Ahir em van passar, mig en broma, mig en serio, una fotocòpia d'un article titulat "¿Hijos? No, gracias" d'Imma Sust, periodista, publicat en un diari d'aquests gratuïts (metrodirecto?). L'article té tres paràgafs. Al primer, la senyora Sust, em va arrancar un somriure, que donades les circumstàcies... Hi explica una impressió que un servidor ha arribat a compartir amb ella (tot i que sóc mascle). És quan sents que et miren "malament"/"pobret" que no tens nens. Això agreujat en el cas de la meva compi, que és femella, i vivint a Sant Cugat, que és, ja se sap, la ciutat dels infants. Després explica com va quedar d'esgotada després de passar tres dies amb la seva fillola i els seus pares. Recomanació: no tenir nens després dels 25 anys o tenir molts diners per "niñeras". Al segon paràgraf, la periodista, passa a l'atac i defensa que els pares (per cert, Imma, i les mares?) són uns mentiders quan et diuen que tenir un nen és el millor que els ha passata la vida, que això és fals, que això de tenir nens no és vida i que així no es pot viure. De pas, ens recorda com són d'inútils la immensa majoria dels trastos que tenim i ens envaeixen la casa. Per no fer curt, parla de no dormir, de no sortir, de no menjar, de no veure la tele, de la roba plena d evòmits, etc. Aquest segon paràgraf ja no m'ha fet riure. He pensat, pobra noia, o pobres pares que coneix. Com de malament s'ho deuen estar passant, tots plegats. Al tercer paràgraf, Imma ens descobreix la veritat. El problema és el comandament a distància. Es veu que la nena de la casa li va prendre. Ella, l'Imma Sust, periodista, no ho va poder soportar i va haver de sortir i se'n va anar a un bar amb uns amics solters i s'hi va passar una de les millors nits que recorda. Acaba l'article recordant-nos les bondats de ser una persona independent i, falta dir, sense aquesta mena de compromís. Doncs endavant, guapa. Riu tant com vulguis dels qui, i de les qui, hem decidit ser pares i mares, malgrat tot. Però, carinyo, de la mateixa manera que tu reclames el teu dret a ser independent, menjar a les quatre de la tarda i llevar-te a migdia els diumenges, deixa'm ser feliç a la meva manera i no cal que em diguis mentider perquè penso que ser pare (ara concreto en el meu cas, però estic convençut que la meva compi pensa d'una forma molt semblant) té coses més bones i més dolentes, però que n'estic contentíssim i, segurament, és una de les coses que considero més "importants" que he fet a la vida i de les que crec que m'han fet més feliç. Ei, quedi clar que cadascú prengui la seva opció, però sense menysprear. Potser estic un pél sensible.
No sé qui haurà arribat fins al final d'aquest meu post, però com quesempre poso les coses que em semblen més importants al final... Gràcies, Ego, pel post i per la xerrada. El primer m'ha emocionat. La segona m'ha deixat treure alguna cosa que encara no porto ben païda d'aquests darrers dies. Petonàs.
25.5.06
22.5.06
Aquest matí
Aquest matí, a quarts de nou, ha mort la meva mare. Fa dies que havia iniciat la davallada i el final s'ha accelerat. Hi erem jo i les meves dues germanes. Des d'ahir a la tarda que ja no era conscient de res. El final ha estat suau; simplement ha respirat més fluixet durant deu minuts, i després, ha deixat de respirar. Havia de descansar.
Si en sabés, ara penjaria alguna música del castpost. Com que no en sé, apunto que ara em sento bastant com els moviments 3, 15 o 25, per exemple, de la Passió de Sant Mateu, de Bach.
Acabo agraïnt la feina d'una de les infermeres de Sant Llàtzer, Teresa, que ens ha ajudat molt durant les últimes hores.
Si en sabés, ara penjaria alguna música del castpost. Com que no en sé, apunto que ara em sento bastant com els moviments 3, 15 o 25, per exemple, de la Passió de Sant Mateu, de Bach.
Acabo agraïnt la feina d'una de les infermeres de Sant Llàtzer, Teresa, que ens ha ajudat molt durant les últimes hores.
20.5.06
Molt breu
Molt breu, però la vida continua. Aquests darrers dies, la meva compi ha patit algunes molèsties de l'embaràs. Per sortir una mica de dubtes i saber que tot va bé, vam passar per l'hospital. A part de saber que tot va bé, ara sabem que és una nena. Cèlia o Núria? S'admeten opinions i, fins i tot, altres propostes.
Tot i que ara no tinc el link a mà, faig saber de forma oberta que s'ha reconvocat el dinar blogaire pendent. Hi ha temps, perquè la convocatòria és pel dissabte 1 de juliol. De moment, crec que som tres "impulsors" (pere, mar i albert), però confio que s'hi sumaran unes quantes persones més. Ara ja ho sabeu, podeu anar reservant la data i apuntant-vos-hi.
Tot i que ara no tinc el link a mà, faig saber de forma oberta que s'ha reconvocat el dinar blogaire pendent. Hi ha temps, perquè la convocatòria és pel dissabte 1 de juliol. De moment, crec que som tres "impulsors" (pere, mar i albert), però confio que s'hi sumaran unes quantes persones més. Ara ja ho sabeu, podeu anar reservant la data i apuntant-vos-hi.
9.5.06
A voltes amb les roselles
Ara fa uns dies comentava alguna cosa sobre les roselles. Sense arribar a "sentar" càtedra i sense haver acabat de confeccionar el meu pensament al complet sobre l'assumpte, us passo quatre reflexions sobre perquè m'agaraden (l'ordre de les reflexions no indica res).
1) Perquè són vermelles, molt vermelles. Diria que d'un roig encès. Ja ho hem discutit alguna altra vegada, però tot i que tinc fama (tant des de dins com des de fora) de ser una persona relativament centrada (normalment); m'agrada viure intensament. Els colors pàlids em posen malalt. Algunes opcions a la vida, potser han de ser més pàlides (i no passa res); però renunciar, d'entrada, a viure intensament, ni parlar-ne. Els colors: forts, i el roig, ben intens.
2) Perquè són gregàries. A veure, una rosella ens pot fer gràcia; però el que és bonic, i em penso que hi estarà d'acord tothom, són els camps de rosselles. Per a mi això té diversos significats. D'una banda, i com diu una coneguda que em penso que és amiga meva, però no n'acabo d'estar segur del tot; perquè els individus som molt semblants els uns als altres, i el qui es pensi que és tan diferent i tan especial, no va bé (de fet, els simis i naltros, geneticament parlant, som d'allò més semblants; no cal parlar dels humans, tot i que n'hi ha uns quants que...). D'un altre costat, com que jo, malgrat no ser especialment sociable, m'estimo força el proïsme i la societat en general (ara no parlarem dels polítics...), crec en la bellesa del conjunt. Per fer un camp de roselles calen moltes roselles, com fer una societat cales moltes persones. No vull caure en una visió excessivament "comunista/totalitarista" malentesa i dir que no m'importa l'individu. Clar que m'importa, però ara mateix veig un excessiu individualisme que, per reacció, em porta a valorar el col·lectiu (deu ser això...).
3) Perquè són fràgils. Les roselles són de primavera. Res a veure amb un cactus o amb els arbres de fulla perenne. Tenen data de caducitat. A més a més, individualment són poca cosa. Res a veure amb les complexitats d'una rosa, per exemple. No cal fer grans olors, no cal grans complexitats; ser una mica simple (no he dit "simplón") però estar ben acompanyat tampoc és una mala política.
I crec que podria continuar una mica més, pero ja es veu per on vaig. Encara que no és massa bona, he decidit penjar-vos una foto perquè hi rumieu (és broma...).
PS1. Nimué, una mica va per tu.
PS2. No ho he explicat abans, però tinc un record personal molt potent associat a un camp de roselles i la frugalitat/fragilitat del temps.
PS3. A la meva mare, sembla que se li acaba el temps.
2.5.06
Crònica d'una cap de setmana llarg
Divendres tarda: xiquet, al parc i a fer encàrrecs per ma mare (bàsicament, al CAP).
Divendres vespre: el tiet del xicotet el passa a buscar i se l'endú cap al Berguedà. Sa mare i jo aprofitem per fer un sopar ràpid a una formatgeria (de fet, anavem a un frankfurt, però com que no hem pogut aparcar allà a la vora...).
Divendres nit. Treballo. Plego gairebé a la 1 de la matinada. M'espero despert a casa, llegint i mirant la tele, fins a rebre l'sms conforme s'ha acabat tot i ha anat bé.Tanco el mòbil i a dormir.
Dissbate matí. Esmorzar ben aviadet i de compres (m'arreglen el rellotge i capses, capses i més capses). Quan tornem ataquem la "síndrome del niu". Em quedo amb molta menys roba ,però amb espai en algun armari. Ja es tractava d'això, diuen. Continuarà.
Dissabte tarda. Descans després de dinar, estudiar (en el meu cas, "conflicte social i conducta desviada"...) i al vespre, cap al Berguedà.
Diumenge matí. Passa el matí sense fer gaire res. Alguna passejada pel riu amb el petit i aun seu cosinet. No hi ha grans camps tan a la vora del riu, però sí que hi ha moltes roselles (penso en alguna de vosaltres).
Diumenge tarda. Pugem fins a Fígols a veure com van les obres de restauració del cobert. El sogre era "paleta" i s'està arreglant la casa on va nèixer. Quan baixem, passem per la Nou a veure un amic meu (d'aquella glorisoa època del rugby), però no hi és. Llàstima, fa un any ben bó que no ens veiem (sort del correu-e).
Dilluns matí. Continuem de vacances. Passem per la Fira de Berga. El dia del treball ja se sap, al Berguedà toca Fira.
Dilluns tarda. Una estona a un parc amb el petit i una estona amb el CSCD....
Dilluns nit. Tornem cap a casa, tardet, que no volem fer cues.
Dimarts matí. No he anat a treballar. Avui tocava l'amnio. Ara ja som a casa, sense fer massa res, però mirant de tenir cura de la futura remare.
I ho deixo aquí. És un post "tonto", però volia explicar-me a mi mateix en què estic invertint LES HORES. Glups, també he llegit, of course.
Divendres vespre: el tiet del xicotet el passa a buscar i se l'endú cap al Berguedà. Sa mare i jo aprofitem per fer un sopar ràpid a una formatgeria (de fet, anavem a un frankfurt, però com que no hem pogut aparcar allà a la vora...).
Divendres nit. Treballo. Plego gairebé a la 1 de la matinada. M'espero despert a casa, llegint i mirant la tele, fins a rebre l'sms conforme s'ha acabat tot i ha anat bé.Tanco el mòbil i a dormir.
Dissbate matí. Esmorzar ben aviadet i de compres (m'arreglen el rellotge i capses, capses i més capses). Quan tornem ataquem la "síndrome del niu". Em quedo amb molta menys roba ,però amb espai en algun armari. Ja es tractava d'això, diuen. Continuarà.
Dissabte tarda. Descans després de dinar, estudiar (en el meu cas, "conflicte social i conducta desviada"...) i al vespre, cap al Berguedà.
Diumenge matí. Passa el matí sense fer gaire res. Alguna passejada pel riu amb el petit i aun seu cosinet. No hi ha grans camps tan a la vora del riu, però sí que hi ha moltes roselles (penso en alguna de vosaltres).
Diumenge tarda. Pugem fins a Fígols a veure com van les obres de restauració del cobert. El sogre era "paleta" i s'està arreglant la casa on va nèixer. Quan baixem, passem per la Nou a veure un amic meu (d'aquella glorisoa època del rugby), però no hi és. Llàstima, fa un any ben bó que no ens veiem (sort del correu-e).
Dilluns matí. Continuem de vacances. Passem per la Fira de Berga. El dia del treball ja se sap, al Berguedà toca Fira.
Dilluns tarda. Una estona a un parc amb el petit i una estona amb el CSCD....
Dilluns nit. Tornem cap a casa, tardet, que no volem fer cues.
Dimarts matí. No he anat a treballar. Avui tocava l'amnio. Ara ja som a casa, sense fer massa res, però mirant de tenir cura de la futura remare.
I ho deixo aquí. És un post "tonto", però volia explicar-me a mi mateix en què estic invertint LES HORES. Glups, també he llegit, of course.
24.4.06
Gramsci, Sant Jordi i ma mare
No sé si estic massa en forma per escriure aquest post (ja es veu pel títol, oi?), però m'hi obligo una miqueta perquè penso que també em pot anar bé.
Deia l'altre dia que deixava penjats tres temes per comentar.
1) Jornada de participació i cita de Gramsci. Dimecres al vespre vam acabar un esprint d'aquells laborals que va culminar amb una reunió que no va anar malament.Hi havia dedicat força hores i corredisses els últims dies. Com per descansar (i, de pas, formar-me una miqueta) m'havia apuntat a una jornada que es fa cada any a la UAB sobre participació. El primer ponent "seriòs", Marco Marchoni (no sé si ho he escrit bé) va fer-nos una aportació molt vivencial i va utilitzar una sola cita, de Gramsci. A la taula rodona següent, un dels ponents, no recordo el nom però amb càrrec important a la Generalitat actual, era un senyor muy puesto en lo suyo, que en sabia molt, però que ho havia de demostrar amb cites de diversa procedència (i a mi, els excessos...). Va tornar a la mateixa cita de Gramsci. Un servidor, que no es mou excessivament pel món universitari, ni pel món de la participació; no va saber si els ponents s'havien posat d'acord, si Gramsci està en alça, si al món de la participació aquesta és una cita clàssica,... En qualsevol cas, us l'aporto perquè tant jo com el company que tenia assegut al costat, tot i que no estàvem massa pel tema i per prendre apunts, vam coincidir en apuntar la cita (si la repeteixen tant, serà que és important...). I diu, més o menys i en italià així: "El pesimismo de la razón, el optimismo de la voluntad", que traduit a l'idioma dels "particpatius" volia dir "conèixer, per intervenir". No em va semblar un mal bagatge per endur-me de la jornada.
2) Sant Jordi. Ho sento molt però entre "lo" malaltonet que he estat, el nen, la compi amb feina fins les celles, etc., he tancat Sant Jordi sense haver comprat cap llibre. Me n'han regalat un, "Confesiones de un burgués" de Sándor Márai. No em pregunteu la idea que hi havia darrere, ni cal que us digui qui me l'ha regalat, oi? De roses no virtuals n'he regalat dues, una a la meva compi (me la van regalar i era prou maca), i una a la meva mare, com cada any des de que va morir el meu pare, per Sant Jordi feu dotze anys i un dia. Sobre llibres només afegeixo aquí, respecte el post anterior, que vaig passar per la biblioteca a recollir un exemplar de butxaca de Mrs Dalloway, de Virginia Woolf. No el penso llegir sencer, no em fa falta. Els fragments que he llegit en confirmen que, 1) Woolf escrivia molt i molt rebé, a part de ser llesta, observadora i sensible; i 2) Cunningham, a "Les hores" fa una meravella d'aprofitament de la Mrs Dalloway de la Woolf. No només els personatges principals es diuen igual, sinó que moltes de les situacions, col·locades molts anys més tard, són similars. El joc em sembla fantàstic. llàstima no haver-ho sabut abans de llegir "Les hores", de Cunningham. Ara encara la valoro més .
3) Tinc el costum de deixar allò més important pel final. La meva mare. La visita de divendres passat a l'oncòloga ens va aportar el que ja esperàvem: no gaire bones notícies. Els dolors i les molèsties d'aquestes darerres setmanes són el resultat d'un càncer que torna a avançar. Demà dimarts comença un altre cicle de quimio. Dies enrere ella esperava no haver-hi de tornara passar, però els últims dies l'única cosa que volia és poder tonar-.se a trobar millor i si això significa passar per la quimio... De totes maneres, l'oncòloga no assegura res. de moment només són dues sessions força espaiades (tres setmanes). Ja veurem com funciona i com es va trobant ella. Avui n'ha fet 63. No són gaire anys pels temps que corren, però si tenim en compte que fa 20 anys va tenir un atac de cor amb aturada cardíaca i que està viva de xiripa (trombosis, "derrames" i altres meravelles...), hem de mirar de tenir "fe" o "esperança" o "digueu-li com vulgueu" que encara podrà viure algunes temporades més bones.
Deia l'altre dia que deixava penjats tres temes per comentar.
1) Jornada de participació i cita de Gramsci. Dimecres al vespre vam acabar un esprint d'aquells laborals que va culminar amb una reunió que no va anar malament.Hi havia dedicat força hores i corredisses els últims dies. Com per descansar (i, de pas, formar-me una miqueta) m'havia apuntat a una jornada que es fa cada any a la UAB sobre participació. El primer ponent "seriòs", Marco Marchoni (no sé si ho he escrit bé) va fer-nos una aportació molt vivencial i va utilitzar una sola cita, de Gramsci. A la taula rodona següent, un dels ponents, no recordo el nom però amb càrrec important a la Generalitat actual, era un senyor muy puesto en lo suyo, que en sabia molt, però que ho havia de demostrar amb cites de diversa procedència (i a mi, els excessos...). Va tornar a la mateixa cita de Gramsci. Un servidor, que no es mou excessivament pel món universitari, ni pel món de la participació; no va saber si els ponents s'havien posat d'acord, si Gramsci està en alça, si al món de la participació aquesta és una cita clàssica,... En qualsevol cas, us l'aporto perquè tant jo com el company que tenia assegut al costat, tot i que no estàvem massa pel tema i per prendre apunts, vam coincidir en apuntar la cita (si la repeteixen tant, serà que és important...). I diu, més o menys i en italià així: "El pesimismo de la razón, el optimismo de la voluntad", que traduit a l'idioma dels "particpatius" volia dir "conèixer, per intervenir". No em va semblar un mal bagatge per endur-me de la jornada.
2) Sant Jordi. Ho sento molt però entre "lo" malaltonet que he estat, el nen, la compi amb feina fins les celles, etc., he tancat Sant Jordi sense haver comprat cap llibre. Me n'han regalat un, "Confesiones de un burgués" de Sándor Márai. No em pregunteu la idea que hi havia darrere, ni cal que us digui qui me l'ha regalat, oi? De roses no virtuals n'he regalat dues, una a la meva compi (me la van regalar i era prou maca), i una a la meva mare, com cada any des de que va morir el meu pare, per Sant Jordi feu dotze anys i un dia. Sobre llibres només afegeixo aquí, respecte el post anterior, que vaig passar per la biblioteca a recollir un exemplar de butxaca de Mrs Dalloway, de Virginia Woolf. No el penso llegir sencer, no em fa falta. Els fragments que he llegit en confirmen que, 1) Woolf escrivia molt i molt rebé, a part de ser llesta, observadora i sensible; i 2) Cunningham, a "Les hores" fa una meravella d'aprofitament de la Mrs Dalloway de la Woolf. No només els personatges principals es diuen igual, sinó que moltes de les situacions, col·locades molts anys més tard, són similars. El joc em sembla fantàstic. llàstima no haver-ho sabut abans de llegir "Les hores", de Cunningham. Ara encara la valoro més .
3) Tinc el costum de deixar allò més important pel final. La meva mare. La visita de divendres passat a l'oncòloga ens va aportar el que ja esperàvem: no gaire bones notícies. Els dolors i les molèsties d'aquestes darerres setmanes són el resultat d'un càncer que torna a avançar. Demà dimarts comença un altre cicle de quimio. Dies enrere ella esperava no haver-hi de tornara passar, però els últims dies l'única cosa que volia és poder tonar-.se a trobar millor i si això significa passar per la quimio... De totes maneres, l'oncòloga no assegura res. de moment només són dues sessions força espaiades (tres setmanes). Ja veurem com funciona i com es va trobant ella. Avui n'ha fet 63. No són gaire anys pels temps que corren, però si tenim en compte que fa 20 anys va tenir un atac de cor amb aturada cardíaca i que està viva de xiripa (trombosis, "derrames" i altres meravelles...), hem de mirar de tenir "fe" o "esperança" o "digueu-li com vulgueu" que encara podrà viure algunes temporades més bones.
20.4.06
Les hores
Ara fa uns dies que no escric al blog. Potser no tinc les idees massa clares. De coses, com sempre, me'n van passant moltes i també, comme d'habitude, en sentits diversos, fins a un cert punt contradictoris.
En aquests darrers dies, mhe fet dos llibres. "Les hores" de M. Cunningham i "Hostes" d'I. Martínez. El primer és una novel·la (us sona la versió cinematogràfica?), el segon un llibre de poesia. Tots dos llibres, com d'altres coses que em passen ara mateix a la vida, representen coincidències diverses.
En primer lloc, els he comprat a la meva llibreria preferida (tot i que fa temps que no hi trobo la meva llibretera preferida) en dues visites per separat (evidentment, si no, no serien dues visites) que comprtien el fet de ser una "escapada" (el primer cop, dels meus deures familiars, el segon, de la feina). No ho diguessiu a ningú.
En segon lloc, tots dos llibres els vaig comprar sense saber-ne gaire res abans. De tant en tant, ho faig això. En deixo guiar per una mena de "pressentiment" (limitat, ara ho explico). El primer, duu el títol d'una obra famosa de Virginia Woolf. Llegint la contraportada s'entén encara una mica millor per on va el llibre. De l'autor del segon llibre no en s´´e res, però és el guanyador del premi Carles Riba de poesia, i com que considero que els guanyadors d'aquest premi, fins ara, han estat de fiar...
El tercer punt de coincidència (i és el que més em preocupa) és el tema. "Les hores" és un llibre precís i preciós (preciocista?). Està molt ben escrit, amb un llenguatge, diguem-ne culte, sense ser farregós. L'escriptor és capaç de fer-nos arribar subtileses i estats d'ànim d'una manera suau i ferma alhora. El desenvolupament de la novel·la, a més a més, és interessantíssim (diguem que tot lliga al final). Un dels "temes" destacats és el del títol, el temps, més concretament el aps del temps, o millor encara, com vivim, experimentem el pas del temps (i com ho fem, de vegades, amb il·lusió, confiança, depressió, amargor, renúncies, por,..). El segon llibre, "Hostes", crec que juga amb el títol (s'hauria d'haver titolat "Hores", claríssimament). No hi ha poema on, d'una banda o altra, no hi surti el temps, les hores. I, evidentment, en un sentit semblant a l'anterior. Hi ha d'altres "temes": la casa, la ciutat (Dènia),... Estilísticament recull formacions poètiques diverses: decasíl·labs (tan nostrats), dodecasíl·labs (ben cisurats), algun haikú, alguna tanká (no entraré en la mètrica concreta perquè es podria discutir, però en un sentit ampli, 4+6+4, 6+6, comptant a la catalana,no hi ha res a dir).
Sempre que comneto llibres, us n'afegeixo unes frases, uns versos. Del primer llibre havia decidit posar-vos la frase següent: "La veritat és que és millor enfrontar-se al tauró que hi ha a l'aigua que viure d'amagat,..." (va per tu, HannaB). Però quan ahir a la nit m'acabava el llibre (fantàstic insomni, cap allà les tres de la matinada), vaig llegir un paràgraf sencer a la penúltima pàgina que no em veig amb cor de reproduir sencer, però que em va deixar una mica tocat, d'una banda, i que es va convertir en l'aportació més potent del llibre, de llarg. Parla de com d'ordinàries són les notres vides, i de com existeixen moments, hores molt concretes, en que tot sembla esclatar i oferir-nos allò que volem, hores per les que vivim; per a continuació continuar amb hores i més hores, fosques i difícils.
Del segon llibre, us n'he triat uns quants versos de diferents poemes: I ja les hores cremen com un crit / Tot he perdut. I m'és l'espera llarga / S'apaga la ciutat a poc a poc /No sóc res més que els noms en què he cregut / Són poques les paraules, són molt poques / Voler tornar, i no saber per què. / Sagnen les pedres com en un poema. Per cert, potser m'equivoco completament, però m'ha semblat veure algunes "referències" a Gabriel Ferrater, Garu Garriga o Antonio Gamoneda, entre d'altres. Potser sóc jo que tinc el cap una mica massa accelerat, o potser no, no ho sé. Espero que els autors o els editors no es molestin per la reproducció, si mai s'enteren que ho faig (de fet, els fem publicitat, no?)..
El primer, "Les hores" el considero una lectura molt, però que molt, recomenable (per a qui no l'hagi fet ja). No diré imprescindible, però qüasi. Ara bé, s'ha d'estar disposat a deixar-se tocar. El segon és poesia. A mi m'ha agradat, però no m'atreveixo a dir res més, no m'hi entenc prou.
Deixo per demà tres qüestions més. Potser us explicaré alguna cosa d'una jornada sobre participació a la que he assistit avui (el millor, una cita de Gramsci que no coneixia). Al Club de Lectura Virtual hem començat "La ciudad de los prodigios" d'Eduardo Mendoza. No us en puc dir gaire res més que sembla una lectura fàcil i que enganxa i que encara queda un mes pel proper xat, o sigui que sou a temps d'apuntar-vos-hi. I tres, notícies sobre la meva mare. Demà sabrem com està la cosa i què s'hi pot fer.
Ho deixo aquí. Bona nit..
PS M'he prodigat en l'ús dels parentesis emulant Cunningham (em va sobtar i no em va agradar gaire, com a mínim a l'inici del llibre on penso que utilitza més aquest recurs explicatiu). En qualsevol cas, i per més parentesis que posi, la meva prosa no millora....
En aquests darrers dies, mhe fet dos llibres. "Les hores" de M. Cunningham i "Hostes" d'I. Martínez. El primer és una novel·la (us sona la versió cinematogràfica?), el segon un llibre de poesia. Tots dos llibres, com d'altres coses que em passen ara mateix a la vida, representen coincidències diverses.
En primer lloc, els he comprat a la meva llibreria preferida (tot i que fa temps que no hi trobo la meva llibretera preferida) en dues visites per separat (evidentment, si no, no serien dues visites) que comprtien el fet de ser una "escapada" (el primer cop, dels meus deures familiars, el segon, de la feina). No ho diguessiu a ningú.
En segon lloc, tots dos llibres els vaig comprar sense saber-ne gaire res abans. De tant en tant, ho faig això. En deixo guiar per una mena de "pressentiment" (limitat, ara ho explico). El primer, duu el títol d'una obra famosa de Virginia Woolf. Llegint la contraportada s'entén encara una mica millor per on va el llibre. De l'autor del segon llibre no en s´´e res, però és el guanyador del premi Carles Riba de poesia, i com que considero que els guanyadors d'aquest premi, fins ara, han estat de fiar...
El tercer punt de coincidència (i és el que més em preocupa) és el tema. "Les hores" és un llibre precís i preciós (preciocista?). Està molt ben escrit, amb un llenguatge, diguem-ne culte, sense ser farregós. L'escriptor és capaç de fer-nos arribar subtileses i estats d'ànim d'una manera suau i ferma alhora. El desenvolupament de la novel·la, a més a més, és interessantíssim (diguem que tot lliga al final). Un dels "temes" destacats és el del títol, el temps, més concretament el aps del temps, o millor encara, com vivim, experimentem el pas del temps (i com ho fem, de vegades, amb il·lusió, confiança, depressió, amargor, renúncies, por,..). El segon llibre, "Hostes", crec que juga amb el títol (s'hauria d'haver titolat "Hores", claríssimament). No hi ha poema on, d'una banda o altra, no hi surti el temps, les hores. I, evidentment, en un sentit semblant a l'anterior. Hi ha d'altres "temes": la casa, la ciutat (Dènia),... Estilísticament recull formacions poètiques diverses: decasíl·labs (tan nostrats), dodecasíl·labs (ben cisurats), algun haikú, alguna tanká (no entraré en la mètrica concreta perquè es podria discutir, però en un sentit ampli, 4+6+4, 6+6, comptant a la catalana,no hi ha res a dir).
Sempre que comneto llibres, us n'afegeixo unes frases, uns versos. Del primer llibre havia decidit posar-vos la frase següent: "La veritat és que és millor enfrontar-se al tauró que hi ha a l'aigua que viure d'amagat,..." (va per tu, HannaB). Però quan ahir a la nit m'acabava el llibre (fantàstic insomni, cap allà les tres de la matinada), vaig llegir un paràgraf sencer a la penúltima pàgina que no em veig amb cor de reproduir sencer, però que em va deixar una mica tocat, d'una banda, i que es va convertir en l'aportació més potent del llibre, de llarg. Parla de com d'ordinàries són les notres vides, i de com existeixen moments, hores molt concretes, en que tot sembla esclatar i oferir-nos allò que volem, hores per les que vivim; per a continuació continuar amb hores i més hores, fosques i difícils.
Del segon llibre, us n'he triat uns quants versos de diferents poemes: I ja les hores cremen com un crit / Tot he perdut. I m'és l'espera llarga / S'apaga la ciutat a poc a poc /No sóc res més que els noms en què he cregut / Són poques les paraules, són molt poques / Voler tornar, i no saber per què. / Sagnen les pedres com en un poema. Per cert, potser m'equivoco completament, però m'ha semblat veure algunes "referències" a Gabriel Ferrater, Garu Garriga o Antonio Gamoneda, entre d'altres. Potser sóc jo que tinc el cap una mica massa accelerat, o potser no, no ho sé. Espero que els autors o els editors no es molestin per la reproducció, si mai s'enteren que ho faig (de fet, els fem publicitat, no?)..
El primer, "Les hores" el considero una lectura molt, però que molt, recomenable (per a qui no l'hagi fet ja). No diré imprescindible, però qüasi. Ara bé, s'ha d'estar disposat a deixar-se tocar. El segon és poesia. A mi m'ha agradat, però no m'atreveixo a dir res més, no m'hi entenc prou.
Deixo per demà tres qüestions més. Potser us explicaré alguna cosa d'una jornada sobre participació a la que he assistit avui (el millor, una cita de Gramsci que no coneixia). Al Club de Lectura Virtual hem començat "La ciudad de los prodigios" d'Eduardo Mendoza. No us en puc dir gaire res més que sembla una lectura fàcil i que enganxa i que encara queda un mes pel proper xat, o sigui que sou a temps d'apuntar-vos-hi. I tres, notícies sobre la meva mare. Demà sabrem com està la cosa i què s'hi pot fer.
Ho deixo aquí. Bona nit..
PS M'he prodigat en l'ús dels parentesis emulant Cunningham (em va sobtar i no em va agradar gaire, com a mínim a l'inici del llibre on penso que utilitza més aquest recurs explicatiu). En qualsevol cas, i per més parentesis que posi, la meva prosa no millora....
6.4.06
Més fredes i més calentes
Començo per la pitjor. Fa quinze dies que ma mare no es torna a trobar bé i l'hem hagut de dur dos cops ja a l'hospital d'urgències. Els metges que l'han atès allà no han estat gaire optimistes. L'oncòloga que la porta no ha estat tan pessimista. Han avançat les proves de control. COnfiem que, pels volts de Sant Jordi, en sabrem alguna cosa més.
Acabo per la millor. A casa estem fent lloc per a un altre individu. Si tot va bé aquesta vegada, i ja passem per la setmana dotze (diuen que quan arribes a la tretze ja has passat la part més grossa del perill) la nova personeta que ens farà companyia arribaria cap a mitjans d'octubre.
Entre mig hi ha una mica de tot. Cursos que s'acaben (avui, la profa, tornava a dur cua i estava molt guapa), mals ambients a la feina (però aquest cop no en sóc jo el protagonista), una persona a qui m'aprecio, que em va recuperant la confiança (o això em penso), una cooperativa de consum ecològic que es posa en marxa (tindré prou empenta?), llibres que vaig afegint a la llista dels pendents (Coetzee, Mendoza,...), les assignatures de Sociologia que cal anar preparant (i ara un treball sobre sociologia del cosum...), etc, etc, etc (els nebodets, la Pasqua,....)
Com es pot viure, més o menys en equilibri, amb tot això? Per sort, Gri-Gri, jo també tinc un nen que m'alegra la vida i que, potser, m'ajuda a centrar-me .
Acabo per la millor. A casa estem fent lloc per a un altre individu. Si tot va bé aquesta vegada, i ja passem per la setmana dotze (diuen que quan arribes a la tretze ja has passat la part més grossa del perill) la nova personeta que ens farà companyia arribaria cap a mitjans d'octubre.
Entre mig hi ha una mica de tot. Cursos que s'acaben (avui, la profa, tornava a dur cua i estava molt guapa), mals ambients a la feina (però aquest cop no en sóc jo el protagonista), una persona a qui m'aprecio, que em va recuperant la confiança (o això em penso), una cooperativa de consum ecològic que es posa en marxa (tindré prou empenta?), llibres que vaig afegint a la llista dels pendents (Coetzee, Mendoza,...), les assignatures de Sociologia que cal anar preparant (i ara un treball sobre sociologia del cosum...), etc, etc, etc (els nebodets, la Pasqua,....)
Com es pot viure, més o menys en equilibri, amb tot això? Per sort, Gri-Gri, jo també tinc un nen que m'alegra la vida i que, potser, m'ajuda a centrar-me .
1.4.06
Gestual
Ahir divendres a la nit vaig haverd e treballar i vaig plegar tard. Entre això i que el petit i la seva mare no estaven del tot fins, a la tarda, els vaig acompanyar fins al seu cau familiar berguedà, on al cap d'una estona, tots dos, estaven molt millor. Així que avui dissabte, hem decidit que m pugui dedicar el dia, per fer encàrrecs i gestions pendents, per estudiar (que ja vaig endarrerit) i per tenir una estona per a mi (vermut al solet delmigdia, lectura, etc.).
Tot plegat, que m'he llevat tard, he llegit una estona, m'he dutxat i he sortit amb un cert esperit resolutiu a veure-me-les amb la vida (i amb l'Administració, altre cop). Com que el passeig havia de ser (i ha estat) una mena d'antiestressant, he passat per aquella meva llibreria preferida. A part de trobar-hi un parell de personatges més o menys coneguts (una presentadora de la tele que m'agrada) i un, diguem-ne, poeta, que no m'agrada tant, però que m'és simpàtic (quin mal adjectiu he trobat...) que m'ha deixat "a caldo" el darrer llibre de Gimferrer, he comprat un llibre de M. Cunningham, "Les hores" (ja es veu que vaig una mica endarrerit...). Després he sortit a fer la gestió més administrativa iq aun he tornat a passar per la llibreria en qüestió hi he tornata entrar, i una mica l'atzar (només n'he llegit uns quants versos), he traiat i comprat un llibre de poesia. Efectivament, "Gestual", de Mireia Vidal-Conte (col·lecció Biblioteca de la Suda, Pagès editors, on, entre d'altres, han publicat carles Hac Mor, Lluís Calvo, Feliu Formosa i/o Júlia Zabala).
Com que hi havia temps, he parat a fer el vermut (coca-cola i olives, no us penséssiu; sé d'un que en riuria), i m'he fet el poemari de Mireia. Aquest poemari va guanyar el premi Benet Ribas de poesia, 2005, si no m'equivoco de la vila de Blanes. Com que tinc una mica la sensibilitat a flor de pell, i no sóc l'únic, entre medicament homeopàtic, les notícies fredes de la meva mare, les notíces calentes de casa, la lectura de detrminats blogs, les afinitats electives, altre cop, etc.; el llibre m'ha agradat força. A més a més, i per a aquells i aquelles que no us hagueu llençat mai a la lectura d'obra poètica no em sembla un mal punt per on començar. Els poemes són relativament diàfans (cadascú que en faci tants nivells de lectura com vulgui, però com a mínim, existeix un cert sentit relativament fàcil de captar). Personalment, crec que s'aproxima a un "tema" (quan deixaré d'utilitzar aquest terme buit?) que m'és proper (parodiant Ferrater, no diré res més). Però, a part dels continguts, que per lèxic, temes i llargaria, etc., penso que són accesibles; crec que Na Mireia ha exercit l'ofici poètic de la forma, d'una manera molt ben resolta. Jo considero que la forma també és important (recordeu allò de "en l'estil hi ha l'ànima", no sé si era de Jaume Cabré). I, en aquest cas, jo crec que és una bona exemplificació de com es pot/s'ha de ser, una mica original, sense ser inaccesible. El llibre està dividit en quatre "gestos". M'agraden més els tres primers, tot i que el quart, ni que sigui per extensió, inclou alguns molt bons poemes, en la meva modesta opinió.
No sabia gaire quin fragment triar-vos (i, per cert, ni si això constitueix una vulneració dels drets de l'autora; espero que em perdoni si mai se n'assebenta, com del contingut general del post), i finalment m'he decidit per reproduir un poema sencer, aquest: peR on agafar-tE De no tenir-te / surten disparades de la meva ànima / boques de roselles afamades / que m'exigeixen / bocins de la xocolata d'ametlles / que tu em dónes. / -si estàs al meu costat, tot i que lluny, / recorda de canviar l'aigua de les orquídies-.
Tot plegat, que m'he llevat tard, he llegit una estona, m'he dutxat i he sortit amb un cert esperit resolutiu a veure-me-les amb la vida (i amb l'Administració, altre cop). Com que el passeig havia de ser (i ha estat) una mena d'antiestressant, he passat per aquella meva llibreria preferida. A part de trobar-hi un parell de personatges més o menys coneguts (una presentadora de la tele que m'agrada) i un, diguem-ne, poeta, que no m'agrada tant, però que m'és simpàtic (quin mal adjectiu he trobat...) que m'ha deixat "a caldo" el darrer llibre de Gimferrer, he comprat un llibre de M. Cunningham, "Les hores" (ja es veu que vaig una mica endarrerit...). Després he sortit a fer la gestió més administrativa iq aun he tornat a passar per la llibreria en qüestió hi he tornata entrar, i una mica l'atzar (només n'he llegit uns quants versos), he traiat i comprat un llibre de poesia. Efectivament, "Gestual", de Mireia Vidal-Conte (col·lecció Biblioteca de la Suda, Pagès editors, on, entre d'altres, han publicat carles Hac Mor, Lluís Calvo, Feliu Formosa i/o Júlia Zabala).
Com que hi havia temps, he parat a fer el vermut (coca-cola i olives, no us penséssiu; sé d'un que en riuria), i m'he fet el poemari de Mireia. Aquest poemari va guanyar el premi Benet Ribas de poesia, 2005, si no m'equivoco de la vila de Blanes. Com que tinc una mica la sensibilitat a flor de pell, i no sóc l'únic, entre medicament homeopàtic, les notícies fredes de la meva mare, les notíces calentes de casa, la lectura de detrminats blogs, les afinitats electives, altre cop, etc.; el llibre m'ha agradat força. A més a més, i per a aquells i aquelles que no us hagueu llençat mai a la lectura d'obra poètica no em sembla un mal punt per on començar. Els poemes són relativament diàfans (cadascú que en faci tants nivells de lectura com vulgui, però com a mínim, existeix un cert sentit relativament fàcil de captar). Personalment, crec que s'aproxima a un "tema" (quan deixaré d'utilitzar aquest terme buit?) que m'és proper (parodiant Ferrater, no diré res més). Però, a part dels continguts, que per lèxic, temes i llargaria, etc., penso que són accesibles; crec que Na Mireia ha exercit l'ofici poètic de la forma, d'una manera molt ben resolta. Jo considero que la forma també és important (recordeu allò de "en l'estil hi ha l'ànima", no sé si era de Jaume Cabré). I, en aquest cas, jo crec que és una bona exemplificació de com es pot/s'ha de ser, una mica original, sense ser inaccesible. El llibre està dividit en quatre "gestos". M'agraden més els tres primers, tot i que el quart, ni que sigui per extensió, inclou alguns molt bons poemes, en la meva modesta opinió.
No sabia gaire quin fragment triar-vos (i, per cert, ni si això constitueix una vulneració dels drets de l'autora; espero que em perdoni si mai se n'assebenta, com del contingut general del post), i finalment m'he decidit per reproduir un poema sencer, aquest: peR on agafar-tE De no tenir-te / surten disparades de la meva ànima / boques de roselles afamades / que m'exigeixen / bocins de la xocolata d'ametlles / que tu em dónes. / -si estàs al meu costat, tot i que lluny, / recorda de canviar l'aigua de les orquídies-.
Verde agua
Acabo de llegir "Verde Agua" de Marisa Madieri. És un llibre petitet, intens, bell. El seu marit, Claudio Magris, explica molt millor del que jo podria de què va el llibre al postfaci. Us diré només que sota la forma d'un petit diari i leiv motiv de l'abandonament o exili de la zona (Fiume, zona limítrof entre Itàlia i Croàcia) on va nèixer la protagonista (la mateixa escriptora) hi ha un munt de petites reflexions, de quotideaneitat, d'amor, i sobretot, de bellesa. Si no fos per l'extensió, pel gènere femení des del que està escrit i reivindicat sense amagor, i per una certa pietas que sura pel llibre, em recordaria molt "Tota la bellesa del món", de Seifert. Vaja, des del moment que ho escric, deu ser que alguna cosa me'ls lliga (una afinitat electiva?). Si no hi busqueu grans coses, les grans sentències, la gran novel·la, i esteu una mica "sensibles"; us en recomane la lectura. Per ara, ho deixo aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)