenet i hem menjat les gambes pròpies de la localitat). Hem pujat fins a Lluc (no és Montserrat, però Déu n'hi dó). Hem anat fins al cap de Formentor (es veia Menorca força bé). També hem passat per Alcúdia (les muralles i la vil·la roamana). Hem estat al Parc i a la platja del Parc Natural de Mondragó (quines onades...). Hem visitat les coves del Drach amb 1000 persones més alhora (de tants flashos de fotos no es veia gaire res). Hem vagarejat per les platges de Palma, és a dir l'Arenal, a partir de les sis de la tarda (abans no trobàbem lloc on jeure i feia massa sol per la descendència). També vam arribar-nos fins a Sant Elm, davant l'illa de Sa Dragonera (però plovia, aquell dia).

Ens estàvem a una casa de l'humil barri de Son Espanyolet, convidats per la cangur dels nostres xics que ha heretat una casona ben senzilla allà i que abans de mirar de vendre-la, volia anar-hi uns dies. Vam fer un parell de visites a persones conegudes de la meva compi; els primers més ben instal·lats, d'altres potser no tant. I fins i tot vam assistir a un sopar "en homenatge" a la meva compi amb una àmplia representació de la seva exfamília política, la qual cosa inclou exsogres (i jo allà ben simpàtic).

Tornem de l'illa deu dies més tard i em pregunto: més enllà de cap, tronc i quatre extremitats (és a dir: "la forma"), què comparteixo jo amb la resta de la humanitat? Em costa trobar cap similitud amb els milers de persones amb les que, en un moment o altre, hem coincidit. I ja sé que no sóc precisament gaire especial, però....

16.8.07

L'home manuscrit

Fa dies que tinc pendent aquest post/comentari. És a dir, aquest cop, no es tracta d'una crònica fresca del tot, amb el que pot tenir de bo i de no tant bo.

Però no m'agrada prendre gaire compromisos que no acompleixi; o sigui que m'hi poso, una mica en honor a l'anònima filòloga valenciana que em va deixar un comentari en un post anterior, on jo comentava que havia començat la lectura d'aquest llibre i que m'animava a fer-ne la ressenya.

I em refermo bastant en la meva opinió d'aleshores. El llibre de Manuel Baixauli em va sorprendre positivament. No m'és fàcil fer-ne una síntesi, però es podria dir que és una mena de trencaclosques (ho diuen al Culturas) que, a partir d'uns esdeveniments concrets en la vida del protagonista de la novel·la, la van conformant.

Elements que jo en destacaria.

Primer. A mi m'ha agrdat molt la prosa feta servir per l'autor.Per ser honest, la història, tot i que em va encuriosir incialment, més endavant va deixar-me d'interessar a nivell global (altra cosa són alguns dels fragments). En canvi, l'interés per la prosa, per la forma, l'he mantingut fins al final.

Segon. Digueu-me centralista, però m'agarda llegir, de tant en tant, autors que no utilitzen el català "central", més o menys estàndar. Baixauli és de Sueca, ha guanyat el Premi Mallorca 2006 i és un exemple de l'existència d'autors interessants més enllà de l'Ebre (he estat a punt d'esriure "el Llobregat", però tampoc era qüestió d'exagerar).

Tercer. D'alguna manera, aquest relat es podria considerar que té un punt de metaliterari. Si la idea és peguntar-se per què escrivim, per què ho fem com ho fem o fins a quin punt és real l'existencia del que s'ha escrit i del que no s'ha escrit; el text hi dona, en la meva opinió, unes quantes voltes.

Quart. Com pràcticament qualsevol text notable, hi surten un bon grapat de reflexions que van més enllà de la història pròpiament dita. Reflexions sobre la solitud, sobre la presa de decisions (allò, per exemple, de que cada moment es viu amb la renúnica d'altres moments que no vindran mai mes, Raimon), sobre les companyies que anem fent o trobant per la vida, etc. Un, sovint, s'hi pot reflectir, per bé o per mal, i això sempre interessa, encara que pugui fer una mica de mal.

Quan al principi deia que escriure amb un marge de temps enmig té també coses bones, em refreixo en aquest cas a l'article que va sortir publicat sobre aquest llibre al suplement cultural de la Vanguardia, Culturas, de l'1 d'agost. Si esteu interessats en "L'home manuscrit", consulteu-lo, encara que jo no en vaig acabar de treure l'aigua clara (tinc les meves limitacions).

11.8.07

De matinada

Em passa relativament sovint això de despertar-me de matinada.

Ahir em vaig connectar i vaig llegir un post a
cal pere/saragatona sobre el mestre Pla.

Encuriosit vaig fer una ullada a la nostra minibiblioteca. 9 Plas. 6 són llibrets editats pel diari "El Observador" l'any 1991. Pàgines selectes, en diuen. Vaig obrir el primer per fer-hi una ullada. Resulta que el segon fragment està dedicat a Adrià Gual (potser una de vosaltres ho podrà relacionar amb mi d'alguna manera). Llegeixo les impressions de Pla sobre Gual (cinc escasses pàgines). Com sempre, en la seva prosa brillant es barregen anècdotes, opinions i veritats com temples.

El seté Pla és una miscel·lània de narracions. Observo, divertit, que el vuité volúm de la prestatgeria és "El carrer estret", Ed. Destino, 1984 (aquells vermells), que és un dels llibres preferits al post en qüestió que acabava de llegir. El deixo per més endavant. De moment, en tinc prou i massa amb "El quadern gris".

Em queda un Pla a la pretatgeria. Però no és d'en Josep. És un Maurici, concretament "Dissabte a les fosques". Recordo que el vaig llegir ja fa un bon grapat d'anys i que em va agrdar força, tenint en compte que era un llibre d'aquests comprats completament a l'atzar. Em va recordar "El túnel" d'Ernesto Sábato (potser us sonara més). N'obro una pàgina a l'atzar, concretament la 70. Hi llegeixo:

Resum:
Hores dormides: 7,5 + 3 = 10,5
Hores de lectura: 1,5 + 2 = 3,5
Hores "perdudes": 1 + 1 + 0,5 + 1 + 0,5 = 4
Hores de feina: 1 + 0,5 = 1,5
Hores de vigília: 11.00 - 01.00 = 14

Màxima del dia:
"Només es perd el temps quan no es gaudeix."

No sé si hi estic masa d'acord. Estava jo massa espès per rumiar-hi ahir nit.

En canvi, em va sobrevenir un haikú:

De matinada,
vagarejo per casa.
Quin temps perdut.

O en versió més Papasseit:

Quin temps perdut.
Vagarejo per casa,
de matinada.

Crec que, en aquest cas, tampoc no importa gaire l'odre dels factors.

Això del flickr

Encara no tinc enllestit definitivament el meu projecte de flickr (és a dir, allò del com, el què, el perquè, i no sé quines coses més), però amb l'experiència que en porto, avanço que em sembla una eina interessant per expressar segons quines coses i que penso anar-la utilitzant i refinant durant aquest proper curs 2007/08.

De manera excepcional, avui hi he penjat una quatrilogia a partir d'una idea que em van suggerir pere (sol passar), la lluna (com d'habitud) i .... (ho deixo a la vostra imaginació).

Si us ve de gust, passeu pel meu flickr (enllaç a la llista de la columna de la dreta).

(in)comunicació

Tants d'estius esperant una trucada teva, un missatge, una senyal; i ara, sobretot, espero que no tinguis res a dir-me (bona senyal).

31.7.07

De vacances...

No és cap referència a cap programa de tevetrés, la nostra. És el que fa moltíssima gent, nosaltres (la família) inclosos. Tres fragments.

Aquests dies llegeixo el "Quadern gris" de Pla. No ho faig d'una manera gaire endreçada. De moment vaig relliscant-hi, però tinc clar que d'aquí a uns dies m'hi agafaré per la data que em convingui. I anar fent. M'agrada. Vull dir que em sembla una prosa brillant. De fet, el Quadern gris figura que és un escrit de joventut, però polit per un Pla de seixanta anys. Hi trobo moltes gràcies, però potser m'hauria de fer una idea més general del perquè de tot plegat abans d'emetre judici (cosa que, ja sabeu, tampoc faré).

Som a un càmping a la Cerdanya (Grigri, tu ja saps on). Confirmo que el rotllo càmping no em va massa, però el petit s'hi està bé. Hi té cosinets una mica més grans, pot campar a la seva, té quatre llocs d'on penjar-se i fer cabrioles, etc. Els veïns no m'entusiasmen, les instal·lacions tampoc, però fa una mica de fresqueta al vespre i anem passant l'estona. Com que no sóc un home de gaire conversa he fet només una coneixença, Sara, de sis anys i mig. Tenim un nivell de conversa agradable.

Avui hem fet una excursió a veure llops. El millor de tot passar pel túnel de Puymorens (no sé ben bé com es diu). No tant pel túnel com per la noia que m'ha cobrat el peatge. Tant a l'anada com a la tornada m'ha dedicat tres paraules (bonjour, merci, au revoir) i n'he tingut ben bé prou per estimar-la una estonada. És que, no hem parlar gaire, però pronunciava el francés molt bé.

Abans no se m'acabi la connexió vaig a mirar si algun/a de vosaltres sou per aquí i heu escrit res.

19.7.07

Dijous matí

Dijous treballo a la tarda, la qual cosa em deixa el matí, especialment avui que la familia és a Bremen per uns dies, per fer tot de cosetes.

Em llevo, bloguejo una mica, em dutxo, vaig fins al centre, compro el "Quadern gris" de Josep Plà que aquest matí buscava a la nostra minibiblioteca i que, sorprenetment, no hi era. Esmorzo (no m'acabo el croissant, que no m'agrada gaire). I començo la llista d'encàrrecs. Demano que s'afanyin a venir a revisar l'aire condicionat que ja fa tres setmanes que esperem i les temperatures han pujat (no tinc gaire sort, el tècnic ja em trucarà quan em toqui). Vaig fins a una Caixa a revisar com està la cosa (i no està masa bé, on són els dinerons que jo em pensava que hi havia?). Em truca una amic (ara torno a Calders: "no eren amics en el gran sentit de la paraula, però passàven de l'esfera de simples coneguts"). He fet un segon café amb llet amb ell. Diu que està en fase "antisocial" i que no vindrà al sopar d'amigotes d'aquest vespre. Xerrem una bona estona. A continuació, vaig fins a una altra Caixa i, com a mínim aquí, les gestions estan al dia (per a qui em segueixi, finalment, hem aconseguir tancar un compte corrent de la meva mare!). Vaig fins a la ferreteria i hi compro mitja dotzena de bombetes de baix consum (i alt preu, tot s'ha de dir). Torno tranquil·lament cap al cotxe i, de camí, passo per una dependència municipal a saludar la noia que duu el bar de l'equipament, al company conserge i soluciono una petita coseta de feina que em tenia amoïnat. Agafo el cotxe i vaig cap a netejar-lo a un túnel de rentat on, després de molts anys i no gaires rentats, en toca un rentat gratuït (he escrit rentat tres vegades; u, perquè no ho veig normativament clar, i dos, pequè quedi clar que sóc net). Arribo a casa i col·loco les bombetes i, de pas, n'arreglo un parell que calia revisar. Em faig una orxata (sí, ja sé que les d'ampolla són una pena, però...). Se m'han fet quarts d'una i escric això.

Vaig fent cosetes, però et tinc ben present. Si tot va bé, tu estàs amb la cinquena. Duru!

P.S. Acabo de saber d'un petit ajornament. És igual. Duru!!!

17.7.07

De bruixes

El vi i Nick Cave, m'han ajudat aquest vespre a fer un repàs, molt a l'atzar (o era a l'atzur?), no gens exhaustiu a una lectura pendent: "Bruixa de dol".

Per exemple, i més enllà de la divisa:

Perquè avui feia el seu ple
la lluna se'ns posa a taula.

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!

M'he emborratxat de solitud.

Pujaré la tristesa dalt de les golfes
....
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.

Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell.

El cant a Salvat-Papasseit m'és evident a un munt de poemes.


pere, disculpa'm, si no he estat massa encertat.

Llàgrima fàcil

No ens enganyem. Beure's una ampolla de vi per sopar i escoltar el "Can our love..." dels Tindersticks, hi ajuda molt.

12.7.07

De cançons (i no pas de tarteletes)

Diu que avui al vespre tornava jo de l'estació capa casa havent fet un servei de taxi quan he decidit posar la ràdio. RAC105, naturalemnt. Hi he enganxat, d'entrada, el It's raining again, dels Supertamp. Per qui no en recordi la lletra: http://www.sing365.com/music/lyric.nsf/It's-Raining-Again-lyrics-Supertramp/8928F71EF11D845B482569ED0019BF23

Reprodueixo un fragment de la novel·la "L'home manuscrit" de Manuel Baixauli que estic llegint ara mateix.

"La música popular que vomiten les ràdios no passa de ser manifestació impúdica, barroera, d'emocions íntimes. Molta cançó no és sinó plor, queixa, lament de criatura que no sap sofrir sola i que ens baveja. Sentir plors a la matinada, en la buidor mortuòria del dormitori, mentre tothom sura en la inconsciència i tu tens la ment lúcida, esquerda l'ànima. Molta cançó és, també, just el contrari:alegria, gresca, tàbola; i aquesta és pitjor, perquè enmig del silenci, enmigd e la fosca, enmig de la solitud sense límit de l'insomne, aquesta música de fetsa origina, per contrast, un agulló de clarividència, i et refrega per la cara el teu passat ridícul, el teu futur ombrívol, l'absurd d'allò que ets."

No m'acostumo a extendre gaire mai tant, però m'ha semblat que aquest cop valia la pena. D'una banda, perquè és una bona mostra d'un text ben escrit (des del meu modest punt de vista, naturalment) i de l'altre, perquè el tema "cançonetes que sentim per la ràdio i que ens evoquen X", és un tema que ha sortit més d'un cop per aquí.

No cal dir que no comprteixo estrictament l'opinió del personatge de la novel·la, però segurament una bona part de raó deu tenir.

Segons com, podria haver estat un tema de tertúlia, però ara ja l'he escrit aquí.

Per cert, ahir vam aconseguir baixar al Grec i veure al Comelade i al Cassasees fent de les seves. La setmana passada, amb la febrada del grandolàs de la casa ens vam perdre el "Conte d'Hivern". Dilluns de la propera setmana tinc entrades per anar veure, sobretot sentir, la Michel Nyman Band. De moment, un de tres. I encara no va ser l'acuació mes lluïda que els recordo, tampoc va estar gens malament. Un dels moments brillants, pere, va ser la interpretació de "Sense el ressó del dring", de Papasseit.

4.7.07

Incomoditats

Ara fa uns dies que fa força més calor.

A la nit, busco la fresca al sofà del menjador.

Hi faig tota mena d'acrobàcies.

No parlo de la feina, no.


I, a la tertúlia, es parla dels polítics (i de les polítiques)

2.7.07

Suspicious minds

Ahir a quarts de deu vaig posar, com molts de dies, RAC105, per fer adormir la petita a les meves espatlles.

Sonava el "suspicious minds" d'Elvis Presley.

No sóc Elvis, quedi clar, però alguna de les coses que diu, em sonen.

Per a qui no se la sàpiga...

http://www.youtube.com/watch?v=FImwVKsBfEM

P.S. Al migdia anava amb pressa. Al vespre he trobat aquest altre. Compareu, si us ve de gust.

http://www.youtube.com/watch?v=790txAGaccQ&mode=related&search

30.6.07

Lluna plena

Aquesta lluna plena vermella, de la que nimue i Xurri em recorden l'existència, et fa present en els meus pensaments, a tu i a la teva lluita. Ànims, per quarta vegada.

26.6.07

Inclinació a la família monoparental, o no.

Són quarts de deu del vespre i poso a dormir el grandolàs de la casa, que fa dies que no ho feia.

Tenim la següent conversa.

Jo - I tu, quan siguis gran, què voldràs ser?
Ell - Papa.
Jo - Bufa! I voldràs tenir nens?
Ell - Sí.
Jo - Doncs, sense presses, però haurem d'anar buscat mama, oi?
Ell - No, sol.

Si en farem de coses complicades!

Per sort, vint minuts i un biberó més tard, i sense haver-ne tornat a parlar, el grandolàs de la casa ha canviat d'opinió. Ara vol que la mama sigui J, una bessoneta de la seva classe.

M'estarà sortint un nen una mica baliga-balaga?


A la tertúlia es parla del sentit de la vida...

14.6.07

De la lluna parlàvem


Perquè avui divendres, precisament, és lluna nova i no plena.

De Salvat-Papasseit (els qui hi tingueu accés, versió cantada per Ovidi Montllor)


Poema sense acabar

Quin doll d'aigua a la font
ara que és vespre,
i la lluna s'afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capritxós i destre
plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font
ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
demà al matí puguin parlar d'amors
amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
que és quan reposa e! pou
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells
agafen el son.

Quin doll d’aigua a la font
ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l'estrella primera
lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
de l'una a l'altra serra.

Quin doll d'aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.


P.S. I a la tertúlia parlen de religió...

13.6.07

Lectures d'estiu

No falta gaire perquè arribi l'estiu (cap al 21 de juny em penso). Com que ja he acabat exàmens, em faig la proposta (que seria jo sense llistes?) de llibres per atacar aquest estiu, en el benentès que me n'hi caben més, i que estic obert a noves propostes.

He començat "Viatge amb Heròdot" d'un polonès (ara no tinc el llibre aquí). Va ser un regal una mica sorpresa d'una meva germana. Més sorpresa és que m'estigui agradant molt. Ja en parlaré més endavant, probablement, però les observacions i reflexions d'aquest periodista viatger méstan agradant, i molt. La segona, per exemple, sobre el significat de la Gran Muralla Xinesa i de les muralles en general.

Recomanats per blogaires tinc "Vida privada", de Josep M de Sagarra i "Travesuras de una niña mala", de Mario Vargas Llosa. Del primer només n'he llegit la contracoberta. Digueu-me agosarat, però els qui us hi enteneu, considereu que es tracta d'un antecedent de "Mirall Trencat" de la Rodoreda i, fins i tot, de la "Ciudad de los prodigios" de Mendoza?

També tinc a la pila del greix i aviso que encara he d'engreixr més aquesta pila, del "Dues vides" de V. Seth. Resulta que aquest senyor va escriure tot un clàssic (aquí hi ha una mena de broma absurda, perquè el seu primer llibre tenia la músca clàssica de fons) que, ami, per coses que em passaven a la vida en aquella època, em va tocar molt. Miraré a veure si aquest cop, em torna a enganxar.

I l'últim de la pila, i dels últims de pendents de la nostra minibiblioteca, és "Morta Roma" de W. Koeppen. És d'aquells llibres dels que no en sé res, però un dia, a la meva llibreria preferida que ara mateix no ho és tant, me'l vaig comprar sense volta ni solta.

Apa, es tornen a acceptar recomanacions.

7.6.07

Coses

Com sempre, passen coses.

He acabat aquesta ronda d'exàmens. N'he fet tres. Perquè en tingueu un exemple, la pregunta a desenvolupar d'avui era: "Opus Dei i Compañía de Jesús. Paralelismos i competencia". I apa, a escriure. Encara trigaré tres o quatre setmanes a saber-ne els resultats. Fins aleshores, no tornaré a estudiar.

Aquesta darrera setmana, a trocets, he llegit "El mesuramentdel món" de D. Kehlmann. Una història novel·lada de científics positivistes de l'Alemanya de lla Il·lustració. Curiós i una equivocació total, alhora. Diuen que és una novel·la que enganxa, divertida, entretinguda i que crea addicció. En fi, gaire pesada no és, però de vegades.... Ara que hi penso, serà perquè l'escriptor és alemnay? No m'agraden els tòpics, però de vegades...

El grandolàs de la casa ha heretat, entre d'alters coses, la dualitat característica del seu pare. A mitja tarda, el gat de cals avis surt disparat i el meu petit darrera. Quan torna diu: "Cullons! El gat ha anat al riu". Tots quedem una mica estabornits. Al vespre el poso al llit i lli dic: "T'he dit avui que t'estimo?". I em contesta tot dolcet: "Sí, carinyo".

Propòsits. Amb això dels exàmens acabats em trec un pes de sobre i em proposo recativar el meu flickr, sobretot a nivell d'estructurar perquè el vull fer servir (en realitat, què vull dir) i organitzar-lo. També penso passar més sovint per la tertúlia. Mirar els vostres blogs, ho vaig fent, però a partir d'ara, més.

Ara, tot plegat serà a partir de dilluns. A partir de demà hi ha Patum i el borinot de la casa m'exigeix d'anar-hi. Demà divdnres la infantil, dissabte algun pasacarrer i diumenge la de lluiment. Per no ser berguedà i que el rotllo tradicional, tampoc m'estusiasma, trobo que Déu n'hi dó. És allò de les dues tasses de caldo. En fi,...

Pel final, com sempre, la més important. Avui has tingut tercera sessió de lluita. No t'he dit que t'estimo perquè no toca i perquè em penso que prou bé que ho saps. Per si de cas, ho deixo escrit aquí. Sort.

2.6.07

Una valoració més

Sense cap mena de pretensió d'exhaustivitat, més aviat al contrari, la meva valoració de les eleccions municpals d'ara fa pràcticament una setmana és la d'extranyesa.

Ja sé que ha ana poca gent a votar. Com que sóc partidari de la multicausalitat, només diré que em penso que n'hi ha unes quantes de causes. Però això de que sigui culpa de la llei electoral i dels qui manen a Catalunya hores d'ara, i que es reclami la reforma de la Llei coma solució, em produeix estranyesa. De fet, que jo sàpiga, Catalunya és l'única, o de les poques, comunitats autònomes que no té una llei electoral pròpia. Que la reclami qui no la va posar en marxa en el seu moment, CiU i bé que li anava la que hi ha, em produeix estranyesa. Desafecció? Segur. Llistes obertes, doble volta, votacions directes a 'alcaldia? No tinc la vareta màgica jo, naturalment, però com a mínim cal recordar que, tot i que les votacions em semblem importants, votar no és l'única manera de participar i sembla que hi ha qui se n'oblida.

Que ERC ha patit una forta pèrdua de vots i que ara ha de tornar a l'equidistància i no pactar tant amb PSC, i sovint amb IC-V, ho trobo relativament normal. El que em produeix estranyesa és que encara ens diguin que això ho fan pensant en la ciutadania. Pensen en el seu partit i per avall, a Barcelona i a molts d'altres llocs. I això de les CUP, "se siente", però no busqueu només els culpables fora. Aclariu la consigna i, després, que es reflexi al territori.

Em produexi estranyesa veure a l'Hereu i al Montilla celebrant els resultats. Potser sí que seguiran governant a Barcelona (en minoria?), però que s'hi apliquin una mica més i s'aproximin a la gent, perquè els pot caure la casa al damunt ben aviadet si les tendències no canvien. I espera, que potser Girona tampoc serà socialista.

Una certa estranyesa també que el Saura i la Mayol no se sàpiguen explicar millor. Que la vessin tant sovint. Que s'hagin d'inventar explicacions kafkianes per a tot. Camats, ara perquè estàs embarassada, tinc entès, però quan t'hi puguis dedicar: relleu a IC-V!

Dels qui no han tret representació o és molt puntual, no en puc dir gaire res. Els Ciutadans/Ciudadanos no em cauen massa bé. M'alegro que contiuïin fora del sidral. Jo crec que per aportar confrontació, no cal posar-s'hi. Les candidatures xenòfobes, crec que s'han de llegir en el seu àmbit concret. Alguna cosa s'hi haurà de fer.

Al meu nivell més local, la veritat, és que els resultats no m'ha produit gaire estranyesa. Ara bé, amb pocs retocs, i malgrat la nostra especificitat, podria aplicar la majoria de les coses que acabo de dir de cada partit

I el que ja sabia tothom. Ara, a repartir el pastís. Jo et dono això a canvi d'alló altre. Tu em fas costat aquí i jo et poso unes cadiretes allà. Etc. I a sobre encara tenen la barra de mig amagar-ho i dir que no ho fan!

Ei, que vaig anar a votar i que, fins que ningú em proposi un altre sistema de funcionament de tot plegat, m'hauré de conformar amb aquest. És com allò de les eleccions a dues voltes. Entre dos dolents, el menys pitjor.

Una mica negatiu, potser sí que ho he estat, però és que....

28.5.07

Interculturalitat

Diumenge, a part d'anar a votar per perdre, naturalment, vam passar el dia a la platja. Hi havia gent de tot arreu. Després de dinar, un dels nebodets jugava a pilota amb una colla de belgues flamencs. L'altre, jugava a pilota amb uns, diguem-ne orientals. El meu grandolàs, es va fer amic del petit oriental que jugava ben a prop. Facilito foto de l'objecte que va regalar la família oriental al meu petit.


A veure qui endevina a què es dediquen. No hi ha massa possibilitats, o sí? Beneïda interculturalitat.

23.5.07

Kafka a la platja

Prescindible. Si hagués d'utilitzar un sol adjectiu per descriure les sensacions que m'ha despertat aquest darrer llibre de Murakami seria: prescindible.

No ho sé. Jo havia llegit "L'amant perillosa" i "Tòquio Blues" i m'havia dit a mi mateix que, molt bé, i ja en tinc prou per una temporada, però com que semblava que aquest darrer era el bó...

Vejam. Quedi clar que Murakami no escriu malament, que hi té traça, vaja; però n'estic cansat d'històries de personatges, adolescents, que en saben massa de tot plegat.

I això dels forats d'entrada i sortida de la realitat, i aquests personatges que no poden ser enmig d'altres molt més versemblants i quotidians; doncs no, no en tinc ganes.

I el recurs a les gotetes de sexe que van deixant els seus llibres? Recurs fàcil de bestseller? O resulta que és la realitat i jo sóc un carca?

Què voleu que us hi digui? Calders i el realisme màgic o Garcia Màrquez, d'acord; però Murakami se m'ha fet molt massa excessiu.

19.5.07

L'explicació de tot plegat

L'explicació de tot plegat és molt senzilla.

A banda d'alguns posts que em "corria pressa" expressar, la setmana passada vaig penjar tres posts de poemes cantants per Raimon (només enllaços als textos) i tres de Paco Ibañez (enllaços a YouTube).

Eren els cantants preferits de la meva mare.

Avui fa un any que va morir i encara estic elaborant el dol.

A més a més, tinc ocupat el cap en alguna altra cosa, que també es pot llegir (africa), més planerament o més de refiló, en aquests poemes.

Res més.