Egotista, Bernat Metge, Aurea Dicta i parabellum

En les darreres dues setmanes he tingut a la punta dels dits un parell de posts per animar una mica aquest blog abans no mori d'inanició; però resulta que quan tinc la idea, o la necessitat de comunciar, no he tingut el teclat a prop, o no he tingut temps per seure davant la pantalla.

Avui he buscat i he trobat aquest espai amb potser massa poc missatge per penjar a la blogosfera, peró la recuperació del blog d'egotista, crec que es mereix, com a mínim, aquesta "celebració" (ei, i el seu missatge per posar-me en ordre, tot s'ha de dir).

Només comentaré una sèrie de coincidències que m'han passat pel cap en les darreres hores i deixaré a la vostra saviesa les consideracions que hi vulgueu fer.

Ara fa uns dies vaig rebre els primers volums de la col·lecció Bernat Metge que ha posat en circulació el diari Ara. Una mica per esnobisme, suposo, i una altra mica perquè sempre ens ha vingut de gust poder remanar aquesta mena de textos, en hi vam subscriure.

I el primer volum que he remenat, molt a l'atzar, és l'Aurea Dicta, o sigui, alló de les frases cèlebres. N'hi ha moltes i de moltes menes, i ja hi he passat unes quantes estones entretingudes.

Ara bé, comença la campanya electoral, s'acosta l'hora d'anar a votar i, avui, fan un debat entre els dos candidats que tenen alguna possibiltat de manar (és un dir).

Agafo l'Aurea Dicta a l'atzar i poso el dit en una frase cèlebre que es perd en la nit dels temps, que diria el mestre Monzó, i que, en llatí, diu: "Si vis pacem, para bellum", que traduït, més o menys, s'interpreta com "si vols la pau, prepara la guerra".

La connexió amb això de les eleccions em sembla que no requereix una especial clarividència, però jo encara he fet un petit pas més enllà.

Sabeu què cantava un grup basc, ara fa una colla d'anys? "Si vis pacem, parabellum", sí. I "parabellum" ho escrivien tot junt. S'entén, o fa falta que ho expliqui més? I, en qualsevol cas, hores d'ara semla que estaria fora de lloc, oi?

Visita institucional

Ahir a la tarda vaig partcipar en una reunió de presentació, per dir-ho d'alguna manera, d'una associació de la que formo part, al Parlament de Catalunya.

Era el primer cop, que jo recordi, que entrava al tan nostrat Parlament.

L'apunt que deixo aquí no té res aveure amb els continguts de la reunió, la valoració que em va mereixer la reunió o el nostre amfitrió.

Us seré clar. Em va sorprendre, relativament és clar, la vestimenta del personal que circulava per allà dins.

Que ells vagin amb "traje i corbata", no m'acaba de sorprendre, i més perquè no tots ells anaven uniformats al 100%, però els vestidets d'elles, sí que em van sorprendre.

Que n'hagués vist algun, d'acord; però que hi hagués aquella coloraina, aquella uniformitat global en la diferència individual femenina, sí que em va sobtar.

La reflexió subsegüent va ser, potser, excessivament immediata i visceral: i vosaltres representeu la diversitat dels 7 milions de catalans i catalanes que diu que hi ha?

Sense comentaris.

Dues reflexions

Dues reflexions sobre la democràcia, un dia de bon matí de la setmana passada.

Arribo a la feina i, encara no he obert l'ordinador, quan el cap d'un servei proper al meu, m'exposa un parell de les seves reflexions matinals.

1. Es veu que la nova presidenta de Castilla La Mancha, M. Dolores de Cospedal, em sembla que es diu, ha decidit, vist el panorama, ha decidit fer unes quantes retallades d'entrada. Entre les retallades en qüestió, i sempre segons el meu informant, l'eliminació de la figura del defensor de Poble de la seva Comunitat. Tot és discutible, oi? Segurament, les seves competències es deuen poder redistribuir entre d'altres òrgans de la mateixa Administració, o passar-les a la de l'Estat, o a les locals, etc. Cap problema. Ara, quedi clar el missatge segons aquest meu company: si la nostra democràcia no és gaire transparaent, ara encara ho serà menys i, si tens queixes de l'Adminsitracióde a la teva Comunitat, te les menges amb patates. Aixó avancem cap a la (seva) transparència!

2. Una segona reflexió. Ara que diuen que s'està posant de moda l'extansió dels MIRs (heu sentit a dir que el Rubalcaba proposa pensar si els mestres han de passar una mena de MIR abans d'exercir?), per què no es fa passar un MIR als nous càrrecs electes? La idea no és tant examinar-los, com que s'estiguin en contacte amb la seva feina quotidiana una temporada abans d'exercir ell(e)s solet(e)s. Un altre company de feina el va fer reflexionar sobre aquesta idea. Si la democràcies ha de garantir que tothom pugui exercir càrrecs, com podem posar-hi trabes? La resposta està bé, però segurament parlem de nivells de conversa/reflexió diferents. Per cert, qui ensenyaria? I a què? Perquè, per exemple, a escoltar i a parlar amb la ciutadania...

Apa, vaig a cuidar de la descendècnia, que avui m'he demanat festa.

D'uniformes

No em feu gaire cas perquè parlo sense coneixements específics, ni del què es diu, ni del món concret on s'hauria d'aplicar, però m'he fet una opinió molt ràpida sobre el tema i la vull compartir.

Desconec, en realitat, cap mena de declaracions de la nova Honorable Consellera d'Educació (ai, no, d'Ensenyament, que es veu que a partir d'ara, l'escola ja no educa) però interpreto que alguna cosa deu haver dit, quan diversos columnistes en parlen.

A mi, el tema de si els nens i les nenes han de portar uniforme o no, em depassa. Personalment, no m'agraden els uniformes, però tampoc m'hi enrrocaré fins a les darreres conseqüències. Penso més aviat allò que deia el Consell de la Joventut de Catalunya ja fa uns quants anys: "som iguals, som diferents" i no veig perquè hem d'amagar aquestes diferències.

En qualsevol cas, vull deixar constància d'una ferma repulsa, més o menys, concreta. Si els uniformes de què parlen són els nens amb patalons curts i americana i les nenes amb faldilletes, com a les escoles privades que conec, més o menys, concertades; ja es poden fotre els uniformes on els càpiguen (i els rols de gènere aparellats que hi van de la maneta).

Per cert, les escoles que segreguen nens i nenes, en la meva opinió, no només no haurien de rebre diners públics, sinó que s'haurien de prohibir (oi que no deixem que es faci apologia del feixisme, del terrorisme i de no sé quants -ismes més a les escoles?).

Em penso que m'ha sortit un post curtet, però una mica exaltat. Tot just s'hi posen, i ja n'hi ha per anar demanant bitllets cap a Groenlàndia...

Lectura particular d'una xerrada de Dolors Camats

Crec que en aquest blog, no acostumo a parlar de política en excès. No ho faig, d'una banda perquè crec que no és un tema que generi gaire inetrès, ara mateix, i que, a més a més, ja té els seus espais informatius i comunicatius propis. D'altra banda, i encara més important que tot això, he de reconèixer que jo mateix n'estic una mica desvinculat.

Això va canviar una mica ahir al vespre després d'assistir a una mena d'entrevista o col·loqui amb Dolors Camats, la número 2 de les llistes d'ICV per Barcelona, i ara ho explicaré, molt en breu.

Camats em va recordar unes quantes coses que no tenia gaire presents. Crec que ja he explicat més d'un cop que la meva vida gira, hores d'ara, al voltant de dos grans eixos: família i feina. I no tot s'acaba aquí. El meu jo, em diu que encara he de trobar un espai per la meva relació amb la resta del món. Aquest món el podeu entendre com l'assistència a determinades activitats culturals, com les trobades esporàdiques amb els meus amics o com, aquest és el cas, la voluntat de participació en el conjunt de la vida social.

I la Dolors, entre moltes de les coses que va dir, em va recordar tres cosetes. Dues me les aplico molt a nivell individual o intern meu (ella parlava en un altre nivell, però això ara no importa) i una altra, diria que és d'ordre més "programàtic".

A nivell intern, la Dolors defensava l'existència d'una mena de contradiccions en la feina que fem. Ella parlava de la seva, però jo m'ho aplico a la meva. I el que és important, és que l'existència d'aquestes contradiccions són coherents amb la nostra manera d'entrendre el món. És a dir, i perquè s'entengui, les feines que fem no depenen només de nosalters mateixos, i s'ha de pactar, i s'ha de transigir i s'ha d'aguantar, perquè fem les coses per alguna raó i les volem fer de la manera que entenem que s'han de fer. En resum, els marcs teòrics i les utopies són necessàries, però també hem de saber negociar el dia a dia.

I, molt relacionat amb aquest primer tema, el segon. Volem fer coses per transformar, cadascú des del seu àmbit, però no n'hi ha prou amb gestionar el dia a dia. Volem transformar i si cal pactar, rebaixar plantejaments, negociar, es fa per aconseguir, com a mínim, un punt de transformació. Després, cadascú, haurà de saber on són els seus límits mínims, etc.

L'última cosa que em va recordar la Camats ja é smés pràctica i política. Em refereixo als impostos. Ella feia el discurs des d'un posicionament polític força clar que comprateixo en ona mesura, em sembla. Però, sobretot, el que em va recordar és que m'agradria viure en una societat més justa i on la riquesa es pugui redistribuir, que per això són els impostos. Després podem parlar de fins on cal redistribuir, fins on és lícit o no, generar beneficis només individuals, si hi ha prou riquesa o no al món per repartir-la entre tothom, etc.

Se m'acaba el temps. Només volia deixar escrita una aproximació a aquestes reflexions abans no em fugin del cap.

A part d'aixó, força Dolors!

No, nosaltres no podem

Havia de ser aquest un post/comentari sobre el procés i el resultat de les eleccions americanes.

Havia pensat divagar una mica sobre les diferències entre el seu format electoral i el nostre, sobre la quantitat de diners esmerçats en la campanya i comentar d'on surten aquests diners, sobre fins a quin punt és possible o no traslladar els seus posicionaments polítics als nostres, sobre el marge de maniobra que té ara el guanyador, sobre la dificultat del repte que té ara per endavant Obama i sobre les expectatives que ha creat, etc.

Pensava acabar comparant-ho una mica amb el que tenim per aquí, amb la poca trempera, per dir-ho d'alguna manera, que genera el nostre món polític, amb la incapacitat de decissió (política, econòmica i d'altres menes) que patim (o gaudim) els catalans i les catalanes, etc.

Tot això ho anava pensant ahir a la nit i de matinada mentre seguia els programes televisius informatius sobre l'esdeveniment i aquest mateix matí a primera hora.

Però poc després d'arribar a la feina, hem rebut la notícia de la mort d'un company de la meva edat amb qui teníem poques, però algunes, amistats en comú. En Dani deixa aquí dona i una criatura molt petita.

I el cap se me n'ha anat cap a un altra banda i he pensat en allò del temps que passa, i amb el que deixes escapar i no viuràs mai més, i amb els compromisos que adquirim en la nostra vida, etc.

I no deixo de pensar que les coses, a un nivell molt general, social, m'importen molt; però que avui estic trist i que les coses a nivell individual, personal, íntim, també són importants i em demanen el seu espai.

Optimisme

Mentre sopo i la progènie dorm, faig zapping.

Lorenzo Milà acomiada les notícies de TVE1.

"Volvemos mañana con más notícias. Quién sabe si algunas buenas".

Trobo que és un comiat genial. Sense comentaris.

Bon Nadal

He tingut aquest post a la punta dels dits tres o quatre vegades en les darreres hores, però per un motiu o un altre no l'he aaribat a escriure, i ara em costarà.

Començaré per referir-me al meu darrer post i fer un parell d'aclariments. El primer: es tractava d'una mena de llista de bons propòsits en un terreny relativament determinat. Per tant, no us espanteu, tinc una altra fantàstica llista de propòsits una mica més personal i no tan trascendent, en una altra banda (sóc el rei de les llistes jo). El segon: independentment de la llista de propòsits que comentem, no penso anar a cap mena de llistes elctorals, de moment. I dic de moment perquè vagi o no a unes llistes electorals, ara que està tan desprestigiada la política, començo a pensar que és un dels camps on m'agradria mullar-me abans d'acabar aquesta meva dècada (i quedi clar que més aviat em pot portar problemes que no alegries, laborals, vull dir).

I continuaré lligant dos temes més. He estat esquerp a l'hora de felicitar el Nadal. Ja fa anys que sóc així. Entre que un servidor no és gaire catòlic (ni cristià, m'atreviria a dir) i que en els darrers temps s'ha accentuat tant el sentit mercantilista d'aquestes festes, que no m'hi sento gens còmode. Prefereixo molt més desitjar un feliç bon any nou.

Però la cosa anava de llibres. Aquests darrers dies he llegit "Condició de pare", de Joan Barril, regal d'aniversari de la meva companya i mare de les meves criatures. Diré que Barril és perspicaç i que capta prou bé una sèrie d'imatges o situacions que fan al cas, i en les que em puc sentir identificat tot sovint; però aquest cop, no m'ha agradat l'estil. Trobo que més d'un cop i més de dos, Barril s'expressa barrocament, amb una excessiva longitud de frase recargolada que no feia falta (ei, des del meu modet punt de vista, naturalment). L'altre llibre que he llegit és "Mil cretins" del mestre Monzó. Tot i que en tinc uns quants dels seus llibres (i que els he llegit), no m'arribo a declarar un fan de l'autor, tot i que en reconec la vàlua. De totes maneres, el comentari no anava en relació a l'autor sinó al contingut del text. "Mil cretins" és un recull de contes. La primera part, contes una mica més llargs; la segona, molt curts. Són relats sobre "el dolor, la vellesa, la mort i l'amor. Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana" (cito contraportada).

El llibre de Monzó m'ha agradat i, sobretot, he pensat que era adient per a aquestes dates. Ja n'hi ha prou de regalets, somriures i desitjos per unes hores. La vida té, amb facilitat, una part miserable. Està bé saber-s'hi enfrontar, saber-se'n riure, però som el que som i millor no oblidar-ho del tot, en aquestes dates i en la resta de l'any.

Ara no escriuré el poema de Salvat-Papasseit sobre el Nadal que és el que més m'agrada per a aquestes dates perquè ja ho dec haver fet alguna altra vegada i, si no ho he fet, perquè alguns de vosaltres ja el coneixereu. Reproduiré, això sí i sense permís (espero que no em caigui el poc pél que em queda) un fragment especialment dur d'un conte de Monzó d'aquest darrer recull.

"Un dia, fa unes quantes setmanes, va dinar amb un antiga nòvia el pare de la qual havia mort feia poc, i la dona li explicava que, la nit última, quan era cada cop més evident que el seu pare agonitzava, ella li agafava la mà i, per dins, repetia: "More't, more't, more't, more't...""

Millor que ho deixi aquí.

Això de la vida parlamentària

Crec que va ser ahir (o potser era abans d'ahir, ja he perdut bastant la noció del temps jo) que, fent zàpping, vaig albirar un parell d'escenes de la vida parlamentària catalana en un telenotícies d'aquests que es repeteixen fins a que te n'avorreixes.

De fet, la cosa, em sap greu dir-ho, no tenia gaire interès. El que em va cridar l'atenció va ser la manca de civisme (per dir-ho d'alguna manera) de tot plegat.

La cosa és que un diputat d'ERC puja allà on es fan els discursets i comença a xerrar tot defensant no recordo quina moció, o proposta, o el que sigui.

En aquell moment, la meitat dels parlamentaris (i parlamentàries, suposo) són dempeus, xerrant entre ells, marxant d'allà (cap al bar, o el desptax, o...).

I aquell senyor continua xerrant, amb evidents manques de concentració, per a pràcticament ningú.

Unes hores abans havia vist les rèpliques i contrarèpliques entre el President Montilla i el diputat Sirera, i després amb en Mas.

I també per aquelles hores, vaig veure com sense cap mena de pudor, els cap de colla aixequen els dits per indicar "als seus diputats i a les seves diputades" quin botonet han de prémer a l'hora de votar.

Proposo:

No cal que feu campanya cada cop que obriu la boca. Estalvieu-nos-ho. Si els nostres representants no tenen l'obigació de ser als debats, de ser educats, d'escoltar per saber què hande votar, de mirar pels ciutadans i per les ciutadanes (i no pels vots que treuran, o no, en les properes eleccions), etc., doncs no cal que hi hagi sessions al Parlament.

Abolim el Parlament tal i com funciona ara. Fem eleccions, repartim "escons virtuals", es passen les intervencions, propostes, mocions en paper (que qui vulgui les pugui consultar, per exemple) i que el cap de colla voti en funció del número de representants obtinguts a les eleccions, i fora.

No ens claen enganyifes. Feu-ho virtualment i, així, com a mínim, estalviarem alguna cosa.

Lliures

Al telenotícies d'aquest vespre, el Molt Honorable President deia, més o menys, que ell volia "...estar al capdavant d'un pais d'homes i dones lliures...".

És evident que estem davant d'un terme, "lliures", molt, però que molt polisèmic.

O potser és que avui és lluna plena i ....