26.8.08

Marías (1a part)

Aquest estiu he començat a barallar-me amb la trilogia "Tu rostro mañana" de Javier Marías.

Del primer volum, n'he seleccionat dos fragments, però abans, la primera frase i l'última de la introducció (per dir-ho d'alguna manera, pàgines 11 i 20): "No debería uno contar nunca nada,..." i "No, yo no debería contar nunca nada, ni oír tampoco nunca nada". A continuació tres volums d'unes tres-centes cinquanta pàgines cadascun.

Primer fragment (pàgina 303): "Sabe cómo es ella en un aspecto, y que en ese tan crucial no habrá enmienda: mal lo tendrán quines la contraríen, pero no mejor quienes la complazcan ('Hay personas que simplemente resultan ser imposibles, y lo único sabio es paratarse de ellas y mantenerlas lejos, y no existir para ellas').

Segon fragment (pàgna 368): "Ya te he dicho que el mayor problema es que no solemos querer ver, no nos atrevemos.Casi nadie se atreve a mirar de veras, y menos aún a confesarse o contarse lo que ve de veras, porque a menudo no es grato lo que se contempla o vislumbra con esa mirada que no se engaña,.... Es así generalmente, tanto lo que se refiere a los otros como a uno mismo, y la mayoría necesita engañarse y ser un poco optimista para seguir viviendo con algo de confianza y calma, yo no sólo lo comprendo sino que a lo largo de mis numerosos días he echado eso muchísimo de menos, el sosiego y la confianza: es desagradable y áspero, vivir sabiendo y no esperando."

Ja he començar el segon volúm, però com a mínim de moment, m'abstinc de fer-ne cap altre comentari.

16.8.08

Dues desolacions rodoredianes

A mig camí entre el sud i el nord del país, passem per casa unes hores i gaudeixo de connexió.

D'una de les últimes lectures d'aquests dies, "Viatges i flors", de Mercè Rodoreda, he seleccionat dos fragments que són, per mi, paradigmes de desolació.

De "Viatge al poble de tota la pena":

"... La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb la passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. Els queien dels ulls unes llàgrimes allargades que els xopaven la galta i els relliscaven avall del pit. Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, pels pares arraconats, per tants i tants ocells caçats amb trampa, per tots els cérvols perseguits, pels rius que sortien de mare, per les terres ermes, per les tempestes que ho arrassven tot, per les collites trinxades i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni en el moment de morir."

De "Flor disfressa":

"... Et diu a l'orella que no hi ha ningú al món com tu i que tot el que t'envolta és ple d'engany. Només tu ets pur i altíssim. no hi ha res net. Tot és corcat: el germà, la dona, els amics. I cada nit et fa la mateixa. fins que ho detestes tot, fins que no pots viure sense ella, fins que glateixes per ella, fins que esdevens solitari amb la teva ànima i la flor. Quan ets ben seu, d'una estrebada es desarrela i desapareix. L'única manera de salvar-te'n és saber-la veure a temps i regar-la amb salfumant."

Agraeixo a nimue lectora la seva "recomanació". Encara que jo he escollit aquests dos fragments perquè sóc així, em sembla una lectura molt recomanable. El llibre vessa màgia.

3.8.08

La parada de l'autobús

Extret de "A ulls clucs", de Gianrico Carofiglio.

"Em vaig sentir trist i vell. Em vaig sentir com un individu que mira passar el temps; com un que mira els altres com canvien, bé o malament es fan grans i marxen. Prenen decisions. Mentre ell es queda sempre al mateix lloc, fent les mateixes coses i deixant que l'atzar decideixi per ell. Un que mira passar la vida."

D'adolescent vaig escriure un conte curt (l'he perdut, no feiem servir ordinadors aleshores) sobre una noia, i la tenia molt present específicament, que deixava "escapar la vida" perquè no acabava de decidir quin era l'autobús on havia de pujar de tots els que passàven davant la seva parada de l'autobús ("parada" tenia un doble sentit fàcil d'endevinar).

Diuen que la novel·la negra no és d'allò més profunda, que és de lectura fàcil, que utilitza tòpics, llocs comuns. Touché. Em sembla que, ara mateix, ja en tinc ben bé prou amb les superficialitats.