27.4.10

Sant Jordi, MMM, i la vida

Dimecres al matí porto jo la progènie a escola.

Quan estic sortint de l'escola, una mare em proposa de col·laborar en la representació de la llegenda de Sant Jordi que un grup de mares i pares estan preparant pels xiquets d'Educació Infantil i els galifardeus del primer cicle de Primària.

Dijous a la nit m'estreno, amb un CD-ràdio-cassette, com a tècnic de so i, divendres al migdia, després de tornar a assajar, ara ja amb taula de so, representem l'obra davant d'un públic entusiasta i triomfem.

Durant el cap de setmana, a la platja amb la descendència, em revé algun moment de satisfacció.

Ahir dillluns agafo el llibre de Maria-Mercè Marçal que em vaig fent. S'ha de pair a poc a poc, però de vegades trigo massa a tornar-hi i em perdo una miqueta.

Llegeixo el capítol "Papers privats de Sara T. (3)". Touché. A banda de la qualitat o espessitut del text i de fins on Sara T és un alter ego de MMM, o no, (ja hi entrarem més endavant), les reflexions sobre els vençuts (o les vençudes), sobre l'alternativa, el càstig i el preu, o la capacitat d'adaptar-se, em tornen a posar en òrbita.

D'una banda, em recorden alló de que la llegenda de Sant Jordi és la que és, però quina visió del món col·laborem a donar a la propera generació!

Avui, per exemple, el grandolàs de casa m'ensenyava que havia escrit una mena de conte, amb lletra de pal, sobre si ell fos..., per exemple, cavaller. Doncs salvaria princeses. I la petita de casa, aquesta tarda tenia clar que les nenes ballen, i m'ho demostrava, i els nens, no.

Més enllà de tot això, relativament puntual o petit, després del dinar d'avui, donava voltes a la nostra capacitat d'elecció.

La passió és la resposta?


26.4.10

Autoestima

El grandolàs de casa i jo, fem una cursa a l'espigó.

Quan arribem al final, exclama: sóc el rei mundial!

I tant que sí!

22.4.10

De celebracions i no-celebracions

S'acosta Sant Jordi a tota velocitat i, acompanyant-lo, un bon grapat d'aniversaris de naixements, de celebracions, d'aniversaris d'absències, de no-celebracions.

Cada any és un nou cicle que, pràcticament comença pels volts de Sant Jordi, i acaba per Sant Joan.

Diuen els entesos que, en el cas de les absències, la roda del primer any és la pitjor. Després, ens va quedant aquella sensació de mancança, de nostàlgia...


13.4.10

Insomnis

Són vacances i em costa poc patir insomni.

Arrecerat, repasso absències de tota mena i grau: familiars, amistats, amors...

De fons, el batec de les ones que juguen amb la platja.

I les hores passen.

7.4.10

Contradiccions internes (i externes)

Pel títol, ara, potser algú es pensarà que llegirà una divagació sobre l'essència de la humanitat o alguna cosa així, i no, em smebla que és, més aviat, una tonteria molt particular.

Un d'aquests dies de les vacances vaig passar una estoneta amb la meva descedència en un parc molt petit, vora l'estació de tren del poble on érem de vacances.

Mentre els xiquets corrien per allà, un xicot negre, em va semblar jove, alt i prou ben plantat, va jeure per allà a la vora.

Com que la meva descendència em reclamava aigua, vam entrar a l'estació a buscar-ne una ampolla.

El xicot negre ens va seguir i em va demanar diners per comprar-ne una, ell, també.

Vaig tenir un flaixback brutal.

Vaig recordar una coneguda meva, que es va suicidar fa ja una temporada, davant d'una situació semblant.

D'això ja fa molts anys però recordo clarament que estavem asseguts en un bar, i concretament la terrassa del bar en qüestió, fent una cervesa i un noi petit, gitano em sembla, li va demanar diners per a un entrepà.

Ella no li va donar els diners, però va demanar al bar que en preparéssin un i, evidentment, el va pagar.

Crec recordar que el xiquet aquell, més aviat es va sorpendre de la iniciativa de la meva amiga, però que va acceptar l'entrepà i se'l va menjar.

L'explicació posterior de la meva coneguda va ser que ella ja sabia que, sovint, els diners que els nens demanaven, se'ls quedaven els pares o germans grans, que havien de ser per allà a prop.

Amb aquest record molt viu al cap, i amb la meva progènie esperant la meva resposta al noi de color, em vaig dirigir al bar i vaig demanar dues ampolles d'aigua; una per nosaltres i una pel xicot que me l'havia demanat.

No sé gaire si va ser una actuació, la meva, "educativa", per treure'm un problema de sobre o una manera de retre un petit homenatge a la meva amiga.

Tampoc no importa gaire, oi?

5.4.10

Sobre el/la mar

Només amb dos dies de vacances arran de mar, el grandolàs de casa ja ha arribat a una sèrie de conclusions.

La primera: que ell ja sap parlar amb el mar. Parla amb el mar amb paraules i amb les mans. Per exemple, quan hem sortit de l'aigua, li ha dit adéu i el mar l'ha abraçat amb una esquitxada.

Segona: el mar són persones. No una, ni dues; sinó moltes. Concretament, molts nois i moltes noies. Per això podem dir: el mar o la mar.

I encara una tercera. I com que aquests nois i aquestes noies volen jugar amb les pedres i també volen fer força, doncs fan onades tota l'estona. Ergo, quan nosaltres, els grans, diem que el mar està enfadat és només que té ganes de jugar o de fer força.

Un filòsof, vaja.