25.11.10

Passeig pel passat

Els dilluns a la tarda porto la descendència a la seva única extraescolar setmanal: música. Entre que els deixo i els recullo, tinc mitja hora per a mi solet que, ja es veu, no dóna per gaire res.

Dilluns passat vaig fer un breu passeig fins a la casa on vaig viure els meus primers tretze tendres anys, que és ben a la vora.

Quan vaig arribar a la porta de l'escala, me l'havien canviat. Ara m'hi han posat un vidre d'aquests més aviat blancs que no deixen veure l'interior.

Una mica sorprès, vaig anar fins a la cantonada més propera on comença el carrer, la Rambla, hauria de dir, i vaig un repàs de com han canviat les coses.


A la cantonada ja no hi ha aquell supermercat de tota la vida (el del Santi, el Felipe i el Rafa). Ara hi ha un parell de botigues de roba més o menys "pijes".

Els dos bars que hi ha a continuació continuen essent bars però, evidentemnt, ja no hi ha els mateixos amos (ai, els fankfurts de l'Hamburg i la brutícia de Can Joan!).

Les tres entrades d'escales que hi ha a continuació, entre les quals hi ha "la meva", han canviat la porta d'entrada i, sobretot, han convertit els baixos en botigues, perruqueries, tintoreries, etc.

I, a l'altra vorera, reconec els vuit edifics de Can Villà. Des del balcó del nostre pis véiem Can Villà, una masia abandonada amb un bon terreny, per on recordo haver vist pasturar xais.

Tornant a la nostra vorera, la torre dels Busquets ja no hi és. Ara hi ha un edifici d'apartaments amb més botiguetes als baixos. No trobo a faltar tant la torre en qüestió i el seu jardí, com la porta del seu pàrquing, on un servidor i amics de l'escala havien practicat maratonianes sessions de xuts amb pilota.

A la cantonada següent, l'edifici de pisos blau i marró ja no ho és i, una mica més enllà, l'escola de monges s'ha ampliat amb un edifici actual quen o té res a veure amb la resta.

Passo una altra cantonada i l'oficina de Banca Catalana ja no hi és. Això sí, el seu lloc el continua ocupant una altra entitat del sector bancari.

Fins al final carrer, edificis relativament nous, amb una papereria i un bar també relativament nous.

Dic relativament perquè han passat quaranta anys i el canvi ha estat gradual.

M'ho miro amb una certa incredulitat i una mena d'enyorament.

Les coses han canviat, d'acord, però què se n'ha fet de tot aquest temps?

19.11.10

Lectura particular d'una xerrada de Dolors Camats

Crec que en aquest blog, no acostumo a parlar de política en excès. No ho faig, d'una banda perquè crec que no és un tema que generi gaire inetrès, ara mateix, i que, a més a més, ja té els seus espais informatius i comunicatius propis. D'altra banda, i encara més important que tot això, he de reconèixer que jo mateix n'estic una mica desvinculat.

Això va canviar una mica ahir al vespre després d'assistir a una mena d'entrevista o col·loqui amb Dolors Camats, la número 2 de les llistes d'ICV per Barcelona, i ara ho explicaré, molt en breu.

Camats em va recordar unes quantes coses que no tenia gaire presents. Crec que ja he explicat més d'un cop que la meva vida gira, hores d'ara, al voltant de dos grans eixos: família i feina. I no tot s'acaba aquí. El meu jo, em diu que encara he de trobar un espai per la meva relació amb la resta del món. Aquest món el podeu entendre com l'assistència a determinades activitats culturals, com les trobades esporàdiques amb els meus amics o com, aquest és el cas, la voluntat de participació en el conjunt de la vida social.

I la Dolors, entre moltes de les coses que va dir, em va recordar tres cosetes. Dues me les aplico molt a nivell individual o intern meu (ella parlava en un altre nivell, però això ara no importa) i una altra, diria que és d'ordre més "programàtic".

A nivell intern, la Dolors defensava l'existència d'una mena de contradiccions en la feina que fem. Ella parlava de la seva, però jo m'ho aplico a la meva. I el que és important, és que l'existència d'aquestes contradiccions són coherents amb la nostra manera d'entrendre el món. És a dir, i perquè s'entengui, les feines que fem no depenen només de nosalters mateixos, i s'ha de pactar, i s'ha de transigir i s'ha d'aguantar, perquè fem les coses per alguna raó i les volem fer de la manera que entenem que s'han de fer. En resum, els marcs teòrics i les utopies són necessàries, però també hem de saber negociar el dia a dia.

I, molt relacionat amb aquest primer tema, el segon. Volem fer coses per transformar, cadascú des del seu àmbit, però no n'hi ha prou amb gestionar el dia a dia. Volem transformar i si cal pactar, rebaixar plantejaments, negociar, es fa per aconseguir, com a mínim, un punt de transformació. Després, cadascú, haurà de saber on són els seus límits mínims, etc.

L'última cosa que em va recordar la Camats ja é smés pràctica i política. Em refereixo als impostos. Ella feia el discurs des d'un posicionament polític força clar que comprateixo en ona mesura, em sembla. Però, sobretot, el que em va recordar és que m'agradria viure en una societat més justa i on la riquesa es pugui redistribuir, que per això són els impostos. Després podem parlar de fins on cal redistribuir, fins on és lícit o no, generar beneficis només individuals, si hi ha prou riquesa o no al món per repartir-la entre tothom, etc.

Se m'acaba el temps. Només volia deixar escrita una aproximació a aquestes reflexions abans no em fugin del cap.

A part d'aixó, força Dolors!

1.11.10

Sobre les normes

Assisteixo a una festa d'aniversari amb la meva descendència. L'homenetjat, avui feia sis anys.

Com que es veu que no sóc gaire sociable, he xerrat poc amb la migrada representació de pares i mares de les criatures assitents a l'acte, he jugat i enraonat força amb una xiqueta fantàstica i he observat.

En un moment determinat, el pare i la mare del nano que avui creixia, han organitzat un joc. Un joc on els participants (només hi havia una noia de la classe en qüestió) s'havien de posar en cua per, després, fer una prova i obetnir un premi (un xupa-xup).

Observo, preocupat, com el meu grandolàs fa cua ordenadament. Pràcticament és l'últim de fer el joc i no es queda sense obsequi perquè la mare organizadora del joc, en l'últim moment, ha anat a buscar gominoles que tenia en reserva.

He observat una mena de lluita interior dins del meu xiquet entre fer la norma de fer la cua com toca i veure com s'estava quedant sense xupa-xup. M'he hagut de mossegar la llengua per poder veure com responia a la situació.

La part bona de tot plegat és que, havent obeït la norma, al final, ha tingut premi.

La part que em deixa dubtòs és: no li hauré d'ensenyar, contra tots els meus principis que, de vegades, quan la situació pot ser clarament injusta, també cal saber-se saltar una norma?

I, qui valora quan la situació és clarament injusta?