Lectura particular d'una xerrada de Dolors Camats

Crec que en aquest blog, no acostumo a parlar de política en excès. No ho faig, d'una banda perquè crec que no és un tema que generi gaire inetrès, ara mateix, i que, a més a més, ja té els seus espais informatius i comunicatius propis. D'altra banda, i encara més important que tot això, he de reconèixer que jo mateix n'estic una mica desvinculat.

Això va canviar una mica ahir al vespre després d'assistir a una mena d'entrevista o col·loqui amb Dolors Camats, la número 2 de les llistes d'ICV per Barcelona, i ara ho explicaré, molt en breu.

Camats em va recordar unes quantes coses que no tenia gaire presents. Crec que ja he explicat més d'un cop que la meva vida gira, hores d'ara, al voltant de dos grans eixos: família i feina. I no tot s'acaba aquí. El meu jo, em diu que encara he de trobar un espai per la meva relació amb la resta del món. Aquest món el podeu entendre com l'assistència a determinades activitats culturals, com les trobades esporàdiques amb els meus amics o com, aquest és el cas, la voluntat de participació en el conjunt de la vida social.

I la Dolors, entre moltes de les coses que va dir, em va recordar tres cosetes. Dues me les aplico molt a nivell individual o intern meu (ella parlava en un altre nivell, però això ara no importa) i una altra, diria que és d'ordre més "programàtic".

A nivell intern, la Dolors defensava l'existència d'una mena de contradiccions en la feina que fem. Ella parlava de la seva, però jo m'ho aplico a la meva. I el que és important, és que l'existència d'aquestes contradiccions són coherents amb la nostra manera d'entrendre el món. És a dir, i perquè s'entengui, les feines que fem no depenen només de nosalters mateixos, i s'ha de pactar, i s'ha de transigir i s'ha d'aguantar, perquè fem les coses per alguna raó i les volem fer de la manera que entenem que s'han de fer. En resum, els marcs teòrics i les utopies són necessàries, però també hem de saber negociar el dia a dia.

I, molt relacionat amb aquest primer tema, el segon. Volem fer coses per transformar, cadascú des del seu àmbit, però no n'hi ha prou amb gestionar el dia a dia. Volem transformar i si cal pactar, rebaixar plantejaments, negociar, es fa per aconseguir, com a mínim, un punt de transformació. Després, cadascú, haurà de saber on són els seus límits mínims, etc.

L'última cosa que em va recordar la Camats ja é smés pràctica i política. Em refereixo als impostos. Ella feia el discurs des d'un posicionament polític força clar que comprateixo en ona mesura, em sembla. Però, sobretot, el que em va recordar és que m'agradria viure en una societat més justa i on la riquesa es pugui redistribuir, que per això són els impostos. Després podem parlar de fins on cal redistribuir, fins on és lícit o no, generar beneficis només individuals, si hi ha prou riquesa o no al món per repartir-la entre tothom, etc.

Se m'acaba el temps. Només volia deixar escrita una aproximació a aquestes reflexions abans no em fugin del cap.

A part d'aixó, força Dolors!