Dues desolacions rodoredianes

A mig camí entre el sud i el nord del país, passem per casa unes hores i gaudeixo de connexió.

D'una de les últimes lectures d'aquests dies, "Viatges i flors", de Mercè Rodoreda, he seleccionat dos fragments que són, per mi, paradigmes de desolació.

De "Viatge al poble de tota la pena":

"... La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb la passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. Els queien dels ulls unes llàgrimes allargades que els xopaven la galta i els relliscaven avall del pit. Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, pels pares arraconats, per tants i tants ocells caçats amb trampa, per tots els cérvols perseguits, pels rius que sortien de mare, per les terres ermes, per les tempestes que ho arrassven tot, per les collites trinxades i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni en el moment de morir."

De "Flor disfressa":

"... Et diu a l'orella que no hi ha ningú al món com tu i que tot el que t'envolta és ple d'engany. Només tu ets pur i altíssim. no hi ha res net. Tot és corcat: el germà, la dona, els amics. I cada nit et fa la mateixa. fins que ho detestes tot, fins que no pots viure sense ella, fins que glateixes per ella, fins que esdevens solitari amb la teva ànima i la flor. Quan ets ben seu, d'una estrebada es desarrela i desapareix. L'única manera de salvar-te'n és saber-la veure a temps i regar-la amb salfumant."

Agraeixo a nimue lectora la seva "recomanació". Encara que jo he escollit aquests dos fragments perquè sóc així, em sembla una lectura molt recomanable. El llibre vessa màgia.