Tibar l'arc

Després de tres dies intensos, molt intensos, el meu premi ha estat poder baixar a Barcelona a la presentació d'una mena d'antologia (o no) de la poesia valenciana actual. 


El títol de llibre és "Tibar l'arc" de l'editorial Tria Llibres que podeu comprar pel mòdic preu de dotze euros, crec. 


Ja sabeu, els i les qui passeu per aquí, de tant en tant, que un servidor no està gaire de lectures darerrement i encara menys, d'actes socials.


Però he fet una excepció perquè m'hi havien convidat (bé, si una convidada a través del facebook, l'hem de considerar una convidada, que no n'estic segur del tot).


I, encara que el llibre puga estar més o menys bé, cosa que encara no sé, i que m'ha quedat algun interrogant per resoldre en relació a la presentació, diré que el que més m'ha agradat han estat dues coses (la cervesa ha estat la tercera, pero aquesta em penso que no compta): poder saludar personalment a una de les meues fadetes preferides i escoltar la seva reflexió sobre els espais fronterers, els límits.


Un servidor no s'ha sentit mai gaire nòmada, d'una banda, i ni tan sols vivint (en totes les accepcions possibles del terme) en un espai fronterer, de l'altra (creia que tenia relativament clars els espais en què em moc).


Passa que ahir vaig celebrar un aniversari d'aquells que hi ha entre finals d'abril i finals de juny, que no m'omplen de joia i alegria, precisament, i la intervenció de la meva fadeta m'hi ha fet pensar, en positiu, com un espai que jo no havia advertit, on d'alguna manera estic instal·lat i del que n'estic obtenint uns fruits.


Així que, "gràcies, fadeta", per a reflexió i per have-te conegut, encara que hagin estat només quatre paraules (no tenia claus per tonrar a casa i havia d'intentar arribar-hi abans que la descendència fos al llit, ja em perdonaràs).


b7

O no....

En aquest darrer mes i mig han passat coses, com sempre, però, o no eren prou importants o no tenia temps ni ganes per deixar-les escrites (la qual cosa és, més o menys, sinònima de l'anterior). 


Ara n'ha passat una. He enterrat a l'Albert Sòria. No sé gaire si es notarà, o no, si escriuré més, o no, però ja està fet. 


Blogger em va enviar un missatge avisant-me que se li acabava la vida al blog i he fet el que m'ha semblat necessari per salvar-lo (d'aquí a uns dies sabrem si he tingut èxit, o no). 


En fi, que, "el rei ha mor, llarga vida al rei" (o no).

Una reflexió

Meritxell (3r d'EGB), Helena (6è d'EGB), Judit (8è d'EGB), Montse (1r BUP), Núria (1r Universitat), Mònica (4t Universitat), Montse (1993), la meva compi (1994).

A què ve aquest llistat de noms femenins? És fàcil d'endevinar.

Són unes quantes de les dones que m'han interessat a la vida i amb les qui, segons com hagués anat, ara viuria una altra vida.

De la Meritxell només recordo que era morena, enrinxolada, que erem amics i que la seva mare tenia una botigueta. No sé pas què se n'ha fet, però diuen que va ser la meva primera nòvia.

L'Helena no em va acabar mai de fer el pes (hi havia altres opcions al voltant), però segons un professor que corria per allà, es veu que era la que em convenia. Amb l'Helena hagués tingut un cercle d'amistats molt diferent, però la vida, segurament, hagués estat semblant. Amb ella, hores d'ara, encara coincidim en alguna reunió i parlem amablement.

La Judit m'agradava, sobretot, perquè la trobava interessant. Quan dic interessant, segurament vull dir independent, complexa (ei, tambe era guapa). Ja en aquella època, tot i ser un any més petita que jo, m'havia avançat en molts sentits. La seva complexitat però, també va ser la seva dissort.

I arribem al Batxillerat i a la Montse. La part bona d'ella és que mai vaig arribar a considerar-la una possible parella. M'agradava tornar junts a casa des de l'institut (gairebé mitja hora de cami a peu). M'escoltava, m'acollia i, sobretot, tenia i encara te, el somriure més maco del món. Com que era parroquiana es va acabar aparellant amb un noi parroquià, metge, i se'n van anar a l'Àfrica, de missions, on encara viuen. Jo no em veig gaire a l'Àfrica, ni de missions, ni..., però vés a saber. Quan torna per aquí, ens acostumem a trobar, ens fem dos petons i em somriu.

Durant el Batxillerat, evidentment, em faig fixar en moltes altres noies, però no en recordo cap amb qui, hores d'ara, hagués pogut pensar res seriós.

A la Universitat, sí. Bé, tampoc massa, però hi va haver la Núria. La Núria i jo, potser no érem brillants, però ens en sortíem, cosa que no va passar amb la majoria de la gent del primer curs. No sé perquè la tinc força present en el meu record. De fet, sempre havia pensat que si mai tenia una nena es diria Núria (no m'en vaig sortir, amb això del nom). Passa que durant l'època de la Universitat un servidor va estar molt actiu en d'altres camps (recuperant una adolescència endarrerida i militant, molt, per la indepència nacional). La Núria em fa patir perquè he fet l'intent de trobar-la a les xarxes socials i a internet en general, i no trobar-la em fa pensar que potser no és entre nosaltres. Potser algun dia contractaré un investigador privat que m'ajudi a saber si és viva. Tinc unes quantes coses pendents d'explicar-li.

La Mònica següent és de fora de la Universitat, però com que vam gaudir d'unes bones revolcades al campus, l'he cronogramat així. Aquesta sí que va ser una nòvia de debó. Vam durar 18 mesos justos. Els primers nou, em penso que tot va anar bé. Els segons nou em va fer servir pel que li va convenir i, especialment, per enganyar als seus pares. Quan em va deixar, vaig passar una temporada una mica desequilibrat, però he de dir que en vaig aprendre, tant d'estar amb ella, com del final. Molt de tant en tant, ens hem vist, i ens hem ignorat.

Després de la Mònica vaig tenir algun flaix, però mai com per arribar a pensar que això hagués canviat gaire la meva vida. Fins que, a la feina, va arribar una noia, la Montse, que em va agradar d'entrada. Força ràpidament ens vam fer amics, vam sortir a sopar, ens vam agafar de la mà i..., vaig sortir corrents amb una excusa estúpida. Simplement, crec que va ser inseguretat meva.

I va arribar la meva compi, que no em va deixar triar gaire, tot i el llarg procés que s'obria per davant. Des d'aleshores ença, no hi ha gaire res més a explicar. Això sí, la vida, dins de la mateixa parella, també dona força tombs (que si venen o no venen els nens, que t'has de comprar una casa i on, que què en fas dels grans, etc.).

Molt bé. Si has arribat fins aquí, la pregunta encara està sense respondre: per què m'ha clavat aquest rotllo?

Doncs per dues raons blogaires. D'una banda, una amiga que no està passant una bona temporada a diversos nivells, ha fet alguna cosa semblant (bé, potser més explícita en determinats sentits i menys compresivament). He pensat que jo també podia fer-ho i,de pas, potser fer-la riure una mica.

D'altra banda, una blogaire relativament nova per a mi i jove, molt més jove que no pas jo, es plantejava no fa gaire dies què hagués passat si... Cadascuna d'aquestes noies que he apuntat són vides que no he viscut, possibilitats que m'haurien portat a ser, segurament, diferent de com sóc (ja no parlo només de lloc de residència, amistats, feina,...).

Sobre aquest punt tinc incorporades diverses cites que m'ajuden a no pedre infinitament el temps (és a dir, una estona, està bé; massa, no).

Nietzsche diu alló de que "no cometem una traició amb les actuacions ja fetes. El remordiment deconsiència és indecorós". No sóc especialment seguidor seu jo, però les seves fletxes i sentències, a cops, ens estalvien temps.

Per fer-ho més proper, Raimon canta alló de "cada moment es viu, amb la renúncia, d'altres moments, que no vindran mai més". I em sembla molt més suau i encertat. Quan escollim, per acció o per omissió, triem unes coses i n'abandonem unes altres. No ens podem multiplicar.

Tenia una tercera cita sobre el tema al cap, però m'ha fugit. La substituiré per aquesta última, de "Cien años de soledad": apártense vacas, que la vida es corta! I a viure.


P.S. Ara veig que la llista no és exhaustiva. Què hagués passat, per exemple, si quan la Sussana em va fer pujar al pis d'estudiants que comprtia amb dues noies que sí que han acabat essent amigues meves, per provar-se i ensenyar-me el top que s'acabava de comprar, enlloc de dir-li que li quedava molt bé, l'hagués ajudat a treure-se'l?     

Lleugereses

Amb el compromís, personal i compartit, de mirar de tonar a publicar amb una mica més de regularitat, intentava centrar el que havia de ser el tema d'aquest post.

Del que anomenem "temes" en tenia tres o quatre, més o menys dibuixats (un fragment de Sèneca sobre com perdem el temps a la vida, els meus limitats coneixements musicals que estic ampliant a marxes forçades gràcies al grandolàs de casa, un parell de reflexions sobre l'estat de la qüestió europea,...), pe`ro com que fa dies que no feia, abans de psoar-me a escriure, he fet un petit re`+as als meus links i he descobert que la gran majoria ja no existeixen.

Uns, decididament, han desaparegut. D'altres, sé que han canviat d'adreça. Encara uns altres han restringit els seus lectors (i m'imagino que també, les lectores). Uns quants, fa mesos que estan "abandonats".

Em pregunto per què escrivim i per què deixem d'escriure. Quines són aquestes necessitats de compartir que desapareixen amb el temps. Amb el temps, o amb què?

Penso que me'n torno cap al llit a remenar Sèneca. Lleugereses.
  

Darrere el vidre

Aquest migdia feia una lleugera sobretaula i llegia una mica de poesia.

Mig a l'atzar, he arribat a un lloc conegut, estimat i enyorat.

Darrere el vidre

Darrere el vidre veig
com de sobte s'imposa
el gotejar incessant
de la pluja damunt
les rajoles vermelles
de la terrassa immersa
en un silenci gris.

...

Feliu Formosa

No cal dir res més, oi?

Coses que no entenc

Parlo de blogger, només, quedi clar.

Per què no aconsegueixo sortir de la sessió?

Per què una part important del poc trànsit que té aquest blog s'origina en un cercador en rus?

Per què se m'enganxen i se'm desenganxen les línies?

Per què no tot és una mica més fàcil?

D'acord, l'última pregunta no era sobre blogger, estrictament parlant.

Del canvi subtil

Ahir podia haver repetit parcialment el mateix post d'ara fa quatre anys:

"Com va passar a Bitxo ara fa uns dies, jo també canvio un tres per un quatre (en el meu cas, el primer dels dos dígits)."

Bitxo, ahir no va canviar un tres per quatre (tot arribarà, bonica) i, en el meu cas, ahir, el nou quatre era el segon dígit.

En fi, que les coses canvien, però només subtilment.

Sobre estats d'ànim, paisatges, músiques i sentiments

Avançava lentament en el llibre de Jordi Cornudella que tinc entre mans hores d’ara, “Les bones companyies”, quan vaig topar amb unes reflexions sobre uns versos d’Horaci que m'eren comuns (les reflexions, no els versos, quedi clar). Unes pàgines més endavant, ja avisat, vaig tornar a trobar la mateixa o una reflexió semblant, a partir d’uns versos de Carner.

Com que del llibre en qüestió, només me n’he fet la primera de les quatre parts en que es divideix, m’espero a acabar-lo per fer-ne algun comentari més general, si és que aconsegueixo tancar-lo (em sento una mica superat per aquest text, des de la terminología emprada, passant pels textos clàssics escollits, fins a una bona part de les reflexions sobre els versos o poemes analitzats).

No em puc estar però, de deixar-vos els dos fragments que us anunciava i afegir-hi alguna nota discordant, meva, més.

El primer fa així:

“L’epístola II del llibre primer la dedica sencera al mateix motiu, que resumeix en un hexàmetre memorable: caelum, non animum, mutant qui trans mare currunt (27: “és de cel que canvien, i no d’ànim, els que travessen la mar”). Amb aquesta formulació, com en l’epode 13, Horaci ens deixa veure fins a quin punt és conscient que un dels modes bàsics de la relació que els homes establim amb el món neix de la dèria de creure’ns que el que ens circumda ens condiciona el sentiment, quan som precisament nosaltres els que hi projectem, al més sovint a la insabuda, els estats d’ànim que solem pensar que en depenen. Els lectors de Carner sabem bé de què ens parla”.

Encara no vint pàgines més endavant, tot parlant de Carner, trobem el paràgraf següent:

“Les tres estrofes centrals de “Serenor” desenvolupen una idea que subjau a tota la poesia de Carner: que allò que ell mateix, en el pròleg a l’Antologia poètica de Maria Antònia Salvà, va dir-ne “cooperació o fins compenetració del sentiment i del paisatge” depèn només, en darrer terme, de la nostra mirada. Percebem per analogia , atribuint a les coses de fora el que pròpiament tenim a dins, per bé que solem experimentar-ho com si passés exactament al contrari. I no: l’espectacle que el món ens ofereix als nostres ulls el veiem sempre en funció del nostre ànim, no és el nostre ànim que canvia en funció del paisatge; som nosaltres que hi projectem, sense ser-ne conscients gairebé mai, els sentits que ens fem la il·lusió de descobrir-hi”.

Em sembla raonable creure que els paisatges són com són, i atribuir-los la capacitat d’operar en nosaltres és, segurament, dotar-los d’una força i d'una voluntat que no tenen. Ara bé, també em sembla raonable pensar que, davant de determinats paisatges, determinades persones es puguin sentir més així, o més aixà. Probablement, no totes les persones per igual, ni cada persona per igual en funció del seu estat d’anim previ, ho admeto. Però potser una mica més de terme mig, dialèctic, s’escauria millor a la meva representació del món.

Però mentre llegia aquests textos recordava, no tant paisatges, sinó algunes converses recurrents a la blogosfera, que he mantingut en aquests darrers anys amb alguna de vosaltres. Les converses giraven sobre una relació de reciprocitat, o no, semblant: qui arrosega a qui? els nostres estats d’ànim ens arrosseguen cap a unes músiques concretes, o unes músiques determinades ens menen cap a un estat d’ànim concret?

La diferècia que jo hi veig amb la qüestió anterior, pot centrar-se, simplement, en que les músiques (i les lletres, s’entengui) són una producció, més o menys, cultural humana. És a dir que, en aquest cas, és evident que darrere la música i de la lletra, hi ha unes voluntats i uns sentiments.

Vist així com jo ho veig, em sembla que, tot i qus és probable que projectem els nostres estats d’ànims en unes determinades músiques (i per això les triem quan ens calen), també determinades músiques poden influir en el(s) nostre(s) estat(s) d’ànim.

En aquest segon cas, (les músiques, vull dir), crec que encara és més clar que en el primer, (els paisatges), aquest doble modus operandi, tot i que, he d’admetre que en tots dos casos, si m’hagués d’inclinar per només una de les dues opcions (o donar més pes a una que a l’altra), prendria l’opció d’en Cornudella (i de Carner i d’Horaci, digues-me neci).

Com sempre, m’explico regular per no acabar dient gaire res de nou. Oi, Àfrica?

Per cert, no he demanat permís al Jordi per utilizar els seus dos paràgrafs. Per sort, dubto que arribi fins aquí….

Una recomanació blogaire

Ja sé que tampoc passaran per aquí aquells centenars de milers de persones àvides de bona lectura que hi ha en aquesta nostra, petita i refotuda terra (o era dissortada?). És igual.

Per a qui passi per aquí i encara no ho faci habitualment, es recomana, i molt, la lectura d'aquest bloc: per poètic, per intel·ligent i per bell, com a mínim.

I feliciteu una mica a la blogaire que n'és responsable (el proper any, ni finalista ni res; a guanyar el Ferrater!).

Ser o no ser...

Aquest migdia he tingut una mena de revelació:

tornarem a brotar!

He pensat que, enlloc de brotar, millor un: "tornarem a florir"

Últimes hores free

Gaudeixo de les últimes hores de llibertat abans no aparegui la família per la porta.

Durant aquestes 48 últimes horetes, a part de descansar i cuidar-me el genoll esquerre, he aprofitat per fer algunes cosetes, sobretot amb (o a través de) l'ordinador.

Per exemple:

- M'he donat d'alta al flickr pro. Costa uns 25 EUR a l'any i em dona més joc. De moment, he pujat algunes fotos i he duplicat el número de sets. Per cert, m'he adonat que, darrerament, sobretot hi pujo fotos de l'àmbit familiar, amb la qual cosa, com que són restringides a les amistats, si no estàs autoritzat se n'hi veuen poques de noves. A qui li pugui inetressar de veure-les totes, que m'enviï un mail i ho arreglem.

- La càmera de fotos digital que tenim se'ns ha mig espatllat. Encara funciona, però no tanca bé i té diverses petites pegues. He decidit que el meu regal de llicenciatura serà una càmera nova. Busco una cosa que no sigui reflex, però que, si es dona el cas, també em permeti jugar. Pel que vist fins ara, m'inclino per una Nikon P80, tot i que, es veu que també té les seves pegues. Si algú em pot aconsellar, s'agrairà (no parlo de retribucions econòmiques, quedi clar).

- Finalment, he pogut posar en òrbita el blog del Tot Poesia 2008 (m'ha costat....). En fi, què us he de dir jo? Féu-hi un cop d'ull, si us vaga.

- També he contestat a la invitació de mar per accedir al facebook. No sé gaire què és això i encara menys per a què em pot servir o ho puc fer servir; però m'hi he entretingut una bona estona. Crec que té possibilitats.

- Amb l'estona que em queda, he d'acabar d'endreçar una mica la casa, he de edeinar i he d'avançar en la lectura de "L'últim patriarca", de Najat El Hachmi, un llibre relativament fàcil de pair, però que segurament pel meu desconeixement general del món, encara em sorprén, parèntesi en la lectura de la trilogia de Marías (totes aquestes comes les he posat en honor al mestre Marías, he).

Sobre la nostàlgia

Ara fa uns dies, llegia i comentava amb tenblog alguna coseta relacionada amb com vivim la nostàlgia.

Ahir em va venir al cap un vers adient d'Anna Aguilar-Amat.

"Cada formiga m'és un record de tu".

No diré més.

Del got mig buit i mig ple

Em remeto, només de refiló, a un post de Xurri titulat "No me rayes", on l'autora del bloc descriu brillantment algunes coses de la condició humana.

La meva compi em recomana el llibre que acaba de llegir de David Trueba, "Saber perder". Als agraiments, Trueba esmenta una màxima que, diu, s'esforça a seguir. En italià, diu: "non piangere, coglione, ridi e vai...". La traducció al català que n'he fet, potser completament equivocada, diu: "no et planyis, collons, riu i per avall...". No sé si algú amb uns mínims coneixements d'italià em verificarà l'encert de la traducció. Independentment de la seva exactitud, quan veig el got mig ple, és una frase que resum prou bé una meva cosmovisió.

Paral·lelament, veig per enèssima vegada amb l'hereu de casa, el primer Shrek. No reconec qui és l'intèrpret del fragment de la versió de l'Hallelujah del Cohen que hi surt, però reflecteix també molt bé un altre meu estat d'ànim que més aviat coincideix amb l'apreciació del got mig buit. Us en deixo un enllaç youtube per qui vulgui escoltar-ne la versió de Buckley que m'agrada: http://www.youtube.com/watch?v=6Nppm-hKQxw&feature=related.

De vegades yin, de vegades yang, suposo.

Petites novetats

Com que la nau va (endavant), passen coses.

Per exemple, que he aprovat, pels péls, els dos exàmens del primer parcial de les dues últimes assignatures de la carrera que estic estudiant/fent a distància. Això vol dir que estic a dos exàmens, segons parcials, de la llicenciatura. Per motius que ara potser estarien fora de lloc, tinc un cert rau-rau a la panxa.

O, per exemple, també. No estava pensat com una transformació sinó, simplement, com un post d'aquest bloc; però quan ho vaig intentar escriure hi vaig veure unes semblances tan grans amb el text de Rodoreda objecte de les transformacions que el vaig enviar i avui dilluns ha sortit "publicat" a transformacions.

Tot plegat, exàmens i transformació, amb temps i una mica més d'esforç són millorables, però com diu l'hereu de casa: " va com va".


P.S. M'adone que no ratllo especilament fi quan llegeixo posts que m'arriben molt endins però per als quals no trobo el comentari adequat en les tecles d'aquest teclat. Perdoneu-me, estic al vostre costat, però no ho sé expressar.

Sobre la utopia

"Quan no podem actuar, escrivim".

Ricoeur ens parla des de l'any 1975, quan no hi havia blocs; però és això el que fem?

Coses

De llibres. Estic acabant de llegir "El retorn de Voltaire", de Martí Domínguez. Diguem que no entraria en una meva hipotètica prestatgeria de Favorites, però s'ha deixat llegir prou bé i hi he trobat algunes reflexions prou interessants. És el llibre de torn al Club de Lectura Virtual. El xat amb l'autor de la propera setmana potser me n'aclareixi encara algunes coses. I ja m'ha arribat la comanda del Círculo de Lectores. Es tracta de "Vida y destino" de Vasili Grossman, diuen que una obra mestra del segle XX. Només dos apunts: no sempre llegeixo en català (tot i que segons per a què, m'hi trobo més còmode) i diuen que la "gràcia" del llibre és en el valor d'allò petit. Ara mateix m'hi identifico.

De la blogosfera. Sembla que jo també he rebut el premi al Blog solidari (no acabo d'entendre massa bé el títol, però un premi és un premi). Copio i enganxo. Pel que sembla, això va així: "Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament". Com que ja no queden gaire blocs coneguts meus que no hagin rebut aquesta distinció, no ho faré córrer a set altres blocs, però diré que els tres a qui jo premio són blogs que m'estan ajudant a entendre moltes coses, entre elles, a mi mateix. I els blocs homenatjats són: Africa, Arsvirtualis i HannaB. Dos d'ells, el primer i el tercer, venen de lluny i diria que hem compartit força coses junts (que em penso que d'això es tracta). El segon no fa tant de temps que el segueixo, però hi trobo reflexions molt afinades. Apali, si voleu i sabeu a qui, continueu la cadena. Per cert, no esmento els blocs, que en són uns quants que ja han estat "premiats" amb anterioritat, a qui jo oferiria també el premi. De fet, us podeu imaginar qui sou. I gràcies mar, per pensar en mi...

De la progènie. D'una banda us podria explicar que la petita va superar el mal de panxa (caquetes lletges) d'ara fa uns dies i que va passar a una conjuntivitis que Déu n'hi dó. Però us estaria oferint notícies endarrides perquè aquest matí, quan consideràvem la possibilitatde dur-la a escola perquè la conjuntivitis va desapareixent, ha fet una megavomitada i d'altres coses que no esmento per no acabar d'ofendre ningú. Total, buscant cangurs a la desesperada i dormint malament des de fa no sé quants dies. Però també hi ha moments brillants. Us he explicat que l'altre dia, per casualitat, vaig posar un DVD de Paco Ibañez a l'ordiandor i ella el va seguir entusiasmada? És una demostració més de la feina dels gens. La meva mare, ho he explicat algun altre cop, n'era fan. La propera generació sembla que també ho serà. Del grandolàs de casa podria explicar els numerets que ens està oferint per no anar escola (des de abraçar-se a les cames de la seva mare i plorar com si l'escorxessin davant de la seva mestra, fins a exigir-nos apiretal perquè té mal d'oïda i no pot anar a escola). Però també té moments brillants, com ahir, que em va trobar guapíssim perquè m'havia tallat els cabells o quan ens explica que hem de guardar "això" al cap, per dir-nos que ens en hem de recordar.

Paradoxes. Uns comentaris de Xurri, al seu bloc, i HannaB, al meu, fa uns dies que em fan ballar una mica el cap. M'explico. Tinc la ferma convicció que a la vida no hi ha gaire gent que avanci en línia recta (fora del pas del temps, però això també es podria discutir, crec). Més aviat, sembla com si avancessim una mica, retrocedíssim, agaféssim una drecera, giréssim ara a l'esquerra, ara a la dreta, etc. Allò del yin-yang, amunt-avall, etc. Sí, però no. De fet, el meu bloc es diu "Changing, again", en bona part per tot això, però jo no m'ho acabo de representar ben bé així. El meu "Changing" inclou aquest donar voltes, però com proposa Ricoeur per superar la paradoxa de Manheim, hem de treballar perquè aquest cercle viciós es converteixi en una espiral. I ho crec. Crec que la dialèctica de la vida és força això. Hi ha paradoxes, situacions, vides que ens tenen atrapats; però la superació pesonal (el coneixement o la sabiduria, diria algú altre) crec que consisteix en aquesta elevació, en una síntesi dels contraris que ens permeten anar un pas més enllà. Potser un altre dia ho torno a escriure quan ho tingui més clar. De moment, queda dit.

Auden, una altra vegada. Lligant-t'ho tangencialment amb el paràgraf anterior. Fa un parell de dies vaig exampar a la tele (diria que era a la Cuatro) un fragment de "Cuatro bodas y un funeral". Vaig agafar l'escena on ella es casa amb l'escocés i on mor un dels amics. Evidentment, vaig aguantar fins dues escenes més enllà quan es recita l'"stop all the clocks" d'Auden. Dues coses a propòsit. Una. Quan escolto aquest, o d'altres poemes o cançons, sempre penso: i jo aquí, cantant al que no he tingut! I recordo algun fragment de Sabina que en parla. I dues. Sabeu com acaba la pel·lícula? Doncs que la vida continua. Després del dolor més intens, de la pèrdua, del no-sense; la parella del mort torna a riure, a trobar parella, a viure. En espiral. Com sempre, tambe se'm van escapar quatre llagrimots.

Això del flickr

Encara no tinc enllestit definitivament el meu projecte de flickr (és a dir, allò del com, el què, el perquè, i no sé quines coses més), però amb l'experiència que en porto, avanço que em sembla una eina interessant per expressar segons quines coses i que penso anar-la utilitzant i refinant durant aquest proper curs 2007/08.

De manera excepcional, avui hi he penjat una quatrilogia a partir d'una idea que em van suggerir pere (sol passar), la lluna (com d'habitud) i .... (ho deixo a la vostra imaginació).

Si us ve de gust, passeu pel meu flickr (enllaç a la llista de la columna de la dreta).

Martí

Ara que ja començo a tenir un cert criteri amb això de les fotos i els nadons, us puc assegurar que el Martí és guapíssim. Enhorabona, remare.