De la lluna parlàvem

Perquè avui divendres, precisament, és lluna nova i no plena.

De Salvat-Papasseit (els qui hi tingueu accés, versió cantada per Ovidi Montllor)


Poema sense acabar

Quin doll d'aigua a la font
ara que és vespre,
i la lluna s'afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capritxós i destre
plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font
ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
demà al matí puguin parlar d'amors
amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
que és quan reposa e! pou
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells
agafen el son.

Quin doll d’aigua a la font
ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l'estrella primera
lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
de l'una a l'altra serra.

Quin doll d'aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.


P.S. I a la tertúlia parlen de religió...