Reflexions

Intento reflexionar sobre diverses coses amb la canalla que corre per casa esperant l'ordre de passar al llit..

I no me'n surto gaire, no cal dir-ho.

Després d'uns dies de desconnexió (el controlador de la pantalla s'havia sublevat i he acabat canviant la targeta gràfica), intento recuperar un cert ordre (i no puc).

Divago sobre Orestes i Electra (que s'ha de fer amb una mare que ha matat un pare que, segurament s'ho mereix), penso en la representació ministerial del col·lectiu de sociòlegs nacional (i respiro lentament i en profunditat), reviso les notes que he deixat al m`bil en les darreres setmanes ("necesidad de adscripción identitaria, Cultras 434, pàg 8, traçabilitat, etc., i no en trec aigua clara), penso en l'absurditat de la meva feina, com a mínim, en determinats moments (i recordo al poeta "vosaltres no sabeu que és carregar epxedients a l'Administració...").

Ja es veu que no tinc el dia, però pensava que era bo deixar un apunt aquí, niq ue sigui perquè d'aquí a un any, recordi per on passava (és una mica una broma de mal gust).    

Confiteor

Confesso que sóc dels que, d'una banda, ens deixem portar per les corrents i, quan se n'ha parlat força, jo també m'hi apunto. D'altra banda, confesso que, a aquestes alçades, agafar-me un llibre de mil pàgines, em feia una certa mandra.

Confesso que em va costar d'entrar-hi. Tanta transgressió potser no està feta per a algú com jo, més aviat conservador, suposo, en segons què. Alhora, confesso que aquest format em costava d'assumir, però m'encuriosia, em feia persistir.

Confesso també que no ha estat fins passades les cinccentes pàgines que no m'hi he ben enganxat. Concretament, en una nit d'aquestes d'insomni que, per afinitat electiva, suposo, encara ho va ser més, a mesura que progressava en la lectura.

Confesso, vanitòs, que albirar diverses picades d'ullet de l'autor, a la seva pròpia obra o al Cornudella, per exemple, em van fer sentir bé. Confesso però, que la magnitud de les referències que no he sabut copsar, també m'ha desanimat.

Confesso que hi he vist moltes temàtiques tractades: la maldat, evidentment, però també la bellesa, l'amistat, una certa metaliteratura,... Confesso, per abreujar, que em depassa.

Confesso que m'agradaria parlar-ne amb d'altra gent que l'han llegida, en una tertúlia, per exemple. Però també confesso que l'única tertúlia on he estat capaç d'implicar-me, va tancar portes ja fa temps i que, en la mesura que em tocava, segurament, no vaig saber estar prou a l'alçada.

Confesso que m'agradaria fer-ne alguna cosa més que no pas aquest joc banal de confessions a mitges. Però també confesso que no puc.

Confesso, per acabar, que recomano la novel·la. Això sí, heu de tenir un cert temps i potser no mastegar-la en excès. Fluir-hi. 

Parlo de  "Jo confesso", de Jaume Cabré, naturalment.

Confiteor. Mea culpa.
  

Lleugereses

Amb el compromís, personal i compartit, de mirar de tonar a publicar amb una mica més de regularitat, intentava centrar el que havia de ser el tema d'aquest post.

Del que anomenem "temes" en tenia tres o quatre, més o menys dibuixats (un fragment de Sèneca sobre com perdem el temps a la vida, els meus limitats coneixements musicals que estic ampliant a marxes forçades gràcies al grandolàs de casa, un parell de reflexions sobre l'estat de la qüestió europea,...), pe`ro com que fa dies que no feia, abans de psoar-me a escriure, he fet un petit re`+as als meus links i he descobert que la gran majoria ja no existeixen.

Uns, decididament, han desaparegut. D'altres, sé que han canviat d'adreça. Encara uns altres han restringit els seus lectors (i m'imagino que també, les lectores). Uns quants, fa mesos que estan "abandonats".

Em pregunto per què escrivim i per què deixem d'escriure. Quines són aquestes necessitats de compartir que desapareixen amb el temps. Amb el temps, o amb què?

Penso que me'n torno cap al llit a remenar Sèneca. Lleugereses.
  

Bremen

Revisava, un cop més, part de la literatura infantil que tenim a casa amb la descendència i vam anar a parar, un cop més, també, als "Músics de Bremen" i, especialment, a aquella frase que no sé si he esmentat alguna altre cop aquí mateix que diu: "Però, què en treuràs fer el ploricó? Vine amb nosaltres a Bremen!".

Una frase que em remet a una altra de les que més m'agraden de la literatura universal (crec que e´s de Jaume Cabré): "Jo vull ser noruec perquè estimo l'Eloïsa, i punt".

Hi ha frases que no cal comentar gaire més perquè em sembla que s'entenen prou bé, oi?

Darrere el vidre

Aquest migdia feia una lleugera sobretaula i llegia una mica de poesia.

Mig a l'atzar, he arribat a un lloc conegut, estimat i enyorat.

Darrere el vidre

Darrere el vidre veig
com de sobte s'imposa
el gotejar incessant
de la pluja damunt
les rajoles vermelles
de la terrassa immersa
en un silenci gris.

...

Feliu Formosa

No cal dir res més, oi?

D'alló del canvi

Avui, segons la meva agenda de paper, es veu que és Sant Heracli.

No ho sé. No el tinc gaire controlat jo el santoral.

Però quan aquest matí m'hi he fixat, el poc pensament que em queda se n'ha anat cap a Heràclit, el grec.

D'un a l'altre personatge hi deu haver 1000 anys de diferència, més o menys. Tampoc té gaire importància, crec.

La cosa és que he rememorat allò del canvi d'Heràclit: que un no es pot banyar dos cops en la mateixa aigua, per dir-ho en senzill; és a dir, que les coses estan en canvi de forma permanent.

I he pensat en aquest blog i en el poquet que canvia, tant a nivell d'entrades (posts), com a nivell de pensaments/sentiments que hi ha expressats.

No res. Que tot canvia, però també hi ha coses que continuen igual. 

Vés-ho a entendre.

La felicitat té forma d'U

Deixo la descendència a escola, pujo al cotxe, arrenco i poso la ràdio. Escolto una cançoneta enganxosa de no sé qui. Quan acaba la cançó, a traició, el locutor ens engega, com qui no vol la cosa, que s'ha descobert i comprovat científicament que la felicitat té forma d'U i que el punt d'inflexió s'estableix al voltant dels 46 anys.

Ara m'explico unes quantes coses.

Una nostàlgia?

Doncs això, que me'n recordo de tu i de tots els petons que mai ens vam fer.

P.S. Especialment allà on diu "todo cambia y sigue igual"

Sobre les absències

Com vaig avisar en la darrera entrada, faré un intent per reproduir els pensaments en forma de post que van circular pel meu capet ara fa dues o tres nits. Ja sé que el resultat no será tan lluit com el “post” original, però em sembla que això ens ha passat a tots (i a totes) alguna vegada.

A aquestes alçades, crec que no seria “honrat” començar el post sense posar-vos en antecedents (que potser per alguna de les persones que reincideixen en la lectura d’aquest bloc, haurien de ser ja familiars).

Tot i que el tema de les absències no crec que es pugui considerar propietat intelectual de ningú en particular, aviso que les absències que em donaven voltes pel cap, fa un parell o tres de matinades, estaven fonamentades, sobretot, en el desenvolupament del concepte fet per Marías en la seva trilogía, “Tu rostro mañana”, que ja ha estat objecte de comentari (volia dir anàlisi, però m’ha semblat pretenciós) en aquest bloc mesos enrere (ja sé, Arare, que no anem bé amb aquesta lectura, però és que a mi em va enganxar molt, ja es veu).

I doncs, quines absències em voltaven pel cap? Doncs, més enllà de les absències més fàcils d’identificar (les de les persones, més o menys properes, que ja han mort, i no m’extendré en aquest punt), les absències a que es refereix el personatge central de l’obra de Marías són les de que persones amb qui hem perdut el contacte, per múltiples raons, i que tenien (o tenen) algun significat important per nosaltres.

Hi podeu llegir, com en el cas del personatge de Marías en qüestió, l’excompanya sentimental (i la descedència associada), però també persones que han estat (o són, segons com) importants per nosaltres i amb les que la vinculació no ha estat tan, diguem-ne, diafanament intensa (si més no, a ulls d’altri).

Més enllà de les voltes sobre el tema que el meu caparronet donava i dona sobre els casos concrets que remenava i remeno, el punt focal de la meva atenció es dirigía cap al concepte de la substitució de les absències, també de Marías. I aquí és on entrava en matèria.

La gràcia de tot plegat és que Marias(o el seu personatge) ja ens avisa que vivim inmersos en una mena de cicle on uns personatges ocupen els llocs d’altres i els substitueixen per, probablement,tornar a ésser substituits i acabar formant part del selecte club d’absències.
Tot això, a més a més, mirant de categoritzar casos perquè, que passa, per exemple, quan convius amb una presència que només ho és parcialment? L’hem de considerar una mitja absència present? O, fins i tot a l’inrevés, tot i que un cas concret haguem decidit ubicar-lo al grupúscul d’absències, fins a quin punt les noves tecnologies ens obliguen a definir una nova categoría, presències virtuals, en podriem dir, per exemple?

Pensava jo en els meus casos concrets, en els més de 100.00 quilòmetres que he fet amb cotxe en aquests darrers cinc anys, i en les voltes que dona tot plegat, per acabar-me preguntant allò d’on anem, quina importancia té on anem o on arribem, el camí (gràcies Anna per recordar-m’ho), etc.

I tot plegat ho feia, em pensó que, en bona mesura com ho el contraheroi de Marías, des de la divisa que encapçala aquest bloc. Per a qui no la tingui present (consulteu la capçalera) es tracta d’una frase d’un dels múltiples heterònims de Pessoa, potser no un dels més famosos, amb la que m’identifico prou bé. Som i serem derrotats, però saber-ho ja és un pas per fer-ne bandera (i viure amb un mínim de dignitat, afirmo).

Com sempre, he donat voltes al tema, no he acabat de dir res amb totes les lletres i no he arribat a cap conclusió. I aprofito per dir que el títol del post, ho declaro també, l’he mig manllevat dels assaigs de Montaigne, no tant perquè jo pretengui inaugurar cap estil literari més o menys concret, ni per la meva inacapcitat manifesta per assolir un mínim de qualitat lingüística-literarària, sinó perquè tinc el segon vòlum dels seus assajos a la tauleta del llit d’aquestes vacances, i me’l miro una i altra vegada, sense acabar-me de decidir a posar-m’hi.

Ai! Vanitat de vanitats….

Nota curta

Aquesta matinada he estat donant voltes al tema de les absències i les presències i m'ha sortit un post molt xulo.

Com que no tinc connexió (sóc a la feina) només apunto que, un dia d'aquests, m'agradrioa escriure sobre el tema.

Ja sé que no em sortirà tan rodó com em passava pel cap aquesta nit, però per poc que trobi l'estona...

Goodbye....

Per variar, a la ràdio posen cançons que em diuen coses.

La d'avui no la subscric gens ni mica en tota l'extensió de la seva lletra, però algunes frases concretes i el sentiment general...

En deixo un link a youtube amb la traducció al castellà incorporada per als (i les) qui tinguin un nivell d'anglès justet, com el meu.

Una altra vegada U2

Surto de la feina. Pujo al cotxe i engego la ràdio. Un minut més tard, a RAC105, em posen, comme d'habitude, el "With or without you" dels U2. Avui, no sé ben bé el perquè, l'escolto des de l'altre costat i, malgrat l'"or" del títol, no és ben bé mateix.

De celebracions i no-celebracions

S'acosta Sant Jordi a tota velocitat i, acompanyant-lo, un bon grapat d'aniversaris de naixements, de celebracions, d'aniversaris d'absències, de no-celebracions.

Cada any és un nou cicle que, pràcticament comença pels volts de Sant Jordi, i acaba per Sant Joan.

Diuen els entesos que, en el cas de les absències, la roda del primer any és la pitjor. Després, ens va quedant aquella sensació de mancança, de nostàlgia...

Insomnis

Són vacances i em costa poc patir insomni.

Arrecerat, repasso absències de tota mena i grau: familiars, amistats, amors...

De fons, el batec de les ones que juguen amb la platja.

I les hores passen.

Ser o no ser...

Aquest migdia he tingut una mena de revelació:

tornarem a brotar!

He pensat que, enlloc de brotar, millor un: "tornarem a florir"

De vegades

De vegades, a un servidor, li agradaria entendre les reaccions que sembla que provoca en d'altri.

No acabo d'entendre si és que sóc un elefant i no m'adono del que trepitjo; si la meva manca generalitzada d'empatia m'impedeix d'entendre els motius de la resta del món mundial o si, simplement, sóc tonto de mena i alguna persona, només ha deicidit obviar-me.

Com que sóc partidari, en general, de les explicacions multicausals, m'inclino per una barreja d'aquests tres arguments, i potser algun més.

Coses

Ahir al vespre em va tornar a costar adormir-me.

Com que, tot i la TDT, no vaig trobar res d'interès a la tele, vaig repassar fragments d'una de les pel·lícules que més m'agraden.

Us en deixo un parell d'escenes, una més musical, l'altra, un monòleg-diàleg que sempre més recordaré.

A la intro del film sona aquesta música de Ry Cooder.

El gairebé monòleg de l'escena de la cabina, que comença amb un ja famòs "I knew these people,..., these two people....".

Com que sóc enamoradís de mena, vaig estar uns quants anys penjat de la Nastassja jo...


P.S. Sorry, el meu anglès patina...

Benedetti

Ja ho deu saber tothom. Ahir va morir Mario Benedetti. Novelista, poeta, assagista,... Escriptor. Diuen que ha escrit i publicat més d'una vuitantena d'obres. Suposo que no serà per la quantitat pel que el recordarem i el valorarem, però potser també.

Jo hi vaig entrar per "La tregua", com suposo que molta altra gent. Un llibre desolador i meravellós alhora que recomano moltíssim a qui no l'haja llegit encara. A casa en tenim uns quants dels seus lllibres. A mi em va agradar també especialment "Andamios", que crec que no és una seva obra "major". Em va agradar, no tant per l'exili, el retorn i aquestes coses, com per la metàfora sobre la reconstrucció d'un mateix.

No parlaré de la seva obra i de la seva vida perquè aquests dies se'n pot llegir molt amb facilitat i, per poc que llegiu i us interessi el personatge, segur que trobareu una informació més completa i interessant que la que jo pugui facilitar.

Si de cas, us deixo un enllaç a un poema curtet que és un dels seus meus preferits. Qui segueixi l'enllaç i per poc que em conegui, entendrà perquè. El poema és "Rostro de vós" i el fragment que penjo és la pel·lícula "El lado oscuro del corazón" d'Eliseo Subiela, un dels meus films preferits. L'actor és Dario Grandinetti.

http://www.youtube.com/watch?v=A5sgXkQqoVw

Segon aniversari

Ara fa encara no un parell de setmanes advertia aquí mateix que estava entrant en una temporada d'aniversaris una mica poc agradables.Concretament ahir, va fer quinze anys que va morir el meu pare.

Feia temps que estava malalt i incapacitat (una malaltia degenerativa) i, encara que la seva mort va ser inesperada en el moment concret, tothom a casa sabia que havia d'acabar i, tot i que potser no es pot dir gaire alt, la cosa havia arribat a un punt que era preferible no allargar-la gaire més.

La relació amb el meu pare no va ser gaire fluida en els darrers anys en que ell va estar bé i vam fer el que vam poder quan es va anar posant malament. Al contrari del que em va passar amb la meva mare, ha estat amb el temps que he anat trobant a faltar al meu pare o, com a mínim, pensant que hi ha tot de coses que no vam arribar a aclarir i records que s'esborren o que no estan clars, etc.

Com la majoria dels aniversaris d'aquests dos mesos, tot plegat se'm presenta ambivalent. En aquest cas, una de les experiències que més m'ha afectat (vull dir, que he incorporat) és conèixer d'aprop la impossibilitat, d'una banda, de ser autònom, i de l'altra, de comunicar-se.

Si bé totes dues impossibilitats han quedat ben enregistrades dins meu, la segona ho és en forma de por; no tant la primera. Perdre la capacitat de valer-se per un mateix, tot i que pugui ser esfereïdor per a segons qui, no ho dubto; també em va fer descobrir alguns aspectes de les relacions familiars (i humanes) que amb el temps he valorat positivament. La por a que arribi un dia en que no em pugui comunicar amb l'exterior, en canvi, ha qeudat ben arrelada dins meu.

En fi, quinze anys han passat, pare, i el Barça torna a jugar bé a futbol.

En un altre ordre de coses, faig públic que avui m'he quedat sense llibre. Jo no sabia gaire cap a on tirar i la meva compi buscava per a mi un text de Ciceró que no ha trobat. En fi, un altre Sant Jordi serà.

Per cert, C.C., m'imagino que no passaràs per aquí ni llegiràs això, però per si de cas, deixo escrit que m'ha sabut greu no haver-me aturat a conèixer el teu petit quan ens hem creuat aquesta tarda. Segur que és tan preciós com tu.

PS1. Ahir al vespre, després d'escriure el post, vaig anar cap al llit i, per fer son, vaig llegir un fragment més del segon libre dels assaigs de Montaigne i hi vaig trobar aquest trocet: "No imagine per a mi cap estat tan insuportable i horrible com el de tenir l'ànima viva i afligida, sense mitjà d'expressar-me;...". Altres vegades hem comentat aquí amb Àfrica si les músiques i els textos influencien el nostre estat d'ànim o si és a l'inrevés. En aquets cas, m'incline per la segona possibilitat.

PS2. I parlant d'aniversaris, avui hauria estat el 65 aniversari de la meva mare, si no fos que ja no hi és.

El vestíbul dels indolents

PER MI ANIRÀS A LA CIUTAT SOFRENT
PER MI ANIRÀS CAP A L'ETERN DOLOR
PER MI ANIRÀS AMB LA PERDUDA GENT

LA JUSTÍCIA MOGUÉ EL MEU ALT FACTOR:
VA FER-ME LA DIVINA POTESTAT
LA SUMMA SAVIESA, EL PRIMER AMOR.

ABANS DE MI RES NO VA SER CREAT
QUE ETERN NO FOS, I DURO ETERNAMENT.
DEIXEU TOTA ESPERANÇA ELS QUI HEU ENTRAT!

M'aproximo a un parell de mesos on se m'acumulen uns quants aniversaris, alguns del quals no em són grats.

El fragment del text triat ha estat només una curiosa coincidència.