Avançava lentament en el llibre de Jordi Cornudella que tinc entre mans hores d’ara, “Les bones companyies”, quan vaig topar amb unes reflexions sobre uns versos d’Horaci que m'eren comuns (les reflexions, no els versos, quedi clar). Unes pàgines més endavant, ja avisat, vaig tornar a trobar la mateixa o una reflexió semblant, a partir d’uns versos de Carner.
Com que del llibre en qüestió, només me n’he fet la primera de les quatre parts en que es divideix, m’espero a acabar-lo per fer-ne algun comentari més general, si és que aconsegueixo tancar-lo (em sento una mica superat per aquest text, des de la terminología emprada, passant pels textos clàssics escollits, fins a una bona part de les reflexions sobre els versos o poemes analitzats).
No em puc estar però, de deixar-vos els dos fragments que us anunciava i afegir-hi alguna nota discordant, meva, més.
El primer fa així:
“L’epístola II del llibre primer la dedica sencera al mateix motiu, que resumeix en un hexàmetre memorable: caelum, non animum, mutant qui trans mare currunt (27: “és de cel que canvien, i no d’ànim, els que travessen la mar”). Amb aquesta formulació, com en l’epode 13, Horaci ens deixa veure fins a quin punt és conscient que un dels modes bàsics de la relació que els homes establim amb el món neix de la dèria de creure’ns que el que ens circumda ens condiciona el sentiment, quan som precisament nosaltres els que hi projectem, al més sovint a la insabuda, els estats d’ànim que solem pensar que en depenen. Els lectors de Carner sabem bé de què ens parla”.
Encara no vint pàgines més endavant, tot parlant de Carner, trobem el paràgraf següent:
“Les tres estrofes centrals de “Serenor” desenvolupen una idea que subjau a tota la poesia de Carner: que allò que ell mateix, en el pròleg a l’Antologia poètica de Maria Antònia Salvà, va dir-ne “cooperació o fins compenetració del sentiment i del paisatge” depèn només, en darrer terme, de la nostra mirada. Percebem per analogia , atribuint a les coses de fora el que pròpiament tenim a dins, per bé que solem experimentar-ho com si passés exactament al contrari. I no: l’espectacle que el món ens ofereix als nostres ulls el veiem sempre en funció del nostre ànim, no és el nostre ànim que canvia en funció del paisatge; som nosaltres que hi projectem, sense ser-ne conscients gairebé mai, els sentits que ens fem la il·lusió de descobrir-hi”.
Em sembla raonable creure que els paisatges són com són, i atribuir-los la capacitat d’operar en nosaltres és, segurament, dotar-los d’una força i d'una voluntat que no tenen. Ara bé, també em sembla raonable pensar que, davant de determinats paisatges, determinades persones es puguin sentir més així, o més aixà. Probablement, no totes les persones per igual, ni cada persona per igual en funció del seu estat d’anim previ, ho admeto. Però potser una mica més de terme mig, dialèctic, s’escauria millor a la meva representació del món.
Però mentre llegia aquests textos recordava, no tant paisatges, sinó algunes converses recurrents a la blogosfera, que he mantingut en aquests darrers anys amb alguna de vosaltres. Les converses giraven sobre una relació de reciprocitat, o no, semblant: qui arrosega a qui? els nostres estats d’ànim ens arrosseguen cap a unes músiques concretes, o unes músiques determinades ens menen cap a un estat d’ànim concret?
La diferècia que jo hi veig amb la qüestió anterior, pot centrar-se, simplement, en que les músiques (i les lletres, s’entengui) són una producció, més o menys, cultural humana. És a dir que, en aquest cas, és evident que darrere la música i de la lletra, hi ha unes voluntats i uns sentiments.
Vist així com jo ho veig, em sembla que, tot i qus és probable que projectem els nostres estats d’ànims en unes determinades músiques (i per això les triem quan ens calen), també determinades músiques poden influir en el(s) nostre(s) estat(s) d’ànim.
En aquest segon cas, (les músiques, vull dir), crec que encara és més clar que en el primer, (els paisatges), aquest doble modus operandi, tot i que, he d’admetre que en tots dos casos, si m’hagués d’inclinar per només una de les dues opcions (o donar més pes a una que a l’altra), prendria l’opció d’en Cornudella (i de Carner i d’Horaci, digues-me neci).
Com sempre, m’explico regular per no acabar dient gaire res de nou. Oi, Àfrica?
Per cert, no he demanat permís al Jordi per utilizar els seus dos paràgrafs. Per sort, dubto que arribi fins aquí….
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poti-poti. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poti-poti. Mostrar tots els missatges
21.9.08
Últimes hores free
Gaudeixo de les últimes hores de llibertat abans no aparegui la família per la porta.
Durant aquestes 48 últimes horetes, a part de descansar i cuidar-me el genoll esquerre, he aprofitat per fer algunes cosetes, sobretot amb (o a través de) l'ordinador.
Per exemple:
- M'he donat d'alta al flickr pro. Costa uns 25 EUR a l'any i em dona més joc. De moment, he pujat algunes fotos i he duplicat el número de sets. Per cert, m'he adonat que, darrerament, sobretot hi pujo fotos de l'àmbit familiar, amb la qual cosa, com que són restringides a les amistats, si no estàs autoritzat se n'hi veuen poques de noves. A qui li pugui inetressar de veure-les totes, que m'enviï un mail i ho arreglem.
- La càmera de fotos digital que tenim se'ns ha mig espatllat. Encara funciona, però no tanca bé i té diverses petites pegues. He decidit que el meu regal de llicenciatura serà una càmera nova. Busco una cosa que no sigui reflex, però que, si es dona el cas, també em permeti jugar. Pel que vist fins ara, m'inclino per una Nikon P80, tot i que, es veu que també té les seves pegues. Si algú em pot aconsellar, s'agrairà (no parlo de retribucions econòmiques, quedi clar).
- Finalment, he pogut posar en òrbita el blog del Tot Poesia 2008 (m'ha costat....). En fi, què us he de dir jo? Féu-hi un cop d'ull, si us vaga.
- També he contestat a la invitació de mar per accedir al facebook. No sé gaire què és això i encara menys per a què em pot servir o ho puc fer servir; però m'hi he entretingut una bona estona. Crec que té possibilitats.
- Amb l'estona que em queda, he d'acabar d'endreçar una mica la casa, he de edeinar i he d'avançar en la lectura de "L'últim patriarca", de Najat El Hachmi, un llibre relativament fàcil de pair, però que segurament pel meu desconeixement general del món, encara em sorprén, parèntesi en la lectura de la trilogia de Marías (totes aquestes comes les he posat en honor al mestre Marías, he).
Durant aquestes 48 últimes horetes, a part de descansar i cuidar-me el genoll esquerre, he aprofitat per fer algunes cosetes, sobretot amb (o a través de) l'ordinador.
Per exemple:
- M'he donat d'alta al flickr pro. Costa uns 25 EUR a l'any i em dona més joc. De moment, he pujat algunes fotos i he duplicat el número de sets. Per cert, m'he adonat que, darrerament, sobretot hi pujo fotos de l'àmbit familiar, amb la qual cosa, com que són restringides a les amistats, si no estàs autoritzat se n'hi veuen poques de noves. A qui li pugui inetressar de veure-les totes, que m'enviï un mail i ho arreglem.
- La càmera de fotos digital que tenim se'ns ha mig espatllat. Encara funciona, però no tanca bé i té diverses petites pegues. He decidit que el meu regal de llicenciatura serà una càmera nova. Busco una cosa que no sigui reflex, però que, si es dona el cas, també em permeti jugar. Pel que vist fins ara, m'inclino per una Nikon P80, tot i que, es veu que també té les seves pegues. Si algú em pot aconsellar, s'agrairà (no parlo de retribucions econòmiques, quedi clar).
- Finalment, he pogut posar en òrbita el blog del Tot Poesia 2008 (m'ha costat....). En fi, què us he de dir jo? Féu-hi un cop d'ull, si us vaga.
- També he contestat a la invitació de mar per accedir al facebook. No sé gaire què és això i encara menys per a què em pot servir o ho puc fer servir; però m'hi he entretingut una bona estona. Crec que té possibilitats.
- Amb l'estona que em queda, he d'acabar d'endreçar una mica la casa, he de edeinar i he d'avançar en la lectura de "L'últim patriarca", de Najat El Hachmi, un llibre relativament fàcil de pair, però que segurament pel meu desconeixement general del món, encara em sorprén, parèntesi en la lectura de la trilogia de Marías (totes aquestes comes les he posat en honor al mestre Marías, he).
18.9.08
Mini poupurri
1. Anuncio al grandolàs de casa que durant el mes d'octubre estarem una setmana sense mare. Espero una reacció més aviat desolada, inconformista, revolucionària. Em contesta: "Ja està bé, així podrem beure unes cerveses, i vi,....". Em sembla que no l'estic ben educant.
2. Aquest matí, mentre espero que la seva mare acabi d'instal·lar la petita de casa amb la seva mestra, observo com una altra mare s'aproxima cap a la porta de l'escola renyant al seu fill de dos anys que plora. Diu més o menys així: "I tu, que ets, un nen o una nena? Els nens no ploren...". Francament, pensava que això ja no anava per aquí.
3. Hi ha petits problemes tècnics amb el bloc, però hores d'ara ja hi hauria d'haver penjada la primera selecció del Tot Poesia 2008. Mireu-vos-ho. http://totpoesia2008.blogspot.com
2. Aquest matí, mentre espero que la seva mare acabi d'instal·lar la petita de casa amb la seva mestra, observo com una altra mare s'aproxima cap a la porta de l'escola renyant al seu fill de dos anys que plora. Diu més o menys així: "I tu, que ets, un nen o una nena? Els nens no ploren...". Francament, pensava que això ja no anava per aquí.
3. Hi ha petits problemes tècnics amb el bloc, però hores d'ara ja hi hauria d'haver penjada la primera selecció del Tot Poesia 2008. Mireu-vos-ho. http://totpoesia2008.blogspot.com
23.5.08
En format breu
I passen coses...
Dimecres em vaig aturar en un bar de l'autposis i vaig esmorzar al costat d'una taula amb mitja dotzena de Mosos d'Esquadra. Entre ells (i elles), xerraven en català. Van entrar dos mossos més, motoristes ells. Un d'ells es va adreçar en castellà a un dels is primers Mossos i la resta de la conversa va ser en castellà. Ara potser quedaré retratat però, vaig tenir la sensació que van mal dades.
També dimecres vaig fer l'exàmen del segon parcial d'un assignatura que es diu "Técnicas avanzadas de Investigación Social". Crec que l'aprovaré. Em podria quedar només un exàmen per llicenciar-me. Per motius que no vénen gaire al cas, tinc una mica de vertígen.
Dimecres també va començar la Patum. Nosaltres hi pujarem demà al migdia. Si passeu per la plaça de Sant Pere, saludeu els dos grandolassos de casa.
Acabo. Ahir dijous va fer dos anys de la mort de la meva mare. Hi penso molt sovint, però des d'una perspectiva positiva diria jo (no sé com expressar-ho millor i tinc una mica de pressa).
Dimecres em vaig aturar en un bar de l'autposis i vaig esmorzar al costat d'una taula amb mitja dotzena de Mosos d'Esquadra. Entre ells (i elles), xerraven en català. Van entrar dos mossos més, motoristes ells. Un d'ells es va adreçar en castellà a un dels is primers Mossos i la resta de la conversa va ser en castellà. Ara potser quedaré retratat però, vaig tenir la sensació que van mal dades.
També dimecres vaig fer l'exàmen del segon parcial d'un assignatura que es diu "Técnicas avanzadas de Investigación Social". Crec que l'aprovaré. Em podria quedar només un exàmen per llicenciar-me. Per motius que no vénen gaire al cas, tinc una mica de vertígen.
Dimecres també va començar la Patum. Nosaltres hi pujarem demà al migdia. Si passeu per la plaça de Sant Pere, saludeu els dos grandolassos de casa.
Acabo. Ahir dijous va fer dos anys de la mort de la meva mare. Hi penso molt sovint, però des d'una perspectiva positiva diria jo (no sé com expressar-ho millor i tinc una mica de pressa).
17.3.08
De vacances (i 2666-Rigola-Bolaño)
Bé, de vacances, més o menys, perquè arrossegar, segons com, o anar darrere, segons quan, la patuleia de casa tampoc és allò més relaxant del món. Però no se m'acudiria queixar-me.
Dissabte vam estar-nos a jugar i a comprar perquè al migdia vam tenir convidats (pare i mare d'una lluna, M, i un vailet encara més petit). A la tarda, més jocs.
Al vespre, la meva compi que algun dia serà wife, em va confirmar el permís per anar a teatre. Vaig anar a veure 2666, versió Rigola de l'obra de Roberto Bolaño. No havia avisat ningú, per no posar-me pesat, i perquè no em semblava prudent convidar ningú a veure una obra de teatre que dura cinc hores. I vaig triomfar. 2666 és l'obra monumental de Bolaño de la qual, un servidor, se n'havia fet la meitat un temps enrere. Va coincidir que passava una època on em costava concentrar-me especialment en textos extensos. Tenia jo la falera de buscar massa coses en els textos i no deixava que aquests em parléssin, al seu ritme, per ells mateixos. A més a més, influenciable com sóc, la meva aproximació a 2666 va coincidir amb la lectura d'un text crític sobre la literatura actual on, no recordo qui, es carregava els textos llargs acusant-los "d'escriure per escriure, per omplir pàgines, sense tenir res a dir" (les cometes són una aproximació).
Lluny en el temps de tot això, vaig anar al teatre a veure 2666 perquè és un Rigola i, encara que un servidor no és fervent admirador del seu estil, que és molt marcat, el valoro positivament. Doncs vaig fer curt. Els dos primers actes (o potser n'hauríem de dir parts, perquè és com Bolaño ho va deixxar escrit) em van sorprendre agradablement, d'una banda, perquè no recordava el text i, de l'altra, perquè no tenien gaire a veure amb el Rigola modus operandi que jo més identificava. El tercer ja va ser més com me l'esperava, però escenogràficament molt ben trobat. El quart, després d'un entrecate on vam picar una mica de menjar mexicà, ja us imaginareu el perquè, i de predre'ns una Coronitas, crec que va ser el plat fort de la nit. L'escena on es repassa amb llista el nom d'un número desorbitat de dones assessinades a l'estat mexicà de Sonora, precedit d'una explosió d'acudits misògins, però tan corrents, el crits d'una de les assessinades i l'estesa d'un número imprtant de creus a l'escenari, va congelar l'esperit de més d'un dels assistents. Llàstima potser del cinqué i últim acte, potser una mica un contrapunt. Jo crec que fins aquí l'espectacle anava creixent i, en canvi, el final és més fred. Crec que Bolaño no va deixar tanacda la novel·la de la seva vida, però això no crec que hi tingui molt a veure.
Quan va acabar l'obra, la sala que no era ni molt menys plena, va aplaudir de debó els actors i les actrius que van sortir a escena a saludar fins a quatre vegades. A mi em va saber greu no haver-ho compartit amb cap ningú més.
Quan vaig arribar a casa, les tres personetes amb qui cohabito, compartien el llit d'enamorats. Jo vaig anar a dormir a un altre llit més petit, però ja em convenia, que la nit abans havia estat llarga i difícil. A quarts de sis de la matinada em vaig fer càrrec de la petita, però encara vam continuar dormint a estones fins a les vuit.
Diumenge al matí vam dedicar-nos, bàsicament, a comprar floretes i plantar-les a la terassa que ja ve la primavera. En trobareu una mostra al flickr.
Diumenge a la tarda jocs al parc amb N, una sol, com el nostre grandolàs, la seva mare i una germaneta de cotxet.
Aquest dilluns al matí anàvem a passar un matinet de jocs de platja a BCN, però hi havia unes retencions brutals a l'autopista i hem decidit fer canvi de plans. Hem enfilat cap al Maresme però per l'interior. Hem menjat coca de forn, hem saludat un part important dels meus progenitors, hem jugat a la platja i ens hem mullat els peus. També n'he deixat una mostra al flickr.
La tarda ha estat més trauquila. Comprada de productes ecològics diversos, parc infantil, banyeres, sopar (amb DVD, ho reconec) i a dormir.
Demà més.
Dissabte vam estar-nos a jugar i a comprar perquè al migdia vam tenir convidats (pare i mare d'una lluna, M, i un vailet encara més petit). A la tarda, més jocs.
Al vespre, la meva compi que algun dia serà wife, em va confirmar el permís per anar a teatre. Vaig anar a veure 2666, versió Rigola de l'obra de Roberto Bolaño. No havia avisat ningú, per no posar-me pesat, i perquè no em semblava prudent convidar ningú a veure una obra de teatre que dura cinc hores. I vaig triomfar. 2666 és l'obra monumental de Bolaño de la qual, un servidor, se n'havia fet la meitat un temps enrere. Va coincidir que passava una època on em costava concentrar-me especialment en textos extensos. Tenia jo la falera de buscar massa coses en els textos i no deixava que aquests em parléssin, al seu ritme, per ells mateixos. A més a més, influenciable com sóc, la meva aproximació a 2666 va coincidir amb la lectura d'un text crític sobre la literatura actual on, no recordo qui, es carregava els textos llargs acusant-los "d'escriure per escriure, per omplir pàgines, sense tenir res a dir" (les cometes són una aproximació).
Lluny en el temps de tot això, vaig anar al teatre a veure 2666 perquè és un Rigola i, encara que un servidor no és fervent admirador del seu estil, que és molt marcat, el valoro positivament. Doncs vaig fer curt. Els dos primers actes (o potser n'hauríem de dir parts, perquè és com Bolaño ho va deixxar escrit) em van sorprendre agradablement, d'una banda, perquè no recordava el text i, de l'altra, perquè no tenien gaire a veure amb el Rigola modus operandi que jo més identificava. El tercer ja va ser més com me l'esperava, però escenogràficament molt ben trobat. El quart, després d'un entrecate on vam picar una mica de menjar mexicà, ja us imaginareu el perquè, i de predre'ns una Coronitas, crec que va ser el plat fort de la nit. L'escena on es repassa amb llista el nom d'un número desorbitat de dones assessinades a l'estat mexicà de Sonora, precedit d'una explosió d'acudits misògins, però tan corrents, el crits d'una de les assessinades i l'estesa d'un número imprtant de creus a l'escenari, va congelar l'esperit de més d'un dels assistents. Llàstima potser del cinqué i últim acte, potser una mica un contrapunt. Jo crec que fins aquí l'espectacle anava creixent i, en canvi, el final és més fred. Crec que Bolaño no va deixar tanacda la novel·la de la seva vida, però això no crec que hi tingui molt a veure.
Quan va acabar l'obra, la sala que no era ni molt menys plena, va aplaudir de debó els actors i les actrius que van sortir a escena a saludar fins a quatre vegades. A mi em va saber greu no haver-ho compartit amb cap ningú més.
Quan vaig arribar a casa, les tres personetes amb qui cohabito, compartien el llit d'enamorats. Jo vaig anar a dormir a un altre llit més petit, però ja em convenia, que la nit abans havia estat llarga i difícil. A quarts de sis de la matinada em vaig fer càrrec de la petita, però encara vam continuar dormint a estones fins a les vuit.
Diumenge al matí vam dedicar-nos, bàsicament, a comprar floretes i plantar-les a la terassa que ja ve la primavera. En trobareu una mostra al flickr.
Diumenge a la tarda jocs al parc amb N, una sol, com el nostre grandolàs, la seva mare i una germaneta de cotxet.
Aquest dilluns al matí anàvem a passar un matinet de jocs de platja a BCN, però hi havia unes retencions brutals a l'autopista i hem decidit fer canvi de plans. Hem enfilat cap al Maresme però per l'interior. Hem menjat coca de forn, hem saludat un part important dels meus progenitors, hem jugat a la platja i ens hem mullat els peus. També n'he deixat una mostra al flickr.
La tarda ha estat més trauquila. Comprada de productes ecològics diversos, parc infantil, banyeres, sopar (amb DVD, ho reconec) i a dormir.
Demà més.
28.12.07
Bon Nadal
He tingut aquest post a la punta dels dits tres o quatre vegades en les darreres hores, però per un motiu o un altre no l'he aaribat a escriure, i ara em costarà.
Començaré per referir-me al meu darrer post i fer un parell d'aclariments. El primer: es tractava d'una mena de llista de bons propòsits en un terreny relativament determinat. Per tant, no us espanteu, tinc una altra fantàstica llista de propòsits una mica més personal i no tan trascendent, en una altra banda (sóc el rei de les llistes jo). El segon: independentment de la llista de propòsits que comentem, no penso anar a cap mena de llistes elctorals, de moment. I dic de moment perquè vagi o no a unes llistes electorals, ara que està tan desprestigiada la política, començo a pensar que és un dels camps on m'agradria mullar-me abans d'acabar aquesta meva dècada (i quedi clar que més aviat em pot portar problemes que no alegries, laborals, vull dir).
I continuaré lligant dos temes més. He estat esquerp a l'hora de felicitar el Nadal. Ja fa anys que sóc així. Entre que un servidor no és gaire catòlic (ni cristià, m'atreviria a dir) i que en els darrers temps s'ha accentuat tant el sentit mercantilista d'aquestes festes, que no m'hi sento gens còmode. Prefereixo molt més desitjar un feliç bon any nou.
Però la cosa anava de llibres. Aquests darrers dies he llegit "Condició de pare", de Joan Barril, regal d'aniversari de la meva companya i mare de les meves criatures. Diré que Barril és perspicaç i que capta prou bé una sèrie d'imatges o situacions que fan al cas, i en les que em puc sentir identificat tot sovint; però aquest cop, no m'ha agradat l'estil. Trobo que més d'un cop i més de dos, Barril s'expressa barrocament, amb una excessiva longitud de frase recargolada que no feia falta (ei, des del meu modet punt de vista, naturalment). L'altre llibre que he llegit és "Mil cretins" del mestre Monzó. Tot i que en tinc uns quants dels seus llibres (i que els he llegit), no m'arribo a declarar un fan de l'autor, tot i que en reconec la vàlua. De totes maneres, el comentari no anava en relació a l'autor sinó al contingut del text. "Mil cretins" és un recull de contes. La primera part, contes una mica més llargs; la segona, molt curts. Són relats sobre "el dolor, la vellesa, la mort i l'amor. Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana" (cito contraportada).
El llibre de Monzó m'ha agradat i, sobretot, he pensat que era adient per a aquestes dates. Ja n'hi ha prou de regalets, somriures i desitjos per unes hores. La vida té, amb facilitat, una part miserable. Està bé saber-s'hi enfrontar, saber-se'n riure, però som el que som i millor no oblidar-ho del tot, en aquestes dates i en la resta de l'any.
Ara no escriuré el poema de Salvat-Papasseit sobre el Nadal que és el que més m'agrada per a aquestes dates perquè ja ho dec haver fet alguna altra vegada i, si no ho he fet, perquè alguns de vosaltres ja el coneixereu. Reproduiré, això sí i sense permís (espero que no em caigui el poc pél que em queda) un fragment especialment dur d'un conte de Monzó d'aquest darrer recull.
"Un dia, fa unes quantes setmanes, va dinar amb un antiga nòvia el pare de la qual havia mort feia poc, i la dona li explicava que, la nit última, quan era cada cop més evident que el seu pare agonitzava, ella li agafava la mà i, per dins, repetia: "More't, more't, more't, more't...""
Millor que ho deixi aquí.
Començaré per referir-me al meu darrer post i fer un parell d'aclariments. El primer: es tractava d'una mena de llista de bons propòsits en un terreny relativament determinat. Per tant, no us espanteu, tinc una altra fantàstica llista de propòsits una mica més personal i no tan trascendent, en una altra banda (sóc el rei de les llistes jo). El segon: independentment de la llista de propòsits que comentem, no penso anar a cap mena de llistes elctorals, de moment. I dic de moment perquè vagi o no a unes llistes electorals, ara que està tan desprestigiada la política, començo a pensar que és un dels camps on m'agradria mullar-me abans d'acabar aquesta meva dècada (i quedi clar que més aviat em pot portar problemes que no alegries, laborals, vull dir).
I continuaré lligant dos temes més. He estat esquerp a l'hora de felicitar el Nadal. Ja fa anys que sóc així. Entre que un servidor no és gaire catòlic (ni cristià, m'atreviria a dir) i que en els darrers temps s'ha accentuat tant el sentit mercantilista d'aquestes festes, que no m'hi sento gens còmode. Prefereixo molt més desitjar un feliç bon any nou.
Però la cosa anava de llibres. Aquests darrers dies he llegit "Condició de pare", de Joan Barril, regal d'aniversari de la meva companya i mare de les meves criatures. Diré que Barril és perspicaç i que capta prou bé una sèrie d'imatges o situacions que fan al cas, i en les que em puc sentir identificat tot sovint; però aquest cop, no m'ha agradat l'estil. Trobo que més d'un cop i més de dos, Barril s'expressa barrocament, amb una excessiva longitud de frase recargolada que no feia falta (ei, des del meu modet punt de vista, naturalment). L'altre llibre que he llegit és "Mil cretins" del mestre Monzó. Tot i que en tinc uns quants dels seus llibres (i que els he llegit), no m'arribo a declarar un fan de l'autor, tot i que en reconec la vàlua. De totes maneres, el comentari no anava en relació a l'autor sinó al contingut del text. "Mil cretins" és un recull de contes. La primera part, contes una mica més llargs; la segona, molt curts. Són relats sobre "el dolor, la vellesa, la mort i l'amor. Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana" (cito contraportada).
El llibre de Monzó m'ha agradat i, sobretot, he pensat que era adient per a aquestes dates. Ja n'hi ha prou de regalets, somriures i desitjos per unes hores. La vida té, amb facilitat, una part miserable. Està bé saber-s'hi enfrontar, saber-se'n riure, però som el que som i millor no oblidar-ho del tot, en aquestes dates i en la resta de l'any.
Ara no escriuré el poema de Salvat-Papasseit sobre el Nadal que és el que més m'agrada per a aquestes dates perquè ja ho dec haver fet alguna altra vegada i, si no ho he fet, perquè alguns de vosaltres ja el coneixereu. Reproduiré, això sí i sense permís (espero que no em caigui el poc pél que em queda) un fragment especialment dur d'un conte de Monzó d'aquest darrer recull.
"Un dia, fa unes quantes setmanes, va dinar amb un antiga nòvia el pare de la qual havia mort feia poc, i la dona li explicava que, la nit última, quan era cada cop més evident que el seu pare agonitzava, ella li agafava la mà i, per dins, repetia: "More't, more't, more't, more't...""
Millor que ho deixi aquí.
11.12.07
Coses
De llibres. Estic acabant de llegir "El retorn de Voltaire", de Martí Domínguez. Diguem que no entraria en una meva hipotètica prestatgeria de Favorites, però s'ha deixat llegir prou bé i hi he trobat algunes reflexions prou interessants. És el llibre de torn al Club de Lectura Virtual. El xat amb l'autor de la propera setmana potser me n'aclareixi encara algunes coses. I ja m'ha arribat la comanda del Círculo de Lectores. Es tracta de "Vida y destino" de Vasili Grossman, diuen que una obra mestra del segle XX. Només dos apunts: no sempre llegeixo en català (tot i que segons per a què, m'hi trobo més còmode) i diuen que la "gràcia" del llibre és en el valor d'allò petit. Ara mateix m'hi identifico.
De la blogosfera. Sembla que jo també he rebut el premi al Blog solidari (no acabo d'entendre massa bé el títol, però un premi és un premi). Copio i enganxo. Pel que sembla, això va així: "Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament". Com que ja no queden gaire blocs coneguts meus que no hagin rebut aquesta distinció, no ho faré córrer a set altres blocs, però diré que els tres a qui jo premio són blogs que m'estan ajudant a entendre moltes coses, entre elles, a mi mateix. I els blocs homenatjats són: Africa, Arsvirtualis i HannaB. Dos d'ells, el primer i el tercer, venen de lluny i diria que hem compartit força coses junts (que em penso que d'això es tracta). El segon no fa tant de temps que el segueixo, però hi trobo reflexions molt afinades. Apali, si voleu i sabeu a qui, continueu la cadena. Per cert, no esmento els blocs, que en són uns quants que ja han estat "premiats" amb anterioritat, a qui jo oferiria també el premi. De fet, us podeu imaginar qui sou. I gràcies mar, per pensar en mi...
De la progènie. D'una banda us podria explicar que la petita va superar el mal de panxa (caquetes lletges) d'ara fa uns dies i que va passar a una conjuntivitis que Déu n'hi dó. Però us estaria oferint notícies endarrides perquè aquest matí, quan consideràvem la possibilitatde dur-la a escola perquè la conjuntivitis va desapareixent, ha fet una megavomitada i d'altres coses que no esmento per no acabar d'ofendre ningú. Total, buscant cangurs a la desesperada i dormint malament des de fa no sé quants dies. Però també hi ha moments brillants. Us he explicat que l'altre dia, per casualitat, vaig posar un DVD de Paco Ibañez a l'ordiandor i ella el va seguir entusiasmada? És una demostració més de la feina dels gens. La meva mare, ho he explicat algun altre cop, n'era fan. La propera generació sembla que també ho serà. Del grandolàs de casa podria explicar els numerets que ens està oferint per no anar escola (des de abraçar-se a les cames de la seva mare i plorar com si l'escorxessin davant de la seva mestra, fins a exigir-nos apiretal perquè té mal d'oïda i no pot anar a escola). Però també té moments brillants, com ahir, que em va trobar guapíssim perquè m'havia tallat els cabells o quan ens explica que hem de guardar "això" al cap, per dir-nos que ens en hem de recordar.
Paradoxes. Uns comentaris de Xurri, al seu bloc, i HannaB, al meu, fa uns dies que em fan ballar una mica el cap. M'explico. Tinc la ferma convicció que a la vida no hi ha gaire gent que avanci en línia recta (fora del pas del temps, però això també es podria discutir, crec). Més aviat, sembla com si avancessim una mica, retrocedíssim, agaféssim una drecera, giréssim ara a l'esquerra, ara a la dreta, etc. Allò del yin-yang, amunt-avall, etc. Sí, però no. De fet, el meu bloc es diu "Changing, again", en bona part per tot això, però jo no m'ho acabo de representar ben bé així. El meu "Changing" inclou aquest donar voltes, però com proposa Ricoeur per superar la paradoxa de Manheim, hem de treballar perquè aquest cercle viciós es converteixi en una espiral. I ho crec. Crec que la dialèctica de la vida és força això. Hi ha paradoxes, situacions, vides que ens tenen atrapats; però la superació pesonal (el coneixement o la sabiduria, diria algú altre) crec que consisteix en aquesta elevació, en una síntesi dels contraris que ens permeten anar un pas més enllà. Potser un altre dia ho torno a escriure quan ho tingui més clar. De moment, queda dit.
Auden, una altra vegada. Lligant-t'ho tangencialment amb el paràgraf anterior. Fa un parell de dies vaig exampar a la tele (diria que era a la Cuatro) un fragment de "Cuatro bodas y un funeral". Vaig agafar l'escena on ella es casa amb l'escocés i on mor un dels amics. Evidentment, vaig aguantar fins dues escenes més enllà quan es recita l'"stop all the clocks" d'Auden. Dues coses a propòsit. Una. Quan escolto aquest, o d'altres poemes o cançons, sempre penso: i jo aquí, cantant al que no he tingut! I recordo algun fragment de Sabina que en parla. I dues. Sabeu com acaba la pel·lícula? Doncs que la vida continua. Després del dolor més intens, de la pèrdua, del no-sense; la parella del mort torna a riure, a trobar parella, a viure. En espiral. Com sempre, tambe se'm van escapar quatre llagrimots.
De la blogosfera. Sembla que jo també he rebut el premi al Blog solidari (no acabo d'entendre massa bé el títol, però un premi és un premi). Copio i enganxo. Pel que sembla, això va així: "Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament". Com que ja no queden gaire blocs coneguts meus que no hagin rebut aquesta distinció, no ho faré córrer a set altres blocs, però diré que els tres a qui jo premio són blogs que m'estan ajudant a entendre moltes coses, entre elles, a mi mateix. I els blocs homenatjats són: Africa, Arsvirtualis i HannaB. Dos d'ells, el primer i el tercer, venen de lluny i diria que hem compartit força coses junts (que em penso que d'això es tracta). El segon no fa tant de temps que el segueixo, però hi trobo reflexions molt afinades. Apali, si voleu i sabeu a qui, continueu la cadena. Per cert, no esmento els blocs, que en són uns quants que ja han estat "premiats" amb anterioritat, a qui jo oferiria també el premi. De fet, us podeu imaginar qui sou. I gràcies mar, per pensar en mi...
De la progènie. D'una banda us podria explicar que la petita va superar el mal de panxa (caquetes lletges) d'ara fa uns dies i que va passar a una conjuntivitis que Déu n'hi dó. Però us estaria oferint notícies endarrides perquè aquest matí, quan consideràvem la possibilitatde dur-la a escola perquè la conjuntivitis va desapareixent, ha fet una megavomitada i d'altres coses que no esmento per no acabar d'ofendre ningú. Total, buscant cangurs a la desesperada i dormint malament des de fa no sé quants dies. Però també hi ha moments brillants. Us he explicat que l'altre dia, per casualitat, vaig posar un DVD de Paco Ibañez a l'ordiandor i ella el va seguir entusiasmada? És una demostració més de la feina dels gens. La meva mare, ho he explicat algun altre cop, n'era fan. La propera generació sembla que també ho serà. Del grandolàs de casa podria explicar els numerets que ens està oferint per no anar escola (des de abraçar-se a les cames de la seva mare i plorar com si l'escorxessin davant de la seva mestra, fins a exigir-nos apiretal perquè té mal d'oïda i no pot anar a escola). Però també té moments brillants, com ahir, que em va trobar guapíssim perquè m'havia tallat els cabells o quan ens explica que hem de guardar "això" al cap, per dir-nos que ens en hem de recordar.
Paradoxes. Uns comentaris de Xurri, al seu bloc, i HannaB, al meu, fa uns dies que em fan ballar una mica el cap. M'explico. Tinc la ferma convicció que a la vida no hi ha gaire gent que avanci en línia recta (fora del pas del temps, però això també es podria discutir, crec). Més aviat, sembla com si avancessim una mica, retrocedíssim, agaféssim una drecera, giréssim ara a l'esquerra, ara a la dreta, etc. Allò del yin-yang, amunt-avall, etc. Sí, però no. De fet, el meu bloc es diu "Changing, again", en bona part per tot això, però jo no m'ho acabo de representar ben bé així. El meu "Changing" inclou aquest donar voltes, però com proposa Ricoeur per superar la paradoxa de Manheim, hem de treballar perquè aquest cercle viciós es converteixi en una espiral. I ho crec. Crec que la dialèctica de la vida és força això. Hi ha paradoxes, situacions, vides que ens tenen atrapats; però la superació pesonal (el coneixement o la sabiduria, diria algú altre) crec que consisteix en aquesta elevació, en una síntesi dels contraris que ens permeten anar un pas més enllà. Potser un altre dia ho torno a escriure quan ho tingui més clar. De moment, queda dit.
Auden, una altra vegada. Lligant-t'ho tangencialment amb el paràgraf anterior. Fa un parell de dies vaig exampar a la tele (diria que era a la Cuatro) un fragment de "Cuatro bodas y un funeral". Vaig agafar l'escena on ella es casa amb l'escocés i on mor un dels amics. Evidentment, vaig aguantar fins dues escenes més enllà quan es recita l'"stop all the clocks" d'Auden. Dues coses a propòsit. Una. Quan escolto aquest, o d'altres poemes o cançons, sempre penso: i jo aquí, cantant al que no he tingut! I recordo algun fragment de Sabina que en parla. I dues. Sabeu com acaba la pel·lícula? Doncs que la vida continua. Després del dolor més intens, de la pèrdua, del no-sense; la parella del mort torna a riure, a trobar parella, a viure. En espiral. Com sempre, tambe se'm van escapar quatre llagrimots.
27.11.07
Una mica de tot i de res
Us estalviaré detalls escabrosos de l'anàlisi regressiu de significació de la ideologia i la utopia amb el que estic embolicat per passar a les coses que realment importen:
- El grandolàs de casa ha comunicat avui a la seva mare que tenia, ell, el cap massa ple de coses i que n'havia de treure unes quantes. No m'extranya. Ahir al vespre, per exemple, mentre jo repetia ad infinitum la necessitat de fer un pipí abans d'anar a dormir (Albert Pla dixit), ell s'anava mirant la tassa del wàter com si totes les respostes de l'existència fossin allí dins. Vam trigar a anar a dormir...
- Ueps, aquest matí he dut la progènie a l'escola. En el moment d'obrir la porta d'accés a les aules d'Educació Infantil, hi havia 39 femelles (mares, àvies i alguna cangur) i tres mascles, pares, despistats...
- Diguem que, aquest cap de setmana, em va arribar una petita herència en forma de CDs. Entre d'altres, i perquè us en feu una idea, hi ha CDs de Paco Ibañez, Ovidi Montllor, Atahualpa Yupanqui, Chabela Vargas, Maria del Mar Bonet i alguns títols de música clàssica. No cal que digui que eren de la meva mare.
- Una cosa que no sé si feu vosaltres, però a la que jo m'he enganxat en els darrers temps. Una mica a l'atzar, obro un mes dels meus posts antics i els rellegeixo. Crec que no és vanitat. No m'agrado gaire alhora d'escriure (ni, ja ho sé, en unes quantes altres coses), però m'agrada veure que les coses van canviant. De vegades m'entristeixo, de vegades enyoro, o m'enrabio, o... De fet, si no fos així, aquest blog no tindria sentit, oi?
- Una de les coses que penso que hauria de millorar de mi mateix és la meva poca perspicàcia en les converses amb d'altri. Una vegada ho vaig escriure a la japonesa: Ànec que em parles / bocí de Ciutadella / i què em vols dir? Concretament avui, em volies dir alguna cosa?
- El grandolàs de casa ha comunicat avui a la seva mare que tenia, ell, el cap massa ple de coses i que n'havia de treure unes quantes. No m'extranya. Ahir al vespre, per exemple, mentre jo repetia ad infinitum la necessitat de fer un pipí abans d'anar a dormir (Albert Pla dixit), ell s'anava mirant la tassa del wàter com si totes les respostes de l'existència fossin allí dins. Vam trigar a anar a dormir...
- Ueps, aquest matí he dut la progènie a l'escola. En el moment d'obrir la porta d'accés a les aules d'Educació Infantil, hi havia 39 femelles (mares, àvies i alguna cangur) i tres mascles, pares, despistats...
- Diguem que, aquest cap de setmana, em va arribar una petita herència en forma de CDs. Entre d'altres, i perquè us en feu una idea, hi ha CDs de Paco Ibañez, Ovidi Montllor, Atahualpa Yupanqui, Chabela Vargas, Maria del Mar Bonet i alguns títols de música clàssica. No cal que digui que eren de la meva mare.
- Una cosa que no sé si feu vosaltres, però a la que jo m'he enganxat en els darrers temps. Una mica a l'atzar, obro un mes dels meus posts antics i els rellegeixo. Crec que no és vanitat. No m'agrado gaire alhora d'escriure (ni, ja ho sé, en unes quantes altres coses), però m'agrada veure que les coses van canviant. De vegades m'entristeixo, de vegades enyoro, o m'enrabio, o... De fet, si no fos així, aquest blog no tindria sentit, oi?
- Una de les coses que penso que hauria de millorar de mi mateix és la meva poca perspicàcia en les converses amb d'altri. Una vegada ho vaig escriure a la japonesa: Ànec que em parles / bocí de Ciutadella / i què em vols dir? Concretament avui, em volies dir alguna cosa?
21.11.07
Diversos
En primer lloc, celebrar la recuperada connexió. Ahir va arribar el router de Wanadoo i a la nit, quan la resta de la família dormia, el vaig aconseguir instal·lar. Nosaltres, fins ara, no havíem mai tingut problemes amb Wanadoo, però aquest canvi de hardware sense avisar i deixant-nos penjats uns quants dies, encara que sigui per millorar, el trobo deplorable (quedi dit). Ara, abans de prendre cap decissió més "radical", ens ho pensem uns dies perquè tornar a començar el mal rotllo amb una altra companyia....
Una del grandolàs de la casa. Es veu que està en l'etapa del joc simbòlic i no sé què més. Total, que amb quatre trastos mal posats, el senyoret s'organitza una casa on fa la seva vida. Dorm, cuina, balla i llegeix. I què llegeix? Doncs abans d'ahir, el tarsto va decidir agafar el "Quadern Gris" de Pla d'alguna prestatgeria i endur-se'l a "casa " seva. Interrogat sobre si li agradaven els llibres amb lletres va contestar: "sí, clar". Sense comentaris.
Notícia de gènere. Avui hem assistit a una reunió de pares i mares de l'escola. Parlem d'una cinquantena d'alumnes. Erem una mica més d'una cinquantena de progenitors. La relació era només de 2:1 a favor de les femelles. He de fer constar que és un progrés d'igualtat. Segur?
Sobre la reunió. M'ha agradat saber que, encara que hi hagi mestres que s'expliquin millor i d'altres que no tant, darrere del que fan amb la nostra patuleia, hi ha alguna cosa. No en dubto a grans trets. altra cosa són algunes de les especificitats, per exemple quan posen tant d'èmfasi en treballar l'autonomia dels petits que sembla que els pot ajudar a ser més feliços. D'acord, mirarem d'estimular la seva autonomia, però tal i com ho expliqueu vosaltres, a base de rutines i hàbits, em sembla que us acosteu perillosament al conductisme (i no m'agrada massa la idea).
I la "pregunta del millón". Pregunta un pare: "Heu dit que feu dues activitats d'anglès a la setmana, i de castellà?, perquè jo vull que la meva nena parli anglès perfectament, però també castellà". A la pregunta, les mestres totes, s'han escaquejat en la resposta. "És que ve marcat pel Departament", etc. Cap d'elles ha tingut el valor de recordar a pare que la resposta, que ja va donar la directora del centre en el seu moment, és: "És que el castellà és llengua vehicular a la nostra societat i no us preocupeu que ja l'aprendran, mentre l'anglès, no ho és".
Acabo que això se m'està allargant massa i aquesta nit tindrem sarau a casa. La petita té tosseta, no pot dormir i cada cop que es desperta, brama com....
No he dit res de tu fa molts dies. Espero i desitjo que demà hi hagi bones notícies. A l'agost, t'ho deia l'altre dia, de vacances, i no se'n parli més!
Una del grandolàs de la casa. Es veu que està en l'etapa del joc simbòlic i no sé què més. Total, que amb quatre trastos mal posats, el senyoret s'organitza una casa on fa la seva vida. Dorm, cuina, balla i llegeix. I què llegeix? Doncs abans d'ahir, el tarsto va decidir agafar el "Quadern Gris" de Pla d'alguna prestatgeria i endur-se'l a "casa " seva. Interrogat sobre si li agradaven els llibres amb lletres va contestar: "sí, clar". Sense comentaris.
Notícia de gènere. Avui hem assistit a una reunió de pares i mares de l'escola. Parlem d'una cinquantena d'alumnes. Erem una mica més d'una cinquantena de progenitors. La relació era només de 2:1 a favor de les femelles. He de fer constar que és un progrés d'igualtat. Segur?
Sobre la reunió. M'ha agradat saber que, encara que hi hagi mestres que s'expliquin millor i d'altres que no tant, darrere del que fan amb la nostra patuleia, hi ha alguna cosa. No en dubto a grans trets. altra cosa són algunes de les especificitats, per exemple quan posen tant d'èmfasi en treballar l'autonomia dels petits que sembla que els pot ajudar a ser més feliços. D'acord, mirarem d'estimular la seva autonomia, però tal i com ho expliqueu vosaltres, a base de rutines i hàbits, em sembla que us acosteu perillosament al conductisme (i no m'agrada massa la idea).
I la "pregunta del millón". Pregunta un pare: "Heu dit que feu dues activitats d'anglès a la setmana, i de castellà?, perquè jo vull que la meva nena parli anglès perfectament, però també castellà". A la pregunta, les mestres totes, s'han escaquejat en la resposta. "És que ve marcat pel Departament", etc. Cap d'elles ha tingut el valor de recordar a pare que la resposta, que ja va donar la directora del centre en el seu moment, és: "És que el castellà és llengua vehicular a la nostra societat i no us preocupeu que ja l'aprendran, mentre l'anglès, no ho és".
Acabo que això se m'està allargant massa i aquesta nit tindrem sarau a casa. La petita té tosseta, no pot dormir i cada cop que es desperta, brama com....
No he dit res de tu fa molts dies. Espero i desitjo que demà hi hagi bones notícies. A l'agost, t'ho deia l'altre dia, de vacances, i no se'n parli més!
22.10.07
Del temps i d'altres cosetes
"El temps consola i és alhora el culpable de tot, el responsable de tot, dels nostres neguits, de la nostra decadència, el temps és equívoc i inexorable, s'envola, fuig, s'escapa, s'oculta, ens enganya;..." A "El retorn de Voltaire", de Martí Domínguez.
Aquest fragment és una mena de complement a un post de katrin de no fa gaire dies. Potser no parla, específicament, de buidor, però en la seva generalització, crec que també ho fa. Es tracta de la lectura de per aquí dos mesos del Club de lectura virtual, però com que a mi no em sobra gaire el temps, em salto una lectura i començo amb la següent.
De totes maneres, encara que no visqui un temps gaire buit, de tant en tant, també em paro a reflexionar sobre el sentit de tot plegat (procuro no estar-m'hi gaire estona perquè no tinc massa temps i perquè el resultat de la reflexió tampoc és gaire engrescador).
Dos exemples de com passa el temps. D'aquí a poc més d'una hora, la meva petita farà el seu primer anyet de vida. Fa un any, exactament en aquesta hora, ja érem al quirofan de l'hospital. Fa sis mesos vaig rebre el pitjor sms de la meva vida. Aquesta setmana s'acaba el cicle i la vida, la lluita, continua.
Aquest fragment és una mena de complement a un post de katrin de no fa gaire dies. Potser no parla, específicament, de buidor, però en la seva generalització, crec que també ho fa. Es tracta de la lectura de per aquí dos mesos del Club de lectura virtual, però com que a mi no em sobra gaire el temps, em salto una lectura i començo amb la següent.
De totes maneres, encara que no visqui un temps gaire buit, de tant en tant, també em paro a reflexionar sobre el sentit de tot plegat (procuro no estar-m'hi gaire estona perquè no tinc massa temps i perquè el resultat de la reflexió tampoc és gaire engrescador).
Dos exemples de com passa el temps. D'aquí a poc més d'una hora, la meva petita farà el seu primer anyet de vida. Fa un any, exactament en aquesta hora, ja érem al quirofan de l'hospital. Fa sis mesos vaig rebre el pitjor sms de la meva vida. Aquesta setmana s'acaba el cicle i la vida, la lluita, continua.
6.9.07
Va com va
De la descendència. El grandolàs de la casa (3 anyets i tres mesos) fa temps per començar P3 a l'escola de grans. Mentrestant és a un càmping de la costa amb dos dels seus cosins i els seus avis. Avui he parlat amb ell per telèfon. Quan he preguntat com s'ho estava passant, m'ha contestat que "bé, però va com va". Immediatament he reclamat la presència d'un adult al telèfon. La iaia m'ha tranquilitzat. Les coses van bé, però dissabte quan arribem nosaltres al càmping, penso torturar-lo fins que m'expliqui això de que "va com va".
Del Club de Lectura Virtual (CLV). M'he fet el propòsit de reenganxar-me a les lectures que proposa el CLV a partir del proper llibre, concretament "El metall impur" de Julià de Jòdar. No crec que llegeixi tots els llibres, i encara menys que participi als fòrums i als xats de cadscun d'ells, però ara que ja tinc la llista del curs, m'ha semblat que n'hi havia algun d'interessant i que jo encara tinc pendent. Facilito l'enllaç per si algú hi està inetressat/ada: http://www.clubdelectura.net/
De poesia. Ja hi ha data per la Nit de poesia que s'organitza dins del 7è Festival de poesia de Sant Cugat. Serà el dissabte 27 d'octubre al Teatre Auditori de Sant Cugat. Aquest any es comptarà amb la presència (i l'actuació) de Maria del Mar Bonet. El poeta d'honor és Josep Palau i Fabre (si es descuiden...). Com en els últims anys, estic darrere una iniciativa de divulgació poètica general. Estic preparant un blog per aquells dies. Ja us ho acabaré de comentar d'aquí a uns dies. En fi, als qui vingueu (i m'ho feu saber), us proposo d'anar a fer una cervesa després tot enganxant-nos a un afetrhours poètic que es farà per allà on jo treballo. Ja ho sabeu. Aneu reservant la data.
Dels estudis. El curs passat em va anar prou bé i vaig aprovar tres assignatures. L'esforç però va ser important i vaig decidir no estudiar a l'estiu. O sigui que aquest proper curs 2007/08 em queden dues assignatures per acabar la carrera. Concretament: "Técnicas avanzadas de investigación social" (el primer parcial és estadística i ja puc començar a buscar un/a professor/a de reforç) i "Sociología del conocimiento" (que pel títol sembla molt interessant, però quan l'any passat vaig intenatr aproximar-m'hi, em va costar horrors). En fi, desitgeu-me sort.
De la feina. Mal moment per parlar-ne. Tot està bastant complicadot. Millor en parlo un altre dia quan sàpiga més bé per on me n'he de sortir.
D'allò altre. Acabada la primera fase, aviat començarà la segona. Ànims, preciosa.
Del Club de Lectura Virtual (CLV). M'he fet el propòsit de reenganxar-me a les lectures que proposa el CLV a partir del proper llibre, concretament "El metall impur" de Julià de Jòdar. No crec que llegeixi tots els llibres, i encara menys que participi als fòrums i als xats de cadscun d'ells, però ara que ja tinc la llista del curs, m'ha semblat que n'hi havia algun d'interessant i que jo encara tinc pendent. Facilito l'enllaç per si algú hi està inetressat/ada: http://www.clubdelectura.net/
De poesia. Ja hi ha data per la Nit de poesia que s'organitza dins del 7è Festival de poesia de Sant Cugat. Serà el dissabte 27 d'octubre al Teatre Auditori de Sant Cugat. Aquest any es comptarà amb la presència (i l'actuació) de Maria del Mar Bonet. El poeta d'honor és Josep Palau i Fabre (si es descuiden...). Com en els últims anys, estic darrere una iniciativa de divulgació poètica general. Estic preparant un blog per aquells dies. Ja us ho acabaré de comentar d'aquí a uns dies. En fi, als qui vingueu (i m'ho feu saber), us proposo d'anar a fer una cervesa després tot enganxant-nos a un afetrhours poètic que es farà per allà on jo treballo. Ja ho sabeu. Aneu reservant la data.
Dels estudis. El curs passat em va anar prou bé i vaig aprovar tres assignatures. L'esforç però va ser important i vaig decidir no estudiar a l'estiu. O sigui que aquest proper curs 2007/08 em queden dues assignatures per acabar la carrera. Concretament: "Técnicas avanzadas de investigación social" (el primer parcial és estadística i ja puc començar a buscar un/a professor/a de reforç) i "Sociología del conocimiento" (que pel títol sembla molt interessant, però quan l'any passat vaig intenatr aproximar-m'hi, em va costar horrors). En fi, desitgeu-me sort.
De la feina. Mal moment per parlar-ne. Tot està bastant complicadot. Millor en parlo un altre dia quan sàpiga més bé per on me n'he de sortir.
D'allò altre. Acabada la primera fase, aviat començarà la segona. Ànims, preciosa.
31.7.07
De vacances...
No és cap referència a cap programa de tevetrés, la nostra. És el que fa moltíssima gent, nosaltres (la família) inclosos. Tres fragments.
Aquests dies llegeixo el "Quadern gris" de Pla. No ho faig d'una manera gaire endreçada. De moment vaig relliscant-hi, però tinc clar que d'aquí a uns dies m'hi agafaré per la data que em convingui. I anar fent. M'agrada. Vull dir que em sembla una prosa brillant. De fet, el Quadern gris figura que és un escrit de joventut, però polit per un Pla de seixanta anys. Hi trobo moltes gràcies, però potser m'hauria de fer una idea més general del perquè de tot plegat abans d'emetre judici (cosa que, ja sabeu, tampoc faré).
Som a un càmping a la Cerdanya (Grigri, tu ja saps on). Confirmo que el rotllo càmping no em va massa, però el petit s'hi està bé. Hi té cosinets una mica més grans, pot campar a la seva, té quatre llocs d'on penjar-se i fer cabrioles, etc. Els veïns no m'entusiasmen, les instal·lacions tampoc, però fa una mica de fresqueta al vespre i anem passant l'estona. Com que no sóc un home de gaire conversa he fet només una coneixença, Sara, de sis anys i mig. Tenim un nivell de conversa agradable.
Avui hem fet una excursió a veure llops. El millor de tot passar pel túnel de Puymorens (no sé ben bé com es diu). No tant pel túnel com per la noia que m'ha cobrat el peatge. Tant a l'anada com a la tornada m'ha dedicat tres paraules (bonjour, merci, au revoir) i n'he tingut ben bé prou per estimar-la una estonada. És que, no hem parlar gaire, però pronunciava el francés molt bé.
Abans no se m'acabi la connexió vaig a mirar si algun/a de vosaltres sou per aquí i heu escrit res.
Aquests dies llegeixo el "Quadern gris" de Pla. No ho faig d'una manera gaire endreçada. De moment vaig relliscant-hi, però tinc clar que d'aquí a uns dies m'hi agafaré per la data que em convingui. I anar fent. M'agrada. Vull dir que em sembla una prosa brillant. De fet, el Quadern gris figura que és un escrit de joventut, però polit per un Pla de seixanta anys. Hi trobo moltes gràcies, però potser m'hauria de fer una idea més general del perquè de tot plegat abans d'emetre judici (cosa que, ja sabeu, tampoc faré).
Som a un càmping a la Cerdanya (Grigri, tu ja saps on). Confirmo que el rotllo càmping no em va massa, però el petit s'hi està bé. Hi té cosinets una mica més grans, pot campar a la seva, té quatre llocs d'on penjar-se i fer cabrioles, etc. Els veïns no m'entusiasmen, les instal·lacions tampoc, però fa una mica de fresqueta al vespre i anem passant l'estona. Com que no sóc un home de gaire conversa he fet només una coneixença, Sara, de sis anys i mig. Tenim un nivell de conversa agradable.
Avui hem fet una excursió a veure llops. El millor de tot passar pel túnel de Puymorens (no sé ben bé com es diu). No tant pel túnel com per la noia que m'ha cobrat el peatge. Tant a l'anada com a la tornada m'ha dedicat tres paraules (bonjour, merci, au revoir) i n'he tingut ben bé prou per estimar-la una estonada. És que, no hem parlar gaire, però pronunciava el francés molt bé.
Abans no se m'acabi la connexió vaig a mirar si algun/a de vosaltres sou per aquí i heu escrit res.
7.6.07
Coses
Com sempre, passen coses.
He acabat aquesta ronda d'exàmens. N'he fet tres. Perquè en tingueu un exemple, la pregunta a desenvolupar d'avui era: "Opus Dei i Compañía de Jesús. Paralelismos i competencia". I apa, a escriure. Encara trigaré tres o quatre setmanes a saber-ne els resultats. Fins aleshores, no tornaré a estudiar.
Aquesta darrera setmana, a trocets, he llegit "El mesuramentdel món" de D. Kehlmann. Una història novel·lada de científics positivistes de l'Alemanya de lla Il·lustració. Curiós i una equivocació total, alhora. Diuen que és una novel·la que enganxa, divertida, entretinguda i que crea addicció. En fi, gaire pesada no és, però de vegades.... Ara que hi penso, serà perquè l'escriptor és alemnay? No m'agraden els tòpics, però de vegades...
El grandolàs de la casa ha heretat, entre d'alters coses, la dualitat característica del seu pare. A mitja tarda, el gat de cals avis surt disparat i el meu petit darrera. Quan torna diu: "Cullons! El gat ha anat al riu". Tots quedem una mica estabornits. Al vespre el poso al llit i lli dic: "T'he dit avui que t'estimo?". I em contesta tot dolcet: "Sí, carinyo".
Propòsits. Amb això dels exàmens acabats em trec un pes de sobre i em proposo recativar el meu flickr, sobretot a nivell d'estructurar perquè el vull fer servir (en realitat, què vull dir) i organitzar-lo. També penso passar més sovint per la tertúlia. Mirar els vostres blogs, ho vaig fent, però a partir d'ara, més.
Ara, tot plegat serà a partir de dilluns. A partir de demà hi ha Patum i el borinot de la casa m'exigeix d'anar-hi. Demà divdnres la infantil, dissabte algun pasacarrer i diumenge la de lluiment. Per no ser berguedà i que el rotllo tradicional, tampoc m'estusiasma, trobo que Déu n'hi dó. És allò de les dues tasses de caldo. En fi,...
Pel final, com sempre, la més important. Avui has tingut tercera sessió de lluita. No t'he dit que t'estimo perquè no toca i perquè em penso que prou bé que ho saps. Per si de cas, ho deixo escrit aquí. Sort.
He acabat aquesta ronda d'exàmens. N'he fet tres. Perquè en tingueu un exemple, la pregunta a desenvolupar d'avui era: "Opus Dei i Compañía de Jesús. Paralelismos i competencia". I apa, a escriure. Encara trigaré tres o quatre setmanes a saber-ne els resultats. Fins aleshores, no tornaré a estudiar.
Aquesta darrera setmana, a trocets, he llegit "El mesuramentdel món" de D. Kehlmann. Una història novel·lada de científics positivistes de l'Alemanya de lla Il·lustració. Curiós i una equivocació total, alhora. Diuen que és una novel·la que enganxa, divertida, entretinguda i que crea addicció. En fi, gaire pesada no és, però de vegades.... Ara que hi penso, serà perquè l'escriptor és alemnay? No m'agraden els tòpics, però de vegades...
El grandolàs de la casa ha heretat, entre d'alters coses, la dualitat característica del seu pare. A mitja tarda, el gat de cals avis surt disparat i el meu petit darrera. Quan torna diu: "Cullons! El gat ha anat al riu". Tots quedem una mica estabornits. Al vespre el poso al llit i lli dic: "T'he dit avui que t'estimo?". I em contesta tot dolcet: "Sí, carinyo".
Propòsits. Amb això dels exàmens acabats em trec un pes de sobre i em proposo recativar el meu flickr, sobretot a nivell d'estructurar perquè el vull fer servir (en realitat, què vull dir) i organitzar-lo. També penso passar més sovint per la tertúlia. Mirar els vostres blogs, ho vaig fent, però a partir d'ara, més.
Ara, tot plegat serà a partir de dilluns. A partir de demà hi ha Patum i el borinot de la casa m'exigeix d'anar-hi. Demà divdnres la infantil, dissabte algun pasacarrer i diumenge la de lluiment. Per no ser berguedà i que el rotllo tradicional, tampoc m'estusiasma, trobo que Déu n'hi dó. És allò de les dues tasses de caldo. En fi,...
Pel final, com sempre, la més important. Avui has tingut tercera sessió de lluita. No t'he dit que t'estimo perquè no toca i perquè em penso que prou bé que ho saps. Per si de cas, ho deixo escrit aquí. Sort.
23.3.07
Coses (escoles, gènere, picnic-jazz, posts pendents,..).
Aquest és un altre d'aquells posts que no tenen cap ni peus, vull dir estructura prèvia.
Una. Aquests dies estem entrant en el món de la decissió que han de prendre pares i mares en relació als centres d'ensenyament infantil i de primària on hauran d'estduair els nostres vailets. D'entrada diré que sóc defensor de l'escola publica laica i catalana (i no m'extenc en la resta d'etiquetes perquè no cal). I per tant, predicarem amb l'exemple. Però no totes les escoles són iguals. Per exemple, fins avui n'hem vist dues. Una dotada amb més recursos informàtics i amb diversos projectes "especials" (el que més m'ha fet gràcia és un que es diu "Filosofia 3-12", a veure qui endevina de què va). L'altra més nova, amb més bona infraestructura física i d'espais. La diferència important però, crec, és l'alumnat. D'una barri bastant determinat la primera, amb un elevat nombre d'estudiants d'orígen forani (tant de la resta de l'Estat espanyol, com d'altres països). Per això disposen de més recursos, aula d'acollida, projecte entorn, etc. La segona és en un barri que encara està en construcció però que ja acull petits i petites de barris propers. A la primera em pregunto si el meu xiquet sentirà parlar català a part del que xerrin les mestre (26 dones i 4 homes). A la segona em pregunto on està la diversitat. Que complicat pot arribar a ser pare avui en dia (els meus pares no van haver de triar massa, tinc entès). I tot plegat, només es tracta de manifestar unes preferències perquè, a l'hora de la veritat, ja veurem què en sortirà.
Dos. En relació a aquestes reunions de presentació de les escoles dues notícies de gènere, que ja sabeu que em preocupen: una de bona i una de no tant bona. A la primera visita vaig comptar entre un 30 i un 35% de pares mascles. A la jornada de portes obertes d'avui hi havia moltíssima gent i entre el 40 i el 45% eren pares. Got mig ple: sembla que els pares es comencen a preocupar i estar actius en relació a les questions que afecten la seva progènie. Got mig buit: ara fa pocs dies llegia que els pares mascles, parlo en general, només s'impñliquen en una sèrie de tasques o decissions que es consideren important, per exemple, escollir la futua escola de la teva descendència.
Tres. Previsió de cap de setmana. Dissabte al matí: comprar, no demano més. Dissabte a la tarda: Pinter al TNC (és un regal de Nadal de la meva germana que es farà càrrec dels petits) i pràctiques amb el cotxe nou (me'n sé d'una que és la usuària principal del C3 que ha de refrescar la seva tècnica de conducció automovilística). Diumenge: si el temps ho permet, picnic-jazz a Vallaparadís, amb tota la troupe i, probablement, amb els cosinets de Banyoles. Ja sabeu on trobar-me. Amb dos de petits però, ja se sap, en qualsevol moment es torcen els plans.
Quatre. Posts pendents a desenvolupar en els propers dies: comentari de la lectura de Mirall Trencat, perquè les dones guanyen menys que els homes i cada cop hi ha més diferència, etc.
Una. Aquests dies estem entrant en el món de la decissió que han de prendre pares i mares en relació als centres d'ensenyament infantil i de primària on hauran d'estduair els nostres vailets. D'entrada diré que sóc defensor de l'escola publica laica i catalana (i no m'extenc en la resta d'etiquetes perquè no cal). I per tant, predicarem amb l'exemple. Però no totes les escoles són iguals. Per exemple, fins avui n'hem vist dues. Una dotada amb més recursos informàtics i amb diversos projectes "especials" (el que més m'ha fet gràcia és un que es diu "Filosofia 3-12", a veure qui endevina de què va). L'altra més nova, amb més bona infraestructura física i d'espais. La diferència important però, crec, és l'alumnat. D'una barri bastant determinat la primera, amb un elevat nombre d'estudiants d'orígen forani (tant de la resta de l'Estat espanyol, com d'altres països). Per això disposen de més recursos, aula d'acollida, projecte entorn, etc. La segona és en un barri que encara està en construcció però que ja acull petits i petites de barris propers. A la primera em pregunto si el meu xiquet sentirà parlar català a part del que xerrin les mestre (26 dones i 4 homes). A la segona em pregunto on està la diversitat. Que complicat pot arribar a ser pare avui en dia (els meus pares no van haver de triar massa, tinc entès). I tot plegat, només es tracta de manifestar unes preferències perquè, a l'hora de la veritat, ja veurem què en sortirà.
Dos. En relació a aquestes reunions de presentació de les escoles dues notícies de gènere, que ja sabeu que em preocupen: una de bona i una de no tant bona. A la primera visita vaig comptar entre un 30 i un 35% de pares mascles. A la jornada de portes obertes d'avui hi havia moltíssima gent i entre el 40 i el 45% eren pares. Got mig ple: sembla que els pares es comencen a preocupar i estar actius en relació a les questions que afecten la seva progènie. Got mig buit: ara fa pocs dies llegia que els pares mascles, parlo en general, només s'impñliquen en una sèrie de tasques o decissions que es consideren important, per exemple, escollir la futua escola de la teva descendència.
Tres. Previsió de cap de setmana. Dissabte al matí: comprar, no demano més. Dissabte a la tarda: Pinter al TNC (és un regal de Nadal de la meva germana que es farà càrrec dels petits) i pràctiques amb el cotxe nou (me'n sé d'una que és la usuària principal del C3 que ha de refrescar la seva tècnica de conducció automovilística). Diumenge: si el temps ho permet, picnic-jazz a Vallaparadís, amb tota la troupe i, probablement, amb els cosinets de Banyoles. Ja sabeu on trobar-me. Amb dos de petits però, ja se sap, en qualsevol moment es torcen els plans.
Quatre. Posts pendents a desenvolupar en els propers dies: comentari de la lectura de Mirall Trencat, perquè les dones guanyen menys que els homes i cada cop hi ha més diferència, etc.
6.3.07
De tot, i de res.
No tinc massa clar què en sortirà d'aquest post, però sé que tinc ganes d'escriure i coses desendreçades per explicar. Per exemple:
Ahir vaig passar una bona part del dia a BCN. No en vaig treure res de concret, però la petita i jo ens vam atansar fins la plaça Catalunya on hi ha instal·lada la "carpa" de la setmana del llibre en català. Digueu-me agosarat, com deia aquell home, però em va semblar una mica pobra la imatge de la nostra cultura llibresca.
Dissabte, i no diumenge, vam tenir dinar blogaire a casa de Mar. Si la primera convocatòria ja va ser un èxit, aquesta segona ens va permetre gaudir més i millor de l'acollida de l'excel·lent amfitriona que va cuidar de tot. El petit Albert i el seu pare agareixen els detalls (bé, el petit, sobretot, els contes, el domino imantat i la granota).
Ahir em vaig perdre una escena fantàstica de la meva progènie que espero que es vagi repetint d'ara endavant. El gran de la casa, mentre anava endreçant cosetes a la seva habitació anava fent ganyotes i carantonyes a la seva germana petita. Sembla que la noia es va fer una fart de riure que es va encomanar al seu germà i a la seva mare.
No tot són alegries a la vida (ho sabíeu, oi?). Avui m'he trobat una companya de feina que va perdre el seu pare aquest darrer cap de setmana. La seva situació m'ha recordat una mica la meva de fa uns mesos. Aquesta companya té dues filles. La gran, vint-i-quatre anyets, s'ha instal·lat a casa seva per fer-li companyia fins que estigui millor. I s'està ben cuidant de sa mare, qui considera que això és pràcticament tot el que t'emporatàs d'aquí, quan et toqui el torn. Crec que hi ha alguna altra cosa que compta, però aquesta és de les importants. Tens raó.
I un altre moment estelar de la meva humanitat. Passo a veure el xic abans d'adormir-se, mentre la seva mare explica el conte diari d'abans d'anar a dormir. Li dic que l'estimo i ell em contesta que també, que m'estima fins els núvols. Això es amor.
Aquesta tarda hem tingut sessió a l'escoleta (i demà reunió de seguiment amb l'educadora del grandolàs de la casa). Avui erem 13 mares, 3 pares, 6 educadores i una ponent. Algú en pot treure cap conclusió?
Dissabte, tampoc era diumenge, teníem una breu conversa sobre les flors i la seva breu durada. Les interpretacions són diverses. En el meu cas, l'efimeritat de les flors em commou, però no d'una forma negativa. És com la vida però accelerada. Nostàlgia? Solitud? Potser sí, o potser saber que la bellesa és efímera, i no passa res.
Entre dilluns i dimarts he sabut que he aprovat els tres exàmens als que em vaig presentar aquest semestre. Atenció. He tret un cinc a Sociología de la Família (i crec que me l'han regalat) i un nou a a Sociologia de la Religió. N'he de treure conclusions? Hi ha qui considera que potser hauria d'ingressar al seminari.
Tinc una queixa formal i gruixuda contra el meu CAP, però ho deixo per un altre dia per no acabar d'avorrir ningú.
I també tinc pendent un post sobre la lectura de "Mirall Trencat" que ara ja fa uns quants dies que he acabat.
Bones intencions per acabar.
Ahir vaig passar una bona part del dia a BCN. No en vaig treure res de concret, però la petita i jo ens vam atansar fins la plaça Catalunya on hi ha instal·lada la "carpa" de la setmana del llibre en català. Digueu-me agosarat, com deia aquell home, però em va semblar una mica pobra la imatge de la nostra cultura llibresca.
Dissabte, i no diumenge, vam tenir dinar blogaire a casa de Mar. Si la primera convocatòria ja va ser un èxit, aquesta segona ens va permetre gaudir més i millor de l'acollida de l'excel·lent amfitriona que va cuidar de tot. El petit Albert i el seu pare agareixen els detalls (bé, el petit, sobretot, els contes, el domino imantat i la granota).
Ahir em vaig perdre una escena fantàstica de la meva progènie que espero que es vagi repetint d'ara endavant. El gran de la casa, mentre anava endreçant cosetes a la seva habitació anava fent ganyotes i carantonyes a la seva germana petita. Sembla que la noia es va fer una fart de riure que es va encomanar al seu germà i a la seva mare.
No tot són alegries a la vida (ho sabíeu, oi?). Avui m'he trobat una companya de feina que va perdre el seu pare aquest darrer cap de setmana. La seva situació m'ha recordat una mica la meva de fa uns mesos. Aquesta companya té dues filles. La gran, vint-i-quatre anyets, s'ha instal·lat a casa seva per fer-li companyia fins que estigui millor. I s'està ben cuidant de sa mare, qui considera que això és pràcticament tot el que t'emporatàs d'aquí, quan et toqui el torn. Crec que hi ha alguna altra cosa que compta, però aquesta és de les importants. Tens raó.
I un altre moment estelar de la meva humanitat. Passo a veure el xic abans d'adormir-se, mentre la seva mare explica el conte diari d'abans d'anar a dormir. Li dic que l'estimo i ell em contesta que també, que m'estima fins els núvols. Això es amor.
Aquesta tarda hem tingut sessió a l'escoleta (i demà reunió de seguiment amb l'educadora del grandolàs de la casa). Avui erem 13 mares, 3 pares, 6 educadores i una ponent. Algú en pot treure cap conclusió?
Dissabte, tampoc era diumenge, teníem una breu conversa sobre les flors i la seva breu durada. Les interpretacions són diverses. En el meu cas, l'efimeritat de les flors em commou, però no d'una forma negativa. És com la vida però accelerada. Nostàlgia? Solitud? Potser sí, o potser saber que la bellesa és efímera, i no passa res.
Entre dilluns i dimarts he sabut que he aprovat els tres exàmens als que em vaig presentar aquest semestre. Atenció. He tret un cinc a Sociología de la Família (i crec que me l'han regalat) i un nou a a Sociologia de la Religió. N'he de treure conclusions? Hi ha qui considera que potser hauria d'ingressar al seminari.
Tinc una queixa formal i gruixuda contra el meu CAP, però ho deixo per un altre dia per no acabar d'avorrir ningú.
I també tinc pendent un post sobre la lectura de "Mirall Trencat" que ara ja fa uns quants dies que he acabat.
Bones intencions per acabar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)