Diuen que a l'estiu es llegeixen més clàssics. Potser serà per això que a començaments d'agost, al càmping (vacances I), vaig fer-me els "Assaigs" de Montaigne.
Els qui passeu per aquí de tant en tant, potser recordareu una primera incursió que vaig fer al text i de la que en vaig soritr una mica escaldat (el vaig trobar misògin, llunyà, amb un excès de batalletes i, fins i tot, mancat d'interès, segons com; però ja advertia que potser era un meu mal moment).
Doncs segurament havia estat això: un meu mal moment, perquè he de dir que el segon intent, lectura completa, ha estat molt més profitós. No seré jo qui aplaudeixi les seves constants cites i referències dels clàssics però, a banda del mèrit "d'inventar" un gènere literari, s'ha de reconèixer que una bona part dels "temes" als que Montaigne s'aproxima amb les seves disgressions, tenen encara un alt grau d'interès (per exemple, sobre la moderació, sobre l'atzar, sobre la comprensió, etc.).
Un Montaigne del segle XVI, hereu de l'Humanisme del Renaixement que, des del meu modest punt de vista, s'avança a l'Il·lustració del segle XVIII.
Com ja sabeu, dels textos que llegeixo i que trobo interessants, acostumo a facilitar-ne alguns breus fragments. Avui he escollit diverses frases i fragments del capítol XXXIX, "Sobre la soledat", que m'és un "tema" atractiu.
Vagi per endavant que no comparteixo fil per randa tot el que considera Montaigne i que algunes coses de les que diu (o com les diu) potser no són fàcils de col·locar, gairebé cincents anys més tard. En canvi, d'altres... Cadascú les triï a la seva conveniència.
"... que no hem nascut pel nostre interès particular, sinó per al bé públic,...."
"Crec doncs que la finalitat sempre és la mateixa: viure de forma agradable i còmoda. Però no sempre buquem bé el camí."
"... cal allunyar-se de les formes populars que hi ha dins nostre; cal segrestar-se i recuperar-se d'un mateix."
"És per això que cal retirar-la i replgar-la dins d'ella mateixa; aquesta és la vertadera soledat; en podem gaudir enmig de les ciutats i de les corts reials, però es gaudeix més còmodament a part."
"Ara bé, ja que deicidim viure sols i prescindir de companyia, fem que la nsotra felicitat depenga de nosaltres; desprenguem-nos de tots els lligams que ens uneixen als altres, aconseguim de nosaltres matexos poder viure sols, a gratcient i còmodament."
"Qui puga, ha de tenir dones, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depenga. Ens hem de reservar una rebotiga, totalment nostra, totalment lliure, on establirem la nostra verdadera llibertat, el nostre principal retir i la nostra soledat, on mantindrem la conversa ordinària amb nosaltres mateixos..."
"I perquè sé que poc importen les comoditats accesòries, no deixe de pregar Déu perquè em concedisca la meva petició sobirana: que em faça estar content de mi mateix i dels béns que de mi naixen."
"És possible fallar en la soledat com en la companyia."
L'obra de Montaigne és molt extensa (o a mi m'ho sembla). Aquest no és més que el primer dels tres vòlums de l'edició que Proa ha fet de la traducció de Vicent Alonso (altra cop, un text en "valencià"). Encara no sé si em faré els altres dos, però m'agradaria trobar el temps.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
reconec que no he llegit res de Montaigne... no m'atrauen massa els assajos tot i que així en píndoles com les que poses tu se'm fa més atractiu. Vicent Alonso va ser profe meu a la facultat. Per a mi és garantia de qualitat una traducció feta per ell. A més és un home molt savi.
Avui em donen institut... a vore com va la cosa...
Sort, nimue.
Vaig llegir alguna cosa en un llibre de filosofia, ara fa poc, i vaig buscar una mica més per internet: hi vaig trobar els assaigs complets publicats, i vaig estar tafanejant. Em va agradar, tot i que no se si m'hagués atrevit directament a comprar-me un llibre "tan seriós". Igual a comprar-lo si, però a llegir-lo, no se... el cas es que el que vaig llegir sobre l'amistat em va agradar.
Et va agradar i en vas fer un post, ho recordo. Entre tu, pere i el Culturas de LV, em vau fer decidir a comprar-lo. I tampoc és tan, tan, tan seriòs. O no necessàriament te l'has d'agafar així. Per mi, i no sé si m'he explicat gaire bé al post, el més interessant són aquestes ganes de plantejar qüestions (les que siguin) i reflexionar-hi deixant les portes obertes a la discussió. Em sembla molt interessant, tant pel seu temps com per ara.
En relació a l'assaig sobre l'amistat jo en vaig sortir una mica decebut perquè hi recordo algun comentari un punt misògin (allò de que les dones no donen la talla...). Però fa un parelld e dies, a LV, sortia un article explicant que dels Assajos de Montaigne n'hi ha diverses versions, algunes més acabades que d'altres i posava l'exemple concret d'aquest assaig sobre l'amistat on Montaigne va canviat d'opinió sobre els dones. Millor així.
Publica un comentari a l'entrada