Ja he acabat el segon llibre de la trilogia de Marías.
Em reservo la possibilitat de fer-ne un post valoratiu quan acabi el tercer volum.
Mentrestant, us en deixo un fragment extret de la pàgina 166.
"Sí, todo es ridículo y subjetivo y parcial hasta extremos insoportables, porque todo encierra su contrario, se depende excesivamente del momento y el lugar y la vivencia y la dosis, según cuáles sean éstas hay enfermedad o hay vacuna, o hay muerte o embellecimiento, al igual que todo amor lleva en su seno su hartazgoy su saciedad todo deseo y su empacho todo anhelo, y así las mismas personas en las mismas posición y sitio se aman y no se aguntan en diferentes periodos, hoy, mañana; y lo que en ellas era afianzada costumbre se vuelve paulatinamente o de pronto -tanto da, eso es lo de menos- inaceptable e improcedente, y el tacto o roce tan descontado entre ambas se convierte en osadía u ofensa, lo que gustaba y hacia gracia del otro se detesta y estomaga ahora y se maldice y revienta, y las palabras ayer ansiadas envenenarían hoy el aire y provocarían naúseas y no quieren más oírse bajo ningún concepto, y las dichas un millar de veces se intenta que ya no cuenten (borrar, suprimir cancelar, y haber callado ya antes, a eso es a lo que aspira el mundo, lo sepa o no, esté o no al tanto)."
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
uix...
...no dic que no tingui raó. que crec que la te, i probablement tota. és autènticament brillant, però...
...uix.
(vols dir que és gaire pràctic ser tan lúcid?)(no et sembla envejable la joia despreocupada?)
Recordes allò del que s'acusava als comunistes txecs? Ells s'excusaven dient que "no sabien" tot allò de les purgues d'Stalin, etc. I l'acusació, precisament era: doncs ho hauríeu d'haver sabut, no?
Estic d'acord amb tu. Ser tan lúcid no fa, entre d'altres coses, que tinguis una vida millor o més feliç, però de tant en tant, també em sento responsable una mica de tot plegat, i de no voler mirar, i de no actuar, i...
Potser és yin i yan, o la cerca de l'equilibri impossible o, simplement, que sóc massa influenciable.
Si de cas, potser sí que estaria bé de mirar de practicar una mica més d'aquesta "envejable joia despreocupada" (com a mínim, a estones).
d'acord, per les coses que tenen remei, però bàsicament és irremediable dependre excessivament del moment i de la dosi per que l'amor sigui malaltia o vacuna, embafament o desig, i no es pot evitar que a tot inici arreli el seu propi final.
és la vida mateixa, i no hi ha temps per a tot: només tu tries les proporcions de riure i plorar, divertir-se i ensopir-se. :o)
D'acord, però també està bé ser-ne conscient...
Publica un comentari a l'entrada